Entrades amb l'etiqueta ‘Justícia’

De Guinea Conakry a la Haia a la recerca de Justícia

divendres, 14/06/2013

El 2009 a la capital de Guinea Conakry, una manifestació autoritzada va ser reprimida feroçment pels militars aleshores al poder. Policies, gendarmes i militars van permetre l’entrada a l’estadi “28 de Setembre” a milers de manifestants a les 11 del matí. Un cop dins, la repressió a cop de fusell, matxet i baioneta van causar 157 morts, centenars de ferits i gairebé 90 desapareguts. A plena llum del dia, més de 130 dones van ser víctimes de violència sexual i mutilacions genitals.  

Un informe de Nacions Unides va qualificar els fets de crim contra la Humanitat. Aquestes últimes setmanes he acompanyat a una delegació guineana des de l’Àfrica de l’Oest a la seu del Cort Penal Internacional, a la Haia.

De Conakry a la Haia

“Em pots fer una foto, sis plau?” em demanava el periodista i director del diari satíric “Le Lynx” davant del Palau de la Pau a la capital dels Països Baixos. El guineà Thierno Diallo porta tota la vida lluitant pels drets de l’Home i la llibertat d’expressió a l’Àfrica Occidental. Juntament amb dos advocats i la presidenta d’una associació de víctimes han visitat la seu de la Cort Penal Internacional. Serè i mesurat, surt una mica decebut dels 3 dies de formació i d’intercanvi d’informació. “Ens hem topat amb la realitat. Pensàvem que la CPI era la solució als nostres problemes i ens han dirigit de nou al nostre sistema judicial. Caldrà seguir fent pressió perquè la Justícia avanci a Guinea… Quantes vegades caldrà venir aquí?”

Diallo i l’equip de l’Organització Guineana dels Drets de l’Home (l’OGDH) han rebut una formació sobre protecció de testimonis i sobre el funcionament de la justícia internacional. Han pogut assistir al judici del congolès Jean-Pierre Bemba i han intercanviat informació sobre les investigacions que el fiscal de la CPI porta des del 2010 sobre la massacre de l’estadi.

Per primera vegada, en aquest oblidat país d’Àfrica Occidental, una organització no governamental (l’OGDH) i les associacions de víctimes són acusació directe en un procés judicial. 13 advocats guineans amb l’ajuda d’un francès interroguen, documenten, protegeixen a les víctimes i fan pressió als jutges per trobar la llum en l’afer de l’estadi.

Gràcies a aquesta pressió, des del 2010, la trista història de l’estadi interessa a la Justícia internacional. Hi ha una investigació oberta i 7 desplaçaments sobre el terreny. Però els responsables de la CPI asseguren que el dossier esta encara en fase preliminar, i ara per ara, poques accions es prendran. La justícia internacional coopera amb la justícia guineana i a la Haia estan convençuts que el sistema jurídic local ha començat un veritable procés i que no és el moment per actuar. “Caldrà canviar d’estratègia. Cal que seguim lluitant per resoldre el nostre cas al nostre país” em diu convençut Thierno.

Una Justícia hereva de 50 anys de règims militars

Poc interès desperta aquest fantàstic país on tot esta per fer. El segon productor de bauxita al món i important font de diamants i or,  la lluita contra la impunitat esta sobre la taula. Si aquest dossier prospera, podria servir d’exemple i obrir altres processos més antics. Però hi ha poques esperances entre el grup de guineans. “A Guinea ningú fa el que ha de fer. Els textos són bons, però no s’apliquen. La Justícia esta al servei de la política” m’explicava Hamidou Barry, un dels advocats en un trajecte en tren de la Haia a Brussel·les.

Guinea Conakry va obtenir la independència de França fa 55 anys. Des d’un inici va rebutjar alinear-se com la majoria d’ex-colònies al costat de la metròpolis. El país va caure sota repressius règims militars durant més de 50 anys… fins que unes primeres i tenses eleccions van posar les bases al sistema democràtic l’octubre 2010. Un sistema democràtic fràgil, imperfecte, corrupte i hereu de 5 dècades d’impunitat sobre les forces de l’ordre. Polítics i societat civil han d’enfrontar-se a una trista tradició que ha permès als homes armats a arrestar, torturar, violar, executar, enterrar i fins i tot penjar públicament als sospitosos d’alguna cosa.

3 anys i mig després, un sol policia a la presó

Tot i que hi ha 7 imputats pel dossier de la massacre a l’estadi, han calgut 3 anys i mig perque algú vagui a la presó. Una víctima ha sigut capaç de reconèixer a un dels seus tres violadors amb nom i cognoms. Un policia està des d’inicis de Maig tancat a la presó de la capital.

“Ara dormo tranquil·la” m’explica sota l’anonimat la víctima que ha denunciat en una habitació d’hotel a Conakry. Aquesta dona a la cinquantena tem les represàlies dels companys del denunciat. “Espero que la Justícia sancioni els autors. Perquè tothom sàpiga que les violències contra les dones no s’oblidin i els fets no es repeteixin.” La violació sexual és un tabú a Guinea. Un esforç enorme ha estat fet per ella i d’altres dones per denunciar els fets davant d’advocats i jutges. Sense cap acompanyament psicològic, la gran majoria han estat repudiades per marits i famílies i han acabat perdent feines i amics. Algunes contaminades pel VIH i d’altres han mort mesos després per no tenir accès a una atenció mèdica adient.

Però els principals responsables de la massacre segueixen sense castigar i no temen ser perseguits. L’informe de Nacions Unides apuntà al capità Moussa Dadis Camara, aleshores cap de les forces armades. Refugiat i protegit a Ouagadougou (Burkina Faso) després de que un dels seus guardes li disparés i li fes perdre un ull, no ha estat mai davant d’advocats ni jutges guineans. Com tampoc Claude Pivi. Avui responsable de la guàrdia presidencial, manté càrrec i sou i no ha donat mai la seva versió dels fets.

Noves eleccions i la violència reprèn a Conakry

La tensió augmenta aquets últims mesos a la capital guineana. L’oposició manifesta regularment per denunciar la manca de transparència a les properes eleccions legislatives que si tot va bé, s’haurien de celebrar el proper 30 de Juny. Anunciades i endarrerides 5 vegades, haurien d’haver-se realitzat abans dels 10 mesos de l’elecció del nou cap d’Estat. Només en 3 dies, entre el 22 i el 25 de Maig les autoritats asseguren que els enfrontaments entre manifestants i forces de l’ordre van causar 12 morts i 89 ferits. La població segueix amb resignació i temor la violència recurrent i el país està completament paralitzat.

Thierno m’explica que en aquest context aconseguir que el sistema de Justícia funcioni és  primordial pel futur del país. “Fins avui, les forces de l’ordre continuen disparant contra els ciutadans. Això és perquè encara no hem trobat la resposta jurídica adient contra les violacions dels Drets Humans. Tot el temps que el país segueixi sense jutjar i castigar als responsables de la massacre a l’Estadi del 28 de Setembre, Guinea seguirà atrapada en el cercle de la violència.”

Per calmar els ànims, el president Condé ha canviat el ministre de Seguretat i de Protecció Civil per un policia de professió. Però l’ambient és propici perque la salvatjada de l’estadi es pugui reproduir. Mentre l’esperança que la Justícia internacional actuï ràpidament sobre els responsables de la massacre s’esvaeix, les víctimes busquen una nova estratègia. Si realment la investigació prosperés i executants i instigadors dels fets van poc a poc a la presó, aquesta jove democràcia en construcció podria obrir un nou període de la seva Història. Sinó, aquest oblidat país de l’Àfrica de l’Oest haurà perdut una oportunitat per canviar-ne el seu rumb.

El naufragi del Joola: 10 anys de silenci

dissabte, 29/09/2012

El transbordador “Joola” va naufragar la nit del 26 de setembre de 2002 prop de la costa de Gàmbia. Aquest vaixell assegurava el transport marítim entre la capital, Dakar, i el sud del Senegal. Després d’alguns mesos a dic sec per ser reparat, acabava de reprendre el servei sota tutela militar. Amb una capacitat per 580 persones, aquella nit fatídica al “Joola” hi viatjaven 1928 passatgers de totes les edats. 10 anys després, els familiars de les víctimes de la tragèdia naval amb més morts de la Història reclamen justícia.

10 anys d’aquest maleït accident i els familiars de les víctimes encara busquen respostes. Des de tots els racons del país, pares, mares i fills celebren el trist aniversari de la tragèdia i trenquen el silenci al voltant d’aquest afer. Ofrenes florals i pregàries en tot el territori han estat els actes organitzats per commemorar un accident naval que va causar més víctimes que el Titànic.

Al cementiri de Mbao, a una vintena de kilòmetres de Dakar, abans d’una pregària conjunta entre cristians i musulmans, alguns joves netegen les males herbes que han crescut degut a les pluges de les últimes setmanes. Les sepultures blanques no tenen nom. Una part dels cossos recuperats del mar estan enterrats aquí i  no han estat mai identificats.

Idrissa Diallo, que va perdre 3 fills, pren la paraula en nom de l’Associació de Víctimes. “No ens han donat l’oportunitat, ens refusen un dels drets bàsic com és el dret a fer el dol. Hem perdut éssers estimats en un accident. És un accident,… però esperàvem que ens tornessin els cossos. El govern de Senegal va confiscar els nostres al fons del mar.”

Diallo ha convertit el clam de justícia de les associacions de víctimes en un afer polític. Des del passat Abril és diputat pel Partit Socialista al Parlament senegalès. Des del seu escó, vol reobrir un dossier tancat a pany i forrellat des del 2003. “Cal investigar el crim comès per Wade. Hi ha una  manca d’assistència i transparència intencionada en aquest afer. Volem saber la veritat!” 

El paquebot va surar encara unes hores abans de desaparèixer al fons del mar. No es va intentar remolcar ni tampoc es va organitzar cap missió de salvament fins a 9 hores després de l’accident. 65 persones van poder salvar la pell gràcies a pescadors que es trobaven a la zona. El procés judicial al Senegal va ser ràpidament tancat condemnant únicament al comandant del vaixell desaparegut en l’accident. “El que ha canviat ara és que el principal responsable d’aquest desastre ja no és president del govern.” El canvi de poder després de les eleccions de Març, és vist amb esperança per Diallo.

A Kanthène, el cementiri a la sortida de Ziguinchor, centenars de petxines envolten les sepultures també blanques. “No podem fer el dol perquè no hi ha hagut justícia, ni veritat ni res de res.”  M’explica en Jean Eli Bernard Diatta. El seu germà era l’entrenador d’una escola de futbol. Viatjava amb 26 nens. A tots ells l’oceà els engolí el futur. 10 anys després de la catàstrofe, el paquebot continua a una vintena de metres de profunditat i la majoria de cossos no han estat recuperats. Jean m’explica que s’han anunciat diferents projectes amb ajuda internacional per recuperar el casc, però res no s’ha fet. Tot sembla bloquejat.

A Dakar, l’Abdourahman Tine dirigeix un parvulari. Aquest avi va perdre el seu germà just abans de doctorar-se en Dret. Té una agenda treballada. Tine s’ha dedicat a localitzar tots els orfes de la catàstrofe de la banlieue de Dakar. Una feinada en uns carrers plens de sorra, amb poques indicacions i a l’època, sense telèfons mòbils. Una missió encomanada pel prefecte de la zona però per la qual, assegura que no ha rebut un cèntim. M’explica que la majoria de les famílies de les víctimes van acceptar uns 15.000 euros de compensació econòmica el 2003. “Les viudes amb els fills que han aconseguit comprar una casa se’n ensurten. La resta, que estan de lloguer, no.” Sota el govern de Wade, el 2002, es va redactar una llei que prometia que l’Estat es feia càrrec de les despeses d’alimentació, escolarització i salut dels orfes. Només un mes abans de les darreres eleccions, es van aplicar parcialment. A casa dels Diedhou, 9 anys i mig de l’accident, únicament el cadet de 13 anys rep uns 30 € al mes. Les tres germanes grans, majors de 18 anys no han tocat ni cinc cèntims. Mimi Dhiedou reconeix que per ella “l’última esperança s’ha esfumat. He hagut de deixar els estudis per ajudar la mare.”

Entre els passatgers n’hi havia de 21 nacionalitats. I entre els europeus que van morir, n’hi havia de francesos, holandesos, noruecs i 5 amb passaport espanyol. Des del 2003 l’associació francesa de víctimes del “Joola” ha continuat una llarga investigació. L’avi Tine no acaba d’aclarir-me els entrellats del complicat procés judicial a Europa. Però si algun dia arriba a trobar la resposta als molts interrogants que planen sobre la catàstrofe que ha marcat la seva vida, segurament trobarà la pau.