Entrades amb l'etiqueta ‘Mali’

L’atac a l’hotel de Bamako

dimarts , 24/11/2015

L’atac i el segrest dels hostes a l’hotel Radisson Blue a Bamako posa l’agenda de nou el terrorisme a Mali. 19 victimes de 3 nacionalitats diferents en un edifici amb bones mesures de seguretat al cor de la ciutat. Després de la guerra de 2012 i tot l’ajuda de Francatot el país segueix regularment tremolant. L’amenaça dels gihadistes al Sahel es un malson per tota l’Africa de l’Oest.

Si no vius a Bamako…
Arribes tard. El nostre equip va arribar el divendres a les 16h, quan l’episodi del segrest ja s’estava acabant. El carrer de l’hotel estava acordonat a banda i banda, i els accessos vigilats per una desena de policies. Els comerços de la zona tancats. Dins de l’hotel de quatre estrelles i 190 habitacions s’hi havien parapetat, segons les forces de seguretat  2 homes armats amb desenes d’hostes des de les 7 del mati. (2 homes armats… a mi em sembla poc per controlar un gran edifici, però ara per ara son les dades oficials..)

Una cinquantena de curiosos s’apropaven a veure el final de l’episodi que havia mantingut en suspens el divendres a l’Africa de l’Oest. Una maleta que estava al terra va causar un darrer episodi de pànic. Els badocs que s’aprovaven massa, van ser foragitats per un comissari que sacsejava nerviosament el revòlver a la ma dreta davant la sospitava que a la maleta hi havia una bomba. Falsa alarma.

Últims tres trets. 9 soldats francesos i malians havien arribat al terrat de l’hotel i escorcollaven els últims recons abans d’assegurar que l’edifici ja era segur. Per grups, les forces nacionals i les franceses van començar a sortir per la porta principal. Alguns hostes s’espavilaven amb cara de terror a arrossegar les seves maletes. “No comment” deia un rus amb el rostre trencat. Ningú volia parlar a la premsa. Personal de les ambaixades els acollia i els portava a un pavelló esportiu a 500 metres del Radisson.

Es es el segon atac al centre de Bamako.. El passat marc, un “barbut” (com anomenen aquí als gihaidistes) va disparar ràfegues de kalaxnikov al restaurant La Terrasse, a la zona de marxa de l’Hyppodrome. Cinco morts, dos francesos, un belga i dos malis, en un dels restaurants de moda freqüentat pel personal de Nacions Unides .

Un nou cop de ma de Franca

Franca segueix present al país oest africà, on va arribar a desplegar mes de 4000 soldats el 2012 en la Operació Serval. Des del punt de vista militar, Serval va ser un èxit total. Franca i els seus aliats, van començar una ofensiva contra els diferents grups pro-islamistes (AQMI, Al Qaeda al Magreb Islamic) quan aquests es trobaven únicament a 600 km de la capital. L’exercit de terra van anar remuntat posicions en convoi pesat ajudats per caces des de l’aire fins a les fronteres nord del país.

A Bamako, van installar-hi una gran base d’operacions al costat de l’aeroport. Però avui, els efectius gals son únicament 1000 per tot el país. Militars de nombrosos països, entre ells l’Estat Espanyol, van formar els locals el 2013. Aquest divendres, de nou militars i gendarmes francesos han donat un cop de ma als seus col.legues malis per netejar (també una trista expressio que utilitzen aquí…) l’hotel.

L’amenaca gihaidista al Sahel.

L’atac a l’hotel es ara ja un trist record que deixa oficialment, 19 víctimes de diferents nacionalitats i que recorda a tothom que caldrà encara molts esforços per trobar no la Pau, almenys, la seguretat. A mi m’estranya que nomes fossin 2 atacants per intentar controlar un gran hotel… Oficialment, el govern mali encara busca còmplices a la ciutat, però les xifres oficials (i ara estic ja estic a Ouaga, per seguir les eleccions burkinabes, no s’ha mogut)

Després del conflicte a Líbia, bona part de les armes i diners del regim de Khadafi van córrer al sud per instal·lar-se al Sahel (Merci, Sarkozy!). Les noves corrents de l’islam salafista el desafiament permanent del poble Touareg, van propiciar que diferents grups armats prenguessin el control d’una gran part del territori del Nord Mali. L’oblit de l’administració central, la dificultat logística d’un territori immens i poc poblat, les diferencies culturals i unes interpretacions de l’Islam local mes intransigents, han facilitat una fractura del país, que des de la capital es nega, però es evident. La manca de perspectives de futur, d’educació i la pobresa, empenyen a joves a abraçar la causa de la gihad al Sahel.

Bamako havia recuperat el seu ritme habitual l’endema dels atentats. Tot i s’anunciava que la seguretat havia estat reforcada, al meu parer, nomes hi havia mes vigilancia prop d’hotels i embaixades. Al Nord Mali lluny de la capital i durant l’ultims dos anys, hi segueixen havent un degoteig d’atacs a convois humanitaris, a personal local d’ONGs, kamikac que s’immolen als Check Points… i millers de desplaçats dins del mateix país i refugiats a camps als veïns de Mauritania, Burkina i Niger. A Mbera, a Mauritania, únicament a 50 km de la frontera, hi ha gairebé 50.000 refugiats des de l’inici del conflicte. Altres refugiats a Burkina Faso i Niger es neguen a tornar a les seves llars per por a represàlies i a la inseguretat reinant.

L’amenaça gihaidista es una amenaça regional i els països del Sahel intenten millorar la cooperació per a fer-hi front. Burkina Faso, Costa d’Ivori, Níger, Txad, Camerun, Nigèria, Mauritània ja han estat tocats per AQMI o Boko Haram els darrers anys. Se que son diferents grups i treballen de forma diferent, però presenten tots una amenaça comuna. Senegal, fins ara mai tocat per l’amenaça terrorista, ha pres mesures visibles. Nomes arribar a l’aeroport de Dakar, la seguretat estava reforçada. I de camí a casa, per dormir algunes hores abans d’envolar-me a Ouagadougou, han aturat al meu taxi 3 controls de policia.

Messi vs Obama

dijous, 27/06/2013

El president nord-americà i el jugador del Barça passaran pel Senegal aquesta setmana. Per Obama, primera parada d’un tour africà que el portarà a Sud-àfrica i Tanzània. De teló de fons, el delicat estat de salut de Mandela. Messi, dóna la seva imatge per lluitar contra la malària en un viatge patrocinat per una una fundació del Qatar.

Al mercat de Medina

Pregunto a l’Ali si està més content de l’arrivada d’Obama o de Messi.“Messi! Demà m’en vaig a Mbour amb transport públic amb els amics per fer-m’hi una foto. Tinc preparada una samarreta “Messi Forever” per que me la signi.” El 10 del Barça és una de les samarretes més venudes de tot el país. Al mercat del popular barri de Medina, buscava però, una imatge d’Obama hores abans que penjéssin els pòsters governamentals.

En 30 minuts al mercat, no he trobat cap foto del president americà. Ni a les barberies. Al Senegal, fotocòpies en color de lluitadors, de jugadors de futbols, de líders religiosos són plastificades i enganxades amb cinta adhesiva a finestres de cotxes i busos. D’Obama, ni una, de Messi a patades. Photoshopejades, amb Mourinho, amb Cristiano, amb samarreta del Barça i de la selecció argentina… Aquesta amb Modou Lo, un lluitador senegalès, una aparició a la samarreta interior de l’argentí. No és una enquesta del CIS, però de 10 homes a qui he preguntat, 8 esperen amb més il·lusió Messi que Obama.

Messi, farà somiar als joves  al ritme de la fundació del Qatar Aspire

A l’astre argentí, un helicòpter l’espera a la pista de l’aeroport per envolar-se ràpidament a 50 km cap al sud. Distribució de mosquiteres per prevenir el paludisme, visita d’un orfandat, d’una escola de futbol i d’una reserva d’animals. Però en la ja anunciada única roda de premsa de 10 minuts, les preguntes sobre els seu embolic financer seran les més buscades. Dubto que abordi el tema. Segur que més d’un ho intentarà. Lionel Messi estarà un parell de dies abans de marxar a Colòmbia, per continuar amb la seva missió patrocini.

I Obama, perquè ve a Dakar?

Doncs suposo, per felicitar al president Sall i a la tradició democràtica del país. Les urnes van fer fora al vell Wade el febrer 2012, en unes eleccions tenses fins l’últim moment. Un exercici saludable en una regió moguda. La guerra al nord de Mali i les properes eleccions amb un equilibri difícil, la inestabilitat del narcoestat de Guinea Bissau, les tensions perpètues a la democràticament inexperta Guinea Conakry… Al costat estats veïns, Senegal és un illot de pau i un exemple pel continent.

“Què voleu que vagi a veure i l’aplaudeixi? “ em pregunta Oumar, d’uns 50 anys, mentres llegia les portades dels diaris penjats amb les pinces d’estendre en un quiosc de premsa. “Jo no hi aniré. És un president americà, ha vingut aquí pels seus propis interessos.” Obama renovarà vincles amb el país més proper geogràficament del continent americà. A la punta de l’Àfrica Occidental s’han de lligar llaços econòmics, per frenar l’ombra de la Xina sobre el continent, però estratègics i militars també.

For security reasons…

A Dakar, for security reasons, es tanquen algunes de les artèries de circulació. Venedors ambulants han sigut reallotjats en mercats i fa dies que no és pot aparcar al centre. És fàcil creuar-se amb grups d’homes-croissants a la quarantena, vestits amb polo, ulleres de sol, motxilles negres a l’esquena i pinganillo a l’orella. Hi ha hagut una profunda campanya de neteja al recorregut de la visita. Tan profunda que ha portat a desenes de persones a la comissaria, almenys per unes hores. “El dia D, ho miraré a la tele. Jo tanco el restaurant, i me n’aniré a casa” em diu Ousmane Guèye, en una terrassa sense clients. Aquest restaurador té un bar restaurant a la turística illa de Gorée. Dijous passat, una batuda va portar a quinze persones a la presó i els veïns van acabar a pedrades amb una vintena de policies de paisà.

L’illa de Gorée, una visita privada en directe a la TV

A mitja horeta en ferri des del port de Dakar, aquesta petita illa és un dels punt d’embarcaments d’esclaus cap a Amèrica. Fundada per holandesos; portuguesos, anglesos i francesos es van disputar la seva posició estratègica. Tot i els historiadors reconeixen que va tenir un paper menor en el tràfic d’esclaus, aquesta agradable illa i el seu museu “la maison des esclaves” recuperen la memòria de temps passats i són avui, lloc de peregrinatge i símbol de la lluita contra l’esclavatge.

Mandela, Bush, Hollande,.. molts caps d’estat hi han passat. Obama hi serà acompanyat per Michelle i les dues filles. “Es tracta d’una visita privada” deia Souleymane Diop, cap de comunicació de la presidència senegalesa, en roda de premsa davant de 200 periodistes “No prohibirem l’accès a l’illa, però no hi haurà ferri durant la jornada. La RTS (televisió pública senegalesa) i la CBS ho cobriran i us donarem accés a la senyal.

Gorée bloquejat 24 hores abans de l’arrivada d’Obama. Amina, jove mare de l’illa sembla no importar-li gaire.  “No passa res si els turistes no venen un dia. Ja ho recuperarem. Si acollim bé al president Obama, segurament després vindran americans, que últimament no són molts.” Entre d’altres ocupacions, una paradeta de records. Pocs turistes aquests dies. “No esta tan malament. Has vist com està de net?” m’explica un veí apoltronat a la porta de casa seva a la petita illa.

En 24 hores els visitants il·lustres i els seus cossos de seguretat passaran com un llamp.

 

Gao, la ciutat rebel

dijous, 14/03/2013

Els habitants de Gao, la ciutat més gran del Nord Mali, han resistit a la llei imposada pels rebels tuaregs del MNLA i després pels grups d’islamistes armats. Durant 10 difícils mesos la població ha plantat cara a les agressions gràcies a una forta mobilització. Alliberada el 27 de Gener és avui sota el control dels exèrcits de Mali, Niger i França.


“Jo no tinc por. L’exèrcit està amb nosaltres”. M’explica Abdoulaye, un adolescent en una improvisada barricada a l’entrada del mercat de Gao el 22 de Febrer. Amb un matxet a les mans i un telèfon a l’altra, patrulla el mercat per evitar robatoris. Un company seu acaba de llençar una pedra a uns nens que corrien pels carrerons estrets encara fumejant. “Aquí només vénen badocs o lladres. No hi ha res a fer aquí!” Els dos porten una insígnia a la solapa de la samarreta. Son les patrulles de Gao. I si tenen un problema, truquen a l’exèrcit.

Gao comptava amb 80.000 habitants abans de que el conflicte esclatés. Els seus habitants van repudiar els independentistes tuaregs del MNLA per la seva violència i pillatges i van acollir com un mal menor els membres de MUJAO i AQMI. Fins que l’aplicació d’una mal anomenada “xària”, va fer insuportable la situació. Tot i el risc, els habitants es manifestaven i plantaven cara a les agressions de la policia islàmica. Càstigs a fuetades, talls de mans, pallisses, obligació de cobrir integralment les dones, prohibició d’escoltar música o fumar una cigarreta, violacions i matrimonis forçats… la llista de barbaritats és llarga en una ciutat on la plaça de l’Independència va passar a anomenar-se plaça de la “xària”.

Fa 2 dies dels combats que han arrasat el centre. El mercat de fruites esta reduït a cendres. Un helicòpter francès va recolzar el caòtic assalt malí per reduir a una desena d’islamistes parapetats a edificis públics. L’ajuntament, el palau de justícia i el mercat han quedat molt tocats. Han trobat 6 cossos, un d’ells s’ha fet esclatar un cinturó d’explosius. És el segon suicida d’aquesta guerra, els dos s’han inmolat a Gao. Aquí en diuen la guerra asimètrica: sense un front clar, tots els civils poden passar per víctimes i agressors. Els jihadistes s’han fos entre la població i el perill pot arribar de qualsevol lloc en qualsevol moment.

Una mobilització vertebrada per la radio local

“Els pillatges van fer impossible cap activitat dels metges a l’hospital. Va haver-hi un dia que una dona desatesa va donar llum al mig de carrer. Nosaltres vam demanar a la població de tornar el material de l’hospital.” M’explica amb orgull Soumaila Maîga, el director de Radio Koima. Tres treballadors d’aquesta humil radio comunitària van organitzar una veritable resistència a les ones.

Les patrulles de Gao són també un producte radiofònic. Dins del butlletí d’informació local diari van demanar als joves d’assegurar la seguretat dels béns de les famílies que fugien. “Ho deien amb songhai (una de les llengües locals) per passar discretament el missatge i que els estrangers no ho entenguessin. Com que hi havia una força que no sabien mesurar…” m’explica Oumar, un altre jove patrulla del barri del Château. Fills de botiguers, de funcionaris, de religiosos, estudiants d’institut… s’organitzen per barris, tenen representants i fan reunions regulars. Alguns diuen que són 4.000, jo no crec que arrivin als 200.

El 107.1 FM va ser forçat al silenci al cinquè mes de l’ocupació. Malick Aliou Maiga, el cap de redacció, assaltat i apallissat als locals de la ràdio, va haver de fugir a Níger. El director, m’explica que tot i que les coses han canviat amb la presència de l’exèrcit malí, la ràdio ha de jugar ara un paper clau. “Avui, el que demanem és la reconciliació. Cal evitar represàlies contra la població tuareg, a restar units contra aquells que han portat els problemes a casa nostra i a delatar els còmplices.”

El mateix missatge enviava l’alcalde Diallo, però amb resultat visiblement diferent. En una reunió organitzada per l’equip de comunicació de l’exèrcit francès amb els responsables de cada barri amenaçava: “Si els caps del barri no delaten els còmplices, seran ells còmplices també.” Les amenaces no van ser ben rebudes. Diallo va abandonar la ciutat la primera setmana de l’ocupació i 24 hores després de la nova crida, tornava a envolar-se a Niamey, Níger. Ningú no va saber dir-me ni el motiu ni la durada de l’absència.

Cap activitat sense seguretat

Abdoulaye i el seu company de patrulla m’acompanyen a una botigueta oberta. Tot i ser dia de mercat, és l’única de les més de 150 amb els porticons oberts. Una desena de comerciants discuteixen a la porta tot preparant té. Ofereixen una tassa als joves. L’exèrcit encara no permet obrir. “Ja voldríem nosaltres, però no és segur. No sabem si hi ha mines encara”, m’explicava Coulibaly, un dels botiguers. Cap especialista per tractar les mines en l’exèrcit malí, ni cap material militar adequat per afrontar la situació. L’exèrcit ha acordonat una part del mercat i espera l’equip de deminatge francès. El botiguer m’ofereix ara el té a mi. “N’estem orgullosos de la feina que fan els joves patrulles.  Sense ells no quedaria res dempeus.” Amb la seguretat i la pau vindrà una difícil etapa de reconciliació i segurament, els joves patrulles seran un element essencial pel nou ordre a Gao i a tota la regió.

Bamako vol respirar aires nous

dissabte, 23/02/2013

Lluny del front militar al Nord Mali, on ahir van caure en combat 15 soldats txadians, i de l’agitada Gao, on els membres de MUJAO segueixen combatent a cop de suïcides l’exèrcit malí, a Bamako es respira aires de renovació. A la capital de Mali, militars i polítics guiats per l’antiga metròpolis intenten avançar a pas de gegant per escriure el futur de tot un país.

Si d’una banda, la societat civil i els polítics comencen a escalfar motors per unes anunciades eleccions presidencials el proper Juliol, i cada setmana segons el ministre de gestió del Territori (l’equivalent al nostre Interior) un nou partit polític s’apunta a les llistes, de l’altra banda els militars intenten recosir el seu futur.

El capità Traoré és un tipus rialler, content de tenir europeus aquests dies demanant-li informacions i permisos per moure’s amb garanties per aquest enorme país. Treballa dins l’equip de comunicació de l’exèrcit i estava al front quan Timbuctú va caure el passat Abril. “Jo estava al front… i t’asseguro que hi havia homes que no tenien la seva pròpia arma, o que es presentaven al combat amb armes defectuoses.” Difícil combatre doncs, els centenars de jihaidistes que havien recuperat part de les armes de Líbia i que conquerien amb facilitat Gao, Timbuctú i Kidal.

I per cosir tants descosits, sota la “tutela” de França (tot i que aquí no agradi aquest terme), s’ha gestat un ambiciosa idea: un pla de formació integral per l’exèrcit. Els malís han d’assegurar la integritat d’un territori enorme una vegada els contingents estrangers hagin marxat i evitar de nou, que els grups armats s’estenguin per tot el Sahel.

12 milions d’euros sobre la taula per començar. Una formació integral a uns 8000 homes en 15 mesos. Un temps rècord per refundar “un exèrcit molt pobre, d’un país molt pobre” com reconeixia el General Lecointre. Els francesos, doncs a més de liderar la “neteja” del “teatre d’operacions” (termes que agraden àmpliament aqui), han convençut als socis de la Unió Europea que han de posar-hi diners i ganes.

Aquesta setmana i sota fortes mesures de seguretat, la recepció climatitzada del Gran Hotel de Dakar era plena d’uniformes danesos, espanyols, belgues… Ben aviat, hauran d’espavilar-se a motivar sota el dur sol d’abril i l’estació de pluges els quatre batallons escollits. L’exèrcit de cada Estat implicat treballarà i finançarà un aspecte concret de l’ensenyament. I si bé no és la primera vegada que un projecte similar tira endavant, els formadors es defensen: “Nosaltres volem treballar amb l’exèrcit com si fos un equip de futbol”, és a dir, amb tot el grup i no amb cadascuna de les seves estrelles.

Tothom té present aquí, que el militar colpista que va fer caure l’Estat el passat l’abril a únicament un mes de les eleccions, havia rebut formació nord-americana. El capità Sanogo, però, no és interlocutor vàlid pels formadors i l’han deixat de banda. Tot i que els malís li han apujat el sou i li otorguin el títol de “supervisor” de la reforma de l’exèrcit, Sanogo no compta per els nous socis de Mali. Difícil de comprendre.  Als carrers de Bamako, tothom assegura que a Sanogo ningú no pot deixar de costat.

El capità Traoré però, es queixa que per combatre, a part de la formació caldrà també equipar les forces armades. “Durant els últims 20 anys, no s’ha acompanyat les noves lleves amb l’armament adequat.” I és evident. Dos únics helicòpters incapaços de volar fins al Nord i una desena de vells avions caces repintats decoren la pista de l’aeroport de Bamako. No és gaire preocupant… segur que una vegada acabada la formació els socis europeus troben algun bon plà també, per a vendre’ls hi (i pagar a terminis) tot l’armament que necessiten.

Adherits avui a l’ajut incondicional de la Unió Europea i sent gairebé un nou departament francès, ningú sembla recordar que Mali abraçava fa 40 anys el socialisme soviètic, abans de esdevenir un gran amic de Khadafi. Tot i que em faci mal escriure-ho, la dependència, sembla doncs, crònica. I si el cercle d’armament continua, els descosits caldrà recosir-los ben aviat en algun altre cantó del Sahel.

Dakar s’apunta al combat de Mali

dimarts , 15/01/2013

“No són ni creients! Són uns bandits!” em cridava Émile, amb un auricular a l’orella enganxat a RFI. El porter cristià d’aquest edifici del centre de Dakar segueix esberat les informacions que vénen de Mali. “Ara no els podem deixar així. L’exèrcit francès ha fet molta feina amb l’aviació, però s’ha de continuar la lluita!”

Émile esta preocupat pels combats que l’exèrcit francès manté des de fa 3 dies al Nord Mali contra els islamistes radicals instal·lats al país veí. En l’operació “Serval”, França s’implica de un nou conflicte africà i amb el suport dels Estats Units, vol aturar la progressió dels islamistes cap a Bamako.

Amb el país literalment dividit amb dos, el Nord Mali era un santuari islamista des del mes de març. Grups armats de diferent origen (MUJAO, ANSAR DINE  satèl·lit d’AlQaeda al Magreb Islàmic) i formats d’individus de diferents procedències (Libia, Argèlia, Mali, Nigèria, Senegal, Benin…) controlàven Gao, Tumbouctu i Kidal.  A les 3 ciutats on els “barbuts” havien aconseguit el control després de foragitar als pocs independentistes tuaregs presents, s’hi aplica la xària (la llei islàmica) i són l’escenari del terror dia rera dia.  Les lapidacions i cop de fuet a l’espai públic, la mutilació com a càstig per a males conductes o l’obligació a contraure matrimoni han estat imposats a la població per homes ben armats i per uns individus entestats també en la destrucció de mausoleus i mesquites, símbols de la complexitat cultural i religiosa de l’Àfrica de l’Oest. Molts dels habitants d’aquest immens mar de sorra han fugit. Segons Nacions Unides, ja són 150.000 refugiats als països veïns i 230.000 els desplaçats dins d’aquest estat gegant. Malí és més gran que el territori espanyol i francès units.

Si bé, el president francès, François Hollande reconeixia fa unes setmanes que el seu exèrcit no s’implicaria en afers estrictament africans, la dura realitat l’ha fet rectificar. L’amenaça dels jihaidistes rumb a Bamako era massa gran per tancar els ulls. Des de Dakar ningú no viu l’operació militar com una ingerència europea. La capital senegalesa viu amb certa intranquil·litat l’escalada del conflicte, car esta en joc la seva seguretat i la de tota l’Àfrica de l’Oest. En una ràpida ullada als diaris senegalesos, tothom esta d’acord en evitar que el santuari integrista progressi. El president Macky Sall ha promès enviar 500 soldats ben aviat. Justin Babacar Ndiaye,  politòleg i professor universitari, crític amb els efectes de la colonització ometia parlar dels països europeus i recordava que el que cal aturar és “el règim multinacional islamic amb ministres paquistanesos, algerians, nigerians, senegalesos i mauritanians.”

Émile, enganxat a la ràdio, espera que l’amenaça no arribi mai al Senegal. Des de la seva porteria proposa “tancar la frontera entre el Senegal i Mali” mentre em recorda que “aquesta és una de les conseqüències d’haver fet caure Khadafi…” I és ben cert. La circulació d’armes després de la caiguda del dictador libià ha facilitat la ràpida expansió dels “barbuts”. Però això ja és passat, ara per ara Dakar esta obligada a ajudar Bamako per la seva pròpia seguretat.

La por s’instal·la a Bamako

dissabte, 14/04/2012

“Sóc conscient que sóc un president d’un país en guerra” deia Dioumacounda Traoré, president de transició  mentres  jurava el seu càrrec amb “la crème de la crème” de la societat de Mali i també, davant del capità Sanogo i dels militars responsables del cop d’estat del 22 de Març. Ministre de l’antic govern d’Amani Toumani Touré, aquest matemàtic de formació és el responsable de fer la transició, organitzar eleccions i recuperar l’unitat territorial en 40 dies. Això diu l’acord signat entre els colpistes i els mediadors de l’Àfrica de l’Oest. Però a ningú li surten els números.

Com es poden organitzar eleccions en un país enorme on la meitat del territori va proclamar l’independència fa deu dies i esta ocupat per jihaidistes dels països veïns? Com pot funcionar un cens electoral si centenars de refugiats es desplacen cap al sud i intenten creuar fronteres de països veïns? Al mercat central de Bamako la gent opina “Les eleccions hauran de ser després de recuperar el nord! Encara que ens costi 10 anys, primer és fer fora tots els estrangers. Com volem fer eleccions si les nostres mares, tietes, cosines han hagut de fugir de casa seva?” explica Sidi Be enganxat a la TV dins la seva petita ferreteria.

Una desena de persones s’exalta “El president ho tindrà fàcil. Tots li farem costat!  Si l’exèrcit té por, nosaltres organitzarem milícies i se’ns uniran!” explica el cap del mercat central que assegura que té 400 joves motivats darrera seu. No hi ha cap gran centre de reclutament per aquests milicians, però hi ha qui diu que en diferents campaments militars les llistes són obertes. Una primera caravana d’una cinquantena de camions sortia de la capital ahir divendres carregada d’aliments del WFP. Són els ciutadans malians que han organitzat aquest primer convoi tot i que ningú sap gaire fins on podran arribar.

Sébastien, un fotògraf francès instal·lat a Bamako des de fa 7 anys, m’assegura que el temor dels pocs expatriats que queden a la capital són els atemptats. Perquè el terror de la jihad s’hauria d’aturar al nord? Qui diu que no arribaran a Bamako i es faran immolar ?

Amb molt poca seguretat als carrers, la por s’instal·la a Bamako. Afel Boucoum és un músic del petit poble de Niafounké, també al Nord-Mali. Ha passat molts anys al costat del seu oncle Ali Farka Touré, exportant als escenaris de tot el món ritmes i sons d’aquest enorme país. Dimecres matava el temps jugant a dames, en una terrassa amb uns amics. Un d’ells m’ha fet amagar la cervesa d’una imatge que enregistrava. L’hem substituït per una tetera. “Quan escolto les notícies de la ràdio el vespre, no puc dormir!” A Niafounké, diu, ja no hi ha música a la ràdio. La lectura de l’alcorà ocupa tot l’espai a la ràdio local.

Traoré, el nou president, ho va remarcar en el seu discurs d’investidura. “En un país on la guerra hauria de ser per l’escolarització, per evitar la malnutrició en un any de collites magres, contra la corrupció…” la Cédéao organitza una força militar i almenys França, que es nega a enviar tropes en un terreny on ja té 6 civils segrestats,  ha proposat ajuda logística. Els tambors de guerra sonen amb força a la capital de Mali abocada a un conflicte que ara per ara, sembla llarg i marcarà el futur d’aquest enorme país multiètnic.

Bamako: Hem d’alliberar el Nord!

divendres, 6/04/2012

“La llista està oberta per aquells que vulguin agafar les armes i defensar la pàtria. Tots els malians, tots els amics del Nord, han de venir. Hem d’alliberar el Nord! » crida un jove al centre de Bamako. Una cinquantena de persones han tallat el trànsit al carrer que condueix a la plaça de la Torre d’Àfrica i animen als ciutadans a allistar-se per evitar que aquest país de l’Àfrica Occidental es trenqui en dos.

Tot i la por a represàlies pels militars que han fet un cop d’estat el 22 de Març, els ciutadans malíans criden a la mobilització després que el Moviment Nacional de Lliberació de l’Azawad (MNLA) ha proclamat unilateralment la independència d’una bona porció de país. Però ara per ara, pocs saben què passa realment en aquest enorme territori que els joves a Bamako diuen Nord-Mali.

Més gran que França i Bèlgica unides, l’Azawad o el Nord-Mali forma part del territori dels Touaregs, una ètnia d’origen nòmada lligada al desert que viu entre Mali, Líbia, Níger i Algèria. El Sàhara i el Sahel són territoris austers, durs, monòtons, poc poblats, però la pàtria d’una nació que busca el seu nord polític des de fa més de 40 anys. Dins de la Republica de Mali comparteixen aquest espai amb les ètnies sedentàries com els Sorai o els Soninké des de fa centenars d’anys. Però avui, el que passa a Mali, té poc a veure amb l”independentisme tot i que a molts ens agradaria pensar.

Dos autobusos carregats fins a la bandera acaben d’arribar a l’estació de Binke, a Bamako. Homes, dones i criatures fugen del terror que  regna en aquest enorme espai geogràfic. Gao, Toumbouctou i Kali, les principals ciutats del Nord-Mali han estat preses pels que ells anomenen “els barbuts”. Homes armats que volen imposar la xaria, la llei islàmica, en tot el territori “alliberat”. I ja no són només els touaregs malís, sinó combatents vinguts dels països veïns i ben equipats després de la caiguda de Gadafi a Libia. Es desplacen amb 4X4 armats fins les dents, saquejant el que troben al seu pas, i expliquen a la població les noves regles de joc.

“No queda res a Gao. Han robat el que hi havia a les botigues, als hospitals, a les farmàcies… Aviat no hi haurà res per menjar.” De la cinquantena que acaben d’arribar a Binke, pocs volen parlar. Capcots, amb molts farcells, pocs diners a les butxaca, els més afortunats busquen refugi a casa dels familiars a la capital. Demà si tot va bé, nous busos arribaran a la capital. I molt lluny de Bamako, camps de refugiats a Níger i a Mauritània són plens també des de fa setmanes.

Tot i la confusió que aixequen tots els conflictes, la dificultat de saber qui és qui i l’enorme distància que separa Bamako del Nord-Mali, la independència dels Touaregs sembla un pas en fals. L’aliança del MNLA amb grups islamistes vinculats a Al Qaeda no augura res de bo. I tot i que m’agradaria equivocar-me, sembla que aquest pobre país amb 15 milions d’habitants i pocs recursos naturals patirà llargament un nou episodi de la guerra contra l’extremisme islàmic.