Entrades amb l'etiqueta ‘Nord Mali’

L’atac a l’hotel de Bamako

dimarts , 24/11/2015

L’atac i el segrest dels hostes a l’hotel Radisson Blue a Bamako posa l’agenda de nou el terrorisme a Mali. 19 victimes de 3 nacionalitats diferents en un edifici amb bones mesures de seguretat al cor de la ciutat. Després de la guerra de 2012 i tot l’ajuda de Francatot el país segueix regularment tremolant. L’amenaça dels gihadistes al Sahel es un malson per tota l’Africa de l’Oest.

Si no vius a Bamako…
Arribes tard. El nostre equip va arribar el divendres a les 16h, quan l’episodi del segrest ja s’estava acabant. El carrer de l’hotel estava acordonat a banda i banda, i els accessos vigilats per una desena de policies. Els comerços de la zona tancats. Dins de l’hotel de quatre estrelles i 190 habitacions s’hi havien parapetat, segons les forces de seguretat  2 homes armats amb desenes d’hostes des de les 7 del mati. (2 homes armats… a mi em sembla poc per controlar un gran edifici, però ara per ara son les dades oficials..)

Una cinquantena de curiosos s’apropaven a veure el final de l’episodi que havia mantingut en suspens el divendres a l’Africa de l’Oest. Una maleta que estava al terra va causar un darrer episodi de pànic. Els badocs que s’aprovaven massa, van ser foragitats per un comissari que sacsejava nerviosament el revòlver a la ma dreta davant la sospitava que a la maleta hi havia una bomba. Falsa alarma.

Últims tres trets. 9 soldats francesos i malians havien arribat al terrat de l’hotel i escorcollaven els últims recons abans d’assegurar que l’edifici ja era segur. Per grups, les forces nacionals i les franceses van començar a sortir per la porta principal. Alguns hostes s’espavilaven amb cara de terror a arrossegar les seves maletes. “No comment” deia un rus amb el rostre trencat. Ningú volia parlar a la premsa. Personal de les ambaixades els acollia i els portava a un pavelló esportiu a 500 metres del Radisson.

Es es el segon atac al centre de Bamako.. El passat marc, un “barbut” (com anomenen aquí als gihaidistes) va disparar ràfegues de kalaxnikov al restaurant La Terrasse, a la zona de marxa de l’Hyppodrome. Cinco morts, dos francesos, un belga i dos malis, en un dels restaurants de moda freqüentat pel personal de Nacions Unides .

Un nou cop de ma de Franca

Franca segueix present al país oest africà, on va arribar a desplegar mes de 4000 soldats el 2012 en la Operació Serval. Des del punt de vista militar, Serval va ser un èxit total. Franca i els seus aliats, van començar una ofensiva contra els diferents grups pro-islamistes (AQMI, Al Qaeda al Magreb Islamic) quan aquests es trobaven únicament a 600 km de la capital. L’exercit de terra van anar remuntat posicions en convoi pesat ajudats per caces des de l’aire fins a les fronteres nord del país.

A Bamako, van installar-hi una gran base d’operacions al costat de l’aeroport. Però avui, els efectius gals son únicament 1000 per tot el país. Militars de nombrosos països, entre ells l’Estat Espanyol, van formar els locals el 2013. Aquest divendres, de nou militars i gendarmes francesos han donat un cop de ma als seus col.legues malis per netejar (també una trista expressio que utilitzen aquí…) l’hotel.

L’amenaca gihaidista al Sahel.

L’atac a l’hotel es ara ja un trist record que deixa oficialment, 19 víctimes de diferents nacionalitats i que recorda a tothom que caldrà encara molts esforços per trobar no la Pau, almenys, la seguretat. A mi m’estranya que nomes fossin 2 atacants per intentar controlar un gran hotel… Oficialment, el govern mali encara busca còmplices a la ciutat, però les xifres oficials (i ara estic ja estic a Ouaga, per seguir les eleccions burkinabes, no s’ha mogut)

Després del conflicte a Líbia, bona part de les armes i diners del regim de Khadafi van córrer al sud per instal·lar-se al Sahel (Merci, Sarkozy!). Les noves corrents de l’islam salafista el desafiament permanent del poble Touareg, van propiciar que diferents grups armats prenguessin el control d’una gran part del territori del Nord Mali. L’oblit de l’administració central, la dificultat logística d’un territori immens i poc poblat, les diferencies culturals i unes interpretacions de l’Islam local mes intransigents, han facilitat una fractura del país, que des de la capital es nega, però es evident. La manca de perspectives de futur, d’educació i la pobresa, empenyen a joves a abraçar la causa de la gihad al Sahel.

Bamako havia recuperat el seu ritme habitual l’endema dels atentats. Tot i s’anunciava que la seguretat havia estat reforcada, al meu parer, nomes hi havia mes vigilancia prop d’hotels i embaixades. Al Nord Mali lluny de la capital i durant l’ultims dos anys, hi segueixen havent un degoteig d’atacs a convois humanitaris, a personal local d’ONGs, kamikac que s’immolen als Check Points… i millers de desplaçats dins del mateix país i refugiats a camps als veïns de Mauritania, Burkina i Niger. A Mbera, a Mauritania, únicament a 50 km de la frontera, hi ha gairebé 50.000 refugiats des de l’inici del conflicte. Altres refugiats a Burkina Faso i Niger es neguen a tornar a les seves llars per por a represàlies i a la inseguretat reinant.

L’amenaça gihaidista es una amenaça regional i els països del Sahel intenten millorar la cooperació per a fer-hi front. Burkina Faso, Costa d’Ivori, Níger, Txad, Camerun, Nigèria, Mauritània ja han estat tocats per AQMI o Boko Haram els darrers anys. Se que son diferents grups i treballen de forma diferent, però presenten tots una amenaça comuna. Senegal, fins ara mai tocat per l’amenaça terrorista, ha pres mesures visibles. Nomes arribar a l’aeroport de Dakar, la seguretat estava reforçada. I de camí a casa, per dormir algunes hores abans d’envolar-me a Ouagadougou, han aturat al meu taxi 3 controls de policia.

Gao, la ciutat rebel

dijous, 14/03/2013

Els habitants de Gao, la ciutat més gran del Nord Mali, han resistit a la llei imposada pels rebels tuaregs del MNLA i després pels grups d’islamistes armats. Durant 10 difícils mesos la població ha plantat cara a les agressions gràcies a una forta mobilització. Alliberada el 27 de Gener és avui sota el control dels exèrcits de Mali, Niger i França.


“Jo no tinc por. L’exèrcit està amb nosaltres”. M’explica Abdoulaye, un adolescent en una improvisada barricada a l’entrada del mercat de Gao el 22 de Febrer. Amb un matxet a les mans i un telèfon a l’altra, patrulla el mercat per evitar robatoris. Un company seu acaba de llençar una pedra a uns nens que corrien pels carrerons estrets encara fumejant. “Aquí només vénen badocs o lladres. No hi ha res a fer aquí!” Els dos porten una insígnia a la solapa de la samarreta. Son les patrulles de Gao. I si tenen un problema, truquen a l’exèrcit.

Gao comptava amb 80.000 habitants abans de que el conflicte esclatés. Els seus habitants van repudiar els independentistes tuaregs del MNLA per la seva violència i pillatges i van acollir com un mal menor els membres de MUJAO i AQMI. Fins que l’aplicació d’una mal anomenada “xària”, va fer insuportable la situació. Tot i el risc, els habitants es manifestaven i plantaven cara a les agressions de la policia islàmica. Càstigs a fuetades, talls de mans, pallisses, obligació de cobrir integralment les dones, prohibició d’escoltar música o fumar una cigarreta, violacions i matrimonis forçats… la llista de barbaritats és llarga en una ciutat on la plaça de l’Independència va passar a anomenar-se plaça de la “xària”.

Fa 2 dies dels combats que han arrasat el centre. El mercat de fruites esta reduït a cendres. Un helicòpter francès va recolzar el caòtic assalt malí per reduir a una desena d’islamistes parapetats a edificis públics. L’ajuntament, el palau de justícia i el mercat han quedat molt tocats. Han trobat 6 cossos, un d’ells s’ha fet esclatar un cinturó d’explosius. És el segon suicida d’aquesta guerra, els dos s’han inmolat a Gao. Aquí en diuen la guerra asimètrica: sense un front clar, tots els civils poden passar per víctimes i agressors. Els jihadistes s’han fos entre la població i el perill pot arribar de qualsevol lloc en qualsevol moment.

Una mobilització vertebrada per la radio local

“Els pillatges van fer impossible cap activitat dels metges a l’hospital. Va haver-hi un dia que una dona desatesa va donar llum al mig de carrer. Nosaltres vam demanar a la població de tornar el material de l’hospital.” M’explica amb orgull Soumaila Maîga, el director de Radio Koima. Tres treballadors d’aquesta humil radio comunitària van organitzar una veritable resistència a les ones.

Les patrulles de Gao són també un producte radiofònic. Dins del butlletí d’informació local diari van demanar als joves d’assegurar la seguretat dels béns de les famílies que fugien. “Ho deien amb songhai (una de les llengües locals) per passar discretament el missatge i que els estrangers no ho entenguessin. Com que hi havia una força que no sabien mesurar…” m’explica Oumar, un altre jove patrulla del barri del Château. Fills de botiguers, de funcionaris, de religiosos, estudiants d’institut… s’organitzen per barris, tenen representants i fan reunions regulars. Alguns diuen que són 4.000, jo no crec que arrivin als 200.

El 107.1 FM va ser forçat al silenci al cinquè mes de l’ocupació. Malick Aliou Maiga, el cap de redacció, assaltat i apallissat als locals de la ràdio, va haver de fugir a Níger. El director, m’explica que tot i que les coses han canviat amb la presència de l’exèrcit malí, la ràdio ha de jugar ara un paper clau. “Avui, el que demanem és la reconciliació. Cal evitar represàlies contra la població tuareg, a restar units contra aquells que han portat els problemes a casa nostra i a delatar els còmplices.”

El mateix missatge enviava l’alcalde Diallo, però amb resultat visiblement diferent. En una reunió organitzada per l’equip de comunicació de l’exèrcit francès amb els responsables de cada barri amenaçava: “Si els caps del barri no delaten els còmplices, seran ells còmplices també.” Les amenaces no van ser ben rebudes. Diallo va abandonar la ciutat la primera setmana de l’ocupació i 24 hores després de la nova crida, tornava a envolar-se a Niamey, Níger. Ningú no va saber dir-me ni el motiu ni la durada de l’absència.

Cap activitat sense seguretat

Abdoulaye i el seu company de patrulla m’acompanyen a una botigueta oberta. Tot i ser dia de mercat, és l’única de les més de 150 amb els porticons oberts. Una desena de comerciants discuteixen a la porta tot preparant té. Ofereixen una tassa als joves. L’exèrcit encara no permet obrir. “Ja voldríem nosaltres, però no és segur. No sabem si hi ha mines encara”, m’explicava Coulibaly, un dels botiguers. Cap especialista per tractar les mines en l’exèrcit malí, ni cap material militar adequat per afrontar la situació. L’exèrcit ha acordonat una part del mercat i espera l’equip de deminatge francès. El botiguer m’ofereix ara el té a mi. “N’estem orgullosos de la feina que fan els joves patrulles.  Sense ells no quedaria res dempeus.” Amb la seguretat i la pau vindrà una difícil etapa de reconciliació i segurament, els joves patrulles seran un element essencial pel nou ordre a Gao i a tota la regió.