Entrades amb l'etiqueta ‘Sahel’

L’atac a l’hotel de Bamako

dimarts , 24/11/2015

L’atac i el segrest dels hostes a l’hotel Radisson Blue a Bamako posa l’agenda de nou el terrorisme a Mali. 19 victimes de 3 nacionalitats diferents en un edifici amb bones mesures de seguretat al cor de la ciutat. Després de la guerra de 2012 i tot l’ajuda de Francatot el país segueix regularment tremolant. L’amenaça dels gihadistes al Sahel es un malson per tota l’Africa de l’Oest.

Si no vius a Bamako…
Arribes tard. El nostre equip va arribar el divendres a les 16h, quan l’episodi del segrest ja s’estava acabant. El carrer de l’hotel estava acordonat a banda i banda, i els accessos vigilats per una desena de policies. Els comerços de la zona tancats. Dins de l’hotel de quatre estrelles i 190 habitacions s’hi havien parapetat, segons les forces de seguretat  2 homes armats amb desenes d’hostes des de les 7 del mati. (2 homes armats… a mi em sembla poc per controlar un gran edifici, però ara per ara son les dades oficials..)

Una cinquantena de curiosos s’apropaven a veure el final de l’episodi que havia mantingut en suspens el divendres a l’Africa de l’Oest. Una maleta que estava al terra va causar un darrer episodi de pànic. Els badocs que s’aprovaven massa, van ser foragitats per un comissari que sacsejava nerviosament el revòlver a la ma dreta davant la sospitava que a la maleta hi havia una bomba. Falsa alarma.

Últims tres trets. 9 soldats francesos i malians havien arribat al terrat de l’hotel i escorcollaven els últims recons abans d’assegurar que l’edifici ja era segur. Per grups, les forces nacionals i les franceses van començar a sortir per la porta principal. Alguns hostes s’espavilaven amb cara de terror a arrossegar les seves maletes. “No comment” deia un rus amb el rostre trencat. Ningú volia parlar a la premsa. Personal de les ambaixades els acollia i els portava a un pavelló esportiu a 500 metres del Radisson.

Es es el segon atac al centre de Bamako.. El passat marc, un “barbut” (com anomenen aquí als gihaidistes) va disparar ràfegues de kalaxnikov al restaurant La Terrasse, a la zona de marxa de l’Hyppodrome. Cinco morts, dos francesos, un belga i dos malis, en un dels restaurants de moda freqüentat pel personal de Nacions Unides .

Un nou cop de ma de Franca

Franca segueix present al país oest africà, on va arribar a desplegar mes de 4000 soldats el 2012 en la Operació Serval. Des del punt de vista militar, Serval va ser un èxit total. Franca i els seus aliats, van començar una ofensiva contra els diferents grups pro-islamistes (AQMI, Al Qaeda al Magreb Islamic) quan aquests es trobaven únicament a 600 km de la capital. L’exercit de terra van anar remuntat posicions en convoi pesat ajudats per caces des de l’aire fins a les fronteres nord del país.

A Bamako, van installar-hi una gran base d’operacions al costat de l’aeroport. Però avui, els efectius gals son únicament 1000 per tot el país. Militars de nombrosos països, entre ells l’Estat Espanyol, van formar els locals el 2013. Aquest divendres, de nou militars i gendarmes francesos han donat un cop de ma als seus col.legues malis per netejar (també una trista expressio que utilitzen aquí…) l’hotel.

L’amenaca gihaidista al Sahel.

L’atac a l’hotel es ara ja un trist record que deixa oficialment, 19 víctimes de diferents nacionalitats i que recorda a tothom que caldrà encara molts esforços per trobar no la Pau, almenys, la seguretat. A mi m’estranya que nomes fossin 2 atacants per intentar controlar un gran hotel… Oficialment, el govern mali encara busca còmplices a la ciutat, però les xifres oficials (i ara estic ja estic a Ouaga, per seguir les eleccions burkinabes, no s’ha mogut)

Després del conflicte a Líbia, bona part de les armes i diners del regim de Khadafi van córrer al sud per instal·lar-se al Sahel (Merci, Sarkozy!). Les noves corrents de l’islam salafista el desafiament permanent del poble Touareg, van propiciar que diferents grups armats prenguessin el control d’una gran part del territori del Nord Mali. L’oblit de l’administració central, la dificultat logística d’un territori immens i poc poblat, les diferencies culturals i unes interpretacions de l’Islam local mes intransigents, han facilitat una fractura del país, que des de la capital es nega, però es evident. La manca de perspectives de futur, d’educació i la pobresa, empenyen a joves a abraçar la causa de la gihad al Sahel.

Bamako havia recuperat el seu ritme habitual l’endema dels atentats. Tot i s’anunciava que la seguretat havia estat reforcada, al meu parer, nomes hi havia mes vigilancia prop d’hotels i embaixades. Al Nord Mali lluny de la capital i durant l’ultims dos anys, hi segueixen havent un degoteig d’atacs a convois humanitaris, a personal local d’ONGs, kamikac que s’immolen als Check Points… i millers de desplaçats dins del mateix país i refugiats a camps als veïns de Mauritania, Burkina i Niger. A Mbera, a Mauritania, únicament a 50 km de la frontera, hi ha gairebé 50.000 refugiats des de l’inici del conflicte. Altres refugiats a Burkina Faso i Niger es neguen a tornar a les seves llars per por a represàlies i a la inseguretat reinant.

L’amenaça gihaidista es una amenaça regional i els països del Sahel intenten millorar la cooperació per a fer-hi front. Burkina Faso, Costa d’Ivori, Níger, Txad, Camerun, Nigèria, Mauritània ja han estat tocats per AQMI o Boko Haram els darrers anys. Se que son diferents grups i treballen de forma diferent, però presenten tots una amenaça comuna. Senegal, fins ara mai tocat per l’amenaça terrorista, ha pres mesures visibles. Nomes arribar a l’aeroport de Dakar, la seguretat estava reforçada. I de camí a casa, per dormir algunes hores abans d’envolar-me a Ouagadougou, han aturat al meu taxi 3 controls de policia.

Bamako vol respirar aires nous

dissabte, 23/02/2013

Lluny del front militar al Nord Mali, on ahir van caure en combat 15 soldats txadians, i de l’agitada Gao, on els membres de MUJAO segueixen combatent a cop de suïcides l’exèrcit malí, a Bamako es respira aires de renovació. A la capital de Mali, militars i polítics guiats per l’antiga metròpolis intenten avançar a pas de gegant per escriure el futur de tot un país.

Si d’una banda, la societat civil i els polítics comencen a escalfar motors per unes anunciades eleccions presidencials el proper Juliol, i cada setmana segons el ministre de gestió del Territori (l’equivalent al nostre Interior) un nou partit polític s’apunta a les llistes, de l’altra banda els militars intenten recosir el seu futur.

El capità Traoré és un tipus rialler, content de tenir europeus aquests dies demanant-li informacions i permisos per moure’s amb garanties per aquest enorme país. Treballa dins l’equip de comunicació de l’exèrcit i estava al front quan Timbuctú va caure el passat Abril. “Jo estava al front… i t’asseguro que hi havia homes que no tenien la seva pròpia arma, o que es presentaven al combat amb armes defectuoses.” Difícil combatre doncs, els centenars de jihaidistes que havien recuperat part de les armes de Líbia i que conquerien amb facilitat Gao, Timbuctú i Kidal.

I per cosir tants descosits, sota la “tutela” de França (tot i que aquí no agradi aquest terme), s’ha gestat un ambiciosa idea: un pla de formació integral per l’exèrcit. Els malís han d’assegurar la integritat d’un territori enorme una vegada els contingents estrangers hagin marxat i evitar de nou, que els grups armats s’estenguin per tot el Sahel.

12 milions d’euros sobre la taula per començar. Una formació integral a uns 8000 homes en 15 mesos. Un temps rècord per refundar “un exèrcit molt pobre, d’un país molt pobre” com reconeixia el General Lecointre. Els francesos, doncs a més de liderar la “neteja” del “teatre d’operacions” (termes que agraden àmpliament aqui), han convençut als socis de la Unió Europea que han de posar-hi diners i ganes.

Aquesta setmana i sota fortes mesures de seguretat, la recepció climatitzada del Gran Hotel de Dakar era plena d’uniformes danesos, espanyols, belgues… Ben aviat, hauran d’espavilar-se a motivar sota el dur sol d’abril i l’estació de pluges els quatre batallons escollits. L’exèrcit de cada Estat implicat treballarà i finançarà un aspecte concret de l’ensenyament. I si bé no és la primera vegada que un projecte similar tira endavant, els formadors es defensen: “Nosaltres volem treballar amb l’exèrcit com si fos un equip de futbol”, és a dir, amb tot el grup i no amb cadascuna de les seves estrelles.

Tothom té present aquí, que el militar colpista que va fer caure l’Estat el passat l’abril a únicament un mes de les eleccions, havia rebut formació nord-americana. El capità Sanogo, però, no és interlocutor vàlid pels formadors i l’han deixat de banda. Tot i que els malís li han apujat el sou i li otorguin el títol de “supervisor” de la reforma de l’exèrcit, Sanogo no compta per els nous socis de Mali. Difícil de comprendre.  Als carrers de Bamako, tothom assegura que a Sanogo ningú no pot deixar de costat.

El capità Traoré però, es queixa que per combatre, a part de la formació caldrà també equipar les forces armades. “Durant els últims 20 anys, no s’ha acompanyat les noves lleves amb l’armament adequat.” I és evident. Dos únics helicòpters incapaços de volar fins al Nord i una desena de vells avions caces repintats decoren la pista de l’aeroport de Bamako. No és gaire preocupant… segur que una vegada acabada la formació els socis europeus troben algun bon plà també, per a vendre’ls hi (i pagar a terminis) tot l’armament que necessiten.

Adherits avui a l’ajut incondicional de la Unió Europea i sent gairebé un nou departament francès, ningú sembla recordar que Mali abraçava fa 40 anys el socialisme soviètic, abans de esdevenir un gran amic de Khadafi. Tot i que em faci mal escriure-ho, la dependència, sembla doncs, crònica. I si el cercle d’armament continua, els descosits caldrà recosir-los ben aviat en algun altre cantó del Sahel.