Entrades amb l'etiqueta ‘Senegal’

El millor cafè del mercat

dilluns, 8/07/2013

La pluja ha arribat a la ciutat després de 9 mesos d’absència. En un parell de dies, el Ramadà envairà els carrers de Dakar i els esperits de la gran majoria de població. Per beure un cafè a la capital del Senegal haurem d’esperar que la lluna aparegui al cel.


Amb el Ramadà, la ciutat alentirà el seu ritme i l’horari dels àpats canviarà radicalment. Milers de nois com Modou, que es dediquen a preparar i vendre cafè adaptaran el seu ritme laboral per seguir fent negoci. Treballaran abans de que surti el sol per oferir l’n’deki, l’esmorzar, després faran una llarga becaina i es prepararan per reprendre l’activitat al vespre.

El cafè Touba, a base de cafè robusta i el diarr, una espècie de Mali i Guinea, és una beguda popular. Amb el nom de la ciutat santa de la confraria dels Morids, aquest recepta de cafè té un regust a religió. Beguda abans sacralitzada i avui hiper popular, els seus consumidors li atribueixen poders energètics i de curació. Màgica o no, és si més no, una manera d’estendre els missatge i l’influència d’aquest influent grup musulmà senegalès.

A la ruptura del dejuni, Modou i el seu cafè Touba, seguiran alimentant les converses al barri dels HLM.

Pape, el pintor de carretons de cafè

dissabte, 23/03/2013

Als carrers de Dakar, els consumidors escullen diàriament entre una tasseta de tè, el cafè Touba o el Nescafé. Són productes ben diferents cadascun amb els seus clients habituals. Aquestes petites feines són l’ocupació diària per a milers de joves tot esperant una millor oportunitat laboral.  Imaginació al poder per embutxacar-se alguns euros cada dia.


Pape Gning és, tot i que no ho reconegui, un artista urbà. Treballa 5 dies a la setmana amb un grup de joves a la sorollosa estació de Colobane. Decora els vistosos “car rapides”, les furgonetes que permeten moure’s per la ciutat per alguns cèntims d’euro el trajecte, i de tant en tant, algú li encarrega les decoracions dels carretons de cafè. Pape pinta els carretons Nescafé en una sola tarda. Copia el logotip a mà alçada sense necessitat de permisos.

La multinacional té el seu sistema de distribució oficial: uns carretons vermells són proveïts regularment per unes motos de l’empresa. La necessitat i la demanda ha creat un circuit alternatiu o “clando” (clandestí) que opera amb tota tranquil·litat als ulls de tothom. Els clients d’en Pape, seran d’ètnia peul. Immigrats de la veïna i oblidada Guinea Conakry, per a la majoria, la venda de cafè serà la primera feineta als carrers de Dakar.

Els dibuixos d’en Pape es passejaran sobre rodes per tota la ciutat… És part del riquíssim sector informal d’un país on l’atur és del 49 % i on els joves de menys de 25 anys són el 64 % de la població. Imaginació, enginy, supervivència, necessitat, ganes de tirar endavant en aquesta ciutat de 3 milions d’habitants que fa somiar als joves amb un futur millor.

L’independència de Casamance: 15.000 refugiats

divendres, 12/10/2012

Al sud de Senegal, hi ha un territori enclavat entre les fronteres de Guinea i Gàmbia que reclama l’independència. A Casamance la lluita armada va començar fa gairebé 30 anys i des d’aleshores viu en un estat ni guerra ni pau. L’ocupació militar de l’exèrcit senegalès, els assalts de grups de guerrillers a les principals carreteres, l’ús de mines antipersones han perpetuat el conflicte en un territori ple de riqueses naturals. He tingut la sort d’escoltar les veus dels principals protagonistes.

“No puc tornar a casa. Jo no puc tornar al poble on vaig créixer. A Sandiaba Manjak, no hi queda ningú.” Issa Ndiaye, que treballa per una ONG al nord de Guinea Bissau, és un dels desplaçats per aquest vell conflicte. Com ell, segons l’Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) n’hi ha més de 7000 a Guinea Bissau i més de 8000 a Gàmbia. En diferents períodes, per diferents motius, tots ells van haver de marxar de Senegal i establir-se als països veïns.

Els desplaçats del conflicte de Casamance no s’han amuntegat mai en camps de refugiats, sinó que han canviat d’emplaçament a mida que la situació evolucionava. Com la família d’Issa. “L’any 76, un campament militar de l’exèrcit senegalès es va instal·lar a Sandiaba Manjak i el poble va passar a ser un objectiu pels guerrillers. Poc a poc, la inseguretat, la por als saquejos, van fer fugir als veïns. La meva família va optar per instal·lar-se a l’altre costat de la frontera molt més tard, l’any 91. El meu pare va ser torturat per l’exèrcit. Buscaven còmplices entre els pocs veïns que quedaven i es van equivocar.” Era la gota que va fer vessar el got i van acabar a Sao Domingo, el primer poble a la frontera nord de Guinea Bissau.

Issa, amb qui comparteixo edat, va estudiar a la facultat d’Història de Dakar. Avui ha deixat l’oficina a Sao Domingo, per acompanyar-me a trobar d’altres refugiats d’aquest conflicte. Pugem a una de les atrotinades furgonetes “Ebro” entatxonades de veïns que van i vénen per vendre fruites i verdures a la capital comarcal. És l’estació de les pluges i la pista forestal que travessa la regió de Cacheu està ben enfangada. No tinc gaire clar si acabarem el trajecte sencers.

Ndiaye m’explica que l’opció natural per la majoria és instal·lar-se als pobles més pròxims a l’altre costat de la frontera amb l’esperança de tornar a casa. “La frontera és molt porosa. Els refugiats del conflicte s’uneixen a d’altres refugiats que van fer el camí a l’inversa els anys 60. Fugien de la violència de la guerra d’independència de Bissau.”

Nhambalan, és un petit poblet de Guinea-Bissau a molts pocs quilòmetres de la frontera. Aquí es viu en harmonia amb la natura… o no s’hi viu! Una trentena de cases amb una ample base circular d’argila coronades per un barret de palla s’amaguen entre arbres colossals. Les cases són simples, fresques i resistents a la temporada de pluges. No hi ha accés a l’electricitat, ni a la xarxa d’aigua i la senyal al telèfon mòbil apareix i desapareix. Uns nens corren amunt i avall amb arcs i fletxes, mentre les mares preparen el dinar. Cabres, gallines i porcs campen amunt i avall buscant amb què omplir l’estómac. Avui, sota un immens baobab, els joves s’han reunit per parlar dels preparatius de la cerimònia de la circumcisió.

Idíl·lic. Aquest és un llogarret multiètnic que a partir dels anys 90 va absorbir una petita part dels refugiats del conflicte de Casamance. Jonàs Baldé, assegut a un porxo, m’ensenya la carta de refugiat, que segons ell, ja no li dóna dret a res. “Ens han abandonat aquí. Abans l’ACNUR ens portava sacs d’arròs. Fa anys que no els hem vist.” Vidu des de fa pocs mesos, gronxa un nadó sense gaire paciència. Ha enviat els dos altres fills més grans a estudiar amb familiars a Casamance. “Prefereixo que rebin educació en francès que en portuguès! Aquí no hi ha res a fer.”

Una altra veïna m’explica el calvari per accedir a un centre de salut per la seva mare, amb dificultats visuals. Issa però, m’assegura que el gran problema és l’accès a la terra. Els nouvinguts no tenen terra i si arriben a algun acord amb els autòctons, els hi cedeixen els espais menys productius. Això crea tensió. Al cap d’un temps, molts opten per buscar una nova destinació o tornar als orígens, si poden.

Tot i això, diferents programes del govern senegalès han permès l’esperat retorn a molts d’ells. Amb la implicació d’ONGs com Handicap Internacional, moltes zones de la Casamance són lliures de mines i la seguretat ha estat restablerta. Les mines antipersones han fet oficialment prop de 800 víctimes, 560 d’elles civils i 168 morts des de 1982. Plantades indiscriminadament per ambdós bàndols, el seu preu rondava els 5 dòlars al mercat negre de Bissau. Un preu molt baix per perenitzar el conflicte en aquest territori.

Issa però, creua la frontera sense problemes ja sigui per feina o per visitar familiars. “Jo crec que avui les coses han canviat. La majoria de població s’ha adonat que aquest conflicte ha durat massa. Avui no tenim la por que teníem fa 15 anys.” Una mediació de la comunitat de Sant Egido ha estat sol·licitada pels guerrillers. La implicació d’aquest grup de mediadors que ha actuat amb èxit a Moçambic, Algèria o Libèria és vist amb bons ulls per aquest jove refugiat que s’ha adaptat a la situació i sense oblidar el passat, mira el futur amb optimisme.

El naufragi del Joola: 10 anys de silenci

dissabte, 29/09/2012

El transbordador “Joola” va naufragar la nit del 26 de setembre de 2002 prop de la costa de Gàmbia. Aquest vaixell assegurava el transport marítim entre la capital, Dakar, i el sud del Senegal. Després d’alguns mesos a dic sec per ser reparat, acabava de reprendre el servei sota tutela militar. Amb una capacitat per 580 persones, aquella nit fatídica al “Joola” hi viatjaven 1928 passatgers de totes les edats. 10 anys després, els familiars de les víctimes de la tragèdia naval amb més morts de la Història reclamen justícia.

10 anys d’aquest maleït accident i els familiars de les víctimes encara busquen respostes. Des de tots els racons del país, pares, mares i fills celebren el trist aniversari de la tragèdia i trenquen el silenci al voltant d’aquest afer. Ofrenes florals i pregàries en tot el territori han estat els actes organitzats per commemorar un accident naval que va causar més víctimes que el Titànic.

Al cementiri de Mbao, a una vintena de kilòmetres de Dakar, abans d’una pregària conjunta entre cristians i musulmans, alguns joves netegen les males herbes que han crescut degut a les pluges de les últimes setmanes. Les sepultures blanques no tenen nom. Una part dels cossos recuperats del mar estan enterrats aquí i  no han estat mai identificats.

Idrissa Diallo, que va perdre 3 fills, pren la paraula en nom de l’Associació de Víctimes. “No ens han donat l’oportunitat, ens refusen un dels drets bàsic com és el dret a fer el dol. Hem perdut éssers estimats en un accident. És un accident,… però esperàvem que ens tornessin els cossos. El govern de Senegal va confiscar els nostres al fons del mar.”

Diallo ha convertit el clam de justícia de les associacions de víctimes en un afer polític. Des del passat Abril és diputat pel Partit Socialista al Parlament senegalès. Des del seu escó, vol reobrir un dossier tancat a pany i forrellat des del 2003. “Cal investigar el crim comès per Wade. Hi ha una  manca d’assistència i transparència intencionada en aquest afer. Volem saber la veritat!” 

El paquebot va surar encara unes hores abans de desaparèixer al fons del mar. No es va intentar remolcar ni tampoc es va organitzar cap missió de salvament fins a 9 hores després de l’accident. 65 persones van poder salvar la pell gràcies a pescadors que es trobaven a la zona. El procés judicial al Senegal va ser ràpidament tancat condemnant únicament al comandant del vaixell desaparegut en l’accident. “El que ha canviat ara és que el principal responsable d’aquest desastre ja no és president del govern.” El canvi de poder després de les eleccions de Març, és vist amb esperança per Diallo.

A Kanthène, el cementiri a la sortida de Ziguinchor, centenars de petxines envolten les sepultures també blanques. “No podem fer el dol perquè no hi ha hagut justícia, ni veritat ni res de res.”  M’explica en Jean Eli Bernard Diatta. El seu germà era l’entrenador d’una escola de futbol. Viatjava amb 26 nens. A tots ells l’oceà els engolí el futur. 10 anys després de la catàstrofe, el paquebot continua a una vintena de metres de profunditat i la majoria de cossos no han estat recuperats. Jean m’explica que s’han anunciat diferents projectes amb ajuda internacional per recuperar el casc, però res no s’ha fet. Tot sembla bloquejat.

A Dakar, l’Abdourahman Tine dirigeix un parvulari. Aquest avi va perdre el seu germà just abans de doctorar-se en Dret. Té una agenda treballada. Tine s’ha dedicat a localitzar tots els orfes de la catàstrofe de la banlieue de Dakar. Una feinada en uns carrers plens de sorra, amb poques indicacions i a l’època, sense telèfons mòbils. Una missió encomanada pel prefecte de la zona però per la qual, assegura que no ha rebut un cèntim. M’explica que la majoria de les famílies de les víctimes van acceptar uns 15.000 euros de compensació econòmica el 2003. “Les viudes amb els fills que han aconseguit comprar una casa se’n ensurten. La resta, que estan de lloguer, no.” Sota el govern de Wade, el 2002, es va redactar una llei que prometia que l’Estat es feia càrrec de les despeses d’alimentació, escolarització i salut dels orfes. Només un mes abans de les darreres eleccions, es van aplicar parcialment. A casa dels Diedhou, 9 anys i mig de l’accident, únicament el cadet de 13 anys rep uns 30 € al mes. Les tres germanes grans, majors de 18 anys no han tocat ni cinc cèntims. Mimi Dhiedou reconeix que per ella “l’última esperança s’ha esfumat. He hagut de deixar els estudis per ajudar la mare.”

Entre els passatgers n’hi havia de 21 nacionalitats. I entre els europeus que van morir, n’hi havia de francesos, holandesos, noruecs i 5 amb passaport espanyol. Des del 2003 l’associació francesa de víctimes del “Joola” ha continuat una llarga investigació. L’avi Tine no acaba d’aclarir-me els entrellats del complicat procés judicial a Europa. Però si algun dia arriba a trobar la resposta als molts interrogants que planen sobre la catàstrofe que ha marcat la seva vida, segurament trobarà la pau.

L’independència de Casamance: Turisme en hores baixes

dilluns, 17/09/2012

Al sud de Senegal hi ha un territori enclavat entre les fronteres de Guinea i Gàmbia que reclama l’independència. A Casamance la lluita armada va començar fa gairebé 30 anys i des d’aleshores viu en un estat de ni guerra ni pau. L’ocupació militar de l’exèrcit senegalès, els assalts de grups de guerrillers a carreteres i l’ús indiscriminat de mines antipersones han perpetuat el malestar en un territori ple de riqueses culturals i naturals. He tingut la sort d’escoltar les veus dels principals protagonistes.

El senyor Mendy dóna instruccions amb humor als treballadors a la cuina del seu petit restaurant. Aquest empresari és propietari d’un restaurant i dues discoteques al Cap Skiring. “Durant la temporada turística, hi ha 22 de treballadors contractats! Tots paguen impostos. N’estic orgullós”

A l’extrem sud oest del Senegal, enganxat a l’Atlàntic i a la frontera amb Bissau, el Cap Skiring ofereix als turistes sol, platges i visites en piragua als magnífics manglars. El Cap és una bon balcó per deixar-se seduir per la misteriosa Casamance. Jeannot Mendy va decidir instal·lar-s’hi després de viure l’infància a França, amb un projecte personal sota el braç. Jeannot és d’ètnia manjak, una minoria que les fronteres colonials van repartir en 3 països.  Des del 1997 Mendy lluita des del món l’empresariat per fer avançar la Casamance. Avui no està segur si ha optat per la millor opció. Si més no, és conscient que no ha escollit el camí més fàcil.

La situació del sector turístic és desastrosa. Segons els sindicat de turisme, a finals dels anys 80, 150.000 turistes l’any visitaven la paradisíaca regió. Avui, no arriben a 40.000. Tres grans hotels cinc estrelles han tancat els últims 7 anys. Guies, xòfers, cambrers, cuiners i músics s’han hagut de buscar les garrofes a d’altres parts del país i en d’altres sectors. Alguns resisteixen, però els hotels en runa, els edificis mal conservats i un ambient més aviat tristot s’ha apoderat de molts negocis. La natura recupera bestialment algunes de les instal·lacions punteres del turisme a l’Àfrica de l’Oest.

“La Casamance és el mateix país, però quan veiem les diferències i les opcions que es prenen des del govern central, a vegades pensem que som estrangers. Nosaltres ni hem demanat estar lluny de la capital ni separats per Gàmbia!” Fa 50 anys hi havia un únic vaixell que connectava la regió amb Dakar cada setmana. El 2012, un sol vaixell amb les cues monstruoses segueix fent la mateixa ruta. La veritat és que cal paciència per descobrir aquest bocí de paradís africà. Per carretera des de Dakar, pots passar-te 24 hores de viatge sempre depenent de l’humor dels gambians, que gestionen 2 fronteres i el servei de ferry. Mendy fa un repàs a la manca de voluntat política del govern central per donar ales a una regió riquíssima però apobrida. Mancances en transport, de carreteres, d’accès a l’aigua potable i de comprensió… a algú li sona?

A Casamance ningú no circula de nit. Tot i haver-hi moltíssims checks points dels militars, ningú no es sent segur. “És cert que el conflicte està latent. Però el risc zero tampoc existeix a cap lloc del món.” Mendy minimitza els combats i es queixa de les desinformació que hi ha a la resta del país i del món. L’empresari assegura que la regió pateix una diabolització total per uns combats aïllats. Però esta ben clar, que el turisme balneari no és compatible amb el soroll dels morters. Ni que sigui de tant en tant…

A 30 anys de l’inici del conflicte, a hores d’ara el perill són els assalts i els robatoris a la carretera. Ningú no sap gaire qui són els assaltants. Els mitjans passen les informacions que elabora l’exèrcit que culpen als rebels independentistes. Els guerrillers expliquen que l’inseguretat a les carreteres és aprofitada per grups de lladres organitzats.  L’inestabilitat de la regió, la circulació d’armes lleugeres, la porositat de les fronteres amb Bissau, Conakry i Gàmbia fan fàcil aprofitar-se d’aquesta situació. Els turistes europeus, però, no són objectiu.

“Cal que tothom tingui feina. Si et lleves pel matí, treballes, sues i tens la butxaca plena per a tu i la teva família, no tens temps per pensar en les armes.” Optimista de cara al futur, Mendy ja ha trobat el nou flamant ministre de cultura i turisme senegalès. Youssou Ndour, es mostrava obert i prometia treballar per tot el sector. “No faran miracles. Cal que s’apropin a nosaltres. L’Estat no pot fer-ho tot, els empresaris podem guiar-los i participar en el desenvolupament del país”.

L’independència de Casamance: la Pantera Negra

dissabte, 1/09/2012

Al sud de Senegal hi ha un territori enclavat entre les fronteres de Guinea i Gàmbia que reclama l’independència. A Casamance la lluita armada va començar fa gairebé 30 anys i des d’aleshores viu en un estat de ni guerra ni pau. L’ocupació militar de l’exèrcit senegalès, els assalts de grups de guerrillers a carreteres i l’ús indiscriminat de mines antipersones han perpetuat el malestar en un territori ple de riqueses culturals i naturals. He tingut la sort d’escoltar les veus dels principals protagonistes.Es fa dir Pantera negra. És un vell guerriller que degut a l’edat ha abandonat les armes i la vida a la selva. Enorme, seriós i molt sobri aquest home d’ètnia Diola, porta una ploma vermella al cap la primera vegada que el trobo. “Això només ho duem els combatents.” La Pantera acaba d’assistir a una Assemblea del MFDC, el Moviment de Forces Democràtiques de la Casamance. Una trentena de persones, avis i joves, han discutit i compartit opinions sobre com mantenir la flama de l’independència viva i com reunificar les diferents faccions del moviment. És un moment clau. Les negociacions podrien obrir-se aviat. El canvi de govern a Dakar ha promès una gestió diferent d’aquest conflicte enclavat.

La Casamance és un territori amb una composició ètnica i religiosa complexe. A diferència de Senegal, els colons francesos només van poder-hi establir una base comercial amb accès marítim a la capital per assegurar l’intercanvi econòmic i no van arribar mai a controlar el territori. Encaixat a la confederació del Senegal i Mali al moment de l’emancipació de la metròpolis francesa, fa 53 anys, la promesa d’independència per part del primer president del Senegal alimenta els mites fundadors del moviment i plana en la memòria col·lectiva. Amb milers de víctimes dels dos bàndols, desplaçats i refugiats a les fronteres dels països veïns, aquest conflicte mal gestionat i silenciat pel govern central de Dakar és ja un dels més antics del continent africà.

El conflicte militar va esclatar a l’any 1982, després de la repressió desproporcionada d’una manifestació pacífica a Ziguinchor, la capital. La Pantera Negra hi va participar i com molt d’altres, va decidir refugiar-se a la selva. “A l’inici no teníem armes. Una sola carabina. Ens vam confeccionar arcs i bastons per defensar-nos.” Cada intent de tornar a casa estava amenaçat per les represàlies de l’exèrcit senegalès als membres de la seva família. “Veus això?” em senyala el cap. “Els militars em van atrapar una vegada i em ruixar amb benzina el cabell i me’l van cremar. Jo portava rastes. No ens tallàvem el cabell en aquella època i era fàcil identificar-nos.” M’ensenya una cremada al cap i dues marques als turmells. “Em van penjar hores per treure’m informació i per fer-me oblidar la lluita”.

Amb pocs diners a la butxaca i sense fills, aquest avi comparteix habitació amb dues nebodes en un barri popular de Ziguinchor. Algunes ampolles amb pocions, herbes i ungüents a la seva humil estança el delaten. Aquest animista exerceix la medicina tradicional aplicant coneixements ancestrals naturals per guarir persones. “Em pots fer una foto de la família?” Somric. Fet! La Pantera Negra es perd dins del seu pensament. “A vegades em sento nostàlgic dels anys de combat. Jo estic aquí, a la ciutat, però el meu esperit està a la selva. Els anys de combat i saber que els companys segueixen allà, no em deixaran descansar fins que obtinguem l’independència.”

El lleó blanc arrasa

divendres, 6/07/2012

El “lleó blanc” ha vingut a guanyar. Aquest canari de 140 quilos i 1 metre 85 d’alçada és l’únic europeu que combat a la lluita senegalesa. En el seu tercer duel, Juan Espino, acaba de tombar al seu adversari, Keur Dième en apenes 3 minuts. Va ser en un estadi al popular barri de la Medina i dos TVs retransmetien en directe l’espectacle.

“Jo el que vull és compartir la lluita.” Explica menjant un thieboudiène, el plat d’arròs amb peix i verdures típic en un discret restaurant de Dakar. El Juan és campió de lluita canària, propietari d’un gimnàs i sobretot un rodamón de la lluita. “M’he pegat en unes 20 varietats de lluita; grabbing, jiu-jitsu brasileny, judo, bahol, buren, lluita lleonesa…” Es va instal·lar a Brasil durant 6 mesos per aprendre jiu-jitsu, 3 mesos al Japó on va assistir a una escola de Sumo i acaba d’arribar de Brusel·les on s’acaba de proclamar campió europeu de grabbing. “Viatjar et fa aprendre. Et pots fer moltes preguntes a la vida… sobre tu, sobre Déu, sobre l’existència… Però sempre que estic en un lloc intento adaptar-m’hi i fer el que fan allà.”

I aquí, en Juan competeix en la lluita a cops. La lluita al Senegal és un espectacle popular barreja d’esport, de misticisme, de dansa, d’amulets, de ritmes de djembés… que també rep crítiques per la seva duresa. Abdoul Aziz Mbaye, periodista d’una de les teles privades va retransmetre el combat en directe. “Juan és una excepció. Perquè és un lluitador tècnic que no va a ferir. Pot ser un model per la resta de lluitadors, perquè no va a fer mal amb els punys. Ara, si t’agafa estas fregit!”

Alguns comensals passen i el feliciten. D’altres es fan fotos amb ell. Fa 2 dies que va tombar a un lluitador i ocupa planes als diaris. Va arribar aquí la primera vegada el 2008. Durant un any va passar 5 tardes a la setmana entrenant en un equip de lluita a una platja a la banlieue de la ciutat, com ho fan milers de joves a les platges de tot el país. Tots somien en ser un Bala Gueye, un Yekini, un Bombardier. Són els ídols, representen un territori concret i es guanyen molt bé la vida gràcies a pocs combats per temporada.

La propietària del petit restaurant, una senyora d’ètnia Diola, demana si volem un altre plat: “Voleu provar un tout-bon, l’especialitat de Casamance?“  En Juan no s’ho pensa. Un gros plat de peix fregit, arròs blanc i salsa de ceba apareix ràpidament a la taula. “Saps? A Canàries tenim feina per omplir un pavelló de 500 persones i a Dakar, al meu primer combat hi havien 30.000 espectadors a l’estadi. La gent va a la lluita a vibrar, a passar-ho bé, a desfogar-se. I si és un blanc el que els fa vibrar, doncs serà que el blanc no ho fa malament!”

Una desena de lluitadors es disputen el títol de Rei de les arenes i en Juan esta convençut que mereix un lloc entre ells. La seva primera aparició va causar sorpresa i curiositat, però 2 anys després aquest canari s’ha guanyat el respecte de tothom. El seu representant ja esta negociant nous combats i ben aviat el tornarem a veure per aquí.

El Barça a Dakar

dissabte, 28/04/2012

“M’ha fet molt de mal. Ha fet un treball excepcional, és un dels millors entrenadors al món. Per haver perdut els últims dos partits, no cal tirar la tovallola. No ho entenc.”

Ho reconeixia afectat ahir divendres en Luciano Bernardino, un dels perruquers capverdians del carrer Gomis del barri del Plateau, després de rebre un SMS del seu fill on li anunciava que Guardiola deixava el Barça. “En tots els aspectes de la vida, cal tenir una mica de sort. I el Barça no n’ha tingut ni contra el Chelsea ni contra el Reial Madrid. Un equip que ha tingut la pilota el 90 per cent del partit i que no ha tingut la sort de marcar, no podem demanar-li més.”

Dakar, explica, és com la resta d’Àfrica i del món: està dividit entre barcelonistes i merengues. I això es reprodueix en el microcosmos del carrer Gomis on una desena de perruquers de les petites illes del Cap Verd tallen cabells i afaiten barbes. Molts d’ells porten la samarreta dels seus clubs preferits i ho posen fàcil als clients, que ja saben a qui han d’escollir si no volen jugar en camp contrari.

Per matar l’espera entre client i client, els perruquers es fan la guitza i comenten les últimes noticies esportives. Però el que no acaba d’entendre Luciano és perquè els seus col·legues madridistes no reconeixen l’esforç del Barça. “Si t’agrada el bon futbol, t’ha d’agradar el joc espectacular i divertit que ha fet el Barça aquests últimes temporades. No saben perdre”.

Perruquer, músic, futbolista, pescador, boxejador,… aquest home a la quarantena, s’ha guanyat la vida a Holanda, França, Itàlia i als Estats Units. Luciano seguia el club dels seus somnis fins i tot des dels vaixells de pesca a l’Atlàntic on treballava. I quan no, es feia guardar els diaris per posar-se al dia al seu retorn. Un dels primers partits que recorda va ser un “clásico” dels anys 70 on jugava Cruyff. “Ja m’agradaria anar al Camp Nou encara que fos una vegada a la vida, però si avui fos jove, el que somiaria és formar part del centre de formació del Barça.”

El futur té ben clar que continuarà sent blaugrana gràcies als joves talents de la Masia. “Saps, aquest no és el nostre any… Però tampoc el del Reial Madrid!”  Luciano somriu, mira les seves tisores i es concentra de nou en el cap d’un client a qui, a més d’un nou pentinat, oferirà conversa al voltant d’aquest equip que tot i en hores baixes, aixeca passions arreu del món.

Un nou president?

dijous, 22/03/2012

Macky us saluda! Serà el nou president del Senegal si s’enduu més vots que Wade a les urnes aquest diumenge. Amb 50 anys, aquest enginyer d’ètnia peul va ser l’home de confiança des seu contrincant gairebé 11 anys. Però el 2009 se li va acudir d’investigar la gestió del fill del “vell”  en uns afers finançats amb fons públics. Ai, las! Wade modifica la Constitució per fer-lo fora de la presidència de l’Assemblea Nacional i Sall cau en desgràcia! Tocat però no enfonsat, Macky munta el seu partit i comença campanya pels… Estats Units.

Però Macky és un producte polític de Wade. Menys expressiu, menys xerraire que el seu professor però amant també de les aparences. Només cal passar-se per Fatick, on ha estat alcalde durant 9 anys. Amb 30.000 habitants, en aquesta petita ciutat hi ha una nova avinguda desmesuradament gran sense acabar, una nou ajuntament gegant també sense acabar, centenes de làmpades (amb un look britànic) sense connectar a la xarxa elèctrica i un aeroport. L’aeroport tampoc funciona i l’única infraestructura acabada, la tanca que el protegeix, comença a caure a trossos. Això si, els ocells de la zona n’estan molt contents de tant espai per batre les ales.

« Això és fruit del bloqueig polític de Wade! Quan el va forçar a dimitir també va tancar l’aixeta al finançament local» explica un responsable del seu equip. Aparentment, poc a fet Macky Sall per aquesta petita ciutat on ha arrassat amb 75% de vots a la primera volta. «És d’aquí i guanyarà! Tenim pòsters de Macky fins i tot a la nostra habitació! » explicava Sarr, que té un petit taller de costura al mercat.

Macky ha aconseguit el més difícil. Arribar a la segona volta, convèncer als 12 candidats eliminats que fàcin campanya al seu costat i plantar cara al “vell”. Però l’última setmana de campanya, Macky rellisca i parla dels drets dels homosexuals en un país amb 90 per cent de musulmans. El partit al poder es frega les mans, els líders religiosos alcen la veu d’alarma i l’Ajuntament de Fatick apareix ruixat de sang d’animal. Algun malefici? Segur!

Als senegalesos els hi queden algunes hores per decidir a qui votar. Després d’una campanya electoral atípica, ara per ara, el final sembla poc previsible.

Tens un amic d’ultra dreta?

diumenge, 11/03/2012

Si has de fer una radiografia dels francesos instal·lats a la capital del Senegal i saber què en pensen de les eleccions del seu país, cal trobar expatriats de tots els colors (polítics).

La conversa amb el cap de redacció va anar així:

_Tens un amic d’ultra dreta?
_No.
_Doncs espavila, perquè hauries d’equilibrar la peça.

En una cala del barri Plateau de Dakar hi ha el Club dels Corses. Els Corses de Còrsega, de l’illa mediterrània,…! La seu del club és una terrassa amb vistes al mar on s’hi amaga un bar, un restaurant, una petita piscina i un terreny de petanca. Tot en ordre, net i polit, però és evident que ha viscut temps millors.

Michel, membre i gestor de l’associació, darrera la barra defensa una opinió diferent a les que ja havia recollit. Votaré a l’ultra dreta o a l’ultra esquerra a la primera volta, només per tocar els collons! Ja n’hi ha prou de Sarkozy, cal un canvi.” Li demano d’entrevistar-lo davant de la càmera. No way.

Espera, m’aconsellen. Cal temps. S’acosta l’hora de l’aperitiu. La parròquia del dimarts hauria d’aparèixer per seguir un ritual ben francès: copeta, formatge i converses disteses entre amics.

Un got de Pastís amb aigua. Cigarreta. Michel explica que el club té poques activitats organitzades, a part de la competició de petanca. Que el restaurant funciona bé, que el diumenge esta ple de gent per dinar i banyar-se a la piscina. Li pregunto perquè a Còrsega tenen aquesta bandera. M’explica una llegenda del Mediterrani medieval, amb Pere III el Cerimoniós, la ciutat de Gènova i un Papa Romà molt abans de la conquesta francesa de l’illa.

Una de les tropes duia com a bandera el dibuix d’un cap d’un sarraí tallat amb els ulls embenats. Quan els habitants de l’illa van establir una Constitució, van modificar el dibuix, li van treure la bena dels ulls i li van lligar al voltant del front. Van fer-ne bandera de Còrsega independent. Llegendes mediterrànies des de l’Àfrica de l’Oest. Si, calia esperar.

5 dones s’asseuen, passen comanda i xerren en una taula circular. Caço la senyora Pons. Jubilada de 72 anys, fa 23 anys que viu al barri. Antiga directora d’una escola privada a Dakar passa la tarda amb les amigues. Votarà a les eleccions franceses l’Abril del  2012.

_Heu canviat l’opinió sobre el vostre país pel fet d’estar instal·lada al Senegal fa 23 anys?
_No. No m’ha influït gens ni mica viure i treballar aquí.

Era al Club dels Corses (de Còrsega) i calia trobar l’opinió de tots els colors (polítics).