Multiculturalitat vibrant a Dublín

dimecres, 29/05/2013

 

El passat febrer vam anar a veure el concert d’un artista de Ghana a Dublín. La sala de concerts estava plena i animada. L’energètica música i la vitalitat dels artistes africans generaren moviments de cos inconscients en els espectadors i acostaren aquests a la calor i la sensualitat d’Àfrica.

 

Allò que em va sorprendre més, però, va ser la naturalitat amb que els irlandesos van viure , ballar, i entendre una expressivitat musical i cultural que és molt diferent a la seva. Després d’haver visitat i conegut altres païssos, diria que en molts d’ells un caràcter més distant, més d’observació, fins i tot de certa incredulitat i judici s’hauria imposat en la sala. Hi haurien hagut balls i somriures, però dubto molt que hi hagués hagut el sentiment de comunió que vaig veure aquell dia a Irlanda.

L’irlandès, per essència i com a tret de caràcter que els defineix (segons ells), no són superficials. Ells prediquen que son genuïns i que no jutgen mai a la gent per la seva aparença i la seva expressivitat. Allò que els porta a fer un judici sobre els altres (i el judici és allò que ens distància els uns dels altres) són les actituds morals , o de respecte i sensibilitat cap als altres humans que la gent manifesta.

Aquesta falta de judici i distancia vers aspectes superficials (per tant culturals) fa que els immigrants visquin a Irlanda amb llibertat i sentint-se profundament respectats. L’irlandès és sorprenentment acollidor amb la gent que arriba al seu país. I, quan els Irlandesos reparen en la nostres tendències culturals, ho fan per a preguntar amb curiositat i genuïnes ganes d’aprendre sobre aquestes diferències (o , podríem dir, sobre aquestes diferents solucions mentals).

Podríem, bàsicament, concluïr que els Irlandesos, a part d’humans (com ja he dit molt altres cops als meus articles), són realment oberts mentalment.

 

LA IDENTITAT IRLANDESA

diumenge, 27/01/2013

 

Aquest estiu vaig anar a veure una obra de teatre sobre l’alçament independentista a Irlanda. L’obra, escrita per Sean O’Casey i titulada “The plough and the stars” , descriu la vida a les barriades pobres del centre de Dublín al 1916. Narra com un grup d’idealistes sacrificaren les seves vides per lluitar per la causa independentista davant l’oposició de gran part de la societat irlandesa. Aquesta, immersa en la misèria, veia la l’alçament com una causa futil i amb massa poder destructiu. L’obra, no obstant, amb un delicat tó irlandès, es mou entre la tragèdia i la comèdia magistralment.

És important destacar que, de totes les famoses obres de teatre escrites per autors irlandesos a principis del segleXX, aquesta és una de les poques que parla de la realitat de l’irlandès mitjà de l’època, amb pocs recursos econòmics,catòlic i no anglòfil. Altres autors com Oscar Wilde, Samuel Beckett i d’altres, descriuen més bé una realitat social pròpia d’una minoria irlandesa de classe alta, anglòfila i protestant.

Quan estava veient l’obra de teatre, vaig observar els irlandesos que m’acompanyaven. Esperava veure en els seus ulls una espurna emotiva al rememorar moments passats terriblement convulsos de revolta, patiments i divisions, que finalment els portaren cap a la seva total autonomia. Per la meva sorpresa, no vaig veure cap esclat sentimental en els meus companys de sala irlandesos. I, la seva reacció em va fer pensar en com ells es veuen i defineixen a ells mateixos.

 Birth of the Irish Republic, autor: Walter Paget. Aquesta obra retrata l’estat del centre de Dublín ( al “GPO”, oficina central de correus) durant els combats de l’alçament del 1916.

L’alçament independentista irlandès va ser inicialment un proces tímid (dirigit paradoxalment, en part, per alguns rebels de classe benestant, educats i protestants). Aquesta primera revolta es va encendre poc després, agafant un massiu suport popular quan els primers rebels foren executats. Els màrtirs per Irlanda van convèncer la societat irlandesa que la millor solució era la guerra per la independència.

Anys després, al 1921, Irlanda aconseguí la independència del Regne Unit. Aquesta vingué després d’una dura guerra civil en la que els defensors de conformar-se amb la independència de la Irlanda del sud (amb l’argument que l’exercit Irlandès no era suficientment fort com per a continuar avançant cap al nord) lluitaren contra els defensors de la independència de la illa complerta. Finalment, es firmà un tractat amb el Regne Unit que donà la independència sols a la repúblicad’Irlanda, excloent la Irlanda del Nord. Alguns irlandesos encara avui dia consideren que el procés per la independència d’Irlanda no s’ha acabat, però molts pocs defensen la lluita armada com a via per a annexionar la Irlanda del nord (la qual deguda a un proces de implantació d’escocesos i anglesos del segle XVIII, té una majoria social protestant i unionista).

Dies després de l’obra de teatre, vaig decidir demanar a alguns irlandesos com definien ells mateixos el fet de ser irlandés. Esperava en les seves respostes referències a la seva història, i sobretot als moments de la seva renaixença política i cultural … Però, al contrari, les seves respostes sols feren referència a al seu caràcter (o a aquelles característiques d’ells mateixos de les que ells en són conscients).

Els irlandesos són, de fet, molt bons coneixedors de la seva història, i evolució cultural. Però, també sembla que no es volen definir  a través de la seva història. Per què, em pregunto? Potser perquè, per característiques culturals, són una nació més preocupada per qüestions humanes que polítiques ( i que qüasi bé veuen aquestes com un mal inevitable) o perquè ells ja són independents com a estat i definir-se en termes del passat no té tant sentit com fer-ho parlant de les seves característiques i potencials com a poble. No sé si interpretar que miren cap endavant o que miren cap endins seu. Potser és una mica de tot plegat, però m’inclinaria a pensar que en el fons són molt intimistes. Crec que ells són lo que senten que són , molt endins…

La dona i la Irlanda que creu en el destí

diumenge, 16/12/2012

 

Aquests passats díes, la terrible noticia d’una dona que morí a Irlanda quan no se li practicà un avort necessari per a salvar la seva vida, ha escandalitzat el món. Savita Halappanavar (de nacionalitat Índia però resident a Irlanda) estava a les 17 setmanes, havia trencat aigües i es feia impossible salvar el fetus. Tot i això, els metges es van negar a extreure l’embrió del cos de la dona mentre aquest encara estava viu, i sols van accedir a retirar-lo quan el cor d’aquest ja no bategava. En aquell moment, la septicèmia (infecció de la sang) que la mare patia s’havia escampat tant que es feia impossible salvar la seva vida. Els metges simplement no van voler avançar la mort irremeiable del fetus, i això va acabar causant la mort de la mare.

Irlanda es un país on el catolicisme va prendre el control de la gestió de la societat des de que aquesta es va independitzar del Regne Unit. I, podríem dir que els valors del catolicisme són encara els valors de la societat irlandesa en molts sentits. Els irlandesos qüestionen la institució de la església (com ho demostra la forta reacció social als abusos sexuals comesos per l’església), però rarament qüestionen els valors tradicionals que el catolicisme defensa: Valors com el respecte al ritme de la natura, i valors com la família i la caritat per a organitzar la seva vida social.

En aquest context, no cal dir que la dona es la figura més afectada (ja que els pròpis esdeveniments de la vida ens lliguen de manera preciossa a la vida, aportant-nos increïbles experiències, però també limitant la nostra llibertat i exposant-nos a perills físics). La natura ens aporta una vulnerabilitat física, social i econòmica durant l’embaras , part i époques de maternitat , que sols polítiques progressistes poden combatre. Aquestes són les polítiques que asseguren q la dona tingui el dret a decidir si finalitzar la vida del fetus (perquè aquest està formant-se malament, o simplement perquè la mare decideix no anar endavant amb la maternitat); i que sense cap timidesa posen la vida de la mare per davant de la de l’embrió. Altres polítiques socials que protegeixen la dona són llargues baixes de maternitat i també mesures que li permeten reincorporar-se a la vida laboral plenament després de la maternitat.

La dona té la inestimable capacitat d’estar lligada als fenòmens màgics de la vida, orgànics, cíclics i canviants. Aixo la fragil.litza físicament i la lliga a la família, però tampoc tenim que oblidar que les femelles de qüasi-bé totes les especies de mamífers cacen, busquen aliments, lluiten, i es desenvolupen en espais externs al l’esfera familiar. Les dones necessitem poder desenvolupar el nostre complexe món a les esferes socials, polítiques, … Podem aportar i aportem una visió interessant, i sense dubte complementària a la de l’home. La dona ha de poder escollir si vol dedicar-se a la vida familiar i domèstica o no. I, en cas de voler-ho fer, ha de poder compatibilitzar aquestes tasques amb el seu desenvolupament al món extern a la llar. Una societat oberta i madura ha de permetre q el potencial femení no desaparegui dels entorns laborals.

A Irlanda, la llei sols permet l’avort quan aquest es completament necessari per a salvar la vida de la mare. Tot i que aquest és un dels punts de la constitució, no hi ha clares direccions de com fer aquesta pràctica, i aquesta de fet no esta registrada estadísticament als serveis de sanitat. Els metges temen poder caure fàcilment en la il•legalitat si practiquen un avort quan la vida de la mare no està en un estat de perill total. La pressió social també existeix. Aquesta (per a mi) és com un silenci, com una por a l’egoisme humà….Tot i això , sembla que vents de canvi comencen a bufar per Irlanda: Organitzacions pro-avort, ciutadans anònims i fins i tot un nombre considerable de metges estan demanant públicament al govern que millori la legislació que controla la practica d’avorts necessaris per salvar la vida de la mare.
De totes maneres, no cal dir que l’avort a Irlanda no es contempla en absolut en el cas que el fetus s’estigui formant amb problemes greus de salut o en cas que la dona hagi quedat embarassada com a conseqüència d’una violació,… D’aquesta manera, les dones residents a Irlanda que decideixen finalitzar els seus embarassos, han dedesplaçar-se al Regne Unit o a qualsevol altre país estranger.
Un altre fet que també m’ha cridat molt l’atenció respecte com Irlanda tracta a la dones és el fet que molts ginecòlegs irlandesos prefereixen no tractar les seves pacients embarassades amb hormones (com progesterona) encara que aquestes sigui necessàries per a evitar un avort natural. La filosofia es la de total no intervenció, i aquest lema a vegades es porta a l’extrem. Respecte a altres legislacions que protegeixen la dona, és just mencionar que a Irlanda les baixes de maternitats són bastant llargues (de 6 mesos) , però en general les dones no reben el seu sou normal durant aquesta temps sinó una ajuda estatal bastant mínima (a menys que l’empresa que les contracta pagui per la maternitat). D’altra banda, les famílies irlandeses també reben subvencions , però en el fons aquestes ajudes no són suficients si considerem que aquí les guarderies pứbliques estan restringides a la gent molt pobra, i que les guarderies privades costen un promig de 1000 euros al mes. D’altra banda, i encara més xocant, és el fet que l’escola pứblica (on els nens van a partir dels 4/5 anys) mai acaba més tard de les 2:30 de la tarda. Aquests horaris escolars deixen les famílies en una situació complicada que sols poden resoldre si la mare treballa mitja jornada o si agafen una mainadera o matriculen els nens a activitats extraescolars. La cura dels nens a Irlanda és molt costosa, i això s’acaba tradüint en dones que limiten la seva carrera laboral quan tenen fills.

El resultat d’aquestes polítiques socials irlandeses és, segons el meu parer, una imatge de la dona com a ser vulnerable que està atrapada en un destí que la separa massa de l’home, i de les activitats no doméstiques. Si creiem en el destí i la natura, crec q s’han d’entendre millor la dona i els seus potencials, protegint aquests i permetent que es desenvolupin ( a la llar i fora de la llar) si així ho desitja ella. I, aquestes demandes, més que egoistes, diria jo que són humanistes.

Una artista a mig camí entre Irlanda i Catalunya: Vanessa Donoso Lopez

diumenge, 8/07/2012

 

 

PER ISABEL PÉREZ MORA

Vanessa Donoso Lopez porta vivint a Irlanda quasi bé 8 anys. Va arribar amb una beca Leonardo Da Vinci per a treballar al museu d’art modern IMMA de Dublín al 2005, després d’estudiar a Anglaterra el seus dos últims anys de carrera.

Ella mateixa defineix la seva arribada a Irlanda com un fet mig accidental, ja que la seva intenció inicial era quedar-se a Anglaterra. De fet, la compara amb la manera com l’Armada Invencible (o el que quedava d’ella) va acabar topant-se amb la Illa irlandesa. L’Armada Invencible va ser vençuda per la flota anglesa quan aquesta escortava des de Flandes tropes espanyoles que intentaven invadir Anglaterra. L’Armada va llavors intentar tornar a casa a través de l’Atlàntic nord, però una tempesta els va estavellar contra la costa de l’oest d’Irlanda.

Aquesta assimilació la portà a fer una exposició titulada “Grande, Feliz e Invencible” on explorava la llegenda d’aquells militars espanyols ferits que van aterrar a les costes irlandeses i que es van acabar integrant en la cultura i genètica de la illa donant lloc als anomenats “black Irish”.

“Blark Irish” és un terme popularment utilitzat a Irlanda per a definir els irlandesos amb cabell i ulls foscos, i es creu que aquests són descendents dels espanyols que acabaren a Irlanda després de l’accident de l’Armada Invencible. De fet, sols s’ha pogut demostrar que 8 d’aquests soldats es quedaren a la illa. De manera que, és creu més realista buscar l’origen dels Black Irish en les intenses relacions comercials que Espanya i Irlanda tenien entre els segles XVII i XVIII.

Vanessa es definí en aquesta exposició obertament com un híbrid entre catalana i irlandesa i començà a explorar la identitat dual d’aquells que viuen durant molts anys a un país estranger.

I, aquesta identitat tan confosa no sols la sent ella, sinó que també la perceben des de Irlanda, on cada cop la veuen més com a irlandesa. Ho demostra el fet que el llibre “Irish women artists, 1800-2009” la situa entre les millors artistes irlandeses contemporànies.

De fet, la Vanessa no sols porta a Irlanda més 7 anys (temps en el qual ha anat descobrint les subtileses de la llengua, expressivitat i cultura irlandeses), sinó que a més té molts amics i coneguts irlandesos i ha desenvolupat la totalitat de la seva carrera artística aquí. Havent exposat a Catalunya sols una vegada des de que va licenser-se (aquesta exposició té lloc justament aquests dies a la galeria Paradigmas del barri de Gracia), ella mateixa comenta que no sap com és viure com a artista a Barcelona, o a cap altra ciutat. No pot dir si seria més fàcil, o més difícil. Però, intueix que Irlanda li ha facilitat desenvolupar la seva carrera per dos fets: La població irlandesa té sols 4 milions i mig d’habitants i això significa que la comunitat d’artistes es reduïda i que és relativament fàcil donar-se a conèixer. D’altra banda, ella destaca que la societat irlandesa és molt consumista i que en especial consumeix més art que a Catalunya, per exemple. Jo també afegiria que l’irlandès és conegut per ser obert, curiós i amigable (també en els circüits artístics) i imagino que això també pot haver facilitat el que Vanessa interaccionés amb facilitat amb el món artístic Irlandès.

I, com explora Vanessa la “binacionalitat” en les seves exposicions? Quins conceptes barreja-lliga?

Un exemple de la barreja identitària en la seva obra són les petites escultures “Ibero-ginger beings” que creà per a l’exposició sobre l’Armada Invencible. Aquestes figuretes tenen un cos que ens recorda a les esculures dels lleons ibèrics elaborats a varies ciutats espanyoles cap al segle VI a.c., i un cap, que ens fa pensar en les dones Irlandeses, amb el cabell roig i els ulls blaus.

Un altre exemple el podem trobar a l’exposició que tot just ara està presentant al barri de Gràcia (‘the rain in spain falls mainly on the plane’). Aqui el mateix títol ja fa referència a ambdues Irlanda i Espanya. La frase feta “The rain in Spain falls mainly on the plane” és una frase popular q aprenen els petits anglosaxons per a referir-se a la envejada climatologia ibèrica. Aquest joc de paraules li permet a la Vanessa fer la introducció d’una exposició on explora el sentit lúdic de la vida, i les lògiques que aquest implica, i també el món bicultural on ella mateixa és sent immersa.

Aidan Dunne (crític d’art del diari The Irish Times) comenta que l’obra de la Vanessa transmet una visió del món innocent i inquisitiva, però també fins a cert punt poregosa i amb un toc amenaçador. Ella col.lecciona objectes petits i els reconstrueix en un procés que ella mateixa defineix com a experimentació científica, en petites escultures, o instal.lacions que solen anar en col.leccions i que és caracteritzen per una forta vitalitat (els objectes quasi bé semblen animats). Ella crea un món on les seves obres ens parlen sobre la visió infantil i impressionable del món i, a la vegada, dels objectes mateixos. Diria que el seu art també ens parla sobre el procés creatiu, el mètode, la tècnica i la percepció del temps.

Quan li pregunto a la Vanessa com definiria el fet de viure a Irlanda, ella em respon que veu estimulant i molt satisfactori, encara q també dur, el fet d’aprendre els secrets d’una altra societat. Més en especific, Vanessa defineix els irlandesos com reservats emocionalment, però també com extremadament generosos i educats.

Vanessa es defineix vivint una certa crisi d’identitat en un país que l’ha acollit i l’hi ha oferit la possibilitat de desenvolupar la seva carrera artística. Semblaria raonable doncs definir la Vanesa com una “artista Irlandesa” amb influències catalanes. Però aquesta és una definició que sols el temps pot assentar.

Fins el dijous 12 de juliol, Vanessa Donosso Lopez presenta l’exposició “The rain in Spain falls mainly on the plane” a la Galeria Paradigmas del Barri de Gràcia (carrer Francisco Giner, 45. La galeria obre de dimarts a dijous, de 17:30 a 20:30.

http://www.vanessadonosolopez.com/index2.htm

D’ON SOM ELS QUE VIVIM A L’ESTRANGER

diumenge, 20/05/2012

 

PER ISABEL PÉREZ MORA

 

El passat cap de setmana vaig visitar la Maria, una amiga de fa temps que viu a Alemania, a la regió de la Baviera. Ella es traslladà allà fa tres anys, després de mantenir una relació a distancia amb un noi de la zona, que havia conegut a Catalunya.

Em va agradar molt veure-la: madura i satisfeta amb la seva nova llar i cultura.

I, em pregunto per la identitat dels que hem anat a viure al estranger, dels que hem descobert que el món és un espai més ample del que inicialment creiem, per a desenvolupar la vida, on poder aprendre, celebrar, lluitar…

I d’entre aquests “aventurers”, em centraré en els que com jo, hem acabat assentant-nos al país adoptiu i integrant-nos en la seva societat. I afirmaria que aquets “binacionals” som, indubtablement, ciutadans del món però també ciutadans dels dos païssos. Amb una identitat equidistant entre la cultura materna i l’adoptada, sentim també que el món sencer, amb les seves complexitats i contradiccions, és un lloc que demana de flexibilitat mental per acceptar que no hi ha una única manera de fer i d’entendre les coses.

Aquets “binacionals”, doncs, caminem cap a un punt mig (sobint volàtil) entre la cultura materna, que amb el temps ha esdevingut més llunyana, i l’adoptada, que al principi se’ns dibuixava estranya, però que poc a poc ha esdevingut familiar.

Apuntaria, així mateix, que al allunyar-nos de la cultura pròpia, passem potser a idealitzar-la, mentre que guanyem una actitud cada cop més crítica cap a la cultura que ara és el nostre absolut dia a dia.

I, forgem relacions emocionals amb les dues nostres nacions. La pròpia potser seria la dominant en aquest terreny perquè aquesta ens marca tendències i motius apressos de molt petits, que estan al nostre inconscient i dels quals en necessitem una certa dosi regular per a mantenir-nos centrats (com parlar amb la familia, socialitzar amb catalans,…). Però la cultura adoptada també està intensament gravada al nostre cor. I aquesta relació no ens vé donada, sinó que la triem. I aquest compromís, i el fet d’haver desenvolupat importants projectes vitals al nou lloc fan que també sentim un fort apreci per la nació adoptiva la qual, podriem dir, ens va permetre ser nosaltres mateixos.

IRLANDA: CALOR SENSE SOL

dilluns, 9/04/2012

 

PER ISABEL PÉREZ MORA

Des del primer dia que vaig trepitjar Irlanda, aquest país m’ha tractat sempre amb humanitat i tendresa.

Aquest és un país de ments profundes, on les convencions i prejudicis d’altres societats esdevenen aquí celebració de la genuïnitat i creativitat personals.

Irlanda és sens dubte un país de gran intel.ligència emocional. Destacaren en la literatura moderna, i no és casualitat. I, semblen posseïr un inestimable equilibri entre l’ego i el superego (com definia Freud), mantenint sempre una mirada compassiva i amb prespectiva sobre allò que analitzen. Tot i que a vegades, aquesta prespectiva em sembla una mica excessiva, tendint al fatalisme.

Buscar les causes del seu caràcter delicadament humà és fa difícil, i imagino que darrere d’aquests trets hi ha causes ètniques, històriques, i d’influència de l’entorn (un paisatge natural que sense dubte t’invita a ser humil quan t’envolta deixant-te submís i admirat).

Pero hi ha un altre tret del seu caràcter que igual m’atreviría a explicar més extensament: La seva expressió emocional atenuada; la manera com evaluen les emocions filtrant aquelles que expressaran més o menys. Els irlandesos són indubtablement molt menys “directes” que els llatins (especialment que els espanyols i catalans), els quals tendim a mostrar (i inclús exagerar) quasi bé tots els nostres sentiments, siguin aquestos de felicitat, de crítica, de tristesa o d’ennuig. Els irlandesos, en canvi, mostren sempre una distància respecte el seu sentir. I, possiblement sols es permentin expressar amb intensitat l’alegria. De fet, aquest és un tret molt admirable del seu caràcter: el fet de mostrar-se sempre agraïts a la vida.

Quan els irlandesos es troben en societat, “no volen fer counselling” (no volen fer de psicòlegs), tal i com em va dir un irlandes un cop. Sembla doncs, que mirin les emocions amb certa por, i que les qualifiquen com quelcom massa personal com per a expressar obertament i sense control.

El fet de no expressar directament les emocions, en principi, sembla una bona idea, pero veient l’alt index de suicidi d’aquest país, em plantejo si una mica més de passió en la seva expressivitat social no seria saludable per a ells.

Expressar els propis estats d’ànim (siguin quins siguin aquests), amb la nostra intensitat ibèrica pot semblar una mica barbar i massa personal, pero és una manera de compartir el nostre món interior, reduïr tensions i barreres socials, lubricar la relacio social, i relaxar-nos externalitzant prolemàtiques que dins el nostre cap es transformen a vegades en indomables.

Els irlandesos (i molts altres païssos del nord) intimen d’altres maneres: busquen la deshinibició social amb l’alcohol i parlen d’ells mateixos a traves de bromes o històries. Els irlandesos són especialistes en això: Explicar subtils bromes i històries que en el fons encapsulen missatges directes al cor de l’interlocutor.

Crec que aquesta distància vers les pròpies emocions i la formalitat amb que enfoquen les relacions socials es deu a la falta de sol. El sol desperta el nostre ego i les nostres emocions. Ens torna eufòrics i deshinibits, la nostra sang bull i ningú pot parar que això s’expressi amb força.

Irlanda és el país on he vist els millors somriures, la millor innocència, i això és simplement preciós. Pero com deia Freud, ells són impossibles d’analitzar: intelligents i profunds però impenetrables a vegades.

I, em plantejo: què és millor, una passió exacerbada com la nostra o el seu control com fan els irlandesos? Potser estiguem en dos extems i hi ha un punt mig ideal entre ser massa directe i massa contingut.

De moment però, continuare trobant-me amb els amics llatins per a discutir catàrticament i amb els amics irlandesos per a analitzar i disfrutar la seva dolça presència.

Tankardstown, un hotelet georgià on els detalls et parlen

diumenge, 4/03/2012

PER ISABEL PÉREZ MORA

Fa poc vaig tindre la sort d’assistir a una boda a Tankardstown. Va ser una experiència emotiva i molt bella. La cerimònia i sopar van tindre lloc al mateix hotel, situat a Slane, al nort de Dublín.

Tankardstown és una casa georgiana del segle XVIII, rodejada de deliciosos jardins,  que ha estat restaurada cuidadosament i transformada en un superb hotel rural.

 

Pero no és sols la bellesa allò que impressiona d’aquest hotel, sinó el fet que la decoració és també molt càlida, i que sembla que t’apel.li. De fet, t’invita a parar un moment i concentrar-te en tot allò que t’envolta: les delicades petites esculpures, el paper que tapissa les parets, les teles que recobreixen els sofas,…

Aquesta és una decoració propia de l’arquitectura georgiana, arquitectura que s’assimila a les corrents romantiques, encara que es va practicar des de principis del segle XVIII fins a l’època victoriana.

Des de que vaig arribar a Dublín, sempre he sentit una especial debilitat per aquest estil. Dublín té moltes cases i barris georgians, tant al nord com al sud de la ciutat. Aquestes cases es van associar inicialment a un “establishment” protestant, ja que de fet els catòlics no van comencar a ocupar-les fins a principis del XIX, quan van guanyar el dret a ser propietaris juntament amb el dret a votar al parlament (època coneguda com l’emancipació catòlica).

Els barris georgians cobreixen la major part del centre de la ciutat. I, es caracteritzen per una estructura molt ben pensada i pel fet que tenen jardins enmig de places quadrades.


De totes maners, allò que més em va fascinar de les cases georgianes va ser la seva decoració. Aquesta manté l’expansió emocional de l’art romàntic, perà és també continguda, amb una gran predilecció per petites esculptures, llars de foc, miralls,…, tot plegat indubtablement acollidor i humà.

De totes maneres, aquest estil mai m’havia colpit tant com en el cas de Tankardstown. I, recordant la sensació que aquest lloc em va causar, penso en els jardins japonessos:  Aquests espais que tot i ser tan distants físicament i culturament d’Irlanda, em generen exactement la mateixa fascinació que Tankardstown…

Els Jardins japonesos estan dissenyats per a provocar un estat contemplatiu en el visitant. Aquest estat ens permet relaxar-nos mentalment mentre ens invita a concentrar-nos en la realitat física que ens envolta. I, és llavors quan aquesta realitat material ens porta als seus secrets i als secrets del món material (de fet, molts físics i matematics han fet les seves descovertes partint d’aquest estat). Per a generar aquesta “atracció” cap als espais, els arquitectes japonessos han aprés a traves dels anys a disposar els llacs, pontets, arbusts, roques,…, allà on la percepció humana es sent més a gust i allà on l’espectador sols pot fer que rendir-se a la captivació de l’espai. Curiosament,  Tankardstown em causà aquest estat contemplatiu. Un moment màgic sense dubte.

 

 

Quan la ciѐncia inspira l’art: “Dublín Science Gallery”

dijous, 9/02/2012

science-galler-dublin592hs8310.jpg La “Science Gallery” de Dublin no és el típic museu de ciència, on les descobertes s’expliquen a través d’exposicions i tallers.  Aquest és un espai on la recerca científica ens sedueix, presentada en un format artístic. Com el mateix museu descriu: “És un espai on la ciència i l’art es troben”.

Aquest inusual museu, la única “Science Gallery” del món, difón ciència d’ una manera suggerent, divertida i adapatada a diferents groups d’edat i nivell educatiu. Aquí, la ciència inspira coloristes exposicions, imaginatius tallers, obres teatrals i amenenes xerrades.  El museu ha estat un èxit d’assistència des de la seva obertura el febrer de 2008. I, tal com la ex- ministra de cultura i esports Mary Hannafin va expresser en 2009: “…la “Science Gallery” fomenta i la inspira els joves pensadors que, creatius i flexibles, poden moure’s sense problemes entre la ciència i l’art, i entre la tecnologia i els negocis. I, això serà un element vital pel desenvolupament d’Irlanda com a economia d’innovació.”

En aquesta flexibilitat a l’hora d’observar i presentar la ciència veig una mostra de l’inquiet i profund caràcter  irlandés. Com també veig la mentalitat irlandesa en el fet que s’utilitzi l’art per a expressar la curiositat, la intuició, l’anàlisi, i les descobertes de la ciència i la tecnologia.

Presentar la ciència en un format artístic és una manera de popularitzar-la, de fer-la pròxima, interessant, i valorable per a la gent, sobrepassant la barrera de comunicació que normalment existeix entre l’intrincat món cientific i el públic en general. Realment, un llenguatge planer, el fet poder experimentar com les investigacions científiques es realitzen (en molts dels tallers, les dates s’aprofiten per a recerques reals), conjuntament amb espais de diseny atractiu, sembla una indiscutible recepta per a l’èxit. Però és realment així? La “Science gallery” ha rebut premis, i bones consideracions des del món de la comunicació i de la ciència. Tot i això, és possible que aquesta  manera de difondre la ciència presenti un risc: Exposar la ciència d’una manera massa divertida implica que el científic pot acabar  perdent la imatge d’autoritat que necessita  quan s’adreça al public no-científic. És un difícil compromís: Seduir, sense frivolitzar. La ciència és cada cop més en mans privades, i necessita de financiació i publicitat. Per això, ha esdevingut tan mediatitzada.

D’altra banda, tot i que les descobertes es transmeten amb llenguatge senzill, els cientifics que dissenyen les exposicions insisteixen en manifestar en elles les contradiccions de la ciència. El professor Shane O’Mara, que va preparar una exposició sobre la memòria, ho expressa així: “Els problemes d’interès tendeixen a ser complexes, i no fem cap favor a ningú, pretenent que les coses són més senzilles del que són.” Aquesta sinceritat és indubtablement positiva, ja que fa  que el públic entengui que la ciència avança per camins moltes vegades contradictòris i complexes.  Però, al mateix temps pot generar un sentiment de manca credibilitat vers la ciència si el científic que exposa les descobertes ho fa amb una veu poc autoritària.

Aquest museu, doncs, és mou en un terreny de risc entre l’èxit que suposa presentar  la ciència de manera amena i també realista, i el fracàs que suposaria generar una impressió de frivolitat i de poca credibilitat vers el món científic.

 

Com a exemple de les exposicions que han tingut lloc des del principi podem mencionar: Elements: La bellesa de la química; Memòria: T’he vist abans?; Laboratori de l’amor: La ciència del desig,…

La Science Gallery està situada a l’institut Naughton del  Trinity College de Dublín.

Escrit per Isabel Perez Mora

La banca sempre guanya

divendres, 30/09/2011

PER JOSEP JUNYENT

Avui hem vist un capítol més als bancs i caixes del nostre país (Catalunya), no crec pas que sigui el darrer, ni molt menys. Certes coses em recorden molt als bancs a Irlanda. Bombolles immobiliàries amb els bancs siguen propietaris de mig país, un regulador que no regula, polítics corruptes conxorxats a la mamella del poder i la banca, uns banquers que saben que facin el que facin sempre hi sortiran guanyant per tant la fan tant grossa i roben tant com poden, etc,…

x2fde4b2.jpg

Aquí a Irlanda, degut als bancs, vam hipotecar el futur de moltes generacions i ningú ha anat a la presó. Encara avui s’omplen portades a Irlanda amb algun d’aquells lladregots banquers. A l’estat espanyol tot just van sortint les coses, aquella que era la millor banca del món, ha hagut de rescatar-ne una bona pila. Ai l’as i el que queda per veure! Moltes similituds, que em porten a una conclusió, la banca sempre guanya i qui hi perd sempre és el contribuent.  Prepareu-vos a pagar!

Ja no m’agrada el futbol

dimecres, 31/08/2011

No volia escriure-ho al bloc perquè creia que no calia però en veure que un dels top trendings de Twitter l’altre dia era #ligademierda m’ha animat a escriure.

 

Els que em coneixen en persona i fa temps que no parlen amb mi no s’ho creuran. Resulta que era un apassionat al futbol. Era com un modus vivendi, com el joc de l’oca: D’oca a oca i tiro perquè em toca. Doncs jo feia, de dimecres a dissabte i de partit del Barça a partit del Barça. No és que m’agradés el futbol, sinó que m’agradava el Barça. M’apassionava vaja. Fins i tot vaig crear la Penya Blaugrana d’Irlanda a Dublín i n’era el vice-president, vaig parlar amb el president Rossell i tot.

 

Doncs bé, l’any passat, tot i ser un dels millors Barça de tota la historia, tot i disposar de tots els partits a casa a la TV, només vaig veure els partits Barça – Madrid i a partir de les semifinals de la Champions, a banda d’algun de reüll de la lliga ja que havia quedat amb algú al pub. Es a dir, comptats amb els dits de les dues mans. Aquest any, vaig decidir des-fer-me dels canals de televisió esportius (Sky Sports, el Canal + d’aquí), i la idea és no veure ni un partit, a no ser que sigui algun de molt especial del tipus Barça – Madrid.

Read the rest of this entry »