IRLANDA: CALOR SENSE SOL

dilluns, 9/04/2012

 

PER ISABEL PÉREZ MORA

Des del primer dia que vaig trepitjar Irlanda, aquest país m’ha tractat sempre amb humanitat i tendresa.

Aquest és un país de ments profundes, on les convencions i prejudicis d’altres societats esdevenen aquí celebració de la genuïnitat i creativitat personals.

Irlanda és sens dubte un país de gran intel.ligència emocional. Destacaren en la literatura moderna, i no és casualitat. I, semblen posseïr un inestimable equilibri entre l’ego i el superego (com definia Freud), mantenint sempre una mirada compassiva i amb prespectiva sobre allò que analitzen. Tot i que a vegades, aquesta prespectiva em sembla una mica excessiva, tendint al fatalisme.

Buscar les causes del seu caràcter delicadament humà és fa difícil, i imagino que darrere d’aquests trets hi ha causes ètniques, històriques, i d’influència de l’entorn (un paisatge natural que sense dubte t’invita a ser humil quan t’envolta deixant-te submís i admirat).

Pero hi ha un altre tret del seu caràcter que igual m’atreviría a explicar més extensament: La seva expressió emocional atenuada; la manera com evaluen les emocions filtrant aquelles que expressaran més o menys. Els irlandesos són indubtablement molt menys “directes” que els llatins (especialment que els espanyols i catalans), els quals tendim a mostrar (i inclús exagerar) quasi bé tots els nostres sentiments, siguin aquestos de felicitat, de crítica, de tristesa o d’ennuig. Els irlandesos, en canvi, mostren sempre una distància respecte el seu sentir. I, possiblement sols es permentin expressar amb intensitat l’alegria. De fet, aquest és un tret molt admirable del seu caràcter: el fet de mostrar-se sempre agraïts a la vida.

Quan els irlandesos es troben en societat, “no volen fer counselling” (no volen fer de psicòlegs), tal i com em va dir un irlandes un cop. Sembla doncs, que mirin les emocions amb certa por, i que les qualifiquen com quelcom massa personal com per a expressar obertament i sense control.

El fet de no expressar directament les emocions, en principi, sembla una bona idea, pero veient l’alt index de suicidi d’aquest país, em plantejo si una mica més de passió en la seva expressivitat social no seria saludable per a ells.

Expressar els propis estats d’ànim (siguin quins siguin aquests), amb la nostra intensitat ibèrica pot semblar una mica barbar i massa personal, pero és una manera de compartir el nostre món interior, reduïr tensions i barreres socials, lubricar la relacio social, i relaxar-nos externalitzant prolemàtiques que dins el nostre cap es transformen a vegades en indomables.

Els irlandesos (i molts altres païssos del nord) intimen d’altres maneres: busquen la deshinibició social amb l’alcohol i parlen d’ells mateixos a traves de bromes o històries. Els irlandesos són especialistes en això: Explicar subtils bromes i històries que en el fons encapsulen missatges directes al cor de l’interlocutor.

Crec que aquesta distància vers les pròpies emocions i la formalitat amb que enfoquen les relacions socials es deu a la falta de sol. El sol desperta el nostre ego i les nostres emocions. Ens torna eufòrics i deshinibits, la nostra sang bull i ningú pot parar que això s’expressi amb força.

Irlanda és el país on he vist els millors somriures, la millor innocència, i això és simplement preciós. Pero com deia Freud, ells són impossibles d’analitzar: intelligents i profunds però impenetrables a vegades.

I, em plantejo: què és millor, una passió exacerbada com la nostra o el seu control com fan els irlandesos? Potser estiguem en dos extems i hi ha un punt mig ideal entre ser massa directe i massa contingut.

De moment però, continuare trobant-me amb els amics llatins per a discutir catàrticament i amb els amics irlandesos per a analitzar i disfrutar la seva dolça presència.

Tankardstown, un hotelet georgià on els detalls et parlen

diumenge, 4/03/2012

PER ISABEL PÉREZ MORA

Fa poc vaig tindre la sort d’assistir a una boda a Tankardstown. Va ser una experiència emotiva i molt bella. La cerimònia i sopar van tindre lloc al mateix hotel, situat a Slane, al nort de Dublín.

Tankardstown és una casa georgiana del segle XVIII, rodejada de deliciosos jardins,  que ha estat restaurada cuidadosament i transformada en un superb hotel rural.

 

Pero no és sols la bellesa allò que impressiona d’aquest hotel, sinó el fet que la decoració és també molt càlida, i que sembla que t’apel.li. De fet, t’invita a parar un moment i concentrar-te en tot allò que t’envolta: les delicades petites esculpures, el paper que tapissa les parets, les teles que recobreixen els sofas,…

Aquesta és una decoració propia de l’arquitectura georgiana, arquitectura que s’assimila a les corrents romantiques, encara que es va practicar des de principis del segle XVIII fins a l’època victoriana.

Des de que vaig arribar a Dublín, sempre he sentit una especial debilitat per aquest estil. Dublín té moltes cases i barris georgians, tant al nord com al sud de la ciutat. Aquestes cases es van associar inicialment a un “establishment” protestant, ja que de fet els catòlics no van comencar a ocupar-les fins a principis del XIX, quan van guanyar el dret a ser propietaris juntament amb el dret a votar al parlament (època coneguda com l’emancipació catòlica).

Els barris georgians cobreixen la major part del centre de la ciutat. I, es caracteritzen per una estructura molt ben pensada i pel fet que tenen jardins enmig de places quadrades.


De totes maners, allò que més em va fascinar de les cases georgianes va ser la seva decoració. Aquesta manté l’expansió emocional de l’art romàntic, perà és també continguda, amb una gran predilecció per petites esculptures, llars de foc, miralls,…, tot plegat indubtablement acollidor i humà.

De totes maneres, aquest estil mai m’havia colpit tant com en el cas de Tankardstown. I, recordant la sensació que aquest lloc em va causar, penso en els jardins japonessos:  Aquests espais que tot i ser tan distants físicament i culturament d’Irlanda, em generen exactement la mateixa fascinació que Tankardstown…

Els Jardins japonesos estan dissenyats per a provocar un estat contemplatiu en el visitant. Aquest estat ens permet relaxar-nos mentalment mentre ens invita a concentrar-nos en la realitat física que ens envolta. I, és llavors quan aquesta realitat material ens porta als seus secrets i als secrets del món material (de fet, molts físics i matematics han fet les seves descovertes partint d’aquest estat). Per a generar aquesta “atracció” cap als espais, els arquitectes japonessos han aprés a traves dels anys a disposar els llacs, pontets, arbusts, roques,…, allà on la percepció humana es sent més a gust i allà on l’espectador sols pot fer que rendir-se a la captivació de l’espai. Curiosament,  Tankardstown em causà aquest estat contemplatiu. Un moment màgic sense dubte.

 

 

Quan la ciѐncia inspira l’art: “Dublín Science Gallery”

dijous, 9/02/2012

science-galler-dublin592hs8310.jpg La “Science Gallery” de Dublin no és el típic museu de ciència, on les descobertes s’expliquen a través d’exposicions i tallers.  Aquest és un espai on la recerca científica ens sedueix, presentada en un format artístic. Com el mateix museu descriu: “És un espai on la ciència i l’art es troben”.

Aquest inusual museu, la única “Science Gallery” del món, difón ciència d’ una manera suggerent, divertida i adapatada a diferents groups d’edat i nivell educatiu. Aquí, la ciència inspira coloristes exposicions, imaginatius tallers, obres teatrals i amenenes xerrades.  El museu ha estat un èxit d’assistència des de la seva obertura el febrer de 2008. I, tal com la ex- ministra de cultura i esports Mary Hannafin va expresser en 2009: “…la “Science Gallery” fomenta i la inspira els joves pensadors que, creatius i flexibles, poden moure’s sense problemes entre la ciència i l’art, i entre la tecnologia i els negocis. I, això serà un element vital pel desenvolupament d’Irlanda com a economia d’innovació.”

En aquesta flexibilitat a l’hora d’observar i presentar la ciència veig una mostra de l’inquiet i profund caràcter  irlandés. Com també veig la mentalitat irlandesa en el fet que s’utilitzi l’art per a expressar la curiositat, la intuició, l’anàlisi, i les descobertes de la ciència i la tecnologia.

Presentar la ciència en un format artístic és una manera de popularitzar-la, de fer-la pròxima, interessant, i valorable per a la gent, sobrepassant la barrera de comunicació que normalment existeix entre l’intrincat món cientific i el públic en general. Realment, un llenguatge planer, el fet poder experimentar com les investigacions científiques es realitzen (en molts dels tallers, les dates s’aprofiten per a recerques reals), conjuntament amb espais de diseny atractiu, sembla una indiscutible recepta per a l’èxit. Però és realment així? La “Science gallery” ha rebut premis, i bones consideracions des del món de la comunicació i de la ciència. Tot i això, és possible que aquesta  manera de difondre la ciència presenti un risc: Exposar la ciència d’una manera massa divertida implica que el científic pot acabar  perdent la imatge d’autoritat que necessita  quan s’adreça al public no-científic. És un difícil compromís: Seduir, sense frivolitzar. La ciència és cada cop més en mans privades, i necessita de financiació i publicitat. Per això, ha esdevingut tan mediatitzada.

D’altra banda, tot i que les descobertes es transmeten amb llenguatge senzill, els cientifics que dissenyen les exposicions insisteixen en manifestar en elles les contradiccions de la ciència. El professor Shane O’Mara, que va preparar una exposició sobre la memòria, ho expressa així: “Els problemes d’interès tendeixen a ser complexes, i no fem cap favor a ningú, pretenent que les coses són més senzilles del que són.” Aquesta sinceritat és indubtablement positiva, ja que fa  que el públic entengui que la ciència avança per camins moltes vegades contradictòris i complexes.  Però, al mateix temps pot generar un sentiment de manca credibilitat vers la ciència si el científic que exposa les descobertes ho fa amb una veu poc autoritària.

Aquest museu, doncs, és mou en un terreny de risc entre l’èxit que suposa presentar  la ciència de manera amena i també realista, i el fracàs que suposaria generar una impressió de frivolitat i de poca credibilitat vers el món científic.

 

Com a exemple de les exposicions que han tingut lloc des del principi podem mencionar: Elements: La bellesa de la química; Memòria: T’he vist abans?; Laboratori de l’amor: La ciència del desig,…

La Science Gallery està situada a l’institut Naughton del  Trinity College de Dublín.

Escrit per Isabel Perez Mora

La banca sempre guanya

divendres, 30/09/2011

PER JOSEP JUNYENT

Avui hem vist un capítol més als bancs i caixes del nostre país (Catalunya), no crec pas que sigui el darrer, ni molt menys. Certes coses em recorden molt als bancs a Irlanda. Bombolles immobiliàries amb els bancs siguen propietaris de mig país, un regulador que no regula, polítics corruptes conxorxats a la mamella del poder i la banca, uns banquers que saben que facin el que facin sempre hi sortiran guanyant per tant la fan tant grossa i roben tant com poden, etc,…

x2fde4b2.jpg

Aquí a Irlanda, degut als bancs, vam hipotecar el futur de moltes generacions i ningú ha anat a la presó. Encara avui s’omplen portades a Irlanda amb algun d’aquells lladregots banquers. A l’estat espanyol tot just van sortint les coses, aquella que era la millor banca del món, ha hagut de rescatar-ne una bona pila. Ai l’as i el que queda per veure! Moltes similituds, que em porten a una conclusió, la banca sempre guanya i qui hi perd sempre és el contribuent.  Prepareu-vos a pagar!

Ja no m’agrada el futbol

dimecres, 31/08/2011

No volia escriure-ho al bloc perquè creia que no calia però en veure que un dels top trendings de Twitter l’altre dia era #ligademierda m’ha animat a escriure.

 

Els que em coneixen en persona i fa temps que no parlen amb mi no s’ho creuran. Resulta que era un apassionat al futbol. Era com un modus vivendi, com el joc de l’oca: D’oca a oca i tiro perquè em toca. Doncs jo feia, de dimecres a dissabte i de partit del Barça a partit del Barça. No és que m’agradés el futbol, sinó que m’agradava el Barça. M’apassionava vaja. Fins i tot vaig crear la Penya Blaugrana d’Irlanda a Dublín i n’era el vice-president, vaig parlar amb el president Rossell i tot.

 

Doncs bé, l’any passat, tot i ser un dels millors Barça de tota la historia, tot i disposar de tots els partits a casa a la TV, només vaig veure els partits Barça – Madrid i a partir de les semifinals de la Champions, a banda d’algun de reüll de la lliga ja que havia quedat amb algú al pub. Es a dir, comptats amb els dits de les dues mans. Aquest any, vaig decidir des-fer-me dels canals de televisió esportius (Sky Sports, el Canal + d’aquí), i la idea és no veure ni un partit, a no ser que sigui algun de molt especial del tipus Barça – Madrid.

Read the rest of this entry »

Milionades

dijous, 21/07/2011

PER JOSEP JUNYENT

Llegeixo que la Unió Europea (l’euro grup) finalment ha aprovat el segon mega rescat a Grècia, en total ascendirà a uns 109.000 milions d’Euros. Molts zeros i molts milions, per quedar-se ben esparverat. Per altra banda, fa dies que segueixo la situació molt preocupant i greu que està succeint a Somàlia. Fins al punt que ahir fins i tot la ONU va declarar oficialment dues regions de la part del sud del país en situació de fam. Diuen els entesos que quan la ONU declara una zona en situació de fam, vol dir que ja s’han perdut moltes, moltes vides

480269-famine.jpg

A banda que em sobta el poc ressò que estic veient als mitjans de comunicació de casa nostra, és també molt xocant la quantitat de diners  desorbitada destinada a Grècia i que moltíssims menys diners són els que es necessitarien per a aturar la fam en aquell país. Sincerament, una vergonya. Quanta hipocresia.

Quan es declararà insolvent Irlanda?

dilluns, 9/05/2011

PER JOSEP JUNYENT.

Si ara torna a estar de moda Grècia amb el deute, aquí a Irlanda les coses no estan pas calmades. Ans al contrari, la cosa va per llarg.  Més aviat hauria de dir, el que està més o menys clar és que Irlanda no podrà pagar el deute massiu incloent-hi el rescat, potser l’únic dubte és quan deixarà de pagar o es declararà insolvent.

Anem a pams. En primer lloc, una frase curiosa del darrer ministre de finances irlandès Brian Lenihan publicada en una antrevista a la BBC tot just fa una setmana i escaig, referint-se al rescat a Irlanda: “Vaig tenir la sensació que havíem perdut la nostra sobirania.” Una frase que talment reflexa el que ha succeit.

1117-Ireland-bailout_full_600.jpg

Els irlandesos, tot i que poden anar a les urnes, tant sols escolleixen uns titelles (més titelles que els de casa nostra, uns sotmesos al BCE i al FMI i els catalans sotmesos de genolls al govern espanyol i aquest de retruc a Alemanya). Tant fa del color que siguin, els que realment tallen el bacallà a Irlanda són el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional, talment som una colònia seva i els nostres polítics uns mesells.

Aquí la sensació és gairebé com quan arriba el cobrador del frac, el mateix estil vaja: Ens diuen que els diners que teníem estalviats per les pensions s’han d’abocar tots a tornar-los els diners del deute que tenim i ara volen que ens mal venem quasi tots els actius que fins ara ens donaven profits a canvi de quatre rals. Evidentment retallant a tort i a dret, i els impostos tants o més com se’ls passi pel cap. El país és impossible que surti de la crisi en aquestes condicions tant dures (interessos i mega retallades).

Per mi és ben surrealista o és que ens volen més mal que no pas bé. Imaginem-nos que un té un negoci amb molt de deute. El primer que ha de fer és retallar costs i mirar de treure més benefici del que ven (apujar impostos) per taal de fer quadrar la caixa. Reduir les pèrdues el mínim possible. Però el que un no pot fer mai és mal vendre els pocs elements que l’hi donen benefici mentre altres s’aprofiten de les circumstancies, ja que aquests beneficis no els tindrà mai més un pic venuts. Doncs evidentment, Irlanda tard o d’hora, mal vendrà tot el que pugui obligada. A més, el que està pagant Irlanda en interessos, és totalment desorbitat. El deute creix i creix fins a xifres que fins i tot fan riure per no plorar.

Acabo de llegir un article molt interessant del professor de l’escola d’economia de la UCD (University College Dublin) Morgan Kelly. Doncs bé, aquest professor és prou conegut per haver anunciat, molts anys abans, tot el que ha anat succeint a Irlanda. Denunciant una vegada rere l’altra la incompetència dels polítics, del Banc Central Irlandès, el descontrol per part dels reguladors financers i el que estava passant als bancs irlandesos i els xucladors i vividors que hi havia al capdamunt.

Un pic enmig de la crisi se l’hi va començar a fer cas (tot i que no es va fer res del que calia fer) veient que l’havia encertat. Fa temps que el llegeixo i en aquest darrer article, a banda que terriblement alarmant pel que fa al futur d’Irlanda i proposar la que creu és l’única solució pel país, també comenta quelcom curiós. El rescat bestial i desorbitant és va fer per a acollonir Espanya (així en ZP prendria mesures serioses d’una vegada) i perquè als mercats no s’encomanés el pànic a Espanya i Portugal. Portugal ja ha caigut, l’estat espanyol segueix a la corda fluixa.

És un article que aconsellaria que tothom qui pugui el llegís. És ben punyent i tothom qui tingui una mica d’interès en Irlanda o bé vulgui saber el futur alarmant que ens espera econòmicament o el que hi ha darrera del Banc Central Europeu i les seves males maneres, que hi faci una ullada. En relació a l’estat espanyol ve a dir que per tal d’escarmentar Espanya i obligar-la a prendre mesures urgents, el Banc Central Europeu (controlat bàsicament per la doctrina alemanya) va obligar Irlanda, de mala manera, a acceptar aquest rescat en unes condicions absolutament pèssimes per Irlanda. Condicions que només ofeguen el patiment, allargant una mica la vida del moribund mentre els que el vetllen se n’aprofiten.

g100723ecb426--127987183726929800.jpg

En comptes de solucionar el problema (els bancs), és van limitar a passar la patata calenta a l’Estat Irlandès. Abans el deute era dels bancs amb els seus creditors (bancs d’altres països, molts d’ells alemanys), “gràcies” al BCE tot el deute l’ha recollit l’Estat, així tot salvant els bancs irlandesos perquè sinó els bancs de mig Europa se n’anaven a norris. Doncs bé i atenció, amb els números a la mà, només és qüestió de temps que Irlanda es declari insolvent. No és viable sortir d’aquest cul de sac.  Irlanda, en definitiva, els que paguem impostos a Irlanda i les nostres famílies en patiran les consequències per molt i molt de temps.

Personalment, no em crec ni una sola paraula dels polítics irlandesos (tampoc dels catalans però això donaria per un altre post) i em refio molt més d’un professor d’econòmiques que l’ha anat encertant. Segons el professor Kelly, proposa com a solució tornar tot el deute als bancs i que el BCE s’espavili amb ells, no pas l’estat i immediatament solucionar el dèficit a zero per tal de no haver de demanar cap més crèdit als mercats, així depenent d’un mateix. Sé que no és la millor solució però tal i com són les coses ara només és cosa de temps que es declari la insolvència.

Sé que és un post llarg i complicat, per tant aconsello que llegiu el seu propi article. Això és tant sols un avançament del que ens espera. De la crisi del deute a Europa, només n’hem vist una petita escletxa del que realment queda per venir. Agafem-nos fort que venen curves i la crisi va per molt llarg. Ai l’as, on he deixat el meu optimisme avui…

On són els humans?

dijous, 28/04/2011

PER JOSEP JUNYENT

Durant molts anys ens hem preguntat com podia ser que la societat alemanya hagués acceptat tant fàcilment els camps de concentració Nazis amb les tortures i matances. El dilluns gràcies a Wikilieaks, vam veure confirmats els abusos a Guantánamo, en molts casos perpetuats a innocents. Retenint persones humanes indefinidament i sense judici.

He deixat passar uns dies per escriure aquest post. Ja és dijous i tot segueix igual. Res de res. És que ja ni ens immutem? Com ens hem tornat els humans? És que els Estats Units poden fer i desfer el que vulguin i a qui vulguin? És que ja considerem normal l’anormal? On hem anat a parar? On és la nostra humanitat?

Gu.jpg

D’ aquí a 60 anys, el que quedi del que ara anomenem humans, possiblement a les escoles es preguntaran com és possible que vam arribar a permetre això. Fins i tot, el que ens creiem que havia de salvar el món i que va ser anomenat Premi Nobel de la Pau abans de fer absolutament res, segueix sense tancar Guantánamo.

A mi no m’enganyen, l’Obama pre-electoral i l’Obama president no són pas el mateix. Tantes promeses i tanta cantarella, tanta esperança enviada a norris. Als Estats Units, no importa qui mani Republicans o Demòcrates, a la hora de la veritat, en els grans temes, no hi ha quasi diferència. Us sona això amb el PP i el PPSOE a cal veïns espanyols?
Companys, ens han clavat un bon gol entre les cames amb l’ ús del terrorisme com a excusa. Abusos, supressions de llibertats i drets arreu, tot amb la força de la por als ciutadans. Ai l’as, i el que ens queda per veure!

Ja ho diuen, pels seus gestos els coneixeràs. Anem amb compte i alcem la veu, abans que no sigui massa tard.

Els leprechauns invaeixen Dublín

divendres, 18/03/2011

PER NOEMÍ CASAS:

St Patrick’s day és el dia per excel·lència de tot allò irlandès i ahir tota Irlanda es va vestir de verd per celebrar-ho. A Dublín, la principal activitat és la parade (una desfilada amb vàries comparses), però també s’organitzen concerts, espectacles de carrer i altres activitats relacionades amb allò gaèlic.

parade.jpg

FONT: www.rte.ie

RTE assegura que ahir més de mig milió de persones hi eren a Dublín per veure la parade. Jo vaig anar i  vaig tenir la sensació de que hi havia menys gent que d’altres anys (la crisis?) i suposo que no devia ser pel temps ja que almenys no plovia. La veritat és que no hi he estat en celebracions de St Patrici a altres llocs, però a Dublín el que realment es sorprenent és veure tota la gentada al carrer, vestits de verd, amb el típic barret de leprechaun. A més aquest any vaig veure que hi havia moltíssims turistes, sobretot americans que no es volien perdre la festa a la seva mare pàtria (i això dels americans gairebé és tema per un altre post).

Desprès de la parade els més culturals (i les famílies) van a veure els concerts o les activitats que s’hi fan, però la gran majoria es dirigeix als pubs que aquest dia estan que no cap ni una agulla. Guinness, Heineken, Smithwick’s, i també una cervesa verda pels turistes, són les begudes estrella. No ha discussió de que St Paddy’s es el dia en que més es consumeix alcohol al país (i a tot el món?). Tal i com publica el nostre company català a la revista Liffey (en català): gairebé un terç de treballadors irlandesos no aniran a la feina degut a la ressaca.

tn_st-patrick-300x225.jpg

FONT: www.turismito.com

Aquest també és el dia en que tothom vol ser irlandès. De fet és una de les celebracions més patriotes que he vist mai. Suposo que seria com si l’11 de setembre tothom sortís al carrer amb la senyera pintada a la galta i la barretina posada. En la línea d’això RTE publicava aquesta setmana les 10 raons per les quals han d’estar orgullosos de ser irlandesos. M’encanta la raó núm. 6  de les galetes  i la núm. 10 de la moda irlandesa (!?), si visquéssiu aquí veuríeu que precisament la moda no és un dels seus forts.

stpaddysm-1-.jpg

FONT: www.travelinireland.com

Us deixo amb alguns links sobre St Patrick’s:

Web del festival de St Patrick’s a Dublín (les activitats programades continuen fins el cap de setmana)

El dia de St Patrici (a la viquipèdia)

St Patrick’s day (web turística)

Curioses ONGs

dilluns, 14/03/2011

Per JOSEP JUNYENT

Una de les coses que més m’han meravellat des que vaig venir a Irlanda, és el fet de la cultura de les ONG a Irlanda. Vagis on vagis trobaràs a gent recollint diners per alguna causa. Des del caixer del supermercat quan voluntaris t’ajuden a posar la compra en bosses a canvi de diners que els puguis donar,  passant per gent a peu de carrer o anuncis constants a la televisió que et conviden a donar diners per alguna de les diverses causes.

Tot l’any, no cal que sigui Nadal, trobes ONG competint pels teus diners. Cosa que és molt lloable. Ha arribat a un punt que fins i tot sembla una competició. A veure qui pot més.

Jo mateix, l’any passat vaig estar recollint diners pels Special Olympics Ireland i el mes que ve ho tornaré a fer. També estic mirant de fer una mica mes de temps a l’agenda atapeïda per col-laborar amb una d’elles. Una de les que m’agraden més és un grup de gent (no els he preguntat mai qui són) que passen per tota la cuitat, repartint brou calent i quelcom de menjar pels sense sostre que demanen almoina al carrer.

Aquesta setmana però, una serie de fets m’han fet trontollar el meu pensament sobre les ONG. Ahir vaig llegir l’article sobre les ONG al diari Ara, del l’Albert Sánchez Piñol, basat en el llibre de l’antropòleg Gustau Nerín Blanc bo busca negre pobre, la veritat és que fa feresa. Malauradament, és ben colpidor i si és cert, cal que se sàpiga. La veritat és que sempre m’ha xocat com és que la societat civil, com pot i sovint sense mitjans, ha de fer el que els seus respectius governs és incapaç de fer. Potser en comptes d’esmerçar tants esforços nosaltres sols, potser caldria que demanéssim responsabilitats als nostres governants. A tots ells. Que facin el que cal i no haurem de salvar el món de mala manera.

IrishCancerSociety511x298px.jpg

El dissabte vaig veure el documental Black Gold (l’or negre), sobre el comerç just i la mega responsabilitat que tenen els governs i multinacionals de la pobresa al tercer món. La veritat és que és un reportatge ben impactant. De nou, deixa amb el cul al descobert els nostres governants i la seva incompetència, preocupant-se pel que és seu i no pas per tenir un món amb condicions decents.

I el dimecres de la setmana passada sortia de nou la llista Forbes dels més rics del món del 2011.On hi apareixen 1210 milionaris, 115 dels quals són mega milionaris de la Xina, 55 de la Índia o uns quants també de Rússia. Paisos que molts dels seus ciutadans, viuen en condicions ben pobres i també són els llocs on han crescut més els nou rics.Repassant la llista es pot veure la barbaritat de diners que aquests personatges d’arreu del món han anat acumulant.

I jo em pregunto: Que no s’adonen de tot el bé que podrien fer en aquest món? Aturar injustícies (sovint provocades pels seus propis negocis), col-laborar en l’estudi de l’avanç en la medicina, la cultura, l’educació, aturar la pobresa,… en definitiva, fer un món millor.

Alguns com en Bill Gates (a través  de la seva fundació), ja estan donant milers de milions a causes solidaries o com en Warren Buffet que quan mori donara tota la seva riquesa a ONG. Però i els demés, que fan? Molts d’ells, quasi bé podrien aturar la pobresa al seus respectius països. Els hauria de caure la cara de vergonya.

Bé, tot em porta a concloure que nosaltres els ciutadans som els clients dels nostres governants. Si no fan el que haurien de fer, passem-los factura, demanem-los responsabilitats. Ells són aquí per servir-nos i una de les seves principals responsabilitats és aconseguir fer un món millor que el que s’han trobat. Incloent-hi la pobresa. També si veiem que certes persones s’enriqueixen a base de bé sense retorn a la societat, sempre tenim alternatives i boicots.