Arxiu del mes: novembre 2010

Montilla dimissió

dimarts , 30/11/2010

PER JOSEP JUNYENT

Deu ser que avui en dia no estem gaire acostumats a veure un polític dimitir per això m’ha xocat una mica veure que en José Montilla hagi renunciat al seu escó al Parlament fins i tot abans de començar la legislatura. Més encara quan hem vist episodis ben galdosos com ara de corrupcions, comissions del 3%, crisi de govern, etc i no ha passat gran cosa entre els polítics de casa nostra.

montilla-per-terra-foto.jpg

Garantia de ...?

És ben cert que amb el PSC més de caire PSOE i menys catalanista de tota la Història, cal recordar que fins i tot es va fer campanya contra la independència de Catalunya i contra el concert econòmic, l’expresident Montilla ha portat al PSC als pitjors resultats electorals de tota la Història al nostre país. Tot i això i malgrat que l’expresident hagi entonat el mea culpa i apel-li a l’ètica i a no voler aferrar-se a la poltrona, cosa que no passa pas cada dia, trobo que aquesta dimissió és un petit frau electoral, una farsa als ciutadans socialistes que abans d’ahir diumenge 28 el van votar.

M’explico, molts dels ciutadans el van votar sabent que el PSC perdria segur les eleccions ja que totes les enquestes així ho pronosticaren (enquestes que per cert cal parlar-ne a fons, sobretot amb els errors comesos, intencionats o no, sobre Solidaritat Catalana per la independència)  i si el van votar es perquè treballi per ells al Parlament, ja sigui al govern o a la oposició. Sembla com si, tal i com ens tenen acostumats molts dels partits polítics, miri més pel seu partit polític que no pas pel país. Al cap i a la fi, més de mig milió de ciutadans l’hi van fer confiança i a la primera de canvi se’n va.

Aquí a Irlanda això encara és molt més evident, ja que en votar, votes a les persones en concret enumerant-les per ordre segons la teva preferència i a més a més pots votar a diferents partits a la vegada. Per tant l’hi estàs fent confiança a la persona en concret amb el teu vot. Tot i això, afegeixo que aquí a Irlanda la norma general també és no dimitir mai. Passi el que passi, ja pots haver embarcat el país en la pitjor crisi de la Història que aquí tampoc no dimiteix ningú.

Tornant a Catalunya, l’expresident deu estar pensant, per què coi anar al Parlament i tenir mal de caps durant 4 anys si té dret a un pagament vitalici d’un bon pessic de desenes de milers d’euros, quantitat fins i tot superior al sou del president dels nostres veïns espanyols. Aquest podria ser un dels canvis que CIU podria introduir en el famós canvi que ens espera, dimitir quan toqui i reduir despeses en ex-presidents.

Ireland’s call: Ja ens han rescatat!

dilluns, 29/11/2010

PER NOEMÍ CASAS

Doncs això. Ahir mateix, unes poques hores abans Mas guanyés les eleccions a Catalunya, a Irlanda vam assabentar-nos de que la UE ja ha aprovat el famós rescat. L’ajuda europea anirà destinada en la seva major part a les necessitats de finançament del govern de Dublín, que són moltes, i a recuperar el sector bancari. Però tot i que l’ajuda és benvinguda sembla que l’opinió pública no n’està contenta del tot. Mostra d’això va ser la manifestació dissabte passat de milers de persones al centre de Dublín per les mesures de retallada del govern i la pujada d’impostos. Més retallades? Més impostos? La veritat és que desde que hi soc a Irlanda (vora 5 anys) cada any ens treuen més del nostres salaris i els preus que no baixen. Tothom ens preguntem on van destinats els calès? Perquè sembla que a impulsar l’economia i la seguretat social no massa. Com a contribuent, m’hi sumo a les queixes!

Si dissabte milers de persones (100.000 segons els organitzadors, 50.000 segons la policia) van sortir al carrer, una xifra similar assistia al partit de rugby d’Irlanda contra Argentina. El rugby és un dels esports nacionals més seguits, i mou literalment masses. El partit d’ahir, al que vaig assistir tot i les temperatures sota 0, es va celebrar al flamant nou estadi Aviva que s’ha construït en època de crisis i rescats.

This is rugby country.jpg

Tot i la passió que el rugby desperta, l’estadi no estava ple del tot. “Les entrades són massa cares” (90 EUR de mitjana) em deia un irlandès, sobretot per ser un partit amistós (Ginnesss Series 2010).

DSC02329.JPG

No és la primera vegada que vaig a veure rugby però si la primera que vaig a veure la selecció i se’m va posar un cop més la pell de gallina en escoltar l’himne per excel·lència de la selecció irlandesa de rugby: Ireland’s call. I em va fer pensar en els rescats, i en l’orgull dels irlandesos per tirar endavant.

Ireland, Ireland
Together standing tall
Shoulder to shoulder
We’ll answer Ireland’s call

(Irlanda, Irlanda. Tots junts orgullosos. Espatlla amb espatlla, respondrem a la crida d’Irlanda.)

I del rugby al futbol: avui el Barça-Madrid també serà un dels més vists a les teles irlandeses. De fet, els catalans sempre ens hi trobem al pub per animar els nostres i ser més a prop de casa durant 90 minuts.

Irlanda en el punt de mira europeu

diumenge, 28/11/2010

PER NOEMÍ CASAS

Doncs ha resultat una coincidència, però precisament engeguem aquest blog des d’Irlanda  en el moment en que estem més en el punt de mira europeu. Ja s’ha anunciat que el deute irlandès no té remei, i que la UE ha d’anar al rescat. Es parla de com el país se’n va en orris, i de com la taxa d’atur és històrica.

Amb tot això que surt als mitjans, família i amics no es deixen de sorprendre: i que feu encara a Irlanda? No passeu gana? Com s’està vivint? I jo la veritat és que no se què contestar. Com a “estrangera” treballant i vivint aquí des de fa uns quants anys les coses es viuen diferents. Sembla que la feina de moment va aguantant i encara no estem segurs de que la tornada a Catalunya serà millor. Però si que veiem com el país no és el que era. El tigre celta i el gran salt que el país ha fet en les últimes dues dècades ha mostrat les seves gran mancances i debilitats: Un govern que ha mal gestionat i ha tret d’on podia pel seu profit propi. Un sistema de seguretat social pèssim. Uns bancs en caiguda que han arrossegat a la resta d’empreses. La marxa en “estampida” de moltes de les multinacionals. Molts són els factors que han contribuït a que el país estigui on està, i cal una bona reforma per impulsar l’economia i la confiança dels irlandesos.

I mentrestant els catalans a Irlanda vivim pendent de què passarà, però també mirant de reüll a casa nostra especialment avui. Del resultat de les eleccions depèn un canvi important per Catalunya, i potser el que ens faci decidir tornar, o continuar contribuint i lluitant pel país verd, on la Guinness mai és amarga.