Arxiu del mes: gener 2011

Eleccions a Irlanda

dilluns, 31/01/2011

PER JOSEP JUNYENT

Segurament uns quants de vosaltres vau llegir que finalment a Irlanda es van convocar eleccions nacionals pel proper dia 25 de febrer. Després del deteriorament de l’estat del país de forma vergonyant, tot enganyant als ciutadans d’Irlanda i amagant-los informació (FMI, Nama, etc,…), finalment es van decidir a fer-ho.

L’actual Taoiseach (Cap del govern) Brian Cowen va dimitir com a líder del seu partit però encara segueix al capdavant del govern fins a les eleccions. La veritat és que cada cop que segueixo les notícies i programes relacionats amb política irlandesa i hi apareix en Brian Cowen em fa pena i tot de veure’l. Va ser el ministre de finances que ens va portar a la crisi i després va agafar la posició de cap de govern, sincerament no té cap ni una facultat com a líder i ben poca credibilitat.

Per altra banda el seu antecessor com a cap del govern irlandès, Bertie Ahern, a vegades fa absolutament pena. Mireu aquest vídeo és una mica més llarg que el que vaig veure a les notícies el dijous a RTE. Sobretot quan la dona l’hi diu: “Shame on you” (T’hauria de caure la cara de vergonya) i ell el primer que diu és que la dona, com altra gent, busca protagonisme per sortir a la televisió! Vergonya absoluta. Ell, la seva permissivitat amb els bancs i constructores, són els principals responsables de la crisi que està patint Irlanda i encara surt amb aquestes. Amb un país amb més dignitat aquests polítics faria temps que estarien al carrer.

El que també és patètic és quan l’hi pregunten a la darrera pregunta quina és la cosa que creu que hauria d’haver fet o haver deixa de fer durant els 34 anys que ha estat en actiu a la política (després de la tempesta es retira amb una mega pensió) i a banda de dir rucades, acaba dient que volia haver construït un estadi nacional ja que el Qatar en té tants. Amb la mega recessió que tenim i encara ens ve amb aquestes…

Pel que sembla i diuen les enquestes Fiana Fáil (Fail total) passaria dels 77 seients als 16, jo la veritat es que no en tenc com algú encara els pot votar. Sembla que el guanyador pot ser que sigui Fine Gael i els segons Labour.

dearfiannafail.jpg

Porto més de sis anys vivint, treballant i estudiant a Irlanda i malauradament, si no és que em canvio a la nacionalitat irlandesa, no puc votar tot i estar pagant taxes i rebre les conseqüències dels mals governs continus a Irlanda. Només puc votar a les eleccions locals (no tenen cap poder) o a les Europees. Bé, sigui com sigui, faré el que pugui per a que la gent qui conec, vagi a votar i ho facin de manera informada.

Al pub, com a casa

dijous, 27/01/2011

PER NOEMÍ CASAS

Per què a tot arreu sempre hi ha un pub irlandès? És una moda per atreure els locals a un pub “exòtic”? Ho podem comparar a les cadenes de menjar ràpid americà, als restaurants mexicans o als buffets xinesos? Doncs moltes vegades m’ho he preguntat però, desprès de viure una bona temporada a Irlanda, crec que el cas dels pubs irlandesos és una mica diferent.

Pels irlandesos el pub és vida. Hi van desprès de treballar a fer la seva pinta o pintes diàries, ja plogui o nevi. Hi van a fer petar la xerrada amb els veïns o companys de feina, o bé per veure esports o simplement per passar-hi l’estona. Tot i que degut a la crisi es cert que molts pubs han hagut de tancar, és impactant com tanta gent encara hi va gastant-se els seus 4-5 euros per beguda. En definitiva crec que els pubs estan gairebé igual de plens que ara fa 5 anys quan vaig arribar a Irlanda i no estàvem ofegats per la crisi.

Si tant important és per ells aquest estil de vida al pub, entenem perquè existeixen els irish pubs arreu del món: La majoria d’ells, si pregunteu a la barra, pertanyen a irlandesos que s’enyoren de la seva pàtria. D’altres, son de simpatitzants d’Irlanda (expats que van viure aquí durant una bona temporada o que simplement els agrada el país) o de descendents d’irlandesos com la majoria dels que trobareu als Estats Units.

Gairebé tots tenen un ambient especial que et fa recordar (o descobrir) una Irlanda idealitzada: la de frases com “Guinness is good for your”, la de les cançons folk, la del tiet Paddy i la dels leprechauns. No per ser idealitzada resulta dolenta, però si més no ens dona una versió en miniatura, una mica deformada, del que són els pubs a Irlanda. Tot i així, crec que aquest tipus de pubs sempre ens transmeten la sensació de sentir-nos com a casa.

pub_irlandes.jpg

A molts pubs de Dublín es pot escoltar música en directe

Per a finalitzar, m’agradaria intentar esclarir alguns mites dels pubs irlandesos (sobretot dels que es troben a fora d’Irlanda):

La Guinness no té el mateix gust ni s’acosta a la Guinness que trobaríeu a Irlanda. Per això cal advertir que la Guinness de fora d’Irlanda no és gaire bona: com més es mou (transportació) aquest tipus de cervesa (stout) es pitjor per al seu resultat. A més, aquesta beguda s’ha de posar d’una manera especial (gairebé fins dalt deixant 2 dits, fent-la reposar 1-2 minuts, i acabarla de posar), però en molts bars no saben com fer-ho bé.

El preu de les pintes és exagerat: No entenc perquè es fa pagar tant per mig litre de cervesa, tot i que sigui d’importació. Els preus de les pintes a Barcelona són els mateixos que a Irlanda (entre 4 i 5 euros per pinta), però en principi no hi ha tants impostos com a Irlanda. El fet de que a Irlanda sigui més car no és el producte en sí sinó els impostos que el govern posa en tot l’alcohol (tant de compra en el supermercat com al pub).

L’única sidra irlandesa autèntica que podeu prendre a fora es Bulmers (amb el nom de Magners). I com la Guinness també té un gust molt diferent. Sol ser una beguda per a dones, i a Irlanda et serveixen una ampolla de mig litre amb un got ple de gel o bé una pinta sencera de barril.

La música irlandesa: normalment els pubs de Dublín que tenen música irlandesa són els destinats als turistes. El que si és molt comú es trobar música en directe (ja sigui irlandesa o no), quelcom que no es troba tant sovint als pubs de fora.

La llar de foc al pub: això és més un mite americà de que tots els pubs irlandesos tenen una llar de foc. Personalment no he vist massa pubs amb llar i gairebé tots els que ho tenien eren turístics o “tradicionals”.

El menjar típic irlandès: ni el fish and chips, ni el bangers and mash (salsitxes amb puré) ni l’ steak sandwich son menjars irlandesos, més aviat anglesos. Tot i així també són molt típics a Irlanda. Si voleu menjar alguna recepta pròpiament irlandesa, aneu a pel Cottage pie o Shepherd’s pie (pastís de carn), o bé l’Irish stew (estofat).

shepherds pie.jpg

Shepherd's o Cottage pie

Els catalans a l’estranger: per què emigrem?

divendres, 14/01/2011

PER NOEMÍ CASAS

M’agradaria iniciar amb aquest article una sèrie de posts dedicats a parlar sobre la vida dels catalans a l’estranger, sempre des de l’experiència a Irlanda.

En articles anteriors se’ns ha criticat el fet d’opinar de Catalunya tot i que no visquem aquí. També ens hem disculpat per les faltes d’ortografia i pel nostre català rovellat (que no és excusa viure a l’estranger, però en el meu cas només parlo català unes hores a la setmana!). Per aquest motiu m’agradaria donar-vos una tast del que es la vida a l’estranger.

Avui em centraré en: per què emigrem els catalans?

No voldria generalitzar a tots els emigrants, però la majoria de catalans joves que emigren ho fan senzillament per qüestions de formació i experiència laboral. No ens enganyem: gairebé la majoria dels que hem vingut a Irlanda va ser per aprendre anglès i si de pas podem tenir una feina més o menys bona, millor que millor. Molts venen per un estiu i marxen, molts altres s’hi queden, i la majoria sol romandre-hi una mitjana de 2-3 anys. Els que es queden és perquè tenen molt bona feina, tenen parella autòctona, o bé molta por de tornar a Catalunya (tal i com ens pinten les coses als mitjans).

Venim a l’estranger per aprendre un altra llengua (anglès, francès, alemany… depenent del país). Intentem buscar una feina que ens doni aquesta possibilitat però tampoc es fàcil, així que molts caiem (en el cas d’Irlanda sobretot) en treballs en què hem de parlar castellà mentre intentem fer amics de parla anglesa. Amb més o menys èxit fas un grup d’amics internacional i aquí comences a complir el teu objectiu de millorar l’anglès. Però tard o d’hora acabes enyorant-te i et relaciones amb d’altres catalans. Aquesta per exemple va ser la nostra experiència a Dublín, on un parell d’amics (entre ells el Josep, el meu company de blog) van crear Catalansadublin.com que és un autèntic punt d’acollida i de trobada de molts catalans a la capital irlandesa.

Sempre m’ha resultat curiós que molta gent resident a Catalunya ens preguntin: i tant malament s’està a Catalunya com per marxar?  Doncs jo tenia feina i no em moria de gana, però també volia un repte i fer canvis a la meva vida. D’aquí que escollís ser una expat (terme en anglès per expatriat), i suposo que l’experiència de molts catalans emigrats ha estat similar.

A part de la llengua o la desitjada formació, no ens hem d’oblidar de la gent que marxa a d’altres països per qüestions de feina o situacions familiars (parelles internacionals). Però és curiós que a tot arreu, ja sigui turista o expat, sempre et trobes un català.

Carta al Molt Honorable President Mas

dimecres, 5/01/2011

PER JOSEP JUNYENT

Molt Honorable president Artur Mas,

Visc a Dublín des de fa uns quants anys i aquí per Nadal només ens arriba el Pare Noel. No vaig escriure al Pare Noel irlandès, ni tampoc als reis mags d’Orient que venen aquesta nit, ja que fa molts anys que vaig deixar de creure en els reis (més encara quan el dia de Nadal fan un discurs demanant mesures contra la crisi). No deu pas saber que amb tot el pressupost de la família reial prou que serviria per tapar molts forats de la crisi del país. Per tant, l’hi escric a vostè com a màxim representant del meu país, ja que segurament hi podrà fer més que no pas en Pare Noel.

Aprofito l’avinentesa d’aquesta carta per a felicitar-lo per haver estat investit ja com al 129è president de la Generalitat de Catalunya. Espero i desitjo que el país estigui en bones mans. No es preocupi, no l’hi demanaré pas res. Fet i fet, sóc prou conscient que el nostre Parlament poca cosa pot fer i és més aviat un Parlament de fireta, car el que aquí decidim, els nostres veïns, per les bones o per les dolentes, ens ho treuen. Principalment escric per veure si vostè em podria respondre una pregunta que fa temps em té intrigat:

Mai he entès com un president del govern de Catalunya vol aspirar a ser president d’una regió constantment maltractada i no pas d’un estat europeu com tots els nostres veïns d’Europa. Un estat respectat i no pas una regió marginada tal i com vivim ara. Un estat on el seu president podria anar pel món orgullós de representar un país lliure i no pas com ara que ha d’anar pel món amb la llosa de ser el màxim representant d’una regió que pertany a un estat el qual dia rere dia fa els impossibles per a que la seva nació i llengua desapareguin. Tenim un Parlament de pa sucat amb oli vaja. No n’està fart que el que nosaltres els catalans decidim, els nostres veïns espanyols ens ho prenguin? És que vostè també vol passar a la història com un president més del nostre país, mesell i fidel als que ens maltracten pel sol fet de ser catalans?

Si vostè em pogués donar algun motiu amb cara i ulls per a seguir pertanyent a aquesta Espanya maltractadora, estaria ben content. Porto molts anys pensant-hi i no n’he trobat mai cap. De fet, com més anys passen més clar tinc que l’únic camí és la independència. Com més anys porto vivint fora de Catalunya, més clar tinc que l’autodeterminació de Catalunya és l’únic que ens pot salvar de desaparèixer com a poble.

De debò, l’hi agrairia una resposta al meu dubte i també de si em pogués dir si vostè te la intenció de seguir permetent que els nostres veïns espanyols ens segueixin prenent el pèl i els diners, o bé posarà Catalunya on l’hi pertoca. Quan va prometre el càrrec de president ho va fer jurant fidelitat al poble de Catalunya, jo l’hi hagués aconsellat prometre retornar la dignitat al nostre país, ja que fa 3 segles que l’hem perduda com a poble. Per si de cas no se n’adona, la única manera de recuperar la dignitat com a país és retornant-li la llibertat, és a dir, amb la independència.

Cordialment,

Josep Junyent

senyera-2014.jpg


Les multinacionals, l’esperança d’Irlanda?

dimarts , 4/01/2011

PER NOEMÍ CASAS

Amb l’anomenat Celtic tiger Irlanda va fer un gran salt econòmic gràcies als incentius, per mitjà dels impostos, que el govern va oferir a multitud d’empreses que van escollir el país com a seu de les seves operacions. Amb la crisi el tigre celta ni tant sols cueja, però sembla que el país encara té les seves esperances en les multinacionals que queden i que continuen fent negoci aquí. La majoria són de sectors tant nous com Internet (Google, Facebook, PayPal, empreses de poker online…), però trobem també els gegants de l’informàtica (Dell, Apple, IBM, ..), i d’altres sectors més variats com ara la farmacèutica o empreses financeres.

Google-Dublin-1.jpg

Les oficines de Google a Dublín

Just avui l’Irish independent publica que les multinacionals van crear 11.000 treballs l’any passat i continua amb el missatge esperançador de que el nombre d’empreses que tanquen ha disminuït. Enmig del pessimisme de la recessió aquestes notícies aporten un nou optimisme, malgrat que s’hagi d’agafar amb pinces: Tot i que les multinacionals creïn llocs de treball i aportin negoci al país s’ha de tenir en compte que la majoria d’aquestes demanen personal multilingüe, quelcom que els irlandesos no poden oferir i han de recórrer a la immigració. Si un francès o un alemany parla la seva llengua i a més anglès, per a que volen contractar un irlandès que només té anglès? No totes aquestes multinacionals demanen d’aquesta mà d’obra multilingüe però si que és un problema que els irlandesos han d’afrontar.