Arxiu del mes: febrer 2011

Eleccions a Irlanda: el gran “fail” de Fianna fail

dilluns, 28/02/2011

PER NOEMÍ CASAS

Divendres passat van haver eleccions nacionals a Irlanda i l’actual equip al govern i màxim responsable de la crisi del país realment es va fotre la batacada. El “fail” de Fianna fail realment va ser històric ja que només van arreplegar el 17% dels vots (un 24%menys que l’any anterior). Això evidentment respon a tota la feina feta: anys de mala gestió i de contribuir encara més a l’enfonsament de l’economia.

fiannafail.jpg

L'ara ex-president Brian Cowen

Ara, qui sembla que n’ha sortit guanyant ha estat l’altre partit de dretes, els del Fine Gael, cosins-germans del Fianna Fail en ideologia i militants, amb el 36%. Però aquest cop també ha pujat força el partit laborista (un 20% dels vots) i el Sinn fein (10%), que històricament no està gaire ben vist a l’illa. Tot i que realment hi hagut un canvi en la tendència de vot i encara s’han de fer pactes i coalicions sembla que  un govern d’esquerres encara no és possible a Irlanda i que encara tindrem tendència conservadora sota la tutela del Fine Gael.

Tot i així, hem de ser positius, perquè sembla que per primer cop la gent ha demanat canvi. Els irlandesos generalment no estan gaire interessats en política ni en mobilitzar-se i semblava que aquestes eleccions anaven pel mateix camí, però per sort no ha estat així i la gent ha demostrat que realment n’està tipa. Em comentava un company de feina que una cosa bona d’enguany és que la votació es va fer en divendres (tradicionalment era en dijous) així que tots els universitaris van tenir temps d’anar a votar després de les classes.

Bé aquesta és la meva primera avaluació de les eleccions, encara haurem de veure qui acaba al govern, quines coalicions faran etc, ja que sembla que encara falten vots per recomptar i tot.

Podeu veure els resultats de les eleccions en l’especial de RTE.ie.

D’Egipte a València.

diumenge, 20/02/2011

PER JOSEP JUNYENT

Sembla que de mica en mica els pobles es van alçant. Són revoltes pacífiques contra la injustícia, l’abús de poder dels governants i la presa de pèl constant als ciutadans dels respectius països.

Hi ha pobles més valents que d’altres i n’hi ha d’altres, com el poble català que malgrat les injustícies no ens aturarem mai. Som un poble viu, pacífic, amant de la llibertat i tossut quan cal.

No tenim un estat propi, sinó un estat que ens va en contra. Tanmateix, no caiguem en l’error i no culpem als nostres veïns espanyols o francesos de tot el que ens passa. Malgrat a vegades tinguem raó, cal que ens adonem que estem en la situació que estem (no cal dir-ho, absolutament precària tant econòmicament com pel que fa a la llengua i cultura, etc. ) degut als nostres propis actes i evidentment amb l’ajuda inestimable dels nostres veïns. Els catalans, com els holandesos, irlandesos o qualsevol nació del món, som responsables del que hem fet fins ara, tant el bo com el dolent. Som on som i només ens queda seguir endavant per a millorar el què tenim.

Tenim els polítics que tenim perquè nosaltres els hem triat. Els polítics són una mostra de la realitat del país. Si en una banda del país tenim una colla de polítics mesells, és perquè així malauradament ho hem volgut. I si en en una altra banda del país, la corrupció i la manca de drets democràtics són la senyera dels que hi governen, malauradament també són els polítics que hi hem posat. Uns passaran a la història com el que són: una colla de polítics covards i vividors. Els altres acabaran entre reixes a la garjola víctimes de la prepotència i l’escarni diari als ciutadans.

El que és important però és que cal que entenguem ben clar que no hi ha ningú que ens pugui parar. Com a Egipte, ni polítics corruptes que detesten la llibertat d’expressió i deixen als seus habitants #sensesenyal, ni polítics que contínuament s’abaixen els pantalons en detriment dels seus ciutadans, mai podran amb nosaltres.

Els que em coneixen saben que estic absolutament convençut que el nostre poble, el català, aconseguirà la independència. No és que tingui una bola màgica per veure el futur, sinó que és qüestió de lògica, car la fruita madura cau pel seu propi pes. La nostra, ja s’està podrint i tot de tant madura que està. Posem mans a les mànigues i no parem de treballar fins a aconseguir treure’ns de sobre aquests polítics farsants i la llibertat que ens espera.

P.S: Volia fer una article sobre les eleccions a Irlanda, però m’ha semblat tant descarat veure la situació al país valencià, que no m’he pogut estar de donar-los el meu suport.

Comença el “Six nations”

dissabte, 5/02/2011

PER NOEMÍ CASAS

Aquest cap de setmana ha començat el torneig de rugbi Six nations, on hi participen Irlanda, Anglaterra, Escòcia, Gal·les, Itàlia i França. És un dels esdeveniments més importants del rugbi europeu, a nivell de la Champions de futbol pel que fa al seguiment dels fans.

Irlanda és un país de rugbi, tal i com ens diuen els anuncis de la Guinness i el ambient que es genera al voltant dels Six nations és realment espectacular. Els pubs a vessar, tant si l’equip nacional juga a casa com a fora. I durant el cap de setmana en que toca partit a Dublín, realment el centre es col·lapsa amb fans locals i visitants. Per exemple el dia que ve Escòcia o Gal·les a jugar,  et trobes per tot arreu grups de nois amb les típiques faldilles (el kilt).

This is rugby country.jpg

L'anunci de la Guinness

Els grans favorits del torneig sempre solen ser Anglaterra, França i Irlanda, i per tant els irlandesos sempre van en contra d’Anglaterra i França. Els primers per la seva rivalitat històrica, encara latent al país ja que no fa tants anys que es va acabar la guerra. I els segons, perquè generalment als irlandesos no els hi agraden els francesos (i encara molts anomenen l’episodi del passat Mundial de futbol en què Thierry Henry va fer un gol amb la mà, deixant així fora la selecció irlandesa).

Malgrat les rivalitats, aquí el rugbi és una afició molt tranquil·la i cordial. Gairebé mai s’escolten incidents, tot i partits amb tanta tensió com un Anglaterra-Irlanda. És impressionant com al final del partit, sigui qui sigui el guanyador, tothom beu com germans al pub. En la meva opinió, el rugbi, pel seu esperit d’equip també aporta un ambient diferent en comparació amb esports tant competitius (i individualista sovint) com el futbol.

Pel qui no hagi vist mai rugbi, realment els recomano de veure algun dels partits en qualsevol pub irlandès (que segur que l’emeten). Les regles son prou senzilles i la dinàmica del joc és molt més entretinguda que al futbol (hi passen més coses per així dir-ho).

Aquest és el calendari del Six nations:

6nations2011calendar.jpg

Avui tothom animem a Irlanda!