Curioses ONGs

Per JOSEP JUNYENT

Una de les coses que més m’han meravellat des que vaig venir a Irlanda, és el fet de la cultura de les ONG a Irlanda. Vagis on vagis trobaràs a gent recollint diners per alguna causa. Des del caixer del supermercat quan voluntaris t’ajuden a posar la compra en bosses a canvi de diners que els puguis donar,  passant per gent a peu de carrer o anuncis constants a la televisió que et conviden a donar diners per alguna de les diverses causes.

Tot l’any, no cal que sigui Nadal, trobes ONG competint pels teus diners. Cosa que és molt lloable. Ha arribat a un punt que fins i tot sembla una competició. A veure qui pot més.

Jo mateix, l’any passat vaig estar recollint diners pels Special Olympics Ireland i el mes que ve ho tornaré a fer. També estic mirant de fer una mica mes de temps a l’agenda atapeïda per col-laborar amb una d’elles. Una de les que m’agraden més és un grup de gent (no els he preguntat mai qui són) que passen per tota la cuitat, repartint brou calent i quelcom de menjar pels sense sostre que demanen almoina al carrer.

Aquesta setmana però, una serie de fets m’han fet trontollar el meu pensament sobre les ONG. Ahir vaig llegir l’article sobre les ONG al diari Ara, del l’Albert Sánchez Piñol, basat en el llibre de l’antropòleg Gustau Nerín Blanc bo busca negre pobre, la veritat és que fa feresa. Malauradament, és ben colpidor i si és cert, cal que se sàpiga. La veritat és que sempre m’ha xocat com és que la societat civil, com pot i sovint sense mitjans, ha de fer el que els seus respectius governs és incapaç de fer. Potser en comptes d’esmerçar tants esforços nosaltres sols, potser caldria que demanéssim responsabilitats als nostres governants. A tots ells. Que facin el que cal i no haurem de salvar el món de mala manera.

IrishCancerSociety511x298px.jpg

El dissabte vaig veure el documental Black Gold (l’or negre), sobre el comerç just i la mega responsabilitat que tenen els governs i multinacionals de la pobresa al tercer món. La veritat és que és un reportatge ben impactant. De nou, deixa amb el cul al descobert els nostres governants i la seva incompetència, preocupant-se pel que és seu i no pas per tenir un món amb condicions decents.

I el dimecres de la setmana passada sortia de nou la llista Forbes dels més rics del món del 2011.On hi apareixen 1210 milionaris, 115 dels quals són mega milionaris de la Xina, 55 de la Índia o uns quants també de Rússia. Paisos que molts dels seus ciutadans, viuen en condicions ben pobres i també són els llocs on han crescut més els nou rics.Repassant la llista es pot veure la barbaritat de diners que aquests personatges d’arreu del món han anat acumulant.

I jo em pregunto: Que no s’adonen de tot el bé que podrien fer en aquest món? Aturar injustícies (sovint provocades pels seus propis negocis), col-laborar en l’estudi de l’avanç en la medicina, la cultura, l’educació, aturar la pobresa,… en definitiva, fer un món millor.

Alguns com en Bill Gates (a través  de la seva fundació), ja estan donant milers de milions a causes solidaries o com en Warren Buffet que quan mori donara tota la seva riquesa a ONG. Però i els demés, que fan? Molts d’ells, quasi bé podrien aturar la pobresa al seus respectius països. Els hauria de caure la cara de vergonya.

Bé, tot em porta a concloure que nosaltres els ciutadans som els clients dels nostres governants. Si no fan el que haurien de fer, passem-los factura, demanem-los responsabilitats. Ells són aquí per servir-nos i una de les seves principals responsabilitats és aconseguir fer un món millor que el que s’han trobat. Incloent-hi la pobresa. També si veiem que certes persones s’enriqueixen a base de bé sense retorn a la societat, sempre tenim alternatives i boicots.

Etiquetes ,

1 comentari

  • Sergi Marzabal

    15/03/2011 7:59

    Aquest cap de setmana al Pais un article deia d’aquesta mateixa llista Forbes que “examinat qui i com han fet les seves fortunes resulta que “en aquests països pobres estar a prop del Govern es una ruta mes segura per entrar a la llista que no pas estar prop dels consumidors. El Factor crític de l’exit de molts d’aquests multimilionaris es l’Estat, no el mercat”
    Mireu el capo del Chelsa, asquerosament ric, o els xeics àrabs, família directa dels sultans que governen en monarquies medievals.

    Un cop mes una irresponsabilitat més dels nostres governants

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús