IRLANDA: CALOR SENSE SOL

 

PER ISABEL PÉREZ MORA

Des del primer dia que vaig trepitjar Irlanda, aquest país m’ha tractat sempre amb humanitat i tendresa.

Aquest és un país de ments profundes, on les convencions i prejudicis d’altres societats esdevenen aquí celebració de la genuïnitat i creativitat personals.

Irlanda és sens dubte un país de gran intel.ligència emocional. Destacaren en la literatura moderna, i no és casualitat. I, semblen posseïr un inestimable equilibri entre l’ego i el superego (com definia Freud), mantenint sempre una mirada compassiva i amb prespectiva sobre allò que analitzen. Tot i que a vegades, aquesta prespectiva em sembla una mica excessiva, tendint al fatalisme.

Buscar les causes del seu caràcter delicadament humà és fa difícil, i imagino que darrere d’aquests trets hi ha causes ètniques, històriques, i d’influència de l’entorn (un paisatge natural que sense dubte t’invita a ser humil quan t’envolta deixant-te submís i admirat).

Pero hi ha un altre tret del seu caràcter que igual m’atreviría a explicar més extensament: La seva expressió emocional atenuada; la manera com evaluen les emocions filtrant aquelles que expressaran més o menys. Els irlandesos són indubtablement molt menys “directes” que els llatins (especialment que els espanyols i catalans), els quals tendim a mostrar (i inclús exagerar) quasi bé tots els nostres sentiments, siguin aquestos de felicitat, de crítica, de tristesa o d’ennuig. Els irlandesos, en canvi, mostren sempre una distància respecte el seu sentir. I, possiblement sols es permentin expressar amb intensitat l’alegria. De fet, aquest és un tret molt admirable del seu caràcter: el fet de mostrar-se sempre agraïts a la vida.

Quan els irlandesos es troben en societat, “no volen fer counselling” (no volen fer de psicòlegs), tal i com em va dir un irlandes un cop. Sembla doncs, que mirin les emocions amb certa por, i que les qualifiquen com quelcom massa personal com per a expressar obertament i sense control.

El fet de no expressar directament les emocions, en principi, sembla una bona idea, pero veient l’alt index de suicidi d’aquest país, em plantejo si una mica més de passió en la seva expressivitat social no seria saludable per a ells.

Expressar els propis estats d’ànim (siguin quins siguin aquests), amb la nostra intensitat ibèrica pot semblar una mica barbar i massa personal, pero és una manera de compartir el nostre món interior, reduïr tensions i barreres socials, lubricar la relacio social, i relaxar-nos externalitzant prolemàtiques que dins el nostre cap es transformen a vegades en indomables.

Els irlandesos (i molts altres païssos del nord) intimen d’altres maneres: busquen la deshinibició social amb l’alcohol i parlen d’ells mateixos a traves de bromes o històries. Els irlandesos són especialistes en això: Explicar subtils bromes i històries que en el fons encapsulen missatges directes al cor de l’interlocutor.

Crec que aquesta distància vers les pròpies emocions i la formalitat amb que enfoquen les relacions socials es deu a la falta de sol. El sol desperta el nostre ego i les nostres emocions. Ens torna eufòrics i deshinibits, la nostra sang bull i ningú pot parar que això s’expressi amb força.

Irlanda és el país on he vist els millors somriures, la millor innocència, i això és simplement preciós. Pero com deia Freud, ells són impossibles d’analitzar: intelligents i profunds però impenetrables a vegades.

I, em plantejo: què és millor, una passió exacerbada com la nostra o el seu control com fan els irlandesos? Potser estiguem en dos extems i hi ha un punt mig ideal entre ser massa directe i massa contingut.

De moment però, continuare trobant-me amb els amics llatins per a discutir catàrticament i amb els amics irlandesos per a analitzar i disfrutar la seva dolça presència.

4 comentaris

  • vanessa

    18/04/2012 10:31

    Ep Isabel! has donat al clau. hi estic d’acord, en tot…o casi tot. És un tema tant complexe que fa por. Els que vivim fa temps a irlanda sempre ens queixem de la manca de comunicació entre uns i altres. i es que juntar aquests dos extrems dels que parles i tractar de fer que funcioni no es tasca fàcil! on ens hem ficat Isabel! suposo que és el ‘challenge’ el que ens fa continuar.
    Gràcies pel teu ‘lovely’ article.
    vanessa, 7 anys a Irlanda.

  • JosepArnau

    08/05/2012 18:29

    Hola Isabel,

    Ja tens rao ja!

    Per cert, si cliques el link de sota segur que t’interessera.

    Es de Hofstede i pots comparar amb altres paisos.

    http://geert-hofstede.com/ireland.html

  • Peret Trunfa

    17/01/2013 8:41

    Vaig viure a Irlanda durant un període de la meva vida, i he de dir que estic trobant molt encertats, per no dir encertadíssims totes les entrades d’aquest blog.

    Felicitaciones a l’escriptora i endavant amb més articles son super interessants!

  • isabelperez

    27/01/2013 17:49

    Moltes gracies Peret! Estic treballant en el meu proxim article, espero que t’agradi :)

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús