Arxiu del mes: maig 2012

D’ON SOM ELS QUE VIVIM A L’ESTRANGER

diumenge, 20/05/2012

 

PER ISABEL PÉREZ MORA

 

El passat cap de setmana vaig visitar la Maria, una amiga de fa temps que viu a Alemania, a la regió de la Baviera. Ella es traslladà allà fa tres anys, després de mantenir una relació a distancia amb un noi de la zona, que havia conegut a Catalunya.

Em va agradar molt veure-la: madura i satisfeta amb la seva nova llar i cultura.

I, em pregunto per la identitat dels que hem anat a viure al estranger, dels que hem descobert que el món és un espai més ample del que inicialment creiem, per a desenvolupar la vida, on poder aprendre, celebrar, lluitar…

I d’entre aquests “aventurers”, em centraré en els que com jo, hem acabat assentant-nos al país adoptiu i integrant-nos en la seva societat. I afirmaria que aquets “binacionals” som, indubtablement, ciutadans del món però també ciutadans dels dos païssos. Amb una identitat equidistant entre la cultura materna i l’adoptada, sentim també que el món sencer, amb les seves complexitats i contradiccions, és un lloc que demana de flexibilitat mental per acceptar que no hi ha una única manera de fer i d’entendre les coses.

Aquets “binacionals”, doncs, caminem cap a un punt mig (sobint volàtil) entre la cultura materna, que amb el temps ha esdevingut més llunyana, i l’adoptada, que al principi se’ns dibuixava estranya, però que poc a poc ha esdevingut familiar.

Apuntaria, així mateix, que al allunyar-nos de la cultura pròpia, passem potser a idealitzar-la, mentre que guanyem una actitud cada cop més crítica cap a la cultura que ara és el nostre absolut dia a dia.

I, forgem relacions emocionals amb les dues nostres nacions. La pròpia potser seria la dominant en aquest terreny perquè aquesta ens marca tendències i motius apressos de molt petits, que estan al nostre inconscient i dels quals en necessitem una certa dosi regular per a mantenir-nos centrats (com parlar amb la familia, socialitzar amb catalans,…). Però la cultura adoptada també està intensament gravada al nostre cor. I aquesta relació no ens vé donada, sinó que la triem. I aquest compromís, i el fet d’haver desenvolupat importants projectes vitals al nou lloc fan que també sentim un fort apreci per la nació adoptiva la qual, podriem dir, ens va permetre ser nosaltres mateixos.