D’ON SOM ELS QUE VIVIM A L’ESTRANGER

 

PER ISABEL PÉREZ MORA

 

El passat cap de setmana vaig visitar la Maria, una amiga de fa temps que viu a Alemania, a la regió de la Baviera. Ella es traslladà allà fa tres anys, després de mantenir una relació a distancia amb un noi de la zona, que havia conegut a Catalunya.

Em va agradar molt veure-la: madura i satisfeta amb la seva nova llar i cultura.

I, em pregunto per la identitat dels que hem anat a viure al estranger, dels que hem descobert que el món és un espai més ample del que inicialment creiem, per a desenvolupar la vida, on poder aprendre, celebrar, lluitar…

I d’entre aquests “aventurers”, em centraré en els que com jo, hem acabat assentant-nos al país adoptiu i integrant-nos en la seva societat. I afirmaria que aquets “binacionals” som, indubtablement, ciutadans del món però també ciutadans dels dos païssos. Amb una identitat equidistant entre la cultura materna i l’adoptada, sentim també que el món sencer, amb les seves complexitats i contradiccions, és un lloc que demana de flexibilitat mental per acceptar que no hi ha una única manera de fer i d’entendre les coses.

Aquets “binacionals”, doncs, caminem cap a un punt mig (sobint volàtil) entre la cultura materna, que amb el temps ha esdevingut més llunyana, i l’adoptada, que al principi se’ns dibuixava estranya, però que poc a poc ha esdevingut familiar.

Apuntaria, així mateix, que al allunyar-nos de la cultura pròpia, passem potser a idealitzar-la, mentre que guanyem una actitud cada cop més crítica cap a la cultura que ara és el nostre absolut dia a dia.

I, forgem relacions emocionals amb les dues nostres nacions. La pròpia potser seria la dominant en aquest terreny perquè aquesta ens marca tendències i motius apressos de molt petits, que estan al nostre inconscient i dels quals en necessitem una certa dosi regular per a mantenir-nos centrats (com parlar amb la familia, socialitzar amb catalans,…). Però la cultura adoptada també està intensament gravada al nostre cor. I aquesta relació no ens vé donada, sinó que la triem. I aquest compromís, i el fet d’haver desenvolupat importants projectes vitals al nou lloc fan que també sentim un fort apreci per la nació adoptiva la qual, podriem dir, ens va permetre ser nosaltres mateixos.

7 comentaris

  • Itziar R

    26/05/2012 15:34

    Doncs jo dec ser molt desagraida, vaig viure 5 anys a Irlanda i no em vaig sentir mai com a casa. Els irlansesos son molt racistes, no vaig fer cap amic d aquella terra, pero si d altres indrets.
    No m agraden ni les costums irlandeses, ni la cultura del pub i la borratxera i les baralles, ni les noies cridaneres i barrueres. Vaig marxar fa 2 anys i no ho he trobat a faltar Irlanda mai ni mica.

  • Sara Roig

    02/06/2012 19:14

    Hola Isabel, només comentar-te, que comparteixo les teves reflexions, ho has expressat molt bé.
    Fa deu anys que visc a Alemània, i si, és molt bonic i enriquidor viure entre dues cultures, tot i que alhora bastant complicat també, el fet de mantenir-nos centrats, integrats en la nació adoptiva i paral.lelament no oblidar-nos de la materna, no és pas sencill. A mi sempre em queda la sensació de estar-me perdent quelcom d’alguna de les dues …..o…. fins i tot de les dues.

  • L. Martinez

    07/06/2012 12:39

    L’article pot estar ben escrit, però si es ple de faltes d’ortografia perd molt (i això que es en un blog associat a un diari català). Passar un corrector pot ajudar (i no ho dic de mala fe, només perquè ho sàpigues)

  • Ausona

    11/06/2012 11:20

    Hola a Tothom! Jo ja farà cinc anys que soc a Áustria i estic molt contenta de ser-hi. Haig de reconèixer que estic parcialment d’acord amb la Sara i l’Isabel (amb L.Martinez…. sense comentaris).
    Tot i que m’hi trobo molt bé, no em passarà mai això de sentir-me com a casa. Ja us puc assegurar que mai de la vida tindré conflictes en aquest sentit.
    El que em fa enfadar molt és la situació política… però aquest és un altre tema per un altre dia, pot ser.

  • C. Macho

    13/06/2012 20:48

    Jo no sóc lingüista, però estic d’acord amb L. Martinez. Està ple de faltes: Alemania, païssos, sobint (és greu)… Haurien de revisar aquestes coses abans de ser publicades.

  • Vicenç Torra

    02/01/2013 11:56

    El que dius m’interessa, trobo que t’expliques bé i es així. Jo he viscut força temps a fora de Catalunya (a França, a Alemanya, a l’Argentina i al Quebec) en estades de mes o menys llargada que acaben fent anys a França, Argentina i, també, mesos al Quebec i Alemanya). Així que, estant a fora, he arribat quasi bé a no ser de cap lloc.
    La base per estar és tenir una bona comunicació ben fluida en la llengua del país. En els sobreentesos del llenguatge. En paraules més senzilles, seria en poder riure amb els indígenes dels mateixos acudits i no riure 5 minuts desprès.
    Si és així, hi estàs be. Et queda una mica de rau-rau i, de tant en tant, cal anar a veure el Pedraforca o pujar amb el funicular de Sant Joan, seure a la Rambla Catalunya i prendre una orxata, donar una volta pel centre de Reus i comprar uns panellets, cal fer alguna cosa per recarregar les bateries.
    El que dius m’interessa,

  • isabelperez

    27/01/2013 18:00

    Gracies Vicenç! Sí, viure a l’estranger és una experiència complexa i en ella es barregen molts sabors! Però, tal com tu dius, crec que la millor manera de mantindre-n’s centrats es mantenint el contacte amb les arrels.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús