Una artista a mig camí entre Irlanda i Catalunya: Vanessa Donoso Lopez

 

 

PER ISABEL PÉREZ MORA

Vanessa Donoso Lopez porta vivint a Irlanda quasi bé 8 anys. Va arribar amb una beca Leonardo Da Vinci per a treballar al museu d’art modern IMMA de Dublín al 2005, després d’estudiar a Anglaterra el seus dos últims anys de carrera.

Ella mateixa defineix la seva arribada a Irlanda com un fet mig accidental, ja que la seva intenció inicial era quedar-se a Anglaterra. De fet, la compara amb la manera com l’Armada Invencible (o el que quedava d’ella) va acabar topant-se amb la Illa irlandesa. L’Armada Invencible va ser vençuda per la flota anglesa quan aquesta escortava des de Flandes tropes espanyoles que intentaven invadir Anglaterra. L’Armada va llavors intentar tornar a casa a través de l’Atlàntic nord, però una tempesta els va estavellar contra la costa de l’oest d’Irlanda.

Aquesta assimilació la portà a fer una exposició titulada “Grande, Feliz e Invencible” on explorava la llegenda d’aquells militars espanyols ferits que van aterrar a les costes irlandeses i que es van acabar integrant en la cultura i genètica de la illa donant lloc als anomenats “black Irish”.

“Blark Irish” és un terme popularment utilitzat a Irlanda per a definir els irlandesos amb cabell i ulls foscos, i es creu que aquests són descendents dels espanyols que acabaren a Irlanda després de l’accident de l’Armada Invencible. De fet, sols s’ha pogut demostrar que 8 d’aquests soldats es quedaren a la illa. De manera que, és creu més realista buscar l’origen dels Black Irish en les intenses relacions comercials que Espanya i Irlanda tenien entre els segles XVII i XVIII.

Vanessa es definí en aquesta exposició obertament com un híbrid entre catalana i irlandesa i començà a explorar la identitat dual d’aquells que viuen durant molts anys a un país estranger.

I, aquesta identitat tan confosa no sols la sent ella, sinó que també la perceben des de Irlanda, on cada cop la veuen més com a irlandesa. Ho demostra el fet que el llibre “Irish women artists, 1800-2009” la situa entre les millors artistes irlandeses contemporànies.

De fet, la Vanessa no sols porta a Irlanda més 7 anys (temps en el qual ha anat descobrint les subtileses de la llengua, expressivitat i cultura irlandeses), sinó que a més té molts amics i coneguts irlandesos i ha desenvolupat la totalitat de la seva carrera artística aquí. Havent exposat a Catalunya sols una vegada des de que va licenser-se (aquesta exposició té lloc justament aquests dies a la galeria Paradigmas del barri de Gracia), ella mateixa comenta que no sap com és viure com a artista a Barcelona, o a cap altra ciutat. No pot dir si seria més fàcil, o més difícil. Però, intueix que Irlanda li ha facilitat desenvolupar la seva carrera per dos fets: La població irlandesa té sols 4 milions i mig d’habitants i això significa que la comunitat d’artistes es reduïda i que és relativament fàcil donar-se a conèixer. D’altra banda, ella destaca que la societat irlandesa és molt consumista i que en especial consumeix més art que a Catalunya, per exemple. Jo també afegiria que l’irlandès és conegut per ser obert, curiós i amigable (també en els circüits artístics) i imagino que això també pot haver facilitat el que Vanessa interaccionés amb facilitat amb el món artístic Irlandès.

I, com explora Vanessa la “binacionalitat” en les seves exposicions? Quins conceptes barreja-lliga?

Un exemple de la barreja identitària en la seva obra són les petites escultures “Ibero-ginger beings” que creà per a l’exposició sobre l’Armada Invencible. Aquestes figuretes tenen un cos que ens recorda a les esculures dels lleons ibèrics elaborats a varies ciutats espanyoles cap al segle VI a.c., i un cap, que ens fa pensar en les dones Irlandeses, amb el cabell roig i els ulls blaus.

Un altre exemple el podem trobar a l’exposició que tot just ara està presentant al barri de Gràcia (‘the rain in spain falls mainly on the plane’). Aqui el mateix títol ja fa referència a ambdues Irlanda i Espanya. La frase feta “The rain in Spain falls mainly on the plane” és una frase popular q aprenen els petits anglosaxons per a referir-se a la envejada climatologia ibèrica. Aquest joc de paraules li permet a la Vanessa fer la introducció d’una exposició on explora el sentit lúdic de la vida, i les lògiques que aquest implica, i també el món bicultural on ella mateixa és sent immersa.

Aidan Dunne (crític d’art del diari The Irish Times) comenta que l’obra de la Vanessa transmet una visió del món innocent i inquisitiva, però també fins a cert punt poregosa i amb un toc amenaçador. Ella col.lecciona objectes petits i els reconstrueix en un procés que ella mateixa defineix com a experimentació científica, en petites escultures, o instal.lacions que solen anar en col.leccions i que és caracteritzen per una forta vitalitat (els objectes quasi bé semblen animats). Ella crea un món on les seves obres ens parlen sobre la visió infantil i impressionable del món i, a la vegada, dels objectes mateixos. Diria que el seu art també ens parla sobre el procés creatiu, el mètode, la tècnica i la percepció del temps.

Quan li pregunto a la Vanessa com definiria el fet de viure a Irlanda, ella em respon que veu estimulant i molt satisfactori, encara q també dur, el fet d’aprendre els secrets d’una altra societat. Més en especific, Vanessa defineix els irlandesos com reservats emocionalment, però també com extremadament generosos i educats.

Vanessa es defineix vivint una certa crisi d’identitat en un país que l’ha acollit i l’hi ha oferit la possibilitat de desenvolupar la seva carrera artística. Semblaria raonable doncs definir la Vanesa com una “artista Irlandesa” amb influències catalanes. Però aquesta és una definició que sols el temps pot assentar.

Fins el dijous 12 de juliol, Vanessa Donosso Lopez presenta l’exposició “The rain in Spain falls mainly on the plane” a la Galeria Paradigmas del Barri de Gràcia (carrer Francisco Giner, 45. La galeria obre de dimarts a dijous, de 17:30 a 20:30.

http://www.vanessadonosolopez.com/index2.htm

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús