Arxiu de la categoria ‘Cafè internacional’

Tankardstown, un hotelet georgià on els detalls et parlen

diumenge, 4/03/2012

PER ISABEL PÉREZ MORA

Fa poc vaig tindre la sort d’assistir a una boda a Tankardstown. Va ser una experiència emotiva i molt bella. La cerimònia i sopar van tindre lloc al mateix hotel, situat a Slane, al nort de Dublín.

Tankardstown és una casa georgiana del segle XVIII, rodejada de deliciosos jardins,  que ha estat restaurada cuidadosament i transformada en un superb hotel rural.

 

Pero no és sols la bellesa allò que impressiona d’aquest hotel, sinó el fet que la decoració és també molt càlida, i que sembla que t’apel.li. De fet, t’invita a parar un moment i concentrar-te en tot allò que t’envolta: les delicades petites esculpures, el paper que tapissa les parets, les teles que recobreixen els sofas,…

Aquesta és una decoració propia de l’arquitectura georgiana, arquitectura que s’assimila a les corrents romantiques, encara que es va practicar des de principis del segle XVIII fins a l’època victoriana.

Des de que vaig arribar a Dublín, sempre he sentit una especial debilitat per aquest estil. Dublín té moltes cases i barris georgians, tant al nord com al sud de la ciutat. Aquestes cases es van associar inicialment a un “establishment” protestant, ja que de fet els catòlics no van comencar a ocupar-les fins a principis del XIX, quan van guanyar el dret a ser propietaris juntament amb el dret a votar al parlament (època coneguda com l’emancipació catòlica).

Els barris georgians cobreixen la major part del centre de la ciutat. I, es caracteritzen per una estructura molt ben pensada i pel fet que tenen jardins enmig de places quadrades.


De totes maners, allò que més em va fascinar de les cases georgianes va ser la seva decoració. Aquesta manté l’expansió emocional de l’art romàntic, perà és també continguda, amb una gran predilecció per petites esculptures, llars de foc, miralls,…, tot plegat indubtablement acollidor i humà.

De totes maneres, aquest estil mai m’havia colpit tant com en el cas de Tankardstown. I, recordant la sensació que aquest lloc em va causar, penso en els jardins japonessos:  Aquests espais que tot i ser tan distants físicament i culturament d’Irlanda, em generen exactement la mateixa fascinació que Tankardstown…

Els Jardins japonesos estan dissenyats per a provocar un estat contemplatiu en el visitant. Aquest estat ens permet relaxar-nos mentalment mentre ens invita a concentrar-nos en la realitat física que ens envolta. I, és llavors quan aquesta realitat material ens porta als seus secrets i als secrets del món material (de fet, molts físics i matematics han fet les seves descovertes partint d’aquest estat). Per a generar aquesta “atracció” cap als espais, els arquitectes japonessos han aprés a traves dels anys a disposar els llacs, pontets, arbusts, roques,…, allà on la percepció humana es sent més a gust i allà on l’espectador sols pot fer que rendir-se a la captivació de l’espai. Curiosament,  Tankardstown em causà aquest estat contemplatiu. Un moment màgic sense dubte.

 

 

Milionades

dijous, 21/07/2011

PER JOSEP JUNYENT

Llegeixo que la Unió Europea (l’euro grup) finalment ha aprovat el segon mega rescat a Grècia, en total ascendirà a uns 109.000 milions d’Euros. Molts zeros i molts milions, per quedar-se ben esparverat. Per altra banda, fa dies que segueixo la situació molt preocupant i greu que està succeint a Somàlia. Fins al punt que ahir fins i tot la ONU va declarar oficialment dues regions de la part del sud del país en situació de fam. Diuen els entesos que quan la ONU declara una zona en situació de fam, vol dir que ja s’han perdut moltes, moltes vides

480269-famine.jpg

A banda que em sobta el poc ressò que estic veient als mitjans de comunicació de casa nostra, és també molt xocant la quantitat de diners  desorbitada destinada a Grècia i que moltíssims menys diners són els que es necessitarien per a aturar la fam en aquell país. Sincerament, una vergonya. Quanta hipocresia.

On són els humans?

dijous, 28/04/2011

PER JOSEP JUNYENT

Durant molts anys ens hem preguntat com podia ser que la societat alemanya hagués acceptat tant fàcilment els camps de concentració Nazis amb les tortures i matances. El dilluns gràcies a Wikilieaks, vam veure confirmats els abusos a Guantánamo, en molts casos perpetuats a innocents. Retenint persones humanes indefinidament i sense judici.

He deixat passar uns dies per escriure aquest post. Ja és dijous i tot segueix igual. Res de res. És que ja ni ens immutem? Com ens hem tornat els humans? És que els Estats Units poden fer i desfer el que vulguin i a qui vulguin? És que ja considerem normal l’anormal? On hem anat a parar? On és la nostra humanitat?

Gu.jpg

D’ aquí a 60 anys, el que quedi del que ara anomenem humans, possiblement a les escoles es preguntaran com és possible que vam arribar a permetre això. Fins i tot, el que ens creiem que havia de salvar el món i que va ser anomenat Premi Nobel de la Pau abans de fer absolutament res, segueix sense tancar Guantánamo.

A mi no m’enganyen, l’Obama pre-electoral i l’Obama president no són pas el mateix. Tantes promeses i tanta cantarella, tanta esperança enviada a norris. Als Estats Units, no importa qui mani Republicans o Demòcrates, a la hora de la veritat, en els grans temes, no hi ha quasi diferència. Us sona això amb el PP i el PPSOE a cal veïns espanyols?
Companys, ens han clavat un bon gol entre les cames amb l’ ús del terrorisme com a excusa. Abusos, supressions de llibertats i drets arreu, tot amb la força de la por als ciutadans. Ai l’as, i el que ens queda per veure!

Ja ho diuen, pels seus gestos els coneixeràs. Anem amb compte i alcem la veu, abans que no sigui massa tard.

Curioses ONGs

dilluns, 14/03/2011

Per JOSEP JUNYENT

Una de les coses que més m’han meravellat des que vaig venir a Irlanda, és el fet de la cultura de les ONG a Irlanda. Vagis on vagis trobaràs a gent recollint diners per alguna causa. Des del caixer del supermercat quan voluntaris t’ajuden a posar la compra en bosses a canvi de diners que els puguis donar,  passant per gent a peu de carrer o anuncis constants a la televisió que et conviden a donar diners per alguna de les diverses causes.

Tot l’any, no cal que sigui Nadal, trobes ONG competint pels teus diners. Cosa que és molt lloable. Ha arribat a un punt que fins i tot sembla una competició. A veure qui pot més.

Jo mateix, l’any passat vaig estar recollint diners pels Special Olympics Ireland i el mes que ve ho tornaré a fer. També estic mirant de fer una mica mes de temps a l’agenda atapeïda per col-laborar amb una d’elles. Una de les que m’agraden més és un grup de gent (no els he preguntat mai qui són) que passen per tota la cuitat, repartint brou calent i quelcom de menjar pels sense sostre que demanen almoina al carrer.

Aquesta setmana però, una serie de fets m’han fet trontollar el meu pensament sobre les ONG. Ahir vaig llegir l’article sobre les ONG al diari Ara, del l’Albert Sánchez Piñol, basat en el llibre de l’antropòleg Gustau Nerín Blanc bo busca negre pobre, la veritat és que fa feresa. Malauradament, és ben colpidor i si és cert, cal que se sàpiga. La veritat és que sempre m’ha xocat com és que la societat civil, com pot i sovint sense mitjans, ha de fer el que els seus respectius governs és incapaç de fer. Potser en comptes d’esmerçar tants esforços nosaltres sols, potser caldria que demanéssim responsabilitats als nostres governants. A tots ells. Que facin el que cal i no haurem de salvar el món de mala manera.

IrishCancerSociety511x298px.jpg

El dissabte vaig veure el documental Black Gold (l’or negre), sobre el comerç just i la mega responsabilitat que tenen els governs i multinacionals de la pobresa al tercer món. La veritat és que és un reportatge ben impactant. De nou, deixa amb el cul al descobert els nostres governants i la seva incompetència, preocupant-se pel que és seu i no pas per tenir un món amb condicions decents.

I el dimecres de la setmana passada sortia de nou la llista Forbes dels més rics del món del 2011.On hi apareixen 1210 milionaris, 115 dels quals són mega milionaris de la Xina, 55 de la Índia o uns quants també de Rússia. Paisos que molts dels seus ciutadans, viuen en condicions ben pobres i també són els llocs on han crescut més els nou rics.Repassant la llista es pot veure la barbaritat de diners que aquests personatges d’arreu del món han anat acumulant.

I jo em pregunto: Que no s’adonen de tot el bé que podrien fer en aquest món? Aturar injustícies (sovint provocades pels seus propis negocis), col-laborar en l’estudi de l’avanç en la medicina, la cultura, l’educació, aturar la pobresa,… en definitiva, fer un món millor.

Alguns com en Bill Gates (a través  de la seva fundació), ja estan donant milers de milions a causes solidaries o com en Warren Buffet que quan mori donara tota la seva riquesa a ONG. Però i els demés, que fan? Molts d’ells, quasi bé podrien aturar la pobresa al seus respectius països. Els hauria de caure la cara de vergonya.

Bé, tot em porta a concloure que nosaltres els ciutadans som els clients dels nostres governants. Si no fan el que haurien de fer, passem-los factura, demanem-los responsabilitats. Ells són aquí per servir-nos i una de les seves principals responsabilitats és aconseguir fer un món millor que el que s’han trobat. Incloent-hi la pobresa. També si veiem que certes persones s’enriqueixen a base de bé sense retorn a la societat, sempre tenim alternatives i boicots.

“Catalan cultural festival” a Dublín

diumenge, 6/03/2011

La setmana que ve es celebra el Primer “Catalan cultural festival” a Dublín. Tot i que antigament s’havien organitzat concerts o altres petites activitats (fa un parell d’anys van venir bastoners per St Patrick’s) és el primer cop que tenim un festival pròpiament dit amb diverses activitats com concerts, xerrades, exhibició de castells, etc.

Vet aquí el programa:

Dissabte 12 de març, al pub Mezz, des de les 7,30 pm: concert d’Escac i mat.

Diumenge 13 de març, al The Ireland Institute, des de les 4 pm: documentals, castellers, xerrades, pica-pica català i concert de Pere de les cabres.

Catalan Cultural Festival.JPG

Cartell del festival

Des d’aquí donem suport a la iniciativa i sobretot a la gent que l’ha tirat endavant, un grup de catalans residents a Irlanda amb ganes de fer coses.

Podeu trobar més info a: http://www.catalanculturalfestival.tk/

Al pub, com a casa

dijous, 27/01/2011

PER NOEMÍ CASAS

Per què a tot arreu sempre hi ha un pub irlandès? És una moda per atreure els locals a un pub “exòtic”? Ho podem comparar a les cadenes de menjar ràpid americà, als restaurants mexicans o als buffets xinesos? Doncs moltes vegades m’ho he preguntat però, desprès de viure una bona temporada a Irlanda, crec que el cas dels pubs irlandesos és una mica diferent.

Pels irlandesos el pub és vida. Hi van desprès de treballar a fer la seva pinta o pintes diàries, ja plogui o nevi. Hi van a fer petar la xerrada amb els veïns o companys de feina, o bé per veure esports o simplement per passar-hi l’estona. Tot i que degut a la crisi es cert que molts pubs han hagut de tancar, és impactant com tanta gent encara hi va gastant-se els seus 4-5 euros per beguda. En definitiva crec que els pubs estan gairebé igual de plens que ara fa 5 anys quan vaig arribar a Irlanda i no estàvem ofegats per la crisi.

Si tant important és per ells aquest estil de vida al pub, entenem perquè existeixen els irish pubs arreu del món: La majoria d’ells, si pregunteu a la barra, pertanyen a irlandesos que s’enyoren de la seva pàtria. D’altres, son de simpatitzants d’Irlanda (expats que van viure aquí durant una bona temporada o que simplement els agrada el país) o de descendents d’irlandesos com la majoria dels que trobareu als Estats Units.

Gairebé tots tenen un ambient especial que et fa recordar (o descobrir) una Irlanda idealitzada: la de frases com “Guinness is good for your”, la de les cançons folk, la del tiet Paddy i la dels leprechauns. No per ser idealitzada resulta dolenta, però si més no ens dona una versió en miniatura, una mica deformada, del que són els pubs a Irlanda. Tot i així, crec que aquest tipus de pubs sempre ens transmeten la sensació de sentir-nos com a casa.

pub_irlandes.jpg

A molts pubs de Dublín es pot escoltar música en directe

Per a finalitzar, m’agradaria intentar esclarir alguns mites dels pubs irlandesos (sobretot dels que es troben a fora d’Irlanda):

La Guinness no té el mateix gust ni s’acosta a la Guinness que trobaríeu a Irlanda. Per això cal advertir que la Guinness de fora d’Irlanda no és gaire bona: com més es mou (transportació) aquest tipus de cervesa (stout) es pitjor per al seu resultat. A més, aquesta beguda s’ha de posar d’una manera especial (gairebé fins dalt deixant 2 dits, fent-la reposar 1-2 minuts, i acabarla de posar), però en molts bars no saben com fer-ho bé.

El preu de les pintes és exagerat: No entenc perquè es fa pagar tant per mig litre de cervesa, tot i que sigui d’importació. Els preus de les pintes a Barcelona són els mateixos que a Irlanda (entre 4 i 5 euros per pinta), però en principi no hi ha tants impostos com a Irlanda. El fet de que a Irlanda sigui més car no és el producte en sí sinó els impostos que el govern posa en tot l’alcohol (tant de compra en el supermercat com al pub).

L’única sidra irlandesa autèntica que podeu prendre a fora es Bulmers (amb el nom de Magners). I com la Guinness també té un gust molt diferent. Sol ser una beguda per a dones, i a Irlanda et serveixen una ampolla de mig litre amb un got ple de gel o bé una pinta sencera de barril.

La música irlandesa: normalment els pubs de Dublín que tenen música irlandesa són els destinats als turistes. El que si és molt comú es trobar música en directe (ja sigui irlandesa o no), quelcom que no es troba tant sovint als pubs de fora.

La llar de foc al pub: això és més un mite americà de que tots els pubs irlandesos tenen una llar de foc. Personalment no he vist massa pubs amb llar i gairebé tots els que ho tenien eren turístics o “tradicionals”.

El menjar típic irlandès: ni el fish and chips, ni el bangers and mash (salsitxes amb puré) ni l’ steak sandwich son menjars irlandesos, més aviat anglesos. Tot i així també són molt típics a Irlanda. Si voleu menjar alguna recepta pròpiament irlandesa, aneu a pel Cottage pie o Shepherd’s pie (pastís de carn), o bé l’Irish stew (estofat).

shepherds pie.jpg

Shepherd's o Cottage pie

Els catalans a l’estranger: per què emigrem?

divendres, 14/01/2011

PER NOEMÍ CASAS

M’agradaria iniciar amb aquest article una sèrie de posts dedicats a parlar sobre la vida dels catalans a l’estranger, sempre des de l’experiència a Irlanda.

En articles anteriors se’ns ha criticat el fet d’opinar de Catalunya tot i que no visquem aquí. També ens hem disculpat per les faltes d’ortografia i pel nostre català rovellat (que no és excusa viure a l’estranger, però en el meu cas només parlo català unes hores a la setmana!). Per aquest motiu m’agradaria donar-vos una tast del que es la vida a l’estranger.

Avui em centraré en: per què emigrem els catalans?

No voldria generalitzar a tots els emigrants, però la majoria de catalans joves que emigren ho fan senzillament per qüestions de formació i experiència laboral. No ens enganyem: gairebé la majoria dels que hem vingut a Irlanda va ser per aprendre anglès i si de pas podem tenir una feina més o menys bona, millor que millor. Molts venen per un estiu i marxen, molts altres s’hi queden, i la majoria sol romandre-hi una mitjana de 2-3 anys. Els que es queden és perquè tenen molt bona feina, tenen parella autòctona, o bé molta por de tornar a Catalunya (tal i com ens pinten les coses als mitjans).

Venim a l’estranger per aprendre un altra llengua (anglès, francès, alemany… depenent del país). Intentem buscar una feina que ens doni aquesta possibilitat però tampoc es fàcil, així que molts caiem (en el cas d’Irlanda sobretot) en treballs en què hem de parlar castellà mentre intentem fer amics de parla anglesa. Amb més o menys èxit fas un grup d’amics internacional i aquí comences a complir el teu objectiu de millorar l’anglès. Però tard o d’hora acabes enyorant-te i et relaciones amb d’altres catalans. Aquesta per exemple va ser la nostra experiència a Dublín, on un parell d’amics (entre ells el Josep, el meu company de blog) van crear Catalansadublin.com que és un autèntic punt d’acollida i de trobada de molts catalans a la capital irlandesa.

Sempre m’ha resultat curiós que molta gent resident a Catalunya ens preguntin: i tant malament s’està a Catalunya com per marxar?  Doncs jo tenia feina i no em moria de gana, però també volia un repte i fer canvis a la meva vida. D’aquí que escollís ser una expat (terme en anglès per expatriat), i suposo que l’experiència de molts catalans emigrats ha estat similar.

A part de la llengua o la desitjada formació, no ens hem d’oblidar de la gent que marxa a d’altres països per qüestions de feina o situacions familiars (parelles internacionals). Però és curiós que a tot arreu, ja sigui turista o expat, sempre et trobes un català.