Arxiu de la categoria ‘General’

Multiculturalitat vibrant a Dublín

dimecres, 29/05/2013

 

El passat febrer vam anar a veure el concert d’un artista de Ghana a Dublín. La sala de concerts estava plena i animada. L’energètica música i la vitalitat dels artistes africans generaren moviments de cos inconscients en els espectadors i acostaren aquests a la calor i la sensualitat d’Àfrica.

 

Allò que em va sorprendre més, però, va ser la naturalitat amb que els irlandesos van viure , ballar, i entendre una expressivitat musical i cultural que és molt diferent a la seva. Després d’haver visitat i conegut altres païssos, diria que en molts d’ells un caràcter més distant, més d’observació, fins i tot de certa incredulitat i judici s’hauria imposat en la sala. Hi haurien hagut balls i somriures, però dubto molt que hi hagués hagut el sentiment de comunió que vaig veure aquell dia a Irlanda.

L’irlandès, per essència i com a tret de caràcter que els defineix (segons ells), no són superficials. Ells prediquen que son genuïns i que no jutgen mai a la gent per la seva aparença i la seva expressivitat. Allò que els porta a fer un judici sobre els altres (i el judici és allò que ens distància els uns dels altres) són les actituds morals , o de respecte i sensibilitat cap als altres humans que la gent manifesta.

Aquesta falta de judici i distancia vers aspectes superficials (per tant culturals) fa que els immigrants visquin a Irlanda amb llibertat i sentint-se profundament respectats. L’irlandès és sorprenentment acollidor amb la gent que arriba al seu país. I, quan els Irlandesos reparen en la nostres tendències culturals, ho fan per a preguntar amb curiositat i genuïnes ganes d’aprendre sobre aquestes diferències (o , podríem dir, sobre aquestes diferents solucions mentals).

Podríem, bàsicament, concluïr que els Irlandesos, a part d’humans (com ja he dit molt altres cops als meus articles), són realment oberts mentalment.

 

La dona i la Irlanda que creu en el destí

diumenge, 16/12/2012

 

Aquests passats díes, la terrible noticia d’una dona que morí a Irlanda quan no se li practicà un avort necessari per a salvar la seva vida, ha escandalitzat el món. Savita Halappanavar (de nacionalitat Índia però resident a Irlanda) estava a les 17 setmanes, havia trencat aigües i es feia impossible salvar el fetus. Tot i això, els metges es van negar a extreure l’embrió del cos de la dona mentre aquest encara estava viu, i sols van accedir a retirar-lo quan el cor d’aquest ja no bategava. En aquell moment, la septicèmia (infecció de la sang) que la mare patia s’havia escampat tant que es feia impossible salvar la seva vida. Els metges simplement no van voler avançar la mort irremeiable del fetus, i això va acabar causant la mort de la mare.

Irlanda es un país on el catolicisme va prendre el control de la gestió de la societat des de que aquesta es va independitzar del Regne Unit. I, podríem dir que els valors del catolicisme són encara els valors de la societat irlandesa en molts sentits. Els irlandesos qüestionen la institució de la església (com ho demostra la forta reacció social als abusos sexuals comesos per l’església), però rarament qüestionen els valors tradicionals que el catolicisme defensa: Valors com el respecte al ritme de la natura, i valors com la família i la caritat per a organitzar la seva vida social.

En aquest context, no cal dir que la dona es la figura més afectada (ja que els pròpis esdeveniments de la vida ens lliguen de manera preciossa a la vida, aportant-nos increïbles experiències, però també limitant la nostra llibertat i exposant-nos a perills físics). La natura ens aporta una vulnerabilitat física, social i econòmica durant l’embaras , part i époques de maternitat , que sols polítiques progressistes poden combatre. Aquestes són les polítiques que asseguren q la dona tingui el dret a decidir si finalitzar la vida del fetus (perquè aquest està formant-se malament, o simplement perquè la mare decideix no anar endavant amb la maternitat); i que sense cap timidesa posen la vida de la mare per davant de la de l’embrió. Altres polítiques socials que protegeixen la dona són llargues baixes de maternitat i també mesures que li permeten reincorporar-se a la vida laboral plenament després de la maternitat.

La dona té la inestimable capacitat d’estar lligada als fenòmens màgics de la vida, orgànics, cíclics i canviants. Aixo la fragil.litza físicament i la lliga a la família, però tampoc tenim que oblidar que les femelles de qüasi-bé totes les especies de mamífers cacen, busquen aliments, lluiten, i es desenvolupen en espais externs al l’esfera familiar. Les dones necessitem poder desenvolupar el nostre complexe món a les esferes socials, polítiques, … Podem aportar i aportem una visió interessant, i sense dubte complementària a la de l’home. La dona ha de poder escollir si vol dedicar-se a la vida familiar i domèstica o no. I, en cas de voler-ho fer, ha de poder compatibilitzar aquestes tasques amb el seu desenvolupament al món extern a la llar. Una societat oberta i madura ha de permetre q el potencial femení no desaparegui dels entorns laborals.

A Irlanda, la llei sols permet l’avort quan aquest es completament necessari per a salvar la vida de la mare. Tot i que aquest és un dels punts de la constitució, no hi ha clares direccions de com fer aquesta pràctica, i aquesta de fet no esta registrada estadísticament als serveis de sanitat. Els metges temen poder caure fàcilment en la il•legalitat si practiquen un avort quan la vida de la mare no està en un estat de perill total. La pressió social també existeix. Aquesta (per a mi) és com un silenci, com una por a l’egoisme humà….Tot i això , sembla que vents de canvi comencen a bufar per Irlanda: Organitzacions pro-avort, ciutadans anònims i fins i tot un nombre considerable de metges estan demanant públicament al govern que millori la legislació que controla la practica d’avorts necessaris per salvar la vida de la mare.
De totes maneres, no cal dir que l’avort a Irlanda no es contempla en absolut en el cas que el fetus s’estigui formant amb problemes greus de salut o en cas que la dona hagi quedat embarassada com a conseqüència d’una violació,… D’aquesta manera, les dones residents a Irlanda que decideixen finalitzar els seus embarassos, han dedesplaçar-se al Regne Unit o a qualsevol altre país estranger.
Un altre fet que també m’ha cridat molt l’atenció respecte com Irlanda tracta a la dones és el fet que molts ginecòlegs irlandesos prefereixen no tractar les seves pacients embarassades amb hormones (com progesterona) encara que aquestes sigui necessàries per a evitar un avort natural. La filosofia es la de total no intervenció, i aquest lema a vegades es porta a l’extrem. Respecte a altres legislacions que protegeixen la dona, és just mencionar que a Irlanda les baixes de maternitats són bastant llargues (de 6 mesos) , però en general les dones no reben el seu sou normal durant aquesta temps sinó una ajuda estatal bastant mínima (a menys que l’empresa que les contracta pagui per la maternitat). D’altra banda, les famílies irlandeses també reben subvencions , però en el fons aquestes ajudes no són suficients si considerem que aquí les guarderies pứbliques estan restringides a la gent molt pobra, i que les guarderies privades costen un promig de 1000 euros al mes. D’altra banda, i encara més xocant, és el fet que l’escola pứblica (on els nens van a partir dels 4/5 anys) mai acaba més tard de les 2:30 de la tarda. Aquests horaris escolars deixen les famílies en una situació complicada que sols poden resoldre si la mare treballa mitja jornada o si agafen una mainadera o matriculen els nens a activitats extraescolars. La cura dels nens a Irlanda és molt costosa, i això s’acaba tradüint en dones que limiten la seva carrera laboral quan tenen fills.

El resultat d’aquestes polítiques socials irlandeses és, segons el meu parer, una imatge de la dona com a ser vulnerable que està atrapada en un destí que la separa massa de l’home, i de les activitats no doméstiques. Si creiem en el destí i la natura, crec q s’han d’entendre millor la dona i els seus potencials, protegint aquests i permetent que es desenvolupin ( a la llar i fora de la llar) si així ho desitja ella. I, aquestes demandes, més que egoistes, diria jo que són humanistes.

Una artista a mig camí entre Irlanda i Catalunya: Vanessa Donoso Lopez

diumenge, 8/07/2012

 

 

PER ISABEL PÉREZ MORA

Vanessa Donoso Lopez porta vivint a Irlanda quasi bé 8 anys. Va arribar amb una beca Leonardo Da Vinci per a treballar al museu d’art modern IMMA de Dublín al 2005, després d’estudiar a Anglaterra el seus dos últims anys de carrera.

Ella mateixa defineix la seva arribada a Irlanda com un fet mig accidental, ja que la seva intenció inicial era quedar-se a Anglaterra. De fet, la compara amb la manera com l’Armada Invencible (o el que quedava d’ella) va acabar topant-se amb la Illa irlandesa. L’Armada Invencible va ser vençuda per la flota anglesa quan aquesta escortava des de Flandes tropes espanyoles que intentaven invadir Anglaterra. L’Armada va llavors intentar tornar a casa a través de l’Atlàntic nord, però una tempesta els va estavellar contra la costa de l’oest d’Irlanda.

Aquesta assimilació la portà a fer una exposició titulada “Grande, Feliz e Invencible” on explorava la llegenda d’aquells militars espanyols ferits que van aterrar a les costes irlandeses i que es van acabar integrant en la cultura i genètica de la illa donant lloc als anomenats “black Irish”.

“Blark Irish” és un terme popularment utilitzat a Irlanda per a definir els irlandesos amb cabell i ulls foscos, i es creu que aquests són descendents dels espanyols que acabaren a Irlanda després de l’accident de l’Armada Invencible. De fet, sols s’ha pogut demostrar que 8 d’aquests soldats es quedaren a la illa. De manera que, és creu més realista buscar l’origen dels Black Irish en les intenses relacions comercials que Espanya i Irlanda tenien entre els segles XVII i XVIII.

Vanessa es definí en aquesta exposició obertament com un híbrid entre catalana i irlandesa i començà a explorar la identitat dual d’aquells que viuen durant molts anys a un país estranger.

I, aquesta identitat tan confosa no sols la sent ella, sinó que també la perceben des de Irlanda, on cada cop la veuen més com a irlandesa. Ho demostra el fet que el llibre “Irish women artists, 1800-2009” la situa entre les millors artistes irlandeses contemporànies.

De fet, la Vanessa no sols porta a Irlanda més 7 anys (temps en el qual ha anat descobrint les subtileses de la llengua, expressivitat i cultura irlandeses), sinó que a més té molts amics i coneguts irlandesos i ha desenvolupat la totalitat de la seva carrera artística aquí. Havent exposat a Catalunya sols una vegada des de que va licenser-se (aquesta exposició té lloc justament aquests dies a la galeria Paradigmas del barri de Gracia), ella mateixa comenta que no sap com és viure com a artista a Barcelona, o a cap altra ciutat. No pot dir si seria més fàcil, o més difícil. Però, intueix que Irlanda li ha facilitat desenvolupar la seva carrera per dos fets: La població irlandesa té sols 4 milions i mig d’habitants i això significa que la comunitat d’artistes es reduïda i que és relativament fàcil donar-se a conèixer. D’altra banda, ella destaca que la societat irlandesa és molt consumista i que en especial consumeix més art que a Catalunya, per exemple. Jo també afegiria que l’irlandès és conegut per ser obert, curiós i amigable (també en els circüits artístics) i imagino que això també pot haver facilitat el que Vanessa interaccionés amb facilitat amb el món artístic Irlandès.

I, com explora Vanessa la “binacionalitat” en les seves exposicions? Quins conceptes barreja-lliga?

Un exemple de la barreja identitària en la seva obra són les petites escultures “Ibero-ginger beings” que creà per a l’exposició sobre l’Armada Invencible. Aquestes figuretes tenen un cos que ens recorda a les esculures dels lleons ibèrics elaborats a varies ciutats espanyoles cap al segle VI a.c., i un cap, que ens fa pensar en les dones Irlandeses, amb el cabell roig i els ulls blaus.

Un altre exemple el podem trobar a l’exposició que tot just ara està presentant al barri de Gràcia (‘the rain in spain falls mainly on the plane’). Aqui el mateix títol ja fa referència a ambdues Irlanda i Espanya. La frase feta “The rain in Spain falls mainly on the plane” és una frase popular q aprenen els petits anglosaxons per a referir-se a la envejada climatologia ibèrica. Aquest joc de paraules li permet a la Vanessa fer la introducció d’una exposició on explora el sentit lúdic de la vida, i les lògiques que aquest implica, i també el món bicultural on ella mateixa és sent immersa.

Aidan Dunne (crític d’art del diari The Irish Times) comenta que l’obra de la Vanessa transmet una visió del món innocent i inquisitiva, però també fins a cert punt poregosa i amb un toc amenaçador. Ella col.lecciona objectes petits i els reconstrueix en un procés que ella mateixa defineix com a experimentació científica, en petites escultures, o instal.lacions que solen anar en col.leccions i que és caracteritzen per una forta vitalitat (els objectes quasi bé semblen animats). Ella crea un món on les seves obres ens parlen sobre la visió infantil i impressionable del món i, a la vegada, dels objectes mateixos. Diria que el seu art també ens parla sobre el procés creatiu, el mètode, la tècnica i la percepció del temps.

Quan li pregunto a la Vanessa com definiria el fet de viure a Irlanda, ella em respon que veu estimulant i molt satisfactori, encara q també dur, el fet d’aprendre els secrets d’una altra societat. Més en especific, Vanessa defineix els irlandesos com reservats emocionalment, però també com extremadament generosos i educats.

Vanessa es defineix vivint una certa crisi d’identitat en un país que l’ha acollit i l’hi ha oferit la possibilitat de desenvolupar la seva carrera artística. Semblaria raonable doncs definir la Vanesa com una “artista Irlandesa” amb influències catalanes. Però aquesta és una definició que sols el temps pot assentar.

Fins el dijous 12 de juliol, Vanessa Donosso Lopez presenta l’exposició “The rain in Spain falls mainly on the plane” a la Galeria Paradigmas del Barri de Gràcia (carrer Francisco Giner, 45. La galeria obre de dimarts a dijous, de 17:30 a 20:30.

http://www.vanessadonosolopez.com/index2.htm

D’ON SOM ELS QUE VIVIM A L’ESTRANGER

diumenge, 20/05/2012

 

PER ISABEL PÉREZ MORA

 

El passat cap de setmana vaig visitar la Maria, una amiga de fa temps que viu a Alemania, a la regió de la Baviera. Ella es traslladà allà fa tres anys, després de mantenir una relació a distancia amb un noi de la zona, que havia conegut a Catalunya.

Em va agradar molt veure-la: madura i satisfeta amb la seva nova llar i cultura.

I, em pregunto per la identitat dels que hem anat a viure al estranger, dels que hem descobert que el món és un espai més ample del que inicialment creiem, per a desenvolupar la vida, on poder aprendre, celebrar, lluitar…

I d’entre aquests “aventurers”, em centraré en els que com jo, hem acabat assentant-nos al país adoptiu i integrant-nos en la seva societat. I afirmaria que aquets “binacionals” som, indubtablement, ciutadans del món però també ciutadans dels dos païssos. Amb una identitat equidistant entre la cultura materna i l’adoptada, sentim també que el món sencer, amb les seves complexitats i contradiccions, és un lloc que demana de flexibilitat mental per acceptar que no hi ha una única manera de fer i d’entendre les coses.

Aquets “binacionals”, doncs, caminem cap a un punt mig (sobint volàtil) entre la cultura materna, que amb el temps ha esdevingut més llunyana, i l’adoptada, que al principi se’ns dibuixava estranya, però que poc a poc ha esdevingut familiar.

Apuntaria, així mateix, que al allunyar-nos de la cultura pròpia, passem potser a idealitzar-la, mentre que guanyem una actitud cada cop més crítica cap a la cultura que ara és el nostre absolut dia a dia.

I, forgem relacions emocionals amb les dues nostres nacions. La pròpia potser seria la dominant en aquest terreny perquè aquesta ens marca tendències i motius apressos de molt petits, que estan al nostre inconscient i dels quals en necessitem una certa dosi regular per a mantenir-nos centrats (com parlar amb la familia, socialitzar amb catalans,…). Però la cultura adoptada també està intensament gravada al nostre cor. I aquesta relació no ens vé donada, sinó que la triem. I aquest compromís, i el fet d’haver desenvolupat importants projectes vitals al nou lloc fan que també sentim un fort apreci per la nació adoptiva la qual, podriem dir, ens va permetre ser nosaltres mateixos.

El desembre congelat, sense aigua t’has quedat.

dijous, 30/12/2010

PER JOSEP JUNYENT

Hom podria pensar que després d’una de les nevades més intenses que es recorden a Irlanda, seguida finalment per un parell de dies de pluja, podríem fins i tot tenir inundacions i que els problemes de manca d’aigua a Irlanda s’haurien acabat.

Ai las que no ha estat pas així. Un pic la neu es va desfer seguida per la pluja,a Irlanda encara seguim amb restriccions d’aigua. Diuen els diaris que centenars de milers de ciutadans d’arreu del país (un país que només té vora 4 milions i mig d’habitants) segueixen afectats per les tallades d’aigua. Ho podeu comprovar en aquesta foto curiosa d’avui al Irish Times, uns quants ciutadans omplint ampolles d’aigua al carrer. Ampolles d’aigua que per cert són de la marca catalana “Font d’Or”, recordo que un dia en vaig comprar deu fer quasi un any, juntament amb Vichy Catalan aquí a Dublín, doncs bé, el preu si que era com si vingués d’una font d’or.

Aigua.jpg

Ciutadans omplint aigua a Mayfield, Cork, ahir

Ben bé crec que els diners del rescat a Irlanda per part de la Unió Europea i el FMI que havien d’anar destinats arreglar el país i els seus bancs, potser que ens els enviïn en forma de litres d’aigua i gent competent que pugui arreglar els conductes de l’aigua que es van malmetre degut a les baixes temperatures dels darrers dies. Per si de cas també, que ens duguin més sal i quelcom per a netejar les carreteres i la neu dels aeroports per a la pròxima nevada de cara al 2011.