Arxiu de la categoria ‘Irish breakfast all day’

LA IDENTITAT IRLANDESA

diumenge, 27/01/2013

 

Aquest estiu vaig anar a veure una obra de teatre sobre l’alçament independentista a Irlanda. L’obra, escrita per Sean O’Casey i titulada “The plough and the stars” , descriu la vida a les barriades pobres del centre de Dublín al 1916. Narra com un grup d’idealistes sacrificaren les seves vides per lluitar per la causa independentista davant l’oposició de gran part de la societat irlandesa. Aquesta, immersa en la misèria, veia la l’alçament com una causa futil i amb massa poder destructiu. L’obra, no obstant, amb un delicat tó irlandès, es mou entre la tragèdia i la comèdia magistralment.

És important destacar que, de totes les famoses obres de teatre escrites per autors irlandesos a principis del segleXX, aquesta és una de les poques que parla de la realitat de l’irlandès mitjà de l’època, amb pocs recursos econòmics,catòlic i no anglòfil. Altres autors com Oscar Wilde, Samuel Beckett i d’altres, descriuen més bé una realitat social pròpia d’una minoria irlandesa de classe alta, anglòfila i protestant.

Quan estava veient l’obra de teatre, vaig observar els irlandesos que m’acompanyaven. Esperava veure en els seus ulls una espurna emotiva al rememorar moments passats terriblement convulsos de revolta, patiments i divisions, que finalment els portaren cap a la seva total autonomia. Per la meva sorpresa, no vaig veure cap esclat sentimental en els meus companys de sala irlandesos. I, la seva reacció em va fer pensar en com ells es veuen i defineixen a ells mateixos.

 Birth of the Irish Republic, autor: Walter Paget. Aquesta obra retrata l’estat del centre de Dublín ( al “GPO”, oficina central de correus) durant els combats de l’alçament del 1916.

L’alçament independentista irlandès va ser inicialment un proces tímid (dirigit paradoxalment, en part, per alguns rebels de classe benestant, educats i protestants). Aquesta primera revolta es va encendre poc després, agafant un massiu suport popular quan els primers rebels foren executats. Els màrtirs per Irlanda van convèncer la societat irlandesa que la millor solució era la guerra per la independència.

Anys després, al 1921, Irlanda aconseguí la independència del Regne Unit. Aquesta vingué després d’una dura guerra civil en la que els defensors de conformar-se amb la independència de la Irlanda del sud (amb l’argument que l’exercit Irlandès no era suficientment fort com per a continuar avançant cap al nord) lluitaren contra els defensors de la independència de la illa complerta. Finalment, es firmà un tractat amb el Regne Unit que donà la independència sols a la repúblicad’Irlanda, excloent la Irlanda del Nord. Alguns irlandesos encara avui dia consideren que el procés per la independència d’Irlanda no s’ha acabat, però molts pocs defensen la lluita armada com a via per a annexionar la Irlanda del nord (la qual deguda a un proces de implantació d’escocesos i anglesos del segle XVIII, té una majoria social protestant i unionista).

Dies després de l’obra de teatre, vaig decidir demanar a alguns irlandesos com definien ells mateixos el fet de ser irlandés. Esperava en les seves respostes referències a la seva història, i sobretot als moments de la seva renaixença política i cultural … Però, al contrari, les seves respostes sols feren referència a al seu caràcter (o a aquelles característiques d’ells mateixos de les que ells en són conscients).

Els irlandesos són, de fet, molt bons coneixedors de la seva història, i evolució cultural. Però, també sembla que no es volen definir  a través de la seva història. Per què, em pregunto? Potser perquè, per característiques culturals, són una nació més preocupada per qüestions humanes que polítiques ( i que qüasi bé veuen aquestes com un mal inevitable) o perquè ells ja són independents com a estat i definir-se en termes del passat no té tant sentit com fer-ho parlant de les seves característiques i potencials com a poble. No sé si interpretar que miren cap endavant o que miren cap endins seu. Potser és una mica de tot plegat, però m’inclinaria a pensar que en el fons són molt intimistes. Crec que ells són lo que senten que són , molt endins…

IRLANDA: CALOR SENSE SOL

dilluns, 9/04/2012

 

PER ISABEL PÉREZ MORA

Des del primer dia que vaig trepitjar Irlanda, aquest país m’ha tractat sempre amb humanitat i tendresa.

Aquest és un país de ments profundes, on les convencions i prejudicis d’altres societats esdevenen aquí celebració de la genuïnitat i creativitat personals.

Irlanda és sens dubte un país de gran intel.ligència emocional. Destacaren en la literatura moderna, i no és casualitat. I, semblen posseïr un inestimable equilibri entre l’ego i el superego (com definia Freud), mantenint sempre una mirada compassiva i amb prespectiva sobre allò que analitzen. Tot i que a vegades, aquesta prespectiva em sembla una mica excessiva, tendint al fatalisme.

Buscar les causes del seu caràcter delicadament humà és fa difícil, i imagino que darrere d’aquests trets hi ha causes ètniques, històriques, i d’influència de l’entorn (un paisatge natural que sense dubte t’invita a ser humil quan t’envolta deixant-te submís i admirat).

Pero hi ha un altre tret del seu caràcter que igual m’atreviría a explicar més extensament: La seva expressió emocional atenuada; la manera com evaluen les emocions filtrant aquelles que expressaran més o menys. Els irlandesos són indubtablement molt menys “directes” que els llatins (especialment que els espanyols i catalans), els quals tendim a mostrar (i inclús exagerar) quasi bé tots els nostres sentiments, siguin aquestos de felicitat, de crítica, de tristesa o d’ennuig. Els irlandesos, en canvi, mostren sempre una distància respecte el seu sentir. I, possiblement sols es permentin expressar amb intensitat l’alegria. De fet, aquest és un tret molt admirable del seu caràcter: el fet de mostrar-se sempre agraïts a la vida.

Quan els irlandesos es troben en societat, “no volen fer counselling” (no volen fer de psicòlegs), tal i com em va dir un irlandes un cop. Sembla doncs, que mirin les emocions amb certa por, i que les qualifiquen com quelcom massa personal com per a expressar obertament i sense control.

El fet de no expressar directament les emocions, en principi, sembla una bona idea, pero veient l’alt index de suicidi d’aquest país, em plantejo si una mica més de passió en la seva expressivitat social no seria saludable per a ells.

Expressar els propis estats d’ànim (siguin quins siguin aquests), amb la nostra intensitat ibèrica pot semblar una mica barbar i massa personal, pero és una manera de compartir el nostre món interior, reduïr tensions i barreres socials, lubricar la relacio social, i relaxar-nos externalitzant prolemàtiques que dins el nostre cap es transformen a vegades en indomables.

Els irlandesos (i molts altres païssos del nord) intimen d’altres maneres: busquen la deshinibició social amb l’alcohol i parlen d’ells mateixos a traves de bromes o històries. Els irlandesos són especialistes en això: Explicar subtils bromes i històries que en el fons encapsulen missatges directes al cor de l’interlocutor.

Crec que aquesta distància vers les pròpies emocions i la formalitat amb que enfoquen les relacions socials es deu a la falta de sol. El sol desperta el nostre ego i les nostres emocions. Ens torna eufòrics i deshinibits, la nostra sang bull i ningú pot parar que això s’expressi amb força.

Irlanda és el país on he vist els millors somriures, la millor innocència, i això és simplement preciós. Pero com deia Freud, ells són impossibles d’analitzar: intelligents i profunds però impenetrables a vegades.

I, em plantejo: què és millor, una passió exacerbada com la nostra o el seu control com fan els irlandesos? Potser estiguem en dos extems i hi ha un punt mig ideal entre ser massa directe i massa contingut.

De moment però, continuare trobant-me amb els amics llatins per a discutir catàrticament i amb els amics irlandesos per a analitzar i disfrutar la seva dolça presència.

Quan la ciѐncia inspira l’art: “Dublín Science Gallery”

dijous, 9/02/2012

science-galler-dublin592hs8310.jpg La “Science Gallery” de Dublin no és el típic museu de ciència, on les descobertes s’expliquen a través d’exposicions i tallers.  Aquest és un espai on la recerca científica ens sedueix, presentada en un format artístic. Com el mateix museu descriu: “És un espai on la ciència i l’art es troben”.

Aquest inusual museu, la única “Science Gallery” del món, difón ciència d’ una manera suggerent, divertida i adapatada a diferents groups d’edat i nivell educatiu. Aquí, la ciència inspira coloristes exposicions, imaginatius tallers, obres teatrals i amenenes xerrades.  El museu ha estat un èxit d’assistència des de la seva obertura el febrer de 2008. I, tal com la ex- ministra de cultura i esports Mary Hannafin va expresser en 2009: “…la “Science Gallery” fomenta i la inspira els joves pensadors que, creatius i flexibles, poden moure’s sense problemes entre la ciència i l’art, i entre la tecnologia i els negocis. I, això serà un element vital pel desenvolupament d’Irlanda com a economia d’innovació.”

En aquesta flexibilitat a l’hora d’observar i presentar la ciència veig una mostra de l’inquiet i profund caràcter  irlandés. Com també veig la mentalitat irlandesa en el fet que s’utilitzi l’art per a expressar la curiositat, la intuició, l’anàlisi, i les descobertes de la ciència i la tecnologia.

Presentar la ciència en un format artístic és una manera de popularitzar-la, de fer-la pròxima, interessant, i valorable per a la gent, sobrepassant la barrera de comunicació que normalment existeix entre l’intrincat món cientific i el públic en general. Realment, un llenguatge planer, el fet poder experimentar com les investigacions científiques es realitzen (en molts dels tallers, les dates s’aprofiten per a recerques reals), conjuntament amb espais de diseny atractiu, sembla una indiscutible recepta per a l’èxit. Però és realment així? La “Science gallery” ha rebut premis, i bones consideracions des del món de la comunicació i de la ciència. Tot i això, és possible que aquesta  manera de difondre la ciència presenti un risc: Exposar la ciència d’una manera massa divertida implica que el científic pot acabar  perdent la imatge d’autoritat que necessita  quan s’adreça al public no-científic. És un difícil compromís: Seduir, sense frivolitzar. La ciència és cada cop més en mans privades, i necessita de financiació i publicitat. Per això, ha esdevingut tan mediatitzada.

D’altra banda, tot i que les descobertes es transmeten amb llenguatge senzill, els cientifics que dissenyen les exposicions insisteixen en manifestar en elles les contradiccions de la ciència. El professor Shane O’Mara, que va preparar una exposició sobre la memòria, ho expressa així: “Els problemes d’interès tendeixen a ser complexes, i no fem cap favor a ningú, pretenent que les coses són més senzilles del que són.” Aquesta sinceritat és indubtablement positiva, ja que fa  que el públic entengui que la ciència avança per camins moltes vegades contradictòris i complexes.  Però, al mateix temps pot generar un sentiment de manca credibilitat vers la ciència si el científic que exposa les descobertes ho fa amb una veu poc autoritària.

Aquest museu, doncs, és mou en un terreny de risc entre l’èxit que suposa presentar  la ciència de manera amena i també realista, i el fracàs que suposaria generar una impressió de frivolitat i de poca credibilitat vers el món científic.

 

Com a exemple de les exposicions que han tingut lloc des del principi podem mencionar: Elements: La bellesa de la química; Memòria: T’he vist abans?; Laboratori de l’amor: La ciència del desig,…

La Science Gallery està situada a l’institut Naughton del  Trinity College de Dublín.

Escrit per Isabel Perez Mora

Els leprechauns invaeixen Dublín

divendres, 18/03/2011

PER NOEMÍ CASAS:

St Patrick’s day és el dia per excel·lència de tot allò irlandès i ahir tota Irlanda es va vestir de verd per celebrar-ho. A Dublín, la principal activitat és la parade (una desfilada amb vàries comparses), però també s’organitzen concerts, espectacles de carrer i altres activitats relacionades amb allò gaèlic.

parade.jpg

FONT: www.rte.ie

RTE assegura que ahir més de mig milió de persones hi eren a Dublín per veure la parade. Jo vaig anar i  vaig tenir la sensació de que hi havia menys gent que d’altres anys (la crisis?) i suposo que no devia ser pel temps ja que almenys no plovia. La veritat és que no hi he estat en celebracions de St Patrici a altres llocs, però a Dublín el que realment es sorprenent és veure tota la gentada al carrer, vestits de verd, amb el típic barret de leprechaun. A més aquest any vaig veure que hi havia moltíssims turistes, sobretot americans que no es volien perdre la festa a la seva mare pàtria (i això dels americans gairebé és tema per un altre post).

Desprès de la parade els més culturals (i les famílies) van a veure els concerts o les activitats que s’hi fan, però la gran majoria es dirigeix als pubs que aquest dia estan que no cap ni una agulla. Guinness, Heineken, Smithwick’s, i també una cervesa verda pels turistes, són les begudes estrella. No ha discussió de que St Paddy’s es el dia en que més es consumeix alcohol al país (i a tot el món?). Tal i com publica el nostre company català a la revista Liffey (en català): gairebé un terç de treballadors irlandesos no aniran a la feina degut a la ressaca.

tn_st-patrick-300x225.jpg

FONT: www.turismito.com

Aquest també és el dia en que tothom vol ser irlandès. De fet és una de les celebracions més patriotes que he vist mai. Suposo que seria com si l’11 de setembre tothom sortís al carrer amb la senyera pintada a la galta i la barretina posada. En la línea d’això RTE publicava aquesta setmana les 10 raons per les quals han d’estar orgullosos de ser irlandesos. M’encanta la raó núm. 6  de les galetes  i la núm. 10 de la moda irlandesa (!?), si visquéssiu aquí veuríeu que precisament la moda no és un dels seus forts.

stpaddysm-1-.jpg

FONT: www.travelinireland.com

Us deixo amb alguns links sobre St Patrick’s:

Web del festival de St Patrick’s a Dublín (les activitats programades continuen fins el cap de setmana)

El dia de St Patrici (a la viquipèdia)

St Patrick’s day (web turística)

Comença el “Six nations”

dissabte, 5/02/2011

PER NOEMÍ CASAS

Aquest cap de setmana ha començat el torneig de rugbi Six nations, on hi participen Irlanda, Anglaterra, Escòcia, Gal·les, Itàlia i França. És un dels esdeveniments més importants del rugbi europeu, a nivell de la Champions de futbol pel que fa al seguiment dels fans.

Irlanda és un país de rugbi, tal i com ens diuen els anuncis de la Guinness i el ambient que es genera al voltant dels Six nations és realment espectacular. Els pubs a vessar, tant si l’equip nacional juga a casa com a fora. I durant el cap de setmana en que toca partit a Dublín, realment el centre es col·lapsa amb fans locals i visitants. Per exemple el dia que ve Escòcia o Gal·les a jugar,  et trobes per tot arreu grups de nois amb les típiques faldilles (el kilt).

This is rugby country.jpg

L'anunci de la Guinness

Els grans favorits del torneig sempre solen ser Anglaterra, França i Irlanda, i per tant els irlandesos sempre van en contra d’Anglaterra i França. Els primers per la seva rivalitat històrica, encara latent al país ja que no fa tants anys que es va acabar la guerra. I els segons, perquè generalment als irlandesos no els hi agraden els francesos (i encara molts anomenen l’episodi del passat Mundial de futbol en què Thierry Henry va fer un gol amb la mà, deixant així fora la selecció irlandesa).

Malgrat les rivalitats, aquí el rugbi és una afició molt tranquil·la i cordial. Gairebé mai s’escolten incidents, tot i partits amb tanta tensió com un Anglaterra-Irlanda. És impressionant com al final del partit, sigui qui sigui el guanyador, tothom beu com germans al pub. En la meva opinió, el rugbi, pel seu esperit d’equip també aporta un ambient diferent en comparació amb esports tant competitius (i individualista sovint) com el futbol.

Pel qui no hagi vist mai rugbi, realment els recomano de veure algun dels partits en qualsevol pub irlandès (que segur que l’emeten). Les regles son prou senzilles i la dinàmica del joc és molt més entretinguda que al futbol (hi passen més coses per així dir-ho).

Aquest és el calendari del Six nations:

6nations2011calendar.jpg

Avui tothom animem a Irlanda!

Al pub, com a casa

dijous, 27/01/2011

PER NOEMÍ CASAS

Per què a tot arreu sempre hi ha un pub irlandès? És una moda per atreure els locals a un pub “exòtic”? Ho podem comparar a les cadenes de menjar ràpid americà, als restaurants mexicans o als buffets xinesos? Doncs moltes vegades m’ho he preguntat però, desprès de viure una bona temporada a Irlanda, crec que el cas dels pubs irlandesos és una mica diferent.

Pels irlandesos el pub és vida. Hi van desprès de treballar a fer la seva pinta o pintes diàries, ja plogui o nevi. Hi van a fer petar la xerrada amb els veïns o companys de feina, o bé per veure esports o simplement per passar-hi l’estona. Tot i que degut a la crisi es cert que molts pubs han hagut de tancar, és impactant com tanta gent encara hi va gastant-se els seus 4-5 euros per beguda. En definitiva crec que els pubs estan gairebé igual de plens que ara fa 5 anys quan vaig arribar a Irlanda i no estàvem ofegats per la crisi.

Si tant important és per ells aquest estil de vida al pub, entenem perquè existeixen els irish pubs arreu del món: La majoria d’ells, si pregunteu a la barra, pertanyen a irlandesos que s’enyoren de la seva pàtria. D’altres, son de simpatitzants d’Irlanda (expats que van viure aquí durant una bona temporada o que simplement els agrada el país) o de descendents d’irlandesos com la majoria dels que trobareu als Estats Units.

Gairebé tots tenen un ambient especial que et fa recordar (o descobrir) una Irlanda idealitzada: la de frases com “Guinness is good for your”, la de les cançons folk, la del tiet Paddy i la dels leprechauns. No per ser idealitzada resulta dolenta, però si més no ens dona una versió en miniatura, una mica deformada, del que són els pubs a Irlanda. Tot i així, crec que aquest tipus de pubs sempre ens transmeten la sensació de sentir-nos com a casa.

pub_irlandes.jpg

A molts pubs de Dublín es pot escoltar música en directe

Per a finalitzar, m’agradaria intentar esclarir alguns mites dels pubs irlandesos (sobretot dels que es troben a fora d’Irlanda):

La Guinness no té el mateix gust ni s’acosta a la Guinness que trobaríeu a Irlanda. Per això cal advertir que la Guinness de fora d’Irlanda no és gaire bona: com més es mou (transportació) aquest tipus de cervesa (stout) es pitjor per al seu resultat. A més, aquesta beguda s’ha de posar d’una manera especial (gairebé fins dalt deixant 2 dits, fent-la reposar 1-2 minuts, i acabarla de posar), però en molts bars no saben com fer-ho bé.

El preu de les pintes és exagerat: No entenc perquè es fa pagar tant per mig litre de cervesa, tot i que sigui d’importació. Els preus de les pintes a Barcelona són els mateixos que a Irlanda (entre 4 i 5 euros per pinta), però en principi no hi ha tants impostos com a Irlanda. El fet de que a Irlanda sigui més car no és el producte en sí sinó els impostos que el govern posa en tot l’alcohol (tant de compra en el supermercat com al pub).

L’única sidra irlandesa autèntica que podeu prendre a fora es Bulmers (amb el nom de Magners). I com la Guinness també té un gust molt diferent. Sol ser una beguda per a dones, i a Irlanda et serveixen una ampolla de mig litre amb un got ple de gel o bé una pinta sencera de barril.

La música irlandesa: normalment els pubs de Dublín que tenen música irlandesa són els destinats als turistes. El que si és molt comú es trobar música en directe (ja sigui irlandesa o no), quelcom que no es troba tant sovint als pubs de fora.

La llar de foc al pub: això és més un mite americà de que tots els pubs irlandesos tenen una llar de foc. Personalment no he vist massa pubs amb llar i gairebé tots els que ho tenien eren turístics o “tradicionals”.

El menjar típic irlandès: ni el fish and chips, ni el bangers and mash (salsitxes amb puré) ni l’ steak sandwich son menjars irlandesos, més aviat anglesos. Tot i així també són molt típics a Irlanda. Si voleu menjar alguna recepta pròpiament irlandesa, aneu a pel Cottage pie o Shepherd’s pie (pastís de carn), o bé l’Irish stew (estofat).

shepherds pie.jpg

Shepherd's o Cottage pie

Les multinacionals, l’esperança d’Irlanda?

dimarts , 4/01/2011

PER NOEMÍ CASAS

Amb l’anomenat Celtic tiger Irlanda va fer un gran salt econòmic gràcies als incentius, per mitjà dels impostos, que el govern va oferir a multitud d’empreses que van escollir el país com a seu de les seves operacions. Amb la crisi el tigre celta ni tant sols cueja, però sembla que el país encara té les seves esperances en les multinacionals que queden i que continuen fent negoci aquí. La majoria són de sectors tant nous com Internet (Google, Facebook, PayPal, empreses de poker online…), però trobem també els gegants de l’informàtica (Dell, Apple, IBM, ..), i d’altres sectors més variats com ara la farmacèutica o empreses financeres.

Google-Dublin-1.jpg

Les oficines de Google a Dublín

Just avui l’Irish independent publica que les multinacionals van crear 11.000 treballs l’any passat i continua amb el missatge esperançador de que el nombre d’empreses que tanquen ha disminuït. Enmig del pessimisme de la recessió aquestes notícies aporten un nou optimisme, malgrat que s’hagi d’agafar amb pinces: Tot i que les multinacionals creïn llocs de treball i aportin negoci al país s’ha de tenir en compte que la majoria d’aquestes demanen personal multilingüe, quelcom que els irlandesos no poden oferir i han de recórrer a la immigració. Si un francès o un alemany parla la seva llengua i a més anglès, per a que volen contractar un irlandès que només té anglès? No totes aquestes multinacionals demanen d’aquesta mà d’obra multilingüe però si que és un problema que els irlandesos han d’afrontar.

Colgats per la neu

dijous, 2/12/2010

PER NOEMÍ CASAS

DSC02174.JPG

Al centre de Dublín

Des de dissabte passat que no ens para de nevar a Dublín, i encara que a tothom li agraden les postals bucòliques que la neu ofereix al centre de Dublín no n’estem tant contents de les carreteres, de lo poc preparats que estan per afrontar situacions c0m aquestes i del caos general que es genera.

Irlanda no és un país on nevi típicament, però des de fa 3 anys que cada hivern cauen nevades serioses. Per això resulta curiós que ningú porti cadenes de neu (sense anomenar tant sols els neumàtics d’hivern) i que ni tant sols tinguem la possibilitat de comprar-ne en tot el país.

DSC02363.JPG

Les carreteres...

No netegen les carreteres. Les principals i encara gràcies. No hi ha manteniment general, és massa car. Aquest any encara no ho he vist perquè he decidit moure’m el menys possible, però l’any passat no tenien prou pressupost per tirar sal a les carreteres i tiraven sorra… Bé i sense oblidar-nos que òbviament tot el transport públic està col·lapsat, Dublín bus funciona quan li dona la gana, tres quarts del mateix pel tren i l’aeroport que obre a estones.

I així va el país! Tot just quan parlem de rescats econòmics i de la major crisi que afecta el govern, un desastre climatològic (si, és això) fa que el país entri en caos, que multituds d’empreses perdin calés, i que tot s’aturi per uns dies (o potser setmanes). I els avisos pel temporal continuen!
Seguirem informant si la neu no ho impedeix.