Arxiu de la categoria ‘Sobretaula irlandesa’

D’ON SOM ELS QUE VIVIM A L’ESTRANGER

diumenge, 20/05/2012

 

PER ISABEL PÉREZ MORA

 

El passat cap de setmana vaig visitar la Maria, una amiga de fa temps que viu a Alemania, a la regió de la Baviera. Ella es traslladà allà fa tres anys, després de mantenir una relació a distancia amb un noi de la zona, que havia conegut a Catalunya.

Em va agradar molt veure-la: madura i satisfeta amb la seva nova llar i cultura.

I, em pregunto per la identitat dels que hem anat a viure al estranger, dels que hem descobert que el món és un espai més ample del que inicialment creiem, per a desenvolupar la vida, on poder aprendre, celebrar, lluitar…

I d’entre aquests “aventurers”, em centraré en els que com jo, hem acabat assentant-nos al país adoptiu i integrant-nos en la seva societat. I afirmaria que aquets “binacionals” som, indubtablement, ciutadans del món però també ciutadans dels dos païssos. Amb una identitat equidistant entre la cultura materna i l’adoptada, sentim també que el món sencer, amb les seves complexitats i contradiccions, és un lloc que demana de flexibilitat mental per acceptar que no hi ha una única manera de fer i d’entendre les coses.

Aquets “binacionals”, doncs, caminem cap a un punt mig (sobint volàtil) entre la cultura materna, que amb el temps ha esdevingut més llunyana, i l’adoptada, que al principi se’ns dibuixava estranya, però que poc a poc ha esdevingut familiar.

Apuntaria, així mateix, que al allunyar-nos de la cultura pròpia, passem potser a idealitzar-la, mentre que guanyem una actitud cada cop més crítica cap a la cultura que ara és el nostre absolut dia a dia.

I, forgem relacions emocionals amb les dues nostres nacions. La pròpia potser seria la dominant en aquest terreny perquè aquesta ens marca tendències i motius apressos de molt petits, que estan al nostre inconscient i dels quals en necessitem una certa dosi regular per a mantenir-nos centrats (com parlar amb la familia, socialitzar amb catalans,…). Però la cultura adoptada també està intensament gravada al nostre cor. I aquesta relació no ens vé donada, sinó que la triem. I aquest compromís, i el fet d’haver desenvolupat importants projectes vitals al nou lloc fan que també sentim un fort apreci per la nació adoptiva la qual, podriem dir, ens va permetre ser nosaltres mateixos.

IRLANDA: CALOR SENSE SOL

dilluns, 9/04/2012

 

PER ISABEL PÉREZ MORA

Des del primer dia que vaig trepitjar Irlanda, aquest país m’ha tractat sempre amb humanitat i tendresa.

Aquest és un país de ments profundes, on les convencions i prejudicis d’altres societats esdevenen aquí celebració de la genuïnitat i creativitat personals.

Irlanda és sens dubte un país de gran intel.ligència emocional. Destacaren en la literatura moderna, i no és casualitat. I, semblen posseïr un inestimable equilibri entre l’ego i el superego (com definia Freud), mantenint sempre una mirada compassiva i amb prespectiva sobre allò que analitzen. Tot i que a vegades, aquesta prespectiva em sembla una mica excessiva, tendint al fatalisme.

Buscar les causes del seu caràcter delicadament humà és fa difícil, i imagino que darrere d’aquests trets hi ha causes ètniques, històriques, i d’influència de l’entorn (un paisatge natural que sense dubte t’invita a ser humil quan t’envolta deixant-te submís i admirat).

Pero hi ha un altre tret del seu caràcter que igual m’atreviría a explicar més extensament: La seva expressió emocional atenuada; la manera com evaluen les emocions filtrant aquelles que expressaran més o menys. Els irlandesos són indubtablement molt menys “directes” que els llatins (especialment que els espanyols i catalans), els quals tendim a mostrar (i inclús exagerar) quasi bé tots els nostres sentiments, siguin aquestos de felicitat, de crítica, de tristesa o d’ennuig. Els irlandesos, en canvi, mostren sempre una distància respecte el seu sentir. I, possiblement sols es permentin expressar amb intensitat l’alegria. De fet, aquest és un tret molt admirable del seu caràcter: el fet de mostrar-se sempre agraïts a la vida.

Quan els irlandesos es troben en societat, “no volen fer counselling” (no volen fer de psicòlegs), tal i com em va dir un irlandes un cop. Sembla doncs, que mirin les emocions amb certa por, i que les qualifiquen com quelcom massa personal com per a expressar obertament i sense control.

El fet de no expressar directament les emocions, en principi, sembla una bona idea, pero veient l’alt index de suicidi d’aquest país, em plantejo si una mica més de passió en la seva expressivitat social no seria saludable per a ells.

Expressar els propis estats d’ànim (siguin quins siguin aquests), amb la nostra intensitat ibèrica pot semblar una mica barbar i massa personal, pero és una manera de compartir el nostre món interior, reduïr tensions i barreres socials, lubricar la relacio social, i relaxar-nos externalitzant prolemàtiques que dins el nostre cap es transformen a vegades en indomables.

Els irlandesos (i molts altres païssos del nord) intimen d’altres maneres: busquen la deshinibició social amb l’alcohol i parlen d’ells mateixos a traves de bromes o històries. Els irlandesos són especialistes en això: Explicar subtils bromes i històries que en el fons encapsulen missatges directes al cor de l’interlocutor.

Crec que aquesta distància vers les pròpies emocions i la formalitat amb que enfoquen les relacions socials es deu a la falta de sol. El sol desperta el nostre ego i les nostres emocions. Ens torna eufòrics i deshinibits, la nostra sang bull i ningú pot parar que això s’expressi amb força.

Irlanda és el país on he vist els millors somriures, la millor innocència, i això és simplement preciós. Pero com deia Freud, ells són impossibles d’analitzar: intelligents i profunds però impenetrables a vegades.

I, em plantejo: què és millor, una passió exacerbada com la nostra o el seu control com fan els irlandesos? Potser estiguem en dos extems i hi ha un punt mig ideal entre ser massa directe i massa contingut.

De moment però, continuare trobant-me amb els amics llatins per a discutir catàrticament i amb els amics irlandesos per a analitzar i disfrutar la seva dolça presència.

Tankardstown, un hotelet georgià on els detalls et parlen

diumenge, 4/03/2012

PER ISABEL PÉREZ MORA

Fa poc vaig tindre la sort d’assistir a una boda a Tankardstown. Va ser una experiència emotiva i molt bella. La cerimònia i sopar van tindre lloc al mateix hotel, situat a Slane, al nort de Dublín.

Tankardstown és una casa georgiana del segle XVIII, rodejada de deliciosos jardins,  que ha estat restaurada cuidadosament i transformada en un superb hotel rural.

 

Pero no és sols la bellesa allò que impressiona d’aquest hotel, sinó el fet que la decoració és també molt càlida, i que sembla que t’apel.li. De fet, t’invita a parar un moment i concentrar-te en tot allò que t’envolta: les delicades petites esculpures, el paper que tapissa les parets, les teles que recobreixen els sofas,…

Aquesta és una decoració propia de l’arquitectura georgiana, arquitectura que s’assimila a les corrents romantiques, encara que es va practicar des de principis del segle XVIII fins a l’època victoriana.

Des de que vaig arribar a Dublín, sempre he sentit una especial debilitat per aquest estil. Dublín té moltes cases i barris georgians, tant al nord com al sud de la ciutat. Aquestes cases es van associar inicialment a un “establishment” protestant, ja que de fet els catòlics no van comencar a ocupar-les fins a principis del XIX, quan van guanyar el dret a ser propietaris juntament amb el dret a votar al parlament (època coneguda com l’emancipació catòlica).

Els barris georgians cobreixen la major part del centre de la ciutat. I, es caracteritzen per una estructura molt ben pensada i pel fet que tenen jardins enmig de places quadrades.


De totes maners, allò que més em va fascinar de les cases georgianes va ser la seva decoració. Aquesta manté l’expansió emocional de l’art romàntic, perà és també continguda, amb una gran predilecció per petites esculptures, llars de foc, miralls,…, tot plegat indubtablement acollidor i humà.

De totes maneres, aquest estil mai m’havia colpit tant com en el cas de Tankardstown. I, recordant la sensació que aquest lloc em va causar, penso en els jardins japonessos:  Aquests espais que tot i ser tan distants físicament i culturament d’Irlanda, em generen exactement la mateixa fascinació que Tankardstown…

Els Jardins japonesos estan dissenyats per a provocar un estat contemplatiu en el visitant. Aquest estat ens permet relaxar-nos mentalment mentre ens invita a concentrar-nos en la realitat física que ens envolta. I, és llavors quan aquesta realitat material ens porta als seus secrets i als secrets del món material (de fet, molts físics i matematics han fet les seves descovertes partint d’aquest estat). Per a generar aquesta “atracció” cap als espais, els arquitectes japonessos han aprés a traves dels anys a disposar els llacs, pontets, arbusts, roques,…, allà on la percepció humana es sent més a gust i allà on l’espectador sols pot fer que rendir-se a la captivació de l’espai. Curiosament,  Tankardstown em causà aquest estat contemplatiu. Un moment màgic sense dubte.

 

 

Quan es declararà insolvent Irlanda?

dilluns, 9/05/2011

PER JOSEP JUNYENT.

Si ara torna a estar de moda Grècia amb el deute, aquí a Irlanda les coses no estan pas calmades. Ans al contrari, la cosa va per llarg.  Més aviat hauria de dir, el que està més o menys clar és que Irlanda no podrà pagar el deute massiu incloent-hi el rescat, potser l’únic dubte és quan deixarà de pagar o es declararà insolvent.

Anem a pams. En primer lloc, una frase curiosa del darrer ministre de finances irlandès Brian Lenihan publicada en una antrevista a la BBC tot just fa una setmana i escaig, referint-se al rescat a Irlanda: “Vaig tenir la sensació que havíem perdut la nostra sobirania.” Una frase que talment reflexa el que ha succeit.

1117-Ireland-bailout_full_600.jpg

Els irlandesos, tot i que poden anar a les urnes, tant sols escolleixen uns titelles (més titelles que els de casa nostra, uns sotmesos al BCE i al FMI i els catalans sotmesos de genolls al govern espanyol i aquest de retruc a Alemanya). Tant fa del color que siguin, els que realment tallen el bacallà a Irlanda són el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional, talment som una colònia seva i els nostres polítics uns mesells.

Aquí la sensació és gairebé com quan arriba el cobrador del frac, el mateix estil vaja: Ens diuen que els diners que teníem estalviats per les pensions s’han d’abocar tots a tornar-los els diners del deute que tenim i ara volen que ens mal venem quasi tots els actius que fins ara ens donaven profits a canvi de quatre rals. Evidentment retallant a tort i a dret, i els impostos tants o més com se’ls passi pel cap. El país és impossible que surti de la crisi en aquestes condicions tant dures (interessos i mega retallades).

Per mi és ben surrealista o és que ens volen més mal que no pas bé. Imaginem-nos que un té un negoci amb molt de deute. El primer que ha de fer és retallar costs i mirar de treure més benefici del que ven (apujar impostos) per taal de fer quadrar la caixa. Reduir les pèrdues el mínim possible. Però el que un no pot fer mai és mal vendre els pocs elements que l’hi donen benefici mentre altres s’aprofiten de les circumstancies, ja que aquests beneficis no els tindrà mai més un pic venuts. Doncs evidentment, Irlanda tard o d’hora, mal vendrà tot el que pugui obligada. A més, el que està pagant Irlanda en interessos, és totalment desorbitat. El deute creix i creix fins a xifres que fins i tot fan riure per no plorar.

Acabo de llegir un article molt interessant del professor de l’escola d’economia de la UCD (University College Dublin) Morgan Kelly. Doncs bé, aquest professor és prou conegut per haver anunciat, molts anys abans, tot el que ha anat succeint a Irlanda. Denunciant una vegada rere l’altra la incompetència dels polítics, del Banc Central Irlandès, el descontrol per part dels reguladors financers i el que estava passant als bancs irlandesos i els xucladors i vividors que hi havia al capdamunt.

Un pic enmig de la crisi se l’hi va començar a fer cas (tot i que no es va fer res del que calia fer) veient que l’havia encertat. Fa temps que el llegeixo i en aquest darrer article, a banda que terriblement alarmant pel que fa al futur d’Irlanda i proposar la que creu és l’única solució pel país, també comenta quelcom curiós. El rescat bestial i desorbitant és va fer per a acollonir Espanya (així en ZP prendria mesures serioses d’una vegada) i perquè als mercats no s’encomanés el pànic a Espanya i Portugal. Portugal ja ha caigut, l’estat espanyol segueix a la corda fluixa.

És un article que aconsellaria que tothom qui pugui el llegís. És ben punyent i tothom qui tingui una mica d’interès en Irlanda o bé vulgui saber el futur alarmant que ens espera econòmicament o el que hi ha darrera del Banc Central Europeu i les seves males maneres, que hi faci una ullada. En relació a l’estat espanyol ve a dir que per tal d’escarmentar Espanya i obligar-la a prendre mesures urgents, el Banc Central Europeu (controlat bàsicament per la doctrina alemanya) va obligar Irlanda, de mala manera, a acceptar aquest rescat en unes condicions absolutament pèssimes per Irlanda. Condicions que només ofeguen el patiment, allargant una mica la vida del moribund mentre els que el vetllen se n’aprofiten.

g100723ecb426--127987183726929800.jpg

En comptes de solucionar el problema (els bancs), és van limitar a passar la patata calenta a l’Estat Irlandès. Abans el deute era dels bancs amb els seus creditors (bancs d’altres països, molts d’ells alemanys), “gràcies” al BCE tot el deute l’ha recollit l’Estat, així tot salvant els bancs irlandesos perquè sinó els bancs de mig Europa se n’anaven a norris. Doncs bé i atenció, amb els números a la mà, només és qüestió de temps que Irlanda es declari insolvent. No és viable sortir d’aquest cul de sac.  Irlanda, en definitiva, els que paguem impostos a Irlanda i les nostres famílies en patiran les consequències per molt i molt de temps.

Personalment, no em crec ni una sola paraula dels polítics irlandesos (tampoc dels catalans però això donaria per un altre post) i em refio molt més d’un professor d’econòmiques que l’ha anat encertant. Segons el professor Kelly, proposa com a solució tornar tot el deute als bancs i que el BCE s’espavili amb ells, no pas l’estat i immediatament solucionar el dèficit a zero per tal de no haver de demanar cap més crèdit als mercats, així depenent d’un mateix. Sé que no és la millor solució però tal i com són les coses ara només és cosa de temps que es declari la insolvència.

Sé que és un post llarg i complicat, per tant aconsello que llegiu el seu propi article. Això és tant sols un avançament del que ens espera. De la crisi del deute a Europa, només n’hem vist una petita escletxa del que realment queda per venir. Agafem-nos fort que venen curves i la crisi va per molt llarg. Ai l’as, on he deixat el meu optimisme avui…

Eleccions a Irlanda: el gran “fail” de Fianna fail

dilluns, 28/02/2011

PER NOEMÍ CASAS

Divendres passat van haver eleccions nacionals a Irlanda i l’actual equip al govern i màxim responsable de la crisi del país realment es va fotre la batacada. El “fail” de Fianna fail realment va ser històric ja que només van arreplegar el 17% dels vots (un 24%menys que l’any anterior). Això evidentment respon a tota la feina feta: anys de mala gestió i de contribuir encara més a l’enfonsament de l’economia.

fiannafail.jpg

L'ara ex-president Brian Cowen

Ara, qui sembla que n’ha sortit guanyant ha estat l’altre partit de dretes, els del Fine Gael, cosins-germans del Fianna Fail en ideologia i militants, amb el 36%. Però aquest cop també ha pujat força el partit laborista (un 20% dels vots) i el Sinn fein (10%), que històricament no està gaire ben vist a l’illa. Tot i que realment hi hagut un canvi en la tendència de vot i encara s’han de fer pactes i coalicions sembla que  un govern d’esquerres encara no és possible a Irlanda i que encara tindrem tendència conservadora sota la tutela del Fine Gael.

Tot i així, hem de ser positius, perquè sembla que per primer cop la gent ha demanat canvi. Els irlandesos generalment no estan gaire interessats en política ni en mobilitzar-se i semblava que aquestes eleccions anaven pel mateix camí, però per sort no ha estat així i la gent ha demostrat que realment n’està tipa. Em comentava un company de feina que una cosa bona d’enguany és que la votació es va fer en divendres (tradicionalment era en dijous) així que tots els universitaris van tenir temps d’anar a votar després de les classes.

Bé aquesta és la meva primera avaluació de les eleccions, encara haurem de veure qui acaba al govern, quines coalicions faran etc, ja que sembla que encara falten vots per recomptar i tot.

Podeu veure els resultats de les eleccions en l’especial de RTE.ie.

Eleccions a Irlanda

dilluns, 31/01/2011

PER JOSEP JUNYENT

Segurament uns quants de vosaltres vau llegir que finalment a Irlanda es van convocar eleccions nacionals pel proper dia 25 de febrer. Després del deteriorament de l’estat del país de forma vergonyant, tot enganyant als ciutadans d’Irlanda i amagant-los informació (FMI, Nama, etc,…), finalment es van decidir a fer-ho.

L’actual Taoiseach (Cap del govern) Brian Cowen va dimitir com a líder del seu partit però encara segueix al capdavant del govern fins a les eleccions. La veritat és que cada cop que segueixo les notícies i programes relacionats amb política irlandesa i hi apareix en Brian Cowen em fa pena i tot de veure’l. Va ser el ministre de finances que ens va portar a la crisi i després va agafar la posició de cap de govern, sincerament no té cap ni una facultat com a líder i ben poca credibilitat.

Per altra banda el seu antecessor com a cap del govern irlandès, Bertie Ahern, a vegades fa absolutament pena. Mireu aquest vídeo és una mica més llarg que el que vaig veure a les notícies el dijous a RTE. Sobretot quan la dona l’hi diu: “Shame on you” (T’hauria de caure la cara de vergonya) i ell el primer que diu és que la dona, com altra gent, busca protagonisme per sortir a la televisió! Vergonya absoluta. Ell, la seva permissivitat amb els bancs i constructores, són els principals responsables de la crisi que està patint Irlanda i encara surt amb aquestes. Amb un país amb més dignitat aquests polítics faria temps que estarien al carrer.

El que també és patètic és quan l’hi pregunten a la darrera pregunta quina és la cosa que creu que hauria d’haver fet o haver deixa de fer durant els 34 anys que ha estat en actiu a la política (després de la tempesta es retira amb una mega pensió) i a banda de dir rucades, acaba dient que volia haver construït un estadi nacional ja que el Qatar en té tants. Amb la mega recessió que tenim i encara ens ve amb aquestes…

Pel que sembla i diuen les enquestes Fiana Fáil (Fail total) passaria dels 77 seients als 16, jo la veritat es que no en tenc com algú encara els pot votar. Sembla que el guanyador pot ser que sigui Fine Gael i els segons Labour.

dearfiannafail.jpg

Porto més de sis anys vivint, treballant i estudiant a Irlanda i malauradament, si no és que em canvio a la nacionalitat irlandesa, no puc votar tot i estar pagant taxes i rebre les conseqüències dels mals governs continus a Irlanda. Només puc votar a les eleccions locals (no tenen cap poder) o a les Europees. Bé, sigui com sigui, faré el que pugui per a que la gent qui conec, vagi a votar i ho facin de manera informada.

El desembre congelat, sense aigua t’has quedat.

dijous, 30/12/2010

PER JOSEP JUNYENT

Hom podria pensar que després d’una de les nevades més intenses que es recorden a Irlanda, seguida finalment per un parell de dies de pluja, podríem fins i tot tenir inundacions i que els problemes de manca d’aigua a Irlanda s’haurien acabat.

Ai las que no ha estat pas així. Un pic la neu es va desfer seguida per la pluja,a Irlanda encara seguim amb restriccions d’aigua. Diuen els diaris que centenars de milers de ciutadans d’arreu del país (un país que només té vora 4 milions i mig d’habitants) segueixen afectats per les tallades d’aigua. Ho podeu comprovar en aquesta foto curiosa d’avui al Irish Times, uns quants ciutadans omplint ampolles d’aigua al carrer. Ampolles d’aigua que per cert són de la marca catalana “Font d’Or”, recordo que un dia en vaig comprar deu fer quasi un any, juntament amb Vichy Catalan aquí a Dublín, doncs bé, el preu si que era com si vingués d’una font d’or.

Aigua.jpg

Ciutadans omplint aigua a Mayfield, Cork, ahir

Ben bé crec que els diners del rescat a Irlanda per part de la Unió Europea i el FMI que havien d’anar destinats arreglar el país i els seus bancs, potser que ens els enviïn en forma de litres d’aigua i gent competent que pugui arreglar els conductes de l’aigua que es van malmetre degut a les baixes temperatures dels darrers dies. Per si de cas també, que ens duguin més sal i quelcom per a netejar les carreteres i la neu dels aeroports per a la pròxima nevada de cara al 2011.

Segueix nevant

dijous, 23/12/2010

PER JOSEP JUNYENT

Avui ha tornat a nevar quasi durant tot el dia. De fet, encara segueix nevant. L’aeroport de Dublín segueix tancat, diuen que serà almenys fins demà a les cinc del matí, afectant uns 270 vols i aproximadament uns 40,000 passatgers. Aquest any, entre el volcà famós islandès i les nevades constants, l’aeroport de Dublín quasi a estat més vegades tancat que no pas obert. Em pregunto si la Dublin Airport Authority (DAA) pagarà indemnitzacions als passatgers i a les companyies aèries que han estat afectats per la seva incompetència netejant la neu a l’aeroport.

bus.jpg

Mentrestant aquest vespre, RTE (La TV3 irlandesa) anunciava que aquest desembre serà el pitjor desembre en la història recent pel que fa al sector del comerç. La crisi/recessió, les nevades i la intervenció del FMI i la Unió Europea a Irlanda, han fet que les vendes hagin caigut en picat. Potser molta gent s’espera a les rebaixes, que aquí comencen l’endemà mateix de Nadal, tot i que degut a la crisi del país i el baix nivell de vendes constant, sembla que tot estigui de rebaixes dia rere dia. Malgrat que la diferència amb els preus del continent encara siguin desorbitats.

Oco.jpg

Avui mateix però, el govern irlandès ha indicat que el que fa poc era el principal banc irlandès (Allied Irish Banks – AIB) , rebrà 3.700 milions d’Euros més per a ser nacionalitzat. Els diners seran extrets del fons de reserva per a les pensions del país . Sembla que no hi ha diners per a les pensions però si que n’hi ha i molts per a seguir gastant-ne en bancs.

sea.jpg

Acabaré l’article amb bones notícies. Més d’onze mil tones de sal ja han arribat a Irlanda per combatre la neu i les glaçades. Quan estàvem apunt de quedar-nos sense, finalment han arribat. Tenint en compte que en gasten unes 3,000 al dia, no se pas si duraran gaire. Bona falta que fan, sinó feu una ullada a aquesta imatge que he pres de la web de la AA roadwtach (el RACC irlandès). Era tot just abans de plegar de la feina aquesta tarda i indica els problemes en les carreteres del país.

Road.png

Restriccions d’aigua al desembre.

dimarts , 21/12/2010

PER JOSEP JUNYENT

Si a Catalunya hi ha restriccions d’aigua a l’estiu quan hi ha sequera, a Irlanda, un dels països on hi plou més, a banda de a l’estiu en certes regions, ara també hi ha restriccions d’aigua a l’hivern. Degut a les baixes temperatures que ha anat experimentant el país durant tot el desembre, que molta gent durant la nit deixava les aixetes obertes per a que no es congelessin els conductes de l’aigua de casa i pel mal estat de la infraestructura que transporta l’aigua a Irlanda, durant aquest desembre hi estan havent restriccions d’aigua sobretot a l’àrea de Dublín. Aparentment les reserves d’aigua estan ben baixes i les restriccions en certes zones de Dublín són de les set del vespre a les set del matí. Almenys ens diuen que des del dia 23 al 28 de desembre no tindrem restriccions d’aigua. Ben curiós això en un país on hi arriba a ploure tant.

Sno.jpg

Ara mateix, miro per la finestra i segueix nevant. Fa hores que neva, durant tot el dia que no ha parat de nevar. Si fa tot just dues setmanes escrivíem dient que estàvem colgats de neu, aquests dies hi tornem a estar. Aquella darrera vegada, la neu, el gel i el fred van durar uns deu dies. Vam tenir una setmaneta de temperatures positives (al voltant dels 5 graus de màxima) i des de fa una quants dies que ja hi tornem a ser, ben colgats de neu i fred.

Per a tothom qui tingui previst viatjar a Dublín durant els pròxims dies, es trobarà una ciutat ben blanca de neu i gèlida. Això si pot arribar, ja que l’aeroport de Dublín torna a estar tancat, almenys fins demà a les 8 del matí. A mes, molt de compte amb les carreteres, ja que sembla que a Irlanda no n’aprenen d’altres anys amb la neu i la veritat es que és com si anessis a esquiar amb el cotxe.

sno1.jpg

Porto mes de sis anys vivint a Irlanda i mai havia vist tanta neu i fred en aquest país. Els que hi han nascut i porten encara més anys, diuen que és un dels anys més freds de tota la historia meteorològica registrada . Els entesos, diuen que això serà el pa de cada any.

Si l’aeroport de moment segueix tancat, els que si que han vist un increment en reserves son els del sector del transport marítim. Tal i com va passar durant la darrera explosió del volcà islandès. La gent se les empesca totes i si no pots volar, molta gent ha decidit agafar el vaixell i anar cap a la Gran Bretanya o Franca.

snow.jpg

Almenys aquí ja tenim ben garantit que tindrem un Nadal ben blanc. S’esperen temperatures àrtiques fins al dia de Nadal mateix. Mes enllà, ja ho veurem. Sí veniu a Irlanda, no us equivoqueu pas, això és Irlanda no Islàndia. Malgrat s’assemblin amb el nom, el fred i el rescat famós del FMI i la Unió Europea, de moment encara són països diferents. Vinga Bon Nadal, a estalviar aigua i a tapar-se que aquí segueix nevant!

Estrenyent-se el cinturó (versió irlandesa)

dilluns, 13/12/2010

PER NOEMÍ CASAS
La setmana passada el govern irlandès va aprovar els pressupostos del 2011, desprès de la notícia que finalment l’UE rescatarà el país de la crisi. L’oposició criticava als del Fianna Fáil (el partit al govern) que les retallades en els pressupostos han estat dictades per la UE, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional, però sembla que no tenien cap més sortida si volien rebre l’esperada injecció europea.

Ens pujaran els impostos, retallaran les seves despeses en seguretat social (com sempre els més pobres a patir) i es rebaixarà el salari mínim que, atenció, a Irlanda passar de ser 8,65 euros l’hora a 7,65 euros (a Catalunya, és de 21,11 euros al dia, i els que han de ser rescatats són els irlandesos). Deixant de banda les diferències salarials amb el nostre país (els preus són molt més alts a Irlanda que a casa nostra), el que més m’ha despertat la curiositat del nou pressupost són les retallades dels salaris dels què manen:

El primer ministre irlandès (el Taoiseach) retallarà el seu salari en 14.000 euros, – en cobra 228.000 euros l’any-. El sou del vice-primer ministre es retallarà en 11.000 i els ministres en 10.000. Però el que em sobta més és el que cobra aquesta gent per ser un país de només 6 milions de persones, i amb una recessió tant greu que Europa ha de venir al nostre rescat. Qualsevol diria que la gent no té per menjar i que ha d’assaltar supermercats, que també, però el salaris dels responsables són impressionants.

Publicava el The economist al juliol, la comparativa de salaris d’alguns presidents arreu del món, i al meu parer hi destaca el salari del Taoiseach:

Brian Cowen (Irlanda, 6 millions hab.): 228,000 euros
Nicolas Sarkozy (França. 64 millions hab.): 253,600 euros
Angela Merkel (Alemanya, 84 millions hab.): 261,500 euros

D’acord, l’irlandés cobra molt menys que els seus “col·legues” europeus, però també Irlanda és el país que està a nivell europeu amb una de les pitjors crisis del moment (sobretot bancària) i  ha de rebre “rescats” europeus. Potser que s’estrenyessin el cinturó ells mateixos una mica més, de la mateixa manera que ho demanen als seus ciutadans.

Per cert, sabeu quan cobra el president de Catalunya (no som un estat, per tant és diferent), però tot i així: un sou anual de 144.030 euros. No està malament oi?