Arxiu de la categoria ‘Un tallat descafeinat de sobre’

La banca sempre guanya

divendres, 30/09/2011

PER JOSEP JUNYENT

Avui hem vist un capítol més als bancs i caixes del nostre país (Catalunya), no crec pas que sigui el darrer, ni molt menys. Certes coses em recorden molt als bancs a Irlanda. Bombolles immobiliàries amb els bancs siguen propietaris de mig país, un regulador que no regula, polítics corruptes conxorxats a la mamella del poder i la banca, uns banquers que saben que facin el que facin sempre hi sortiran guanyant per tant la fan tant grossa i roben tant com poden, etc,…

x2fde4b2.jpg

Aquí a Irlanda, degut als bancs, vam hipotecar el futur de moltes generacions i ningú ha anat a la presó. Encara avui s’omplen portades a Irlanda amb algun d’aquells lladregots banquers. A l’estat espanyol tot just van sortint les coses, aquella que era la millor banca del món, ha hagut de rescatar-ne una bona pila. Ai l’as i el que queda per veure! Moltes similituds, que em porten a una conclusió, la banca sempre guanya i qui hi perd sempre és el contribuent.  Prepareu-vos a pagar!

Ja no m’agrada el futbol

dimecres, 31/08/2011

No volia escriure-ho al bloc perquè creia que no calia però en veure que un dels top trendings de Twitter l’altre dia era #ligademierda m’ha animat a escriure.

 

Els que em coneixen en persona i fa temps que no parlen amb mi no s’ho creuran. Resulta que era un apassionat al futbol. Era com un modus vivendi, com el joc de l’oca: D’oca a oca i tiro perquè em toca. Doncs jo feia, de dimecres a dissabte i de partit del Barça a partit del Barça. No és que m’agradés el futbol, sinó que m’agradava el Barça. M’apassionava vaja. Fins i tot vaig crear la Penya Blaugrana d’Irlanda a Dublín i n’era el vice-president, vaig parlar amb el president Rossell i tot.

 

Doncs bé, l’any passat, tot i ser un dels millors Barça de tota la historia, tot i disposar de tots els partits a casa a la TV, només vaig veure els partits Barça – Madrid i a partir de les semifinals de la Champions, a banda d’algun de reüll de la lliga ja que havia quedat amb algú al pub. Es a dir, comptats amb els dits de les dues mans. Aquest any, vaig decidir des-fer-me dels canals de televisió esportius (Sky Sports, el Canal + d’aquí), i la idea és no veure ni un partit, a no ser que sigui algun de molt especial del tipus Barça – Madrid.

(més…)

D’Egipte a València.

diumenge, 20/02/2011

PER JOSEP JUNYENT

Sembla que de mica en mica els pobles es van alçant. Són revoltes pacífiques contra la injustícia, l’abús de poder dels governants i la presa de pèl constant als ciutadans dels respectius països.

Hi ha pobles més valents que d’altres i n’hi ha d’altres, com el poble català que malgrat les injustícies no ens aturarem mai. Som un poble viu, pacífic, amant de la llibertat i tossut quan cal.

No tenim un estat propi, sinó un estat que ens va en contra. Tanmateix, no caiguem en l’error i no culpem als nostres veïns espanyols o francesos de tot el que ens passa. Malgrat a vegades tinguem raó, cal que ens adonem que estem en la situació que estem (no cal dir-ho, absolutament precària tant econòmicament com pel que fa a la llengua i cultura, etc. ) degut als nostres propis actes i evidentment amb l’ajuda inestimable dels nostres veïns. Els catalans, com els holandesos, irlandesos o qualsevol nació del món, som responsables del que hem fet fins ara, tant el bo com el dolent. Som on som i només ens queda seguir endavant per a millorar el què tenim.

Tenim els polítics que tenim perquè nosaltres els hem triat. Els polítics són una mostra de la realitat del país. Si en una banda del país tenim una colla de polítics mesells, és perquè així malauradament ho hem volgut. I si en en una altra banda del país, la corrupció i la manca de drets democràtics són la senyera dels que hi governen, malauradament també són els polítics que hi hem posat. Uns passaran a la història com el que són: una colla de polítics covards i vividors. Els altres acabaran entre reixes a la garjola víctimes de la prepotència i l’escarni diari als ciutadans.

El que és important però és que cal que entenguem ben clar que no hi ha ningú que ens pugui parar. Com a Egipte, ni polítics corruptes que detesten la llibertat d’expressió i deixen als seus habitants #sensesenyal, ni polítics que contínuament s’abaixen els pantalons en detriment dels seus ciutadans, mai podran amb nosaltres.

Els que em coneixen saben que estic absolutament convençut que el nostre poble, el català, aconseguirà la independència. No és que tingui una bola màgica per veure el futur, sinó que és qüestió de lògica, car la fruita madura cau pel seu propi pes. La nostra, ja s’està podrint i tot de tant madura que està. Posem mans a les mànigues i no parem de treballar fins a aconseguir treure’ns de sobre aquests polítics farsants i la llibertat que ens espera.

P.S: Volia fer una article sobre les eleccions a Irlanda, però m’ha semblat tant descarat veure la situació al país valencià, que no m’he pogut estar de donar-los el meu suport.

Carta al Molt Honorable President Mas

dimecres, 5/01/2011

PER JOSEP JUNYENT

Molt Honorable president Artur Mas,

Visc a Dublín des de fa uns quants anys i aquí per Nadal només ens arriba el Pare Noel. No vaig escriure al Pare Noel irlandès, ni tampoc als reis mags d’Orient que venen aquesta nit, ja que fa molts anys que vaig deixar de creure en els reis (més encara quan el dia de Nadal fan un discurs demanant mesures contra la crisi). No deu pas saber que amb tot el pressupost de la família reial prou que serviria per tapar molts forats de la crisi del país. Per tant, l’hi escric a vostè com a màxim representant del meu país, ja que segurament hi podrà fer més que no pas en Pare Noel.

Aprofito l’avinentesa d’aquesta carta per a felicitar-lo per haver estat investit ja com al 129è president de la Generalitat de Catalunya. Espero i desitjo que el país estigui en bones mans. No es preocupi, no l’hi demanaré pas res. Fet i fet, sóc prou conscient que el nostre Parlament poca cosa pot fer i és més aviat un Parlament de fireta, car el que aquí decidim, els nostres veïns, per les bones o per les dolentes, ens ho treuen. Principalment escric per veure si vostè em podria respondre una pregunta que fa temps em té intrigat:

Mai he entès com un president del govern de Catalunya vol aspirar a ser president d’una regió constantment maltractada i no pas d’un estat europeu com tots els nostres veïns d’Europa. Un estat respectat i no pas una regió marginada tal i com vivim ara. Un estat on el seu president podria anar pel món orgullós de representar un país lliure i no pas com ara que ha d’anar pel món amb la llosa de ser el màxim representant d’una regió que pertany a un estat el qual dia rere dia fa els impossibles per a que la seva nació i llengua desapareguin. Tenim un Parlament de pa sucat amb oli vaja. No n’està fart que el que nosaltres els catalans decidim, els nostres veïns espanyols ens ho prenguin? És que vostè també vol passar a la història com un president més del nostre país, mesell i fidel als que ens maltracten pel sol fet de ser catalans?

Si vostè em pogués donar algun motiu amb cara i ulls per a seguir pertanyent a aquesta Espanya maltractadora, estaria ben content. Porto molts anys pensant-hi i no n’he trobat mai cap. De fet, com més anys passen més clar tinc que l’únic camí és la independència. Com més anys porto vivint fora de Catalunya, més clar tinc que l’autodeterminació de Catalunya és l’únic que ens pot salvar de desaparèixer com a poble.

De debò, l’hi agrairia una resposta al meu dubte i també de si em pogués dir si vostè te la intenció de seguir permetent que els nostres veïns espanyols ens segueixin prenent el pèl i els diners, o bé posarà Catalunya on l’hi pertoca. Quan va prometre el càrrec de president ho va fer jurant fidelitat al poble de Catalunya, jo l’hi hagués aconsellat prometre retornar la dignitat al nostre país, ja que fa 3 segles que l’hem perduda com a poble. Per si de cas no se n’adona, la única manera de recuperar la dignitat com a país és retornant-li la llibertat, és a dir, amb la independència.

Cordialment,

Josep Junyent

senyera-2014.jpg


La primera Ciberguerra

dimarts , 14/12/2010

PER JOSEP JUNYENT

La portada del diari Ara del diumenge era sobre en Julian Assange, portada més que merescuda. De fet, de ben segur que serà el personatge de l’any 2010 i també  formarà part de la Història d’aquest segle XXI. Personalment crec que Wikileaks ha fet una molt bona feina per a la democràcia, per a la llibertat d’expressió i pel periodisme tot proveint la informació dels cables diplomàtics. Espero i desitjo que la feina feta per Wikileaks esperoni els periodistes de casa nostra a destapar la corrupció i demés manipulacions per part dels governs i empreses, que de ben segur que ens amaguen dia rere dia. Per mi, això que estem veient tant sols és la punta de l’iceberg del que en realitat ens amaguen.

Julian-Assange.jpg

Sembla ser que un dels orígens de Julian Assange era el de hacker, aparentment fou un hacker conegut com a Mendax. Doncs bé,  pel que llegia el mateix diumenge al diari The Guardian, sembla que la comunitat de hackers del món, ha indicat que la batalla destapada a la xarxa després de la publicació dels cables diplomàtics dels Estats Units a Wiklileaks ha iniciat el que s’ha anomenat la primera Ciberguerra global. Ja sigui per defensar la llibertat d’expressió com també la pèrdua de llibertats a Internet imposades pels governs i el lliure accés a la informació. Un clar exemple d’això el veiem a Barcelona  amb el decret que pretenia aprovar el govern per a poder tancar websites.

wikileaks.jpg

Pel que es veu, hackers de diferents països s’han coordinat en el que han anomenat “Operació venjança”. Les armes? Un ordinador. Els enemics? Algunes de les empreses nord-americanes i  també d’altres països i el mateix govern nord-americà. Des que es va saber que certes empreses americanes i d’altres països havien pres accions contra Wikileaks (Amazon, PayPal, Mastercard, Swiss Post, etc), els atacs a aquestes empreses han anat creixent. De moment els atacs a PayPal no han reeixit però si que van fer caure durant unes hores altres webs importants com la de Mastercard i d’altres del govern suec. Una primera ciberguerra en la qual sembla que estigui en joc el control del ciberespai.

No m’estranyaria pas que d’aquí a poc temps ens vingui una forta retallada d’accés a informació o de llibertats a Internet després de la polseguera aixecada per part de Wikileaks. També m’agradaria destacar la feblesa del nostre sistema. En aquest segon punt, és prou evident la dependència que tenim avui en dia dels sistemes informàtics i la tecnologia. Una dependència que cada dia creix més. Llegia per exemple en aquest article que fa 3 anys una sèrie d’atacs coordinats van tombar moltes de les webs principals d’Estònia com ara bancs i webs del govern o bé també aquest article del diari irlandès Irish Independent en el qual evidenciava els problemes que està patint l’Iran amb una de les estacions nuclears degut a un atac informàtic.

En el present i el futur que s’apropa cada cop veurem més i més problemes semblants a aquests atacs cibernètics. Tanmateix,  com a nota positiva, aquestes anomenades ciberguerres no comporten sang, almenys de manera directa tota i que si que  provoquen  la pèrdua de moltíssims milions.

De què acusen a Julian Assange?

dimarts , 7/12/2010

PER NOEMÍ CASAS
I seguim amb l’actualitat vista des de l’estranger, aquest cop amb una d’internacional.

Un altre cop mirant la premsa internaci0nal, espanyola i catalana, sobta com son molt pocs els mitjans que ens donen més llum al cas de la captura de Julian Assange, fundador de Wikileaks. A gairebé tot arreu se’ns explica que se l’acusa de delictes de violacions i agresions sexuals (i  ens preguntem quina relació té això amb la seva Web?).

Doncs resulta que la cosa no sembla tant clara, tal i com apunta avui mateix Vilaweb (Una acusació confusa). Sembla que el que per a Suècia es tracta d’un cas d’abús sexual, fora d’aquest país no tindria cap penalitat. Concretament dues dones van presentar denúncies contra ell per haver tingut sexe consentit però sense condó, i això pot ser una ofensa a Suècia que no tindria validesa arreu més. Amb aquesta excusa el país va ordenar la seva ordre i captura, i avui Assange passava a disposició judicial. Caldrà veure ara com s’aguantaran aquestes acusacions.

Algunes fonts (en anglès) sobre les acusacions:

www.crikey.com.au
http://liberalconspiracy.org
http://georgewashington2.blogspot.com/
www.aolnews.com/

No creieu que se’n amaga alguna cosa? Aquest home fins i tot pot ser extradit a Estats Units on el podrien jutjar per les seves lleis.

Per cert, a la revista Time es pregunten si Assange serà el seu personatge del 2010.

La vaga dels controladors i el famós estat d’alarma vist des de l’estranger

diumenge, 5/12/2010

PER NOEMÍ CASAS

Ahir vaig sortir a fer unes pintes amb un amic alemany i un irlandès i gairebé dels primers temes que van treure va ser: Com potser que hi hagi estat d’alarma a l’estat espanyol amb els militars i tot? Què ha passat amb els controladors? Tant malament estan com per deixar mitja Europa sense vols?

Vaig tractar d’explicar-los pel que havia anant llegint als diaris, però ni a mi mateixa m’acabava de quadrar tota la història ja que sembla ben esperpèntica. D’una banda, el primer que es va copsar des de l’estranger van ser les fortes mesures del govern: què exagerat enviar als militars no? És que una vaga de controladors amenaça la seguretat nacional? (es preguntaven els meus amics).  Per l’altra banda, i aquesta ja me’n vaig adonar quan llegia als diaris la notícia, en aquest assumpte també ha ressaltat la poca parcialitat dels mitjans en general, i el fet que només teníem una versió de la història. Perquè? Que està passant? El govern no censura oi? (em preguntaven ells) I d’aquí la conversa al pub va passar a parlar de la dictadura, i d’altres coses, com la qüestió de Catalunya, que potser podem abordar en un altre post.

Dissabte, un amic postejava en el seu facebook: M’haig d’assabentar pels mitjans internacionals del que està passant amb el tema dels controladors:

A l’Irish times: Spanish air travel thrown into disarray
Al The Guardian: Spanish prime minister uses military law to get airports moving again

Entre d’altres mitjans, que destacaven el fet de la declació d’estat d’alarma, l’intervenció militar etc.

I, és que, tal i com ho veig des de fora, intentant llegir vàries fonts i sense haver escoltat les bajanades i el anecdotisme que segur que s’ha emprat a la televisió, m’atreviria a destacar a dues coses:

1. La més greu: La intervenció i l’actuació del govern espanyol. Com un amic em deia, això no passarà  quan Catalunya sigui independent (o esperem que així sia).

La irresponsabilitat del govern per afrontar la situació desde el començament. Per cosir-los a decrets, forçar la llei fins on ni es pot. Per treure la norma just quan més empipats estan els controladors (amb un llarg pont de feinada) i no preveure les reaccions. I finalment i, la més greu de totes, per declarar l’estat d’alarma per primer cop en la democràcia, per voler demostrar, que per xulos, ells.

2. La manca d’informació, la parcialitat i la censura d’aquest problema. A quants controladors hem sentit? Quants mitjans han tractat d’avaluar el problema imparcialment? Perquè se’ns han assenyalat als culpables de seguida, anomenant-los com a segrestadors? Ara no em posaré a defensar els controladors tampoc, perquè amb la seva actuació (que possiblement no van pensar bé) van perjudicar moltes persones. Però em queixo de que realment hi hagut una desinformació bestial, i que si aquests senyors es queixen serà per alguna cosa. Pel que he llegit, sembla que no hi ha prous controladors aeris i en comptes de contractar més el  govern està tractant de forçar els que hi ha fent-los fer moltes més hores extres que la llei hauria de permetre.

Sobre aquest segon punt, recomanaria llegir alguns articles/blogs que intenten donar una visió molt més àmplia del conflicte:

Blog Sinergia sin control: Controladores, luces y sombras.
Blog Blogionistas: No controles.

I per a quí l’interesi veure el que opinen els controladors:

El blog d’una controladora: Controladores aéreos y otras hierbas

Bé, deixo el debat obert. M’agradaria deixar clar que no soc cap experta en el tema, i que nomes vull aportar un granet de sorra de com s’ha vist el conflicte a l’estranger: Irlanda, on tampoc és que ens puguem lluir de tenir un govern just i eficaç.

Montilla dimissió

dimarts , 30/11/2010

PER JOSEP JUNYENT

Deu ser que avui en dia no estem gaire acostumats a veure un polític dimitir per això m’ha xocat una mica veure que en José Montilla hagi renunciat al seu escó al Parlament fins i tot abans de començar la legislatura. Més encara quan hem vist episodis ben galdosos com ara de corrupcions, comissions del 3%, crisi de govern, etc i no ha passat gran cosa entre els polítics de casa nostra.

montilla-per-terra-foto.jpg

Garantia de ...?

És ben cert que amb el PSC més de caire PSOE i menys catalanista de tota la Història, cal recordar que fins i tot es va fer campanya contra la independència de Catalunya i contra el concert econòmic, l’expresident Montilla ha portat al PSC als pitjors resultats electorals de tota la Història al nostre país. Tot i això i malgrat que l’expresident hagi entonat el mea culpa i apel-li a l’ètica i a no voler aferrar-se a la poltrona, cosa que no passa pas cada dia, trobo que aquesta dimissió és un petit frau electoral, una farsa als ciutadans socialistes que abans d’ahir diumenge 28 el van votar.

M’explico, molts dels ciutadans el van votar sabent que el PSC perdria segur les eleccions ja que totes les enquestes així ho pronosticaren (enquestes que per cert cal parlar-ne a fons, sobretot amb els errors comesos, intencionats o no, sobre Solidaritat Catalana per la independència)  i si el van votar es perquè treballi per ells al Parlament, ja sigui al govern o a la oposició. Sembla com si, tal i com ens tenen acostumats molts dels partits polítics, miri més pel seu partit polític que no pas pel país. Al cap i a la fi, més de mig milió de ciutadans l’hi van fer confiança i a la primera de canvi se’n va.

Aquí a Irlanda això encara és molt més evident, ja que en votar, votes a les persones en concret enumerant-les per ordre segons la teva preferència i a més a més pots votar a diferents partits a la vegada. Per tant l’hi estàs fent confiança a la persona en concret amb el teu vot. Tot i això, afegeixo que aquí a Irlanda la norma general també és no dimitir mai. Passi el que passi, ja pots haver embarcat el país en la pitjor crisi de la Història que aquí tampoc no dimiteix ningú.

Tornant a Catalunya, l’expresident deu estar pensant, per què coi anar al Parlament i tenir mal de caps durant 4 anys si té dret a un pagament vitalici d’un bon pessic de desenes de milers d’euros, quantitat fins i tot superior al sou del president dels nostres veïns espanyols. Aquest podria ser un dels canvis que CIU podria introduir en el famós canvi que ens espera, dimitir quan toqui i reduir despeses en ex-presidents.