Entrades amb l'etiqueta ‘EXPAT’

Al pub, com a casa

dijous, 27/01/2011

PER NOEMÍ CASAS

Per què a tot arreu sempre hi ha un pub irlandès? És una moda per atreure els locals a un pub “exòtic”? Ho podem comparar a les cadenes de menjar ràpid americà, als restaurants mexicans o als buffets xinesos? Doncs moltes vegades m’ho he preguntat però, desprès de viure una bona temporada a Irlanda, crec que el cas dels pubs irlandesos és una mica diferent.

Pels irlandesos el pub és vida. Hi van desprès de treballar a fer la seva pinta o pintes diàries, ja plogui o nevi. Hi van a fer petar la xerrada amb els veïns o companys de feina, o bé per veure esports o simplement per passar-hi l’estona. Tot i que degut a la crisi es cert que molts pubs han hagut de tancar, és impactant com tanta gent encara hi va gastant-se els seus 4-5 euros per beguda. En definitiva crec que els pubs estan gairebé igual de plens que ara fa 5 anys quan vaig arribar a Irlanda i no estàvem ofegats per la crisi.

Si tant important és per ells aquest estil de vida al pub, entenem perquè existeixen els irish pubs arreu del món: La majoria d’ells, si pregunteu a la barra, pertanyen a irlandesos que s’enyoren de la seva pàtria. D’altres, son de simpatitzants d’Irlanda (expats que van viure aquí durant una bona temporada o que simplement els agrada el país) o de descendents d’irlandesos com la majoria dels que trobareu als Estats Units.

Gairebé tots tenen un ambient especial que et fa recordar (o descobrir) una Irlanda idealitzada: la de frases com “Guinness is good for your”, la de les cançons folk, la del tiet Paddy i la dels leprechauns. No per ser idealitzada resulta dolenta, però si més no ens dona una versió en miniatura, una mica deformada, del que són els pubs a Irlanda. Tot i així, crec que aquest tipus de pubs sempre ens transmeten la sensació de sentir-nos com a casa.

pub_irlandes.jpg

A molts pubs de Dublín es pot escoltar música en directe

Per a finalitzar, m’agradaria intentar esclarir alguns mites dels pubs irlandesos (sobretot dels que es troben a fora d’Irlanda):

La Guinness no té el mateix gust ni s’acosta a la Guinness que trobaríeu a Irlanda. Per això cal advertir que la Guinness de fora d’Irlanda no és gaire bona: com més es mou (transportació) aquest tipus de cervesa (stout) es pitjor per al seu resultat. A més, aquesta beguda s’ha de posar d’una manera especial (gairebé fins dalt deixant 2 dits, fent-la reposar 1-2 minuts, i acabarla de posar), però en molts bars no saben com fer-ho bé.

El preu de les pintes és exagerat: No entenc perquè es fa pagar tant per mig litre de cervesa, tot i que sigui d’importació. Els preus de les pintes a Barcelona són els mateixos que a Irlanda (entre 4 i 5 euros per pinta), però en principi no hi ha tants impostos com a Irlanda. El fet de que a Irlanda sigui més car no és el producte en sí sinó els impostos que el govern posa en tot l’alcohol (tant de compra en el supermercat com al pub).

L’única sidra irlandesa autèntica que podeu prendre a fora es Bulmers (amb el nom de Magners). I com la Guinness també té un gust molt diferent. Sol ser una beguda per a dones, i a Irlanda et serveixen una ampolla de mig litre amb un got ple de gel o bé una pinta sencera de barril.

La música irlandesa: normalment els pubs de Dublín que tenen música irlandesa són els destinats als turistes. El que si és molt comú es trobar música en directe (ja sigui irlandesa o no), quelcom que no es troba tant sovint als pubs de fora.

La llar de foc al pub: això és més un mite americà de que tots els pubs irlandesos tenen una llar de foc. Personalment no he vist massa pubs amb llar i gairebé tots els que ho tenien eren turístics o “tradicionals”.

El menjar típic irlandès: ni el fish and chips, ni el bangers and mash (salsitxes amb puré) ni l’ steak sandwich son menjars irlandesos, més aviat anglesos. Tot i així també són molt típics a Irlanda. Si voleu menjar alguna recepta pròpiament irlandesa, aneu a pel Cottage pie o Shepherd’s pie (pastís de carn), o bé l’Irish stew (estofat).

shepherds pie.jpg

Shepherd's o Cottage pie

Els catalans a l’estranger: per què emigrem?

divendres, 14/01/2011

PER NOEMÍ CASAS

M’agradaria iniciar amb aquest article una sèrie de posts dedicats a parlar sobre la vida dels catalans a l’estranger, sempre des de l’experiència a Irlanda.

En articles anteriors se’ns ha criticat el fet d’opinar de Catalunya tot i que no visquem aquí. També ens hem disculpat per les faltes d’ortografia i pel nostre català rovellat (que no és excusa viure a l’estranger, però en el meu cas només parlo català unes hores a la setmana!). Per aquest motiu m’agradaria donar-vos una tast del que es la vida a l’estranger.

Avui em centraré en: per què emigrem els catalans?

No voldria generalitzar a tots els emigrants, però la majoria de catalans joves que emigren ho fan senzillament per qüestions de formació i experiència laboral. No ens enganyem: gairebé la majoria dels que hem vingut a Irlanda va ser per aprendre anglès i si de pas podem tenir una feina més o menys bona, millor que millor. Molts venen per un estiu i marxen, molts altres s’hi queden, i la majoria sol romandre-hi una mitjana de 2-3 anys. Els que es queden és perquè tenen molt bona feina, tenen parella autòctona, o bé molta por de tornar a Catalunya (tal i com ens pinten les coses als mitjans).

Venim a l’estranger per aprendre un altra llengua (anglès, francès, alemany… depenent del país). Intentem buscar una feina que ens doni aquesta possibilitat però tampoc es fàcil, així que molts caiem (en el cas d’Irlanda sobretot) en treballs en què hem de parlar castellà mentre intentem fer amics de parla anglesa. Amb més o menys èxit fas un grup d’amics internacional i aquí comences a complir el teu objectiu de millorar l’anglès. Però tard o d’hora acabes enyorant-te i et relaciones amb d’altres catalans. Aquesta per exemple va ser la nostra experiència a Dublín, on un parell d’amics (entre ells el Josep, el meu company de blog) van crear Catalansadublin.com que és un autèntic punt d’acollida i de trobada de molts catalans a la capital irlandesa.

Sempre m’ha resultat curiós que molta gent resident a Catalunya ens preguntin: i tant malament s’està a Catalunya com per marxar?  Doncs jo tenia feina i no em moria de gana, però també volia un repte i fer canvis a la meva vida. D’aquí que escollís ser una expat (terme en anglès per expatriat), i suposo que l’experiència de molts catalans emigrats ha estat similar.

A part de la llengua o la desitjada formació, no ens hem d’oblidar de la gent que marxa a d’altres països per qüestions de feina o situacions familiars (parelles internacionals). Però és curiós que a tot arreu, ja sigui turista o expat, sempre et trobes un català.