Entrades amb l'etiqueta ‘IRLANDA’

Quan es declararà insolvent Irlanda?

dilluns, 9/05/2011

PER JOSEP JUNYENT.

Si ara torna a estar de moda Grècia amb el deute, aquí a Irlanda les coses no estan pas calmades. Ans al contrari, la cosa va per llarg.  Més aviat hauria de dir, el que està més o menys clar és que Irlanda no podrà pagar el deute massiu incloent-hi el rescat, potser l’únic dubte és quan deixarà de pagar o es declararà insolvent.

Anem a pams. En primer lloc, una frase curiosa del darrer ministre de finances irlandès Brian Lenihan publicada en una antrevista a la BBC tot just fa una setmana i escaig, referint-se al rescat a Irlanda: “Vaig tenir la sensació que havíem perdut la nostra sobirania.” Una frase que talment reflexa el que ha succeit.

1117-Ireland-bailout_full_600.jpg

Els irlandesos, tot i que poden anar a les urnes, tant sols escolleixen uns titelles (més titelles que els de casa nostra, uns sotmesos al BCE i al FMI i els catalans sotmesos de genolls al govern espanyol i aquest de retruc a Alemanya). Tant fa del color que siguin, els que realment tallen el bacallà a Irlanda són el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional, talment som una colònia seva i els nostres polítics uns mesells.

Aquí la sensació és gairebé com quan arriba el cobrador del frac, el mateix estil vaja: Ens diuen que els diners que teníem estalviats per les pensions s’han d’abocar tots a tornar-los els diners del deute que tenim i ara volen que ens mal venem quasi tots els actius que fins ara ens donaven profits a canvi de quatre rals. Evidentment retallant a tort i a dret, i els impostos tants o més com se’ls passi pel cap. El país és impossible que surti de la crisi en aquestes condicions tant dures (interessos i mega retallades).

Per mi és ben surrealista o és que ens volen més mal que no pas bé. Imaginem-nos que un té un negoci amb molt de deute. El primer que ha de fer és retallar costs i mirar de treure més benefici del que ven (apujar impostos) per taal de fer quadrar la caixa. Reduir les pèrdues el mínim possible. Però el que un no pot fer mai és mal vendre els pocs elements que l’hi donen benefici mentre altres s’aprofiten de les circumstancies, ja que aquests beneficis no els tindrà mai més un pic venuts. Doncs evidentment, Irlanda tard o d’hora, mal vendrà tot el que pugui obligada. A més, el que està pagant Irlanda en interessos, és totalment desorbitat. El deute creix i creix fins a xifres que fins i tot fan riure per no plorar.

Acabo de llegir un article molt interessant del professor de l’escola d’economia de la UCD (University College Dublin) Morgan Kelly. Doncs bé, aquest professor és prou conegut per haver anunciat, molts anys abans, tot el que ha anat succeint a Irlanda. Denunciant una vegada rere l’altra la incompetència dels polítics, del Banc Central Irlandès, el descontrol per part dels reguladors financers i el que estava passant als bancs irlandesos i els xucladors i vividors que hi havia al capdamunt.

Un pic enmig de la crisi se l’hi va començar a fer cas (tot i que no es va fer res del que calia fer) veient que l’havia encertat. Fa temps que el llegeixo i en aquest darrer article, a banda que terriblement alarmant pel que fa al futur d’Irlanda i proposar la que creu és l’única solució pel país, també comenta quelcom curiós. El rescat bestial i desorbitant és va fer per a acollonir Espanya (així en ZP prendria mesures serioses d’una vegada) i perquè als mercats no s’encomanés el pànic a Espanya i Portugal. Portugal ja ha caigut, l’estat espanyol segueix a la corda fluixa.

És un article que aconsellaria que tothom qui pugui el llegís. És ben punyent i tothom qui tingui una mica d’interès en Irlanda o bé vulgui saber el futur alarmant que ens espera econòmicament o el que hi ha darrera del Banc Central Europeu i les seves males maneres, que hi faci una ullada. En relació a l’estat espanyol ve a dir que per tal d’escarmentar Espanya i obligar-la a prendre mesures urgents, el Banc Central Europeu (controlat bàsicament per la doctrina alemanya) va obligar Irlanda, de mala manera, a acceptar aquest rescat en unes condicions absolutament pèssimes per Irlanda. Condicions que només ofeguen el patiment, allargant una mica la vida del moribund mentre els que el vetllen se n’aprofiten.

g100723ecb426--127987183726929800.jpg

En comptes de solucionar el problema (els bancs), és van limitar a passar la patata calenta a l’Estat Irlandès. Abans el deute era dels bancs amb els seus creditors (bancs d’altres països, molts d’ells alemanys), “gràcies” al BCE tot el deute l’ha recollit l’Estat, així tot salvant els bancs irlandesos perquè sinó els bancs de mig Europa se n’anaven a norris. Doncs bé i atenció, amb els números a la mà, només és qüestió de temps que Irlanda es declari insolvent. No és viable sortir d’aquest cul de sac.  Irlanda, en definitiva, els que paguem impostos a Irlanda i les nostres famílies en patiran les consequències per molt i molt de temps.

Personalment, no em crec ni una sola paraula dels polítics irlandesos (tampoc dels catalans però això donaria per un altre post) i em refio molt més d’un professor d’econòmiques que l’ha anat encertant. Segons el professor Kelly, proposa com a solució tornar tot el deute als bancs i que el BCE s’espavili amb ells, no pas l’estat i immediatament solucionar el dèficit a zero per tal de no haver de demanar cap més crèdit als mercats, així depenent d’un mateix. Sé que no és la millor solució però tal i com són les coses ara només és cosa de temps que es declari la insolvència.

Sé que és un post llarg i complicat, per tant aconsello que llegiu el seu propi article. Això és tant sols un avançament del que ens espera. De la crisi del deute a Europa, només n’hem vist una petita escletxa del que realment queda per venir. Agafem-nos fort que venen curves i la crisi va per molt llarg. Ai l’as, on he deixat el meu optimisme avui…

Els leprechauns invaeixen Dublín

divendres, 18/03/2011

PER NOEMÍ CASAS:

St Patrick’s day és el dia per excel·lència de tot allò irlandès i ahir tota Irlanda es va vestir de verd per celebrar-ho. A Dublín, la principal activitat és la parade (una desfilada amb vàries comparses), però també s’organitzen concerts, espectacles de carrer i altres activitats relacionades amb allò gaèlic.

parade.jpg

FONT: www.rte.ie

RTE assegura que ahir més de mig milió de persones hi eren a Dublín per veure la parade. Jo vaig anar i  vaig tenir la sensació de que hi havia menys gent que d’altres anys (la crisis?) i suposo que no devia ser pel temps ja que almenys no plovia. La veritat és que no hi he estat en celebracions de St Patrici a altres llocs, però a Dublín el que realment es sorprenent és veure tota la gentada al carrer, vestits de verd, amb el típic barret de leprechaun. A més aquest any vaig veure que hi havia moltíssims turistes, sobretot americans que no es volien perdre la festa a la seva mare pàtria (i això dels americans gairebé és tema per un altre post).

Desprès de la parade els més culturals (i les famílies) van a veure els concerts o les activitats que s’hi fan, però la gran majoria es dirigeix als pubs que aquest dia estan que no cap ni una agulla. Guinness, Heineken, Smithwick’s, i també una cervesa verda pels turistes, són les begudes estrella. No ha discussió de que St Paddy’s es el dia en que més es consumeix alcohol al país (i a tot el món?). Tal i com publica el nostre company català a la revista Liffey (en català): gairebé un terç de treballadors irlandesos no aniran a la feina degut a la ressaca.

tn_st-patrick-300x225.jpg

FONT: www.turismito.com

Aquest també és el dia en que tothom vol ser irlandès. De fet és una de les celebracions més patriotes que he vist mai. Suposo que seria com si l’11 de setembre tothom sortís al carrer amb la senyera pintada a la galta i la barretina posada. En la línea d’això RTE publicava aquesta setmana les 10 raons per les quals han d’estar orgullosos de ser irlandesos. M’encanta la raó núm. 6  de les galetes  i la núm. 10 de la moda irlandesa (!?), si visquéssiu aquí veuríeu que precisament la moda no és un dels seus forts.

stpaddysm-1-.jpg

FONT: www.travelinireland.com

Us deixo amb alguns links sobre St Patrick’s:

Web del festival de St Patrick’s a Dublín (les activitats programades continuen fins el cap de setmana)

El dia de St Patrici (a la viquipèdia)

St Patrick’s day (web turística)

Curioses ONGs

dilluns, 14/03/2011

Per JOSEP JUNYENT

Una de les coses que més m’han meravellat des que vaig venir a Irlanda, és el fet de la cultura de les ONG a Irlanda. Vagis on vagis trobaràs a gent recollint diners per alguna causa. Des del caixer del supermercat quan voluntaris t’ajuden a posar la compra en bosses a canvi de diners que els puguis donar,  passant per gent a peu de carrer o anuncis constants a la televisió que et conviden a donar diners per alguna de les diverses causes.

Tot l’any, no cal que sigui Nadal, trobes ONG competint pels teus diners. Cosa que és molt lloable. Ha arribat a un punt que fins i tot sembla una competició. A veure qui pot més.

Jo mateix, l’any passat vaig estar recollint diners pels Special Olympics Ireland i el mes que ve ho tornaré a fer. També estic mirant de fer una mica mes de temps a l’agenda atapeïda per col-laborar amb una d’elles. Una de les que m’agraden més és un grup de gent (no els he preguntat mai qui són) que passen per tota la cuitat, repartint brou calent i quelcom de menjar pels sense sostre que demanen almoina al carrer.

Aquesta setmana però, una serie de fets m’han fet trontollar el meu pensament sobre les ONG. Ahir vaig llegir l’article sobre les ONG al diari Ara, del l’Albert Sánchez Piñol, basat en el llibre de l’antropòleg Gustau Nerín Blanc bo busca negre pobre, la veritat és que fa feresa. Malauradament, és ben colpidor i si és cert, cal que se sàpiga. La veritat és que sempre m’ha xocat com és que la societat civil, com pot i sovint sense mitjans, ha de fer el que els seus respectius governs és incapaç de fer. Potser en comptes d’esmerçar tants esforços nosaltres sols, potser caldria que demanéssim responsabilitats als nostres governants. A tots ells. Que facin el que cal i no haurem de salvar el món de mala manera.

IrishCancerSociety511x298px.jpg

El dissabte vaig veure el documental Black Gold (l’or negre), sobre el comerç just i la mega responsabilitat que tenen els governs i multinacionals de la pobresa al tercer món. La veritat és que és un reportatge ben impactant. De nou, deixa amb el cul al descobert els nostres governants i la seva incompetència, preocupant-se pel que és seu i no pas per tenir un món amb condicions decents.

I el dimecres de la setmana passada sortia de nou la llista Forbes dels més rics del món del 2011.On hi apareixen 1210 milionaris, 115 dels quals són mega milionaris de la Xina, 55 de la Índia o uns quants també de Rússia. Paisos que molts dels seus ciutadans, viuen en condicions ben pobres i també són els llocs on han crescut més els nou rics.Repassant la llista es pot veure la barbaritat de diners que aquests personatges d’arreu del món han anat acumulant.

I jo em pregunto: Que no s’adonen de tot el bé que podrien fer en aquest món? Aturar injustícies (sovint provocades pels seus propis negocis), col-laborar en l’estudi de l’avanç en la medicina, la cultura, l’educació, aturar la pobresa,… en definitiva, fer un món millor.

Alguns com en Bill Gates (a través  de la seva fundació), ja estan donant milers de milions a causes solidaries o com en Warren Buffet que quan mori donara tota la seva riquesa a ONG. Però i els demés, que fan? Molts d’ells, quasi bé podrien aturar la pobresa al seus respectius països. Els hauria de caure la cara de vergonya.

Bé, tot em porta a concloure que nosaltres els ciutadans som els clients dels nostres governants. Si no fan el que haurien de fer, passem-los factura, demanem-los responsabilitats. Ells són aquí per servir-nos i una de les seves principals responsabilitats és aconseguir fer un món millor que el que s’han trobat. Incloent-hi la pobresa. També si veiem que certes persones s’enriqueixen a base de bé sense retorn a la societat, sempre tenim alternatives i boicots.

Comença el “Six nations”

dissabte, 5/02/2011

PER NOEMÍ CASAS

Aquest cap de setmana ha començat el torneig de rugbi Six nations, on hi participen Irlanda, Anglaterra, Escòcia, Gal·les, Itàlia i França. És un dels esdeveniments més importants del rugbi europeu, a nivell de la Champions de futbol pel que fa al seguiment dels fans.

Irlanda és un país de rugbi, tal i com ens diuen els anuncis de la Guinness i el ambient que es genera al voltant dels Six nations és realment espectacular. Els pubs a vessar, tant si l’equip nacional juga a casa com a fora. I durant el cap de setmana en que toca partit a Dublín, realment el centre es col·lapsa amb fans locals i visitants. Per exemple el dia que ve Escòcia o Gal·les a jugar,  et trobes per tot arreu grups de nois amb les típiques faldilles (el kilt).

This is rugby country.jpg

L'anunci de la Guinness

Els grans favorits del torneig sempre solen ser Anglaterra, França i Irlanda, i per tant els irlandesos sempre van en contra d’Anglaterra i França. Els primers per la seva rivalitat històrica, encara latent al país ja que no fa tants anys que es va acabar la guerra. I els segons, perquè generalment als irlandesos no els hi agraden els francesos (i encara molts anomenen l’episodi del passat Mundial de futbol en què Thierry Henry va fer un gol amb la mà, deixant així fora la selecció irlandesa).

Malgrat les rivalitats, aquí el rugbi és una afició molt tranquil·la i cordial. Gairebé mai s’escolten incidents, tot i partits amb tanta tensió com un Anglaterra-Irlanda. És impressionant com al final del partit, sigui qui sigui el guanyador, tothom beu com germans al pub. En la meva opinió, el rugbi, pel seu esperit d’equip també aporta un ambient diferent en comparació amb esports tant competitius (i individualista sovint) com el futbol.

Pel qui no hagi vist mai rugbi, realment els recomano de veure algun dels partits en qualsevol pub irlandès (que segur que l’emeten). Les regles son prou senzilles i la dinàmica del joc és molt més entretinguda que al futbol (hi passen més coses per així dir-ho).

Aquest és el calendari del Six nations:

6nations2011calendar.jpg

Avui tothom animem a Irlanda!

Eleccions a Irlanda

dilluns, 31/01/2011

PER JOSEP JUNYENT

Segurament uns quants de vosaltres vau llegir que finalment a Irlanda es van convocar eleccions nacionals pel proper dia 25 de febrer. Després del deteriorament de l’estat del país de forma vergonyant, tot enganyant als ciutadans d’Irlanda i amagant-los informació (FMI, Nama, etc,…), finalment es van decidir a fer-ho.

L’actual Taoiseach (Cap del govern) Brian Cowen va dimitir com a líder del seu partit però encara segueix al capdavant del govern fins a les eleccions. La veritat és que cada cop que segueixo les notícies i programes relacionats amb política irlandesa i hi apareix en Brian Cowen em fa pena i tot de veure’l. Va ser el ministre de finances que ens va portar a la crisi i després va agafar la posició de cap de govern, sincerament no té cap ni una facultat com a líder i ben poca credibilitat.

Per altra banda el seu antecessor com a cap del govern irlandès, Bertie Ahern, a vegades fa absolutament pena. Mireu aquest vídeo és una mica més llarg que el que vaig veure a les notícies el dijous a RTE. Sobretot quan la dona l’hi diu: “Shame on you” (T’hauria de caure la cara de vergonya) i ell el primer que diu és que la dona, com altra gent, busca protagonisme per sortir a la televisió! Vergonya absoluta. Ell, la seva permissivitat amb els bancs i constructores, són els principals responsables de la crisi que està patint Irlanda i encara surt amb aquestes. Amb un país amb més dignitat aquests polítics faria temps que estarien al carrer.

El que també és patètic és quan l’hi pregunten a la darrera pregunta quina és la cosa que creu que hauria d’haver fet o haver deixa de fer durant els 34 anys que ha estat en actiu a la política (després de la tempesta es retira amb una mega pensió) i a banda de dir rucades, acaba dient que volia haver construït un estadi nacional ja que el Qatar en té tants. Amb la mega recessió que tenim i encara ens ve amb aquestes…

Pel que sembla i diuen les enquestes Fiana Fáil (Fail total) passaria dels 77 seients als 16, jo la veritat es que no en tenc com algú encara els pot votar. Sembla que el guanyador pot ser que sigui Fine Gael i els segons Labour.

dearfiannafail.jpg

Porto més de sis anys vivint, treballant i estudiant a Irlanda i malauradament, si no és que em canvio a la nacionalitat irlandesa, no puc votar tot i estar pagant taxes i rebre les conseqüències dels mals governs continus a Irlanda. Només puc votar a les eleccions locals (no tenen cap poder) o a les Europees. Bé, sigui com sigui, faré el que pugui per a que la gent qui conec, vagi a votar i ho facin de manera informada.

Al pub, com a casa

dijous, 27/01/2011

PER NOEMÍ CASAS

Per què a tot arreu sempre hi ha un pub irlandès? És una moda per atreure els locals a un pub “exòtic”? Ho podem comparar a les cadenes de menjar ràpid americà, als restaurants mexicans o als buffets xinesos? Doncs moltes vegades m’ho he preguntat però, desprès de viure una bona temporada a Irlanda, crec que el cas dels pubs irlandesos és una mica diferent.

Pels irlandesos el pub és vida. Hi van desprès de treballar a fer la seva pinta o pintes diàries, ja plogui o nevi. Hi van a fer petar la xerrada amb els veïns o companys de feina, o bé per veure esports o simplement per passar-hi l’estona. Tot i que degut a la crisi es cert que molts pubs han hagut de tancar, és impactant com tanta gent encara hi va gastant-se els seus 4-5 euros per beguda. En definitiva crec que els pubs estan gairebé igual de plens que ara fa 5 anys quan vaig arribar a Irlanda i no estàvem ofegats per la crisi.

Si tant important és per ells aquest estil de vida al pub, entenem perquè existeixen els irish pubs arreu del món: La majoria d’ells, si pregunteu a la barra, pertanyen a irlandesos que s’enyoren de la seva pàtria. D’altres, son de simpatitzants d’Irlanda (expats que van viure aquí durant una bona temporada o que simplement els agrada el país) o de descendents d’irlandesos com la majoria dels que trobareu als Estats Units.

Gairebé tots tenen un ambient especial que et fa recordar (o descobrir) una Irlanda idealitzada: la de frases com “Guinness is good for your”, la de les cançons folk, la del tiet Paddy i la dels leprechauns. No per ser idealitzada resulta dolenta, però si més no ens dona una versió en miniatura, una mica deformada, del que són els pubs a Irlanda. Tot i així, crec que aquest tipus de pubs sempre ens transmeten la sensació de sentir-nos com a casa.

pub_irlandes.jpg

A molts pubs de Dublín es pot escoltar música en directe

Per a finalitzar, m’agradaria intentar esclarir alguns mites dels pubs irlandesos (sobretot dels que es troben a fora d’Irlanda):

La Guinness no té el mateix gust ni s’acosta a la Guinness que trobaríeu a Irlanda. Per això cal advertir que la Guinness de fora d’Irlanda no és gaire bona: com més es mou (transportació) aquest tipus de cervesa (stout) es pitjor per al seu resultat. A més, aquesta beguda s’ha de posar d’una manera especial (gairebé fins dalt deixant 2 dits, fent-la reposar 1-2 minuts, i acabarla de posar), però en molts bars no saben com fer-ho bé.

El preu de les pintes és exagerat: No entenc perquè es fa pagar tant per mig litre de cervesa, tot i que sigui d’importació. Els preus de les pintes a Barcelona són els mateixos que a Irlanda (entre 4 i 5 euros per pinta), però en principi no hi ha tants impostos com a Irlanda. El fet de que a Irlanda sigui més car no és el producte en sí sinó els impostos que el govern posa en tot l’alcohol (tant de compra en el supermercat com al pub).

L’única sidra irlandesa autèntica que podeu prendre a fora es Bulmers (amb el nom de Magners). I com la Guinness també té un gust molt diferent. Sol ser una beguda per a dones, i a Irlanda et serveixen una ampolla de mig litre amb un got ple de gel o bé una pinta sencera de barril.

La música irlandesa: normalment els pubs de Dublín que tenen música irlandesa són els destinats als turistes. El que si és molt comú es trobar música en directe (ja sigui irlandesa o no), quelcom que no es troba tant sovint als pubs de fora.

La llar de foc al pub: això és més un mite americà de que tots els pubs irlandesos tenen una llar de foc. Personalment no he vist massa pubs amb llar i gairebé tots els que ho tenien eren turístics o “tradicionals”.

El menjar típic irlandès: ni el fish and chips, ni el bangers and mash (salsitxes amb puré) ni l’ steak sandwich son menjars irlandesos, més aviat anglesos. Tot i així també són molt típics a Irlanda. Si voleu menjar alguna recepta pròpiament irlandesa, aneu a pel Cottage pie o Shepherd’s pie (pastís de carn), o bé l’Irish stew (estofat).

shepherds pie.jpg

Shepherd's o Cottage pie

Els catalans a l’estranger: per què emigrem?

divendres, 14/01/2011

PER NOEMÍ CASAS

M’agradaria iniciar amb aquest article una sèrie de posts dedicats a parlar sobre la vida dels catalans a l’estranger, sempre des de l’experiència a Irlanda.

En articles anteriors se’ns ha criticat el fet d’opinar de Catalunya tot i que no visquem aquí. També ens hem disculpat per les faltes d’ortografia i pel nostre català rovellat (que no és excusa viure a l’estranger, però en el meu cas només parlo català unes hores a la setmana!). Per aquest motiu m’agradaria donar-vos una tast del que es la vida a l’estranger.

Avui em centraré en: per què emigrem els catalans?

No voldria generalitzar a tots els emigrants, però la majoria de catalans joves que emigren ho fan senzillament per qüestions de formació i experiència laboral. No ens enganyem: gairebé la majoria dels que hem vingut a Irlanda va ser per aprendre anglès i si de pas podem tenir una feina més o menys bona, millor que millor. Molts venen per un estiu i marxen, molts altres s’hi queden, i la majoria sol romandre-hi una mitjana de 2-3 anys. Els que es queden és perquè tenen molt bona feina, tenen parella autòctona, o bé molta por de tornar a Catalunya (tal i com ens pinten les coses als mitjans).

Venim a l’estranger per aprendre un altra llengua (anglès, francès, alemany… depenent del país). Intentem buscar una feina que ens doni aquesta possibilitat però tampoc es fàcil, així que molts caiem (en el cas d’Irlanda sobretot) en treballs en què hem de parlar castellà mentre intentem fer amics de parla anglesa. Amb més o menys èxit fas un grup d’amics internacional i aquí comences a complir el teu objectiu de millorar l’anglès. Però tard o d’hora acabes enyorant-te i et relaciones amb d’altres catalans. Aquesta per exemple va ser la nostra experiència a Dublín, on un parell d’amics (entre ells el Josep, el meu company de blog) van crear Catalansadublin.com que és un autèntic punt d’acollida i de trobada de molts catalans a la capital irlandesa.

Sempre m’ha resultat curiós que molta gent resident a Catalunya ens preguntin: i tant malament s’està a Catalunya com per marxar?  Doncs jo tenia feina i no em moria de gana, però també volia un repte i fer canvis a la meva vida. D’aquí que escollís ser una expat (terme en anglès per expatriat), i suposo que l’experiència de molts catalans emigrats ha estat similar.

A part de la llengua o la desitjada formació, no ens hem d’oblidar de la gent que marxa a d’altres països per qüestions de feina o situacions familiars (parelles internacionals). Però és curiós que a tot arreu, ja sigui turista o expat, sempre et trobes un català.

Les multinacionals, l’esperança d’Irlanda?

dimarts , 4/01/2011

PER NOEMÍ CASAS

Amb l’anomenat Celtic tiger Irlanda va fer un gran salt econòmic gràcies als incentius, per mitjà dels impostos, que el govern va oferir a multitud d’empreses que van escollir el país com a seu de les seves operacions. Amb la crisi el tigre celta ni tant sols cueja, però sembla que el país encara té les seves esperances en les multinacionals que queden i que continuen fent negoci aquí. La majoria són de sectors tant nous com Internet (Google, Facebook, PayPal, empreses de poker online…), però trobem també els gegants de l’informàtica (Dell, Apple, IBM, ..), i d’altres sectors més variats com ara la farmacèutica o empreses financeres.

Google-Dublin-1.jpg

Les oficines de Google a Dublín

Just avui l’Irish independent publica que les multinacionals van crear 11.000 treballs l’any passat i continua amb el missatge esperançador de que el nombre d’empreses que tanquen ha disminuït. Enmig del pessimisme de la recessió aquestes notícies aporten un nou optimisme, malgrat que s’hagi d’agafar amb pinces: Tot i que les multinacionals creïn llocs de treball i aportin negoci al país s’ha de tenir en compte que la majoria d’aquestes demanen personal multilingüe, quelcom que els irlandesos no poden oferir i han de recórrer a la immigració. Si un francès o un alemany parla la seva llengua i a més anglès, per a que volen contractar un irlandès que només té anglès? No totes aquestes multinacionals demanen d’aquesta mà d’obra multilingüe però si que és un problema que els irlandesos han d’afrontar.

Segueix nevant

dijous, 23/12/2010

PER JOSEP JUNYENT

Avui ha tornat a nevar quasi durant tot el dia. De fet, encara segueix nevant. L’aeroport de Dublín segueix tancat, diuen que serà almenys fins demà a les cinc del matí, afectant uns 270 vols i aproximadament uns 40,000 passatgers. Aquest any, entre el volcà famós islandès i les nevades constants, l’aeroport de Dublín quasi a estat més vegades tancat que no pas obert. Em pregunto si la Dublin Airport Authority (DAA) pagarà indemnitzacions als passatgers i a les companyies aèries que han estat afectats per la seva incompetència netejant la neu a l’aeroport.

bus.jpg

Mentrestant aquest vespre, RTE (La TV3 irlandesa) anunciava que aquest desembre serà el pitjor desembre en la història recent pel que fa al sector del comerç. La crisi/recessió, les nevades i la intervenció del FMI i la Unió Europea a Irlanda, han fet que les vendes hagin caigut en picat. Potser molta gent s’espera a les rebaixes, que aquí comencen l’endemà mateix de Nadal, tot i que degut a la crisi del país i el baix nivell de vendes constant, sembla que tot estigui de rebaixes dia rere dia. Malgrat que la diferència amb els preus del continent encara siguin desorbitats.

Oco.jpg

Avui mateix però, el govern irlandès ha indicat que el que fa poc era el principal banc irlandès (Allied Irish Banks – AIB) , rebrà 3.700 milions d’Euros més per a ser nacionalitzat. Els diners seran extrets del fons de reserva per a les pensions del país . Sembla que no hi ha diners per a les pensions però si que n’hi ha i molts per a seguir gastant-ne en bancs.

sea.jpg

Acabaré l’article amb bones notícies. Més d’onze mil tones de sal ja han arribat a Irlanda per combatre la neu i les glaçades. Quan estàvem apunt de quedar-nos sense, finalment han arribat. Tenint en compte que en gasten unes 3,000 al dia, no se pas si duraran gaire. Bona falta que fan, sinó feu una ullada a aquesta imatge que he pres de la web de la AA roadwtach (el RACC irlandès). Era tot just abans de plegar de la feina aquesta tarda i indica els problemes en les carreteres del país.

Road.png

Estrenyent-se el cinturó (versió irlandesa)

dilluns, 13/12/2010

PER NOEMÍ CASAS
La setmana passada el govern irlandès va aprovar els pressupostos del 2011, desprès de la notícia que finalment l’UE rescatarà el país de la crisi. L’oposició criticava als del Fianna Fáil (el partit al govern) que les retallades en els pressupostos han estat dictades per la UE, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional, però sembla que no tenien cap més sortida si volien rebre l’esperada injecció europea.

Ens pujaran els impostos, retallaran les seves despeses en seguretat social (com sempre els més pobres a patir) i es rebaixarà el salari mínim que, atenció, a Irlanda passar de ser 8,65 euros l’hora a 7,65 euros (a Catalunya, és de 21,11 euros al dia, i els que han de ser rescatats són els irlandesos). Deixant de banda les diferències salarials amb el nostre país (els preus són molt més alts a Irlanda que a casa nostra), el que més m’ha despertat la curiositat del nou pressupost són les retallades dels salaris dels què manen:

El primer ministre irlandès (el Taoiseach) retallarà el seu salari en 14.000 euros, – en cobra 228.000 euros l’any-. El sou del vice-primer ministre es retallarà en 11.000 i els ministres en 10.000. Però el que em sobta més és el que cobra aquesta gent per ser un país de només 6 milions de persones, i amb una recessió tant greu que Europa ha de venir al nostre rescat. Qualsevol diria que la gent no té per menjar i que ha d’assaltar supermercats, que també, però el salaris dels responsables són impressionants.

Publicava el The economist al juliol, la comparativa de salaris d’alguns presidents arreu del món, i al meu parer hi destaca el salari del Taoiseach:

Brian Cowen (Irlanda, 6 millions hab.): 228,000 euros
Nicolas Sarkozy (França. 64 millions hab.): 253,600 euros
Angela Merkel (Alemanya, 84 millions hab.): 261,500 euros

D’acord, l’irlandés cobra molt menys que els seus “col·legues” europeus, però també Irlanda és el país que està a nivell europeu amb una de les pitjors crisis del moment (sobretot bancària) i  ha de rebre “rescats” europeus. Potser que s’estrenyessin el cinturó ells mateixos una mica més, de la mateixa manera que ho demanen als seus ciutadans.

Per cert, sabeu quan cobra el president de Catalunya (no som un estat, per tant és diferent), però tot i així: un sou anual de 144.030 euros. No està malament oi?