Opinió

Encuentro Nacional por la Paz a Barrancabermeja

Vaig llegir fa uns dies l’article publicat a la versió impresa d’aquest diari ‘Les FARC i la possible fi del conflicte colombià’. Em va indignar que el que suposadament es un organisme d’anàlisi independent com l’International Crisis Group, faci una lectura tan oficialista i esbiaixada d’un conflicte tan complex com el que devasta Colòmbia. Jo visc a Colòmbia fa més de dos anys i em penso que qualsevol que s’hagi endinsat en els territoris més vulnerables d’aquest país, pot detectar amb facilitat diverses manipulacions en aquest text.

En primer lloc, les FARC no controlen ni de bon tros ‘el cultiu, la producció i el tràfic de drogues’, si com diu l’article totes aquestes etapes del tràfic de drogues a Colòmbia estiguessin sota el seu control no estaríem parlant d’una organització tan debilitada com ho estan les FARC actualment, es obvi que hi ha molts altres actors que intervenen en major grau en aquest negoci.

En segon lloc penso que si es fa referència als 25 morts que van ocasionar les FARC al febrer d’aquest any, s’hauria de parlar també dels 68 membres de les FARC que va assassinar l’exèrcit el mes de març, entre els quals hi havia menors d’edat i possiblement alguns dels ‘civils segrestats’ dels que parla l’article més endavant, que son persones que, per diversos motius, han quedat captives i forçades a col·laborar amb l’organització.

Just després d’enumerar els crims de les FARC ens diu Louise Arbour: “Aquest conflicte continua provocant els desplaçaments de la població…”. Bé, no cal indagar gaire per adonar-se que, a Colòmbia, els desplaçaments massius de població han estat més aviat instigats per grups paramilitars, a vegades amb col·laboració de l’exercit, motivats i finançats per companyies estrangeres o locals amb interessos econòmics a les zones dels desplaçaments. Amb això no vull dir que les FARC no hagin atacat comunitats i desplaçat persones, però el nombre i la magnitud dels casos en què ha estat així, m’atreviria a dir que es irrisori, en comparació amb els casos en que els paramilitars han buidat una zona perquè posteriorment s’hi establissin empreses petroleres, megacultius o transnacionals amb projectes de megamineria.

Quan diu Arbour que en el govern de Santos “hi ha hagut importants iniciatives governamentals que han abordat les principals causes del conflicte i han preparat així el terreny per a la pau” em venen al cap les xifres publicades recentment pel Programa No Governamental de Defensors de Drets Humans, Durant l’any passat es van registrar 239 agressions contra defensors de Drets Humans entre els quals hi ha 49 assassinats, 6 desaparicions forçades, 17 atemptats i 23 detencions arbitràries. Es calcula que el 50% d’aquestes agressions van ser perpetrades per paramilitars, o el que ara en diuen BACRIMS que és el mateix. Cal, a més, no oblidar que quan Santos era Ministre de Defensa d’Uribe l’exèrcit al seu càrrec va assassinar centenars de joves civils fent-los passar per guerrillers, fenòmen lamentablement conegut com els ‘falsos positivos’.

Així doncs,qui faci un anàlisi del possible procés de pau a Colòmbia, hauria de ser més rigorós en la identificació de ‘voluntats’. Penso que l’article de la senyora Louise Arbour, pot pecar d’ignorància, qüestió greu per algú que es presidenta d’un grup d’anàlisi que assessora organismes internacionals com les Nacions Unides o el Banc Mundial, es clar que també o pot pecar de mala fe, això seria encara més greu.

Jornada contra la desaparició forçada i pel retorn de Sandra Viviana

Ahir a Cali es va commemorar un any de la desaparició de Sandra Viviana Cuellar Gallego, una jove calenya de la qual es va perdre la pista el 17 de febrer de 2011 quan anava a donar classes a la Universitat Nacional de Palmira. La Sandra Viviana tenía 26 anys, era enginyera i activista defensora de l’aigua, el territori i el medi ambient. Però millor digem que la Sandra Viviana té 27 anys, es enginyera i activista defensora de l’aigua, el territori i el medi ambient. Perquès és molt difícil parlar en passat d’algú de qui no en tenim rastre. Per això, els pares i les mares de desapareguts que van parlar a l’acte d’ahir parlen dels seus fills i filles en present, perquè encara els esperen. Es molt difícil per als amics i familiars dels 250.000 desapareguts (57.200 reconeguts per Nacions Unides) que hi ha hagut a Colòmbia en els darrers 20 anys assumir que no els veuran aparèixer en qualsevol moment, que els abraçaran amb totes les seves forces i que tot haurà estat un malson.  De la mateixa manera que es molt difícil parlar en passat de l’època de la violència a Colòmbia, encara que els informatius i els polítics gosin fer-ho, es molt difícil parlar en passat del paramilitarisme i de les violacions de Drets Humans a Colòmbia perquè en el primer any del Govern de Santos, en aquesta suposada democràcia, la més antiga de llatinoamérica diuen, es van assassinar més de 36 defensors i defensores de Drets Humans, 18 dirigents agraris i 28 sindicalistes. Sense comptar els desapareguts, com la Sandra Viviana, perquè a ells i a elles encara esperem veure’ls aparèixer amb el seu millor somriure i adonar-nos que tot ha estat un malson.

La Marta es una jove colombiana que viu en un petit municipi del sudoccident del país, té 26 anys i ha criat 6 fills. La més gran te 12 anys, la més petita 2. Tots sis son fruit de la violencia sexual a la que l’ha sotmès el seu pare durant més d’una dècada. Durant vuit anys la Marta va viure segrestada en un sender on només hi pasaven de tant en tant alguns guerrillers. La por, la intimidació i la violència del seu agressor eren la seva quotidianeitat i la dels seus fills. Va pensar moltes vegades en matar-lo, el va provar d’enverinar 3 vegades i va pensar en fugir una infinitat de cops, no va fer-ho perquè ell l’havia fet creure que sola no arribaria enlloc. Ara la Marta, ja no viu com a víctima i es la protagonista d’una campanya que llançaran a final de mes les organitzacions de dones del Valle del Cauca i que durà per títol “Remendando Alas Rotas. Por la restitución de derechos. Hagamos lo que nos corresponda”.

La violència en xifres
Desafortunadament el de la Marta no es un cas aïllat, les dones colombianes, sobretot en l’àmbit rural, son molt vulnerables a les agressions. Amb motiu del 8 de març s’han fet públiques algunes xifres. Els informes recopilats pel Centre d’Informació del Sistema de Nacions Unides (CINU) posen de manifest que cada minut sis dones son victimes d’algún tipus de maltractament a Colòmbia i tres son assassinades cada mes. El promig d’agressions intrafamiliars registrades va ser de 150 casos diaris.

La violencia sexual associada al conflicte armat es, com en totes les guerres, una de les vessants més amargues del problema. Segons l’ONG Intermón Oxfam entre el 2001 i el 2009 gairebé mig milió de dones van ser victimes directes de violencia sexual en 407 municipis als cuals hi ha presencia de grups armats.

Imatge: Fundación Mujer Arte y Vida

També l’Alta Comisionada de la ONU pels Drets Humans, Navy Pillay, ha fet sonar l’alarma després de coneixer diversos casos de violencia sexual contra infants, principalment nenes, protagonitzats pels nombrosos grups criminals formats per paramilitars pressumptament desmobilitzats i per membres de l’exercit regular colombià.

Feminicidis a Buenaventura
Buenaventura es el segon port més important de Colòmbia, situat a la Costa Pacífica, malauradament això no es tradueix en una dinamització de l’economia productiva local i es també una de les poblacions amb majors índexs de pobresa. Les multinacionals que arriben al port amb els seus megaprojectes i les mafies del narcotrafic han afavorit una dinamica de violencia que s’expressa en masacres, miseria, atur, vinculació dels joves als grups armats ilegals, drogadicció, introducció de nenes a la prostitució i desplaçaments forçats, entre d’altres.
Les dones son la població més vulnerable i les xifres son tan alarmants que ja es parla de ‘feminicidi’. 65 dones han mort assassinades al Port en els darrers tres anys. L’últim cas, que es va coneixer es el de dues adolescents que van ser violades, torturades i assassinades a casa d’una d’elles, justament el 8 de març. Els familiars de les víctimes i les organitzacions de dones van condemnar en una audiència pública el passat 23 de març la inacció dels cossos d’ordre públic i de les institucions davant la dramàtica situació. Explica una de les assistents, que durant la sessió el fiscal va tenir l’atreviment de dir al pare d’una de les victimes que la seva filla ‘estava al lloc equivocat’.
Homicidis, desplaçaments i agressions sexuals, son practiques greus i sistematiques contra la dona enmig del conflicte. Les xifres oficials recullen només una part de la realitat, ja que son molts els casos en que aquest patiment es viu en silenci i aïlladament. Així ho va viure la Marta durant més de vuit anys. Es pot dir que ella, tot i el drama, ha estat afortunada, el seu pare, l’agressor, va tenir problemes on vivien i es van traslladar a un municipi, allà el rumor que ella era la filla de l’home amb qui compartía llit va circular pel poble, més aviat en un to de xafarderia morbosa. Va ser la Rosalba, una treballadora municipal, que venia d’un entorn urbà la primera que en saber-ho es va alarmar i es va mobilitzar fent que Benestar Familiar actués i acompanyant la Marta en un procés que ha estat lent i dur.

Un cop el seu cas es va destapar, la Marta ha hagut de passar per un calvari. Les proves de paternitat necessaries per a denunciar l’agressor van trigar vuit mesos durant els cuals va haver de conviure amb ell en una comunitat de 8000 habitants i rebent amenaçes diàries. Entre altres drames, li van retirar la custòdia dels fills, la Fiscal del departament va retreure als policies del municipi, el seu “excessiu interés en fer seguiment del cas”, els mitjans de comunicació de masses van esbombar la noticia sense protegir la seva intimititat, fins al punt que el noi que ‘vocejava’ la premsa diària, va passejar per tot el poble cridant ‘Mujer violada por el papá le tiene seis hijos’.

La Marta ha visitat totes les institucions públiques que segons la llei l’han d’ajudar, però el camí ha estat ple de traves i els resultats han estat escassos. Hi ha rumors que el seu agressor, que en tot aquest temps no ha deixat d’amenaçar-la, pot sortir de la presó el proper mes. Ella té clar, però, que no torna enrere i que ja no es deixa intimidar. I sap que hi ha gent que li cubreix les esquenes. Això ha estat possible sobretot gràcies a la seva força de voluntat, a la complicitat d’un policia del municipi i al moviment de dones del Valle del Cauca, que l’han acompanyat i l’han fet creure i veure que era possible sortir del pou.

Avui en dia la Marta ha recuperat els seus fills, treballa, estudia els caps de setmana per treure’s el batxillerat, té una nova parella que la respecta i l’ajuda i, des que va denunciar al seu agressor, ha rebut per primera vegada a la vida una abraçada, per primera vegada a la vida li han regalat flors, per primera vegada a la vida ha entrat a una perruquería, per primera vegada a la vida té ganes d’estimar i de tant en tant, per primera vegada a la vida, aconsegueix deixar de pensar que el món li vol fer mal i creure que ella pot sortir endavant sense dur al coll la soga del seu botxí.

Imatge de la campanya 'Mujeres co-inspirando'

El govern de Santos passa passa revista als sis mesos de començar el seu mandat. Un dels temes foscos es la seguretat que fins ara no sembla tenir del nou govern l’atenció requerida per la delicada situació en què es troba. En els darrers anys el nombre d’assassinats s’han mantingut constant i els paramilitars que suposadament s’havien desmobilitzat ara lideren aproximadament la meitat de les bandes criminals, conegudes com a Bacrims, que s’estan consolidant en alguns dels territoris nacionals. Una situació difícil d’abordar i que li resta popularitat al nou president perquè la violència ara, afecta més la població urbana que es la que té pes en allò que es diu ‘opinió pública’.

I sense canviar de tema, a Cali avui ha començat la seva travessia la vuitena edició de Escuela Politica de Mujeres Pazificas, una escola que cada any reuneix durant cinc mesos aproximadament 40 dones de totes les condicions socials i econòmiques que comparteixen l’interès pel treball col·lectiu i el desig de viure en una societat en pau i en que es respectin els drets de les dones. Sembla una demanda molt elemental, però no és fàcil de fer complir i el fet que aquestes dones es reuneixin a treballar per aquest objectiu comú cada dissabte a les vuit del matí, ja es un petit gest transformador. El model d’aprenentatge d’aquesta escola es basa en compartir sabers, generar una recerca de coneixement comú que fuig de les veritats absolutes, cada opinió i cada paraula es escoltada amb respecte i atenció i els coneixements pràctics quotidians no tenen menys valor que els acadèmics. ‘Aprendre no només a fer si no també a ser’, de manera que el coneixement adquirit no consisteix en una acumulació de referencies si no en allò que es genera amb l’experiència i les relacions.

En el moment d’anunciar els sabers que cada una pot aportar al grup diu l’Iris: ‘Yo soy un poco carpintera, un poco infermera, un poco electricista, un poco poeta, un poco mamá, un poco masajista, un poco dañadora de ropa, jeje!’. Les instigadores de l’Escola, tot i que aquesta ja té un bagatge i un reconeixement a nivell local i nacional, no l’han volgut homologar com a Diplomat Universitari, perquè això els requeria limitar l’accés a dones que tinguessin com a mínim el batxillerat. Elles han decidit que perdre’s el coneixement de les moltes dones sabies que no han passat anys a les aules era un preu massa alt a pagar. Aquesta Escola està homologada pel saber i el coneixement de les dones, diuen. I punt, afegeixo.

Sento una profunda admiració per les dones colombianes que, com en tots els conflictes, son les que lluiten cada dia per seguir sostenint la vida enmig de la destrucció. A les Bacrims pràcticament no hi ha dones, als moviments que defensen la pau i els drets de les dones, afortunadament hi ha alguns homes, aliats que han perdut la por de ‘no ser prou mascles’. Quan la dualitat es fa tant evident, caic en la temptació de somiar que aquest nou mil·lenni dugui nom de dona i que les xarxes que les ‘pacifiques’ estan teixint sense fer gaire enrenou, esdevinguin al fi, prou resistents per que no caiguem tots plegats a l’abisme.

Fotografía: Holanda Caballero-Mafla

Mama Jacinta, es una indígena Misak, de gairebé 60 anys. Una dona que va ser la primera i última alcaldessa del poble Misak de Silvia, una dona que es va negar a casar-se per no haver “d’omplir la panxa” a cap home, però que ha criat tres fills adoptius. Una dona que amb una ma fila teles tradicionals i a l’altra hi duu el matxet, el mateix matxet que manté sota el llit quan dorm, el mateix matxet amb el que encara treballa cada dia la terra.

La gravem per un documental sobre el treball de la dona al camp. Com cada dimarts, Mamá Jacinta ha anat a vendre els seus farcellets de ceba al mercat per guanyar-se un sou setmanal que no arriba als 10 euros i amb el que manté encara dos dels fills que ha assumit com a propis després que els seus progenitors naturals els abandonessin.

Els dies de mercat, també es reuneixen a cuinar a la vora d’un gran fogó les lideresses del poble Misak, que son les esposes dels alcaldes, governadors i ‘alguacils’. L’època en que les dones podien accedir llocs d’autoritat propis es va acabar quan els van atribuir les infidelitats que ocorrien al ‘Cabildo’ quan era mixt. Ara es reuneixen a cuinar i aprofiten per parlar de temes que afecten la comunitat i que les afecten a elles. Mama Jacinta, per la seva condició, no va a aquestes reunions, però avui hi va perquè l’estem gravant i hem generat la situació per poder-les entrevistar conjuntament. Mama Jacinta assisteix a aquesta trobada autoencomanent-se una missió secreta que m’ha confessat aquest matí mentre esmorzàvem.

Volíem que fos una escena de conversa espontània, però amb el condicionament de la lent apuntat-les i nosaltres com a espectadors fan sobretot discursos a càmera, una mica actuats. Tot i això, hi ha una frase de la dona del governador que em colpeix. Mama Liliana només té 25 anys però té molta autoritat, se sent tot i la seva joventut. Ens explica que el seu temps és invers al nostre “Per això duem als nens al darrere, perquè son el passat i per això respectem tant la gent gran, perquè son el futur”. Una frase que provoca un canvi de perspectiva gairebé violenta en les nostres ments occidentals.

La directora del documental pregunta a mama Jacinta quin consell li donaria a la Liliana. A ella li brillen els ullets, es el moment de dur a terme la missió. “Consell, com a tal, no”, comença Jacinta, però li agrada de dir-li que això de cuinar està molt bé i es molt necessari però que també seria molt bo generar un espai en que participéssim les dones grans de la comunitat, com ella, que tenen molta experiència i compartir el seu coneixement amb la resta de dones de la comunitat, podrien unir-se per fer una escola de mares i treballar també el tema de la salut de la dona.

Una de les Mamas del cercle pren la paraula per dir que la idea li sembla molt bona. La resta assenteixen amb el cap. Quan acabem “l’entrevista”, com acostuma a passar, comença l’escena “realment interessant”. Comencen a parlar fluidament, totes participen i sembla que el tema els desperta molt d’interès. Ho fan en la seva llengua.

Quan ja marxem, al jeep, li pregunto a Mama Jacinta de què parlaven i m’explica que de la proposta que els ha fet, han decidit que d’ara endavant les esposes dels líders comunitaris cuinaran només fins al migdia i després es reuniran amb les dones de la comunitat que ho vulguin, especialment amb les grans, per parlar dels temes que els afecten com a dones guambianes i buscar solucions comunes. Mama Jacinta ha complert la seva missió secreta – admiració- i nosaltres hem estat les seves còmplices – orgull-. Tant de bo, penso, sigui aquest el futur que ens espera.

A Colòmbia el 2010 probablement serà recordat com l’any en que Santos, el successor d’Uribe, va arribar a la presidència. A alguns els omplirà d’orgull. A d’altres els punyirà el cor pensar que tot va continuar igual després d’una excitant Ola verde pro Mockus en que “el canvi” es va sentir possible i proper. Es recordaran en el recompte anual les Chuzadas del DAS (Departamento Administrativo de Seguridad) que espiava magistrats, opositors i periodistes amb la complicitat de la cúpula parlamentària. Es recordarà potser que el relator de la ONU va fer públic que els falsos positivos eren sistemàtics i que la impunitat dels botxins abastava el 98,5 % dels cassos. Per qui no ho sàpiga els falsos positivos son assassinats de població civil a mans de soldats que els disfressen de guerrillers per cobrar les “recompenses” que els dona l’Estat -a l’estil far west- per cada mort entregat.

Pintura de Pablo Amaringo

Aquestes macabres noticies, es recordaran, o no, entre moltes d’altres noticies encara més macabres, però amb menys seguiment, que han omplert els titulars dels diaris i dels informatius de migdia. I tot i així, més enllà dels titulars desesperançadors, encara passen moltes coses en aquest país que ens permeten quedar-nos-hi i ens hi fan creure. No passen als despatxos ministerials, ni als de l’oposició, ni a les senderes on l’exèrcit assassina camperols. Passen a una cantonada on algú ven escultures fetes amb pastilles de sabó i s’hi guanya la vida, passen en un racó de la selva on una comunitat indígena classifica i etiqueta centenars d’arbres medicinals per poder transmetre el seu coneixement ancestral, passen a la parada d’autobús d’un aeroport de capital on algú t’ofereix ajuda senzillament perquè et veu perduda, a l’hort orgànic on treballen cooperativament cinquanta veïns del barri de ladera de Siloé. Passen a les malokes i finques on, a cada lluna, centenars de persones s’entreguen a pràctiques rituals, (com el yagé o el temazcal), que els confronten amb la pròpia mort i els fan passar-ho malament però que també els ajuden a renéixer amb una actitud més positiva vers l’entorn. Quelcom ha de morir perquè es doni “el canvi”. Potser el que ha canviat és “el canvi “ mateix. Potser encara que Mockus s’estavellés a les urnes hi ha alguna cosa que està canviant, en algun altre lloc que no apareix a les noticies.

Seguint la dita ‘per nadal cada ovella al seu corral’, he tornat a casa i per primera vegada he tingut una estranya sensació de ‘no pertinença’, alguns detalls que abans no distingia perquè formaven part del meu entorn immediat des que tinc us de raó, m’han sorprès. M’ha sorprès sorprendrem pel color de la vestimenta dels compradors i compradores que habiten en aquests dies prenadalencs el centre de la meva ciutat, els tons grisos, marrons i el negre predominant m’han fet sentir una estranyesa que m’ha omplert de satisfacció en pensar el lluny que queda el lloc d’on vinc.  Després ha estat la llum, a les vuit del matí no em podia creure que a aquella hora del dia el Sol semblés negar-se a acabar de sortir. La llum pàl·lida i blanquinosa a la que mai havia parat massa atenció se’m revela ara fascinant per contrast amb la llum groga del tròpic que ho posa tot violentament al descobert des de primera hora del matí.

Fotografia: Enric Borràs

Potser exagero havent-me acostumat tant a la rutina de Cali que en menys d’un any, ja em sento com una estrangera al meu país. Però hi ha alguna cosa excitant en mirar-se el món amb el que una amiga va denominar “ulls de viatger”. Crec que s’assembla a mirar el món pels ulls d’un infant, ulls curiosos que allà on es paren hi descobreixen sempre quelcom nou. Crec que aquesta mirada es el millor regal de nadal que ens podem fer. Amb uns ulls nous, podem deixar de resseguir, conduits per la inèrcia, línies de contorns tan obvis i previsibles que mirem sense veure. Podem demanar als Reis uns ulls àvids de descoberta, disposats a dibuixar paisatges nous i a deixar-se sorprendre per la bellesa que hi ha, per exemple, en una llum pàl·lida, que ens pot recordar, per seguir amb l’exemple, que al país dels abrics negres, després de l’hivern existeix la primavera.

"fanalets" al barri San Antonio

A Colòmbia ja ha arribat el Nadal. El dia 7 de desembre, dia de les espelmetes, és el tret oficial de sortida.  Avui Cali és un festival de petards, de música i de fanalets, que parpellejen alternant-se amb les llums de nadal que es van començar a encendre just després de la festa de Hallowen. L’1 de novembre els aparadors de les botigues i els decorats domèstics van mudar del taronja i negre al vermell i verd.

A vegades em sembla que aquí mai es vol deixar de celebrar, les festes tradicionals s’empalmen una amb l’altra sense donar treva, i tothom s’hi bolca. El dia dels enamorats, el dia de l’amor i l’amistat, el dia de la mare, entre altres, comparteixen l’atapeït calendari d’esdeveniments especials amb una gran quantitat de festes de les que ja ningú recorda l’origen però que son motiu de festivitat. Aquestes més anònimes se celebren sempre en dilluns, gràcies a un decret nacional que va aprovar moure tots els festius irrellevants al dilluns, convertint Colòmbia en el país dels caps de setmana de tres dies.

L’origen de la festa dels fanalets té a veure amb la immaculada concepció, el dia que Pío IX va declarar aquest dogma va demanar a la comunitat cristiana que encengués una llum per poder il·luminar-lo i diuen que a tot el món es van encendre espelmes, també es relaciona amb la voluntat de creure i de “voler sortir de la foscor” que en aquell moment representava l’heretgia que acusava Maria d’impura. Segurament avui molta gent desconeix aquest origen, però es provable que en l’encesa de fanals i en la compulsió celebratòria d’aquest país hi hagi molt d’aquest “voler creure” i d’aquest “sortir de la foscor” dels que parla la tradició. Entre d’altres es pot voler sortir de la foscor de l’heretgia moderna que anomena “desastre natural” al fet que aquest hivern ja hi hagi hagut a Colòmbia prop de 200 morts a causa de les pluges, 2.000 vivendes destruïdes i gairebé 1 milió i mig de persones afectades. Aquesta “foscor” que ja fa anys que es repeteix, no es producte d’un mal dit fenomen “natural” ni de la voluntat divina, sinó d’una manca de planificació territorial i urbanística i d’una negligència constant en la gestió de les infraestructures, dos mals que no deixen acabar d’encendre la llum.

El moviment indígena llatinoamericà fa temps que ha pres consciència de la importància de la comunicació i s’està armant amb gravadores, càmeres i llenguatge multimèdia. Fa dues setmanes vam tenir la sort d’assistir a la Cimera de Comunicació Indígena de Labya Yala – nom originari d’Amèrica-. Al departament del Cauca (sudorient colombià) es van reunir més de 1500 persones vingudes de tot el continent, des d’Arizona fins la Patagònia. Va ser una setmana en la que es va fer molta feina, es pot comprovar a la declaració de la trobada. La comunitat Misak de La María va assumir una logística ben complexa i la guàrdia indígena, un cos d’ordre i d’autodefensa, armat únicament amb bastons, que s’encarrega de la seguretat a les comunitats de tot l’estat, va contribuir a que l’esdeveniment fluís sense problemes. El moviment indígena del Cauca, i de Colòmbia en general es caracteritza per una gran disciplina, els ha tocat, han estat molt castigats per la violència de tots colors i l’estat els ha intentat criminalitzar acusant-los de guerrillers. Un exemple del seu grau d’organització es que l’any 2008 van fer una marxa per dur a l’esfera publica les seves reivindicacions que va recórrer 120 quilometres i va aplegar prop de 60.000 participants.

En el camp de la comunicació, els indígenes del Cauca tenen un projecte formatiu a escala estatal, que consisteix en una escola que convoca tallers intensius cada dos mesos i en la que hi participen més de cent alumnes delegats de les comunitats de tot el país. Fa poc han acabat la cinquena edició. A les dues últimes hi hem participat com a formadors amb uns companys de la Universitat pública de Cali, hi hem après molt. En una de les sessions mentre fèiem un recorregut per la història de les imatges, veiem i comentàvem la fotografia d’una piràmide egípcia. “Què ens diu aquesta imatge?”, preguntava la meva companya a l’auditori. Una noia li va respondre: “Era un símbol de poder, perquè les feien els esclaus i així l’Imperi els feia sentir qui era el qui manava quan arrossegaven les pedres”. Em va semblar una molt bona resposta. Em va evocar una imatge actual, les piràmides d’avui dia son els grans grups mediàtics, els esclaus que les construïm som els exèrcits de becaris i treballadors precaris que els aixequem amb el nostre treball escassament remunerat. Com a periodista alguna vegada m’he vist convertida en una mercenària de la comunicació, posant pedres a una piràmide que l’únic que fa es recordar-nos qui mana i esclafar-nos amb la seva omnipresència visual, i el pitjor es que ens hi regalem amb gust perquè creiem que ens estem realitzant professionalment. Es la perversió de l’esclavisme modern, que a més d’esprémer els nostres músculs esprem el nostre cervell.

Fotografia: Coca Nasa

Als mitjans de comunicació indígenes, els queda molt recorregut, tenen molt per aprendre, i els cal augmentar la seva incidència, però tot i així em fan enveja. Comuniquen allò que els cal per a sobreviure com a pobles. Comuniquen senzillament per a explicar qui son i què els passa. Una funció primària i senzilla de la comunicació que nosaltres a vegades perdem de vista entre tant desert espiritual i tant imperi del diner basat en l’entertainment. Read the rest of this entry »

Fotografía: Andrea Said

Fa uns dies estàvem en un parc a la nit prenent cervesa, una activitat que la temperatura gairebé sempre estiuenca de Cali permet i afavoreix amb massa freqüència. Ens vam asseure a les cadires d’una senyora que tenia una paradeta de “fritanga”, es a dir, tot tipus de menjars farcits i empanats que venen a quasi totes les cantonades d’aquesta ciutat. Aviat va sortir el també massa recurrent tema de l’alcohol i la senyora ens va dir orgullosa que ella ja mai tenia ressaca perquè havia begut massa durant la seva joventut, com si ja hagués aconseguit la immunitat. De seguida li van començar a brillar els ullets i va començar a parlar de les grans nits que es vivien a Cali quan ella era més jove, dels concerts de cantants de salsa de primera línia, com Hèctor Lavoe i de les festes a les que anava gairebé cada dia sense haver de gastar ni un cèntim. Ella era cambrera a l’Hotel Continental, un dels més exclusius de la ciutat, i cada nit bona part del personal sortia d’allà amb alguns dels clients que les duien a ballar i a beure fins la matinada, “era l’època dels germans Orejuela”, “qui eren els Orejuela?”, pregunto jo, “eren els del càrtel de Cali”, es clar, ara ho entenc, les festes gratis, somric. “Molta joventut es va perdre” contínua la senyora mentre encara li somriuen els ulls, “massa festa per tot arreu, molts diners” I després, sembla que més per deure que per ganes, fa una anotació “també hi havia molts assassinats, es clar. No es podia estar a aquesta hora així en un parc, sempre hi havia trets, per tot arreu mataven gent”.

Cali va ser una ciutat molt violenta, encara ho és. L’any passat hi van haver prop de mil vuit-cents homicidis, en una ciutat amb una població similar a la de Barcelona son moltes morts violentes, les estadístiques no son gaire diferents a Medellín i a Bogotà, però el mapa de la violència a les capitals colombianes ha canviat, ara es concentra principalment als barris de la perifèria, i ja no està controlada pels càrtels. El narcotràfic s’ha atomitzat, ara s’assembla més al que solem anomenar “delinqüència comú” i ja no és tan ostentós ni tan influent. Els assassins ja no vesteixen d’Armani, ni condueixen cotxes amb vidres foscos, ni paguen festes. Es curiós, el que fa la subjectivitat, molta gent pensa que Cali ha sortit d’una època fosca, la senyora de les empanades, s’ha quedat mirant al cel amb cara de malenconia i un somriure que ara també li travessa la boca. No costa gaire endevinar-li els pensaments. Somric i bec un altre glop de cervesa.