Camí del Punjab

divendres, 28/10/2011

(Sobre unes notes escrites en un tren camí del Punjab a l’octubre del 2006)

 

El sol apreta la pell encara. Hem deixat enrera Delhi, una ciutat que només es pot descriure amb superlatius. No hi ha res que es pugui assemblar a la meva normalitat de Barcelona, Delhi. Superpoblada, hiper-pobre, mega-rica, immensa, sorollosa, calenta, viva…

A Delhi és el lloc a on he après el significat autèntic i real de la paraula gent. Aquí gent vol dir persones diferents, sempre, a tot arreu, a tota hora, als costats i, segurament, amunt i avall. Gent. Gentada. Massa. Gernació. Una societat que s’enfronta al repte de convertir-se en el país més poblat del planeta sense un control de la natalitat real. Xina fa més de trenta anys que va imposar un control efectiu dels naixements gràcies al fet de tenir un estat gairebé omnipresent. A l’Índia “l’estat” és més una paraula que una realitat quotidiana, per tant la desacceleració del creixement de la població, juntament amb els esperats guanys en productivitat que se’n derivin, serà un dels seus reptes a afrontar en els propers anys.

Una altre cosa distintiva per un català acabat d’arribar és l’àmbit vial. Pot semblar clar que trànsit, multitud i clàxon van units, però aquí la sensació és que el soroll del clàxon ha acabat configurant un nou llenguatge, el qual és ben entès per tothom. Els carrils de circulació no són res (ja no parlem de senyalització), el que compta és l’espai. Tanmateix el trànsit flueix i va avançant per allà on no troba resistència i té el pas més fàcil, creant una espècie d’harmonia còsmica en el caos.
IMG_0127.JPG

El que m’ha semblat preciós son els vestits de les dones. N’he distingit de dos tipus. El primer, es un vestit llis i llarg, sense gaires plecs. El segon (exquisit) és un conjunt que permet veure les espatlles i la panxa de la dona i que va entrelligat d’una forma que sembla que el vestit l’abraci. Això si, el gran impacte és la varietat de colors de les teles. Uns colors vius, liles, grocs, blaus, turquesa, vermells, taronges, verds… Una explosió dels sentits.

Ja és tard. El tren continua tirant i jo intento escriure amb la llum del frontal. Passa aire. Cap finestra té vidres i les portes estan obertes. Estiro les cames al buit i noto el pessigolleig de les herbes.

IMG_0375.JPG

El poder militar de la Xina, real o fictici?

divendres, 7/01/2011

Últimament han sortit algunes notícies alertant del suposat increment del pressupost militar xinès, des de casa nostra fins (i sobretot) a la premsa internacional de referència (anglosaxona, of course). Les notícies d’aquests dies venen associades a informacions sobre un nou míssil capaç d’amenaçar l’omnipotent Navy dels Estats Units, una foto sobre un possible caça-bombarder stealth, invisible (la major part d’analistes posen en dubte la seva existència o efectivitat) i la nova generació de vaixells de guerra, entre ells la construcció d’un portaavions. Vull remarcar que per exemple els EUA tenen 11 portaavions en servei, l’estat espanyol en disposa de dos, mentre que la Xina, el més semblant que te és un antic aparell rus ancorat permanentment prop de Beijing que serveix, entre d’altres coses, per muntar una bona festa a mig estiu i fer-hi pujar turistes! Tot i així sí que es pot confirmar que la Xina n’està construint com a mínim un que es preveu que pot entrar en servei a mitjans d’aquesta dècada.

Els mitjans també ressalten la por que tenen els països veïns i justifiquen el fet que el Japó hagi decidit augmentar el pressupost militar amb l’objectiu explícit de contrarestar el potencial xinès (tot i que la seva constitució ho prohibeix). Tot aquest rebombori no es pot entendre sense explicar que el secretari de defensa del EUA visitarà el país asiàtic aquest diumenge i els mitjans nord-americans escalfen l’ambient amb la intenció que Robert Gates “piqui la cresta” a les autoritats xineses (per mi, aquestes notícies només volen posar sobre la taula un nou “greuge” contra la Xina per tal que els nord’americans tinguin un altre as a la màniga per negociar amb el país asiàtic sobre altres temes com el tipus de canvi del renminbi, el dèficit comercial, la compra de bons del Tresor, etc). Hi ha motiu per tanta preocupació? No es pot negar que el pressupost militar xinès ha augmentat bastant en els últims cinc anys i que des del 2002 el pressupost (calculat per l’Stockholm International Peace Research Institute, Sipri) s’ha multiplicat per 2. Tot i això, agafant els números d’aquesta agència internacional, la despesa militar de la Xina (dades del 2009) només representa el 6.4% del total mundial, mentre que la dels Estats Units arriba fins el 43%. Si comparem el potencial xinès amb el de l’Aliança Atlàntica (cal recordar que en cas de conflicte, tots els estats membres haurien de respondre conjuntament a un hipotètic atac contra els EUA) el resultat resulta gairebé patètic, ja que l’OTAN representa dos terços de la despesa global. Ara mirem els veïns, si agafem els teòrics amenaçats amb una aliança més sòlida amb els EUA (Japó, Corea del Sud i Taiwan) veiem que tampoc estan tan lluny de la segona potència econòmica mundial (s’emporten el 5,5% del total). Si ho mirem per la despesa en % del PIB, tenim com a resultat que els EUA destinen un 4.3% (dades de 2008) i la Xina el 2%, tinguent en compte que el PIB dels EUA és molt més gran que el xinès.

despesa militar.gif

GDP.gif

Ben mirat sembla que la despesa militar xinesa no representa una amenaça tan important com alguns mitjans ens volen fer creure. Doncs per què tanta preocupació? La forma com es tracta el tema ens pot ajudar a trobar una resposta, ja que segons la major part de mitjans analitzats el petit (però creixent) poder militar xinès posa en perill, atenció, l’actual supremacia  nord-americana a la regió. Per tant sembla que els temors estan més alimentats pel fet que la Xina estigui recuperant un cert poder militar regional i en menor mesura global, que pot fer perillar el concepte geoestratègic que tenen els nord-americans de la seguretat mundial, on ells (o els seus aliats) fan i desfan a la seva manera. A mi em sembla curiós el fet que molts analistes critiquen l’actualitazació de les forces armades xineses. Potser no recorden que de les quatre modernitzacions pregonades pel petit timoner Deng Xiaoping: agricultura, industria, tecnologia i defensa nacional, només l’última no s’ha acomplert ni, en certa mesura, començat. A finals dels setanta l’exèrcit xinès era fonamentalment terrestre, per no tenir, no era ni capaç de plantejar-se un desembarcament amfibi contra Taiwan amb garanties d’èxit. Tampoc cal parlar de la invasió xinesa de Vietnam (arran de certes disputes frontereres) que va acabar amb una retirada de l’exèrcit popular d’alliberament després de només poder penetrar uns pocs quilòmetres i patir quantioses baixes. A més, cal recordar que l’armament atòmic xinès és més o  menys el mateix que fa trenta anys. Per tant, per una potència naixent com la Xina, no és d’estranyar que vulgui intentar millorar els seus mecanismes de defensa, primer de tot per assegurar-se un control del seu espai marítim i vigilar les rutes comercials (els mitjans xinesos van veure com un super èxit que la seva armada pogués enviar uns vaixells de guerra a Somàlia per lluitar contra la pirateria, i sobretot poder-la avituallar!!), i després per “intimidar” uns veïns tan poderosos i amb un historial agressiu com Rússia, Japó, l’India o la m ateixa Navy.

El país del elefants

dimarts , 21/12/2010

Imagineu-vos un país del tamany de l’estat espanyol, amb una població similar a la de França, amb pluges abundants, amb dos rius enormes que irriguen tot el país i són, de fet, les grans autopistes, selves tropicals amb tot tipus d’animals, més de 3.000 km de costa i centenars de petites illes amb les platges més belles del món. Imagineu-vos també que si traces una circumferència de dos mil quilòmetres tens accés a uns mercats amb gairebé 3.000.000.000 de persones al bell mig de la zona econòmica més dinàmica del món, amb companyies relativament sòlides, un sistema financer saludable, amb una gran capital, un creixement econòmic proper al 8% aquest 2010, un clima empresarial envejable (lloc 19è a nivell mundial)… Però que tot i aquestes bones (i certes) dades, continuï essent un dels grans desconeguts pel mercat català i posat en dubte constantment pel capital internacional. Potser alguns ho heu endevinat, i sí, es tracta de Tailàndia. En aquesta petita entrada m’agradaria fer un repàs d’aquest fantàstic país i, si s’escau, animar a algun emprenedor a canviar el pa amb tomata per un deliciós Pad Thai!

L’economia de Tailàndia ha sorprès a la majoria d’analistes (jo mateix) pel bon resultat que ha aconseguit en aquest 2010. Si el 2009 Tailàndia es va veure sorpresa per la crisi i va ser dels pitjors realitzadors de la zona (-2,3%), sobretot per la caiguda del comerç exterior (les exportacions representen prop del 60% del PIB), el 2010 el país creixerà entre un 7,5-7,9%. La xifra ha sorprès sobretot perquè entre els mesos de març i maig la crisis política que viu el país va tornar de forma violenta a la palestra. De fet, el país es troba immers en una lluita política (no exempta de violència) des que l’exèrcit, amb el suport de les elits de Bangkok, va protagonitzar un cop d’estat contra el president Thaksin el 2006. A partir de llavors s’han anat reproduint enfrontaments entre els partidaris del nou govern colpista i els “red shirts”. Aquest és un moviment heterogeni on destaquen els partidaris del defenestrat president Thaksin, un dels homes més rics de Tailàndia i segurament del món, moltes vegades acusat de populista i amb el suport de la població rural del nord i el nord est , gràcies a les ajudes que va establir durant el seu mandat. Les protestes més sonades han estat el tancament de l’aeroport internacional de Bangkok el desembre de 2008 o l’encara més espectacular ocupació literal (amb barricades i tot) del centre comercial i financer de la ciutat.

Tanmateix, el que més enterboleix el clima polític és la incerta salut del rei Bhumibol Adulyadej (Rama IX) que entra i surt dels hospitals amb certa freqüència, l’última vegada el setembre de 2009 (fins el dia d’avui). El rei, apart de ser el mandatari més longeu a nivell mundial, també és el pal de paller del sistema polític tailandès (controla part de les empreses més importants del país i l’exèrcit l’hi és fidel) i molts analistes es pregunten que passarà en un futur pròxim quan el mandatari mori. A més, l’any vinent està previst que es celebrin eleccions i en un clima difícil i amb l’arbitre reial fora de joc, la incertesa augmenta. Segons els propis tailandesos, l’opció més probable és que guanyin un dels dos sectors, per poc marge, i que a poc a poc es reinstauri un sistema democràtic.

Continuant amb el tema econòmic, el protagonisme per Tailàndia en aquest 2010 (apart de la notable recuperació econòmica) ha estat la massiva entrada de capital al país, majoritàriament de caràcter especulatiu, gràcies als sòlids fonaments del país, un dèficit public relativament petit (45%) i el caràcter obert de l’economia. Les massives entrades de capital han provocat que la divisa del país (Baht) s’apreciés més d’un 10% contra el dòlar aquest any (el major registre a l’Àsia) i que augmentessin les preocupacions respecte a la formació de bombolles especulatives en el mercat bursàtil (ha augmentat prop d’un 40%) i l’immobiliari. Per fer front a aquesta situació, el país ha establit una taxa del 15% per aquells estrangers que vulguin comprar bons del govern.

Els reptes del país pels pròxims anys es mantenir el bon desenvolupament econòmic, tot intentant alleugerir les tensions polítiques. Tot i això, i en línia amb les propostes de l’FMI, el país hauria d’augmentar la despesa pública, aprofundir en el mercat financer i, especialment, millorar les infraestructures i el capital humà.

La Xina s’escalfa

diumenge, 12/12/2010

A finals de setmana la Xina va decidir pujar el coeficient de caixa (Reserve Requirement Ratio, RRR) per sisena vegada aquest any, fins al 18.5% pels grans bancs i al 16.5% per la resta.  Això significa que els bancs comercials hauran de guardar una quantitat més gran de reserves al banc central i d’aquesta manera, segons les autoritats econòmiques, es podrà drenar liquiditat del sistema financer, per tal de contenir les pressions inflacionàries i prevenir un sobreescalfament de l’economia. I per què han fet això?

Pot ser que la major part de la gent que viu a Europa pensi que aquest tema és irrellevant, però el recent moviment de Xina amaga un dels principals factors que està liderant els mercats asiàtics  en les últimes setmanes. Com és àmpliament conegut, Xina ha sabut “torejar” la crisis financera mundial molt millor que la resta de països. Apart de no caure en recessió, Xina ha sortit reforçada amb unes taxes de creixement de la major part de variables macroeconòmiques superiors o iguals a les que gaudia abans de la crisi. Es podrien enumerar molts factors per tal d’explicar aquest èxit, però només en citarem alguns per tal d’acotar la qüestió d’aquesta entrada, el sobreescalfament de la (ja) segona economia mundial. Doncs resulta que davant la davallada de la demanda externa, les autoritats xineses van decidir potenciar la demanda interna bàsicament a través de subsidis als consumidors, estimular una ja potentíssima inversió (pública i privada) i llançar un dels plans d’estímul més ambiciosos del planeta (equivalent al 15% del PIB). Tot això acompanyat d’un creixement del crèdit espectacular per part dels bancs (a petició de les autoritats), per tal de finançar tots aquells projectes i mesures que s’havien endegat (un altre dia podríem parlar de la qualitat d’aquests crèdits que es van facilitar de forma massiva, sense un control del tot rigorós, que segurament passarà factura en alguns bancs, però personalment crec que de forma no gaire aguda). El resultat de tot això, com ja s’ha comentat, va ser un manteniment del creixement del PIB, però amb un risc molt evident: la possibilitat de fer augmentar la inflació fins a límits no saludables i facilitar la creació de bombolles en determinats actius (en particular l’immobiliari).

Precisament dissabte, la Xina va anunciar que la inflació de novembre s’havia situat per damunt del 5% interanual, trencant per segon més consecutiu el límit màxim de tolerància del 4% (la part més alta del rang que de forma implícita assumeixen els participants del mercat com el que guia a les autoritats xineses) i amb unes perspectives no gaire positives (el preus del aliments continuen disparats). Per la seva part, els preus de les vivendes s’ha desaccelerat (comparat amb la xifra del mes passat) fins al 7,7% interanual el novembre, però han augmentat un 0,3% a nivell intermensual. A més a més, altres indicadors econòmics de novembre (exportacions, PMI…) mostren com l’economia xinesa està llançada. Les autoritats del país han actuat per tal de frenar l’activitat econòmica promulgant diverses mesures, com per exemple augmentar el RRR, endurir les condicions per adquirir noves vivendes (per tal de refredar el sector), restringir el crèdit per part dels bancs (degut a que els nous crèdits en yuans batran tots els rècords aquest any i faran miques les previsions del govern) i augmentar els tipus d’interès. Totes aquestes mesures estan encaminades a que la Xina aconsegueixi un “aterratge suau” de la seva economia, ja que si pel contrari l’economia es continua escalfant, les autoritats no tindran cap més remei que ser molt més agressius en les seves polítiques i això pot arrastrar a molts països de la zona que han crescut a l’estela del nou gegant asiàtic.

Davant aquesta situació, els mercats asiàtics es mostren intranquils i estan especulant que les autoritats xines augmentaran els tipus d’interès en les pròximes setmanes, a més de tornar a elevar el RRR. Apart, també s’esperen noves mesures de caràcter limitat en determinats sectors. El que no es preveu és que el RMB augmenti el pas de la seva apreciació contra l’USD, una mesura àmpliament demanada pels Estats Units i en menor mesura la UE que podria alleujar la inflació. Tanmateix, després de l’enorme superàvit comercial de novembre (superior als 20.000 milions de USD), la postura xinesa en contra de l’apreciació serà més difícil de mantenir. De totes maneres, la lògica xinesa ens diu que les autoritats voldran resoldre els problemes interns (inflació i sobreescalfament) amb mesures de caràcter intern, i els problemes de caràcter extern amb mesures de caràcter extern.

Seguirem atents als següents moviments.

Com cada dia, comencem a caminar

diumenge, 28/11/2010

IFC 1953.JPG

M’aixeco trasbalsat, fa una mica de fresca, i el primer que faig és treure l’snooze del mòbil (com l’odio), mirar quina hora és (les vuit i cinc), comprovar la temperatura (23 graus) i fer una ullada ràpida a veure si hi ha algun correu urgent, cap. La gràcia de viure en una casa de trenta metres quadrats és que et pots assentar a la taula per esmorzar, mentre treus la llet de la nevera i tens els peus còmodament recolzats sobre el sofà. Ben mirat és una forma de guanyar temps. Menjo quatre galetes mentre repasso les notícies i escolto la Susan Li. Dutxa, rentar les dents, desodorant, perfum, escollir la camisa i vestir-me. Finalment ajustar la corbata, agafar la maleta del gimnàs i tocar-me segons el ritual mòbil-cartera-claus. Ja podem sortir de casa. Tres quarts menys cinc de nou.

IFC 123.JPG

Un dia assoleiat, perfecte. El restaurant libanès de davant de casa també obre, passo pel costat d’una botiga que té uns coixins que m’encanten, després la pizzeria italiana, la pastisseria de terrines de crema on tanta gent s’hi tira fotos, la llibreria i finalment el supermercat 7/11, a on hi carrego l’octopus card i pago la factura de la llum. 300 honkis si us plau. Pujo les escales i ja sóc a l’scalator, l’escala mecànica més llarga del món. De fet mai ho he acabat d’entendre, perquè en realitat es tracta de diversos trams seguits d’escala mecànica i no d’un de sol. Em deixo portar mentre actualitzo les notícies al mòbil i busco les primeres reaccions a la pujada del coeficient de caixa per part de la Xina anunciada el divendres passat (permeteu-me un petit incís, felicitar el diari ARA per haver firmat un acord amb el que és, per mi, el millor mitjà de comunicació d’abast global, el New York Times).

Les escales s’acaben i comencen els diferents passos elevats que creuen la ciutat per sobre de la xarxa viària. Moltes vegades caminant per aquí a dalt tinc la sensació que en aquesta ciutat el peató ha perdut la guerra de l’espai públic. Començo a arribar al districte financer i persones que caminen inunden totes les passarel·les. Obro les portes de l’edifici just per on desemboquen les boques del metro que escupen, literalment, riuades de gent i, per desgràcia, vaig en contra direcció! Passat el punt crític, el volum de gent baixa, i pots seguir caminant pel centre comercial, on centenars de persones (majoritàriament dones) comencen a obrir, també, les botigues de les grans marques comercials on segurament mai no hi podran comprar res. Finalment, arribo a les meves portes d’accés, passo la targeta i un dels conserges amablement m’obre la porta de l’ascensor. Son quasi les nou i mentre pugem veig com la Susan Li s’està apunt d’acomiadar per deixar pas amb en Rishaad Salamat. Com sempre, en el millor moment arribo a la meva planta i em perdo el final d’una entrevista sobre si la pujada del coeficient de reserva a la Xina serà entesa pels mercats com una forma positiva d’alentir l’economia, o bé augmentarà els temors de noves mesures més dràstiques. Personalment, crec que a mig termini pot ser una mesura adequada, però no suficient, i que per tant la incertesa sobre quins seran els següents passos farà que els mercats continuïn nerviosos.

IFC daytime.jpg

S’obre la porta i enfilo cap al meu lloc, saludo l’equip i encenc  el terminal. Una explosió de finestres amb gràfiques, notícies, números verds i vermells (de fet avui més vermells que no pas verds) apareixen davant meu. Son les nou i tres del matí i des d’Àsia comencem a caminar.