Com cada dia, comencem a caminar

IFC 1953.JPG

M’aixeco trasbalsat, fa una mica de fresca, i el primer que faig és treure l’snooze del mòbil (com l’odio), mirar quina hora és (les vuit i cinc), comprovar la temperatura (23 graus) i fer una ullada ràpida a veure si hi ha algun correu urgent, cap. La gràcia de viure en una casa de trenta metres quadrats és que et pots assentar a la taula per esmorzar, mentre treus la llet de la nevera i tens els peus còmodament recolzats sobre el sofà. Ben mirat és una forma de guanyar temps. Menjo quatre galetes mentre repasso les notícies i escolto la Susan Li. Dutxa, rentar les dents, desodorant, perfum, escollir la camisa i vestir-me. Finalment ajustar la corbata, agafar la maleta del gimnàs i tocar-me segons el ritual mòbil-cartera-claus. Ja podem sortir de casa. Tres quarts menys cinc de nou.

IFC 123.JPG

Un dia assoleiat, perfecte. El restaurant libanès de davant de casa també obre, passo pel costat d’una botiga que té uns coixins que m’encanten, després la pizzeria italiana, la pastisseria de terrines de crema on tanta gent s’hi tira fotos, la llibreria i finalment el supermercat 7/11, a on hi carrego l’octopus card i pago la factura de la llum. 300 honkis si us plau. Pujo les escales i ja sóc a l’scalator, l’escala mecànica més llarga del món. De fet mai ho he acabat d’entendre, perquè en realitat es tracta de diversos trams seguits d’escala mecànica i no d’un de sol. Em deixo portar mentre actualitzo les notícies al mòbil i busco les primeres reaccions a la pujada del coeficient de caixa per part de la Xina anunciada el divendres passat (permeteu-me un petit incís, felicitar el diari ARA per haver firmat un acord amb el que és, per mi, el millor mitjà de comunicació d’abast global, el New York Times).

Les escales s’acaben i comencen els diferents passos elevats que creuen la ciutat per sobre de la xarxa viària. Moltes vegades caminant per aquí a dalt tinc la sensació que en aquesta ciutat el peató ha perdut la guerra de l’espai públic. Començo a arribar al districte financer i persones que caminen inunden totes les passarel·les. Obro les portes de l’edifici just per on desemboquen les boques del metro que escupen, literalment, riuades de gent i, per desgràcia, vaig en contra direcció! Passat el punt crític, el volum de gent baixa, i pots seguir caminant pel centre comercial, on centenars de persones (majoritàriament dones) comencen a obrir, també, les botigues de les grans marques comercials on segurament mai no hi podran comprar res. Finalment, arribo a les meves portes d’accés, passo la targeta i un dels conserges amablement m’obre la porta de l’ascensor. Son quasi les nou i mentre pugem veig com la Susan Li s’està apunt d’acomiadar per deixar pas amb en Rishaad Salamat. Com sempre, en el millor moment arribo a la meva planta i em perdo el final d’una entrevista sobre si la pujada del coeficient de reserva a la Xina serà entesa pels mercats com una forma positiva d’alentir l’economia, o bé augmentarà els temors de noves mesures més dràstiques. Personalment, crec que a mig termini pot ser una mesura adequada, però no suficient, i que per tant la incertesa sobre quins seran els següents passos farà que els mercats continuïn nerviosos.

IFC daytime.jpg

S’obre la porta i enfilo cap al meu lloc, saludo l’equip i encenc  el terminal. Una explosió de finestres amb gràfiques, notícies, números verds i vermells (de fet avui més vermells que no pas verds) apareixen davant meu. Son les nou i tres del matí i des d’Àsia comencem a caminar.

1 comentari

  • Toni Mestre

    04/12/2010 0:17

    Molt bé, crack!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús