El poder militar de la Xina, real o fictici?

Últimament han sortit algunes notícies alertant del suposat increment del pressupost militar xinès, des de casa nostra fins (i sobretot) a la premsa internacional de referència (anglosaxona, of course). Les notícies d’aquests dies venen associades a informacions sobre un nou míssil capaç d’amenaçar l’omnipotent Navy dels Estats Units, una foto sobre un possible caça-bombarder stealth, invisible (la major part d’analistes posen en dubte la seva existència o efectivitat) i la nova generació de vaixells de guerra, entre ells la construcció d’un portaavions. Vull remarcar que per exemple els EUA tenen 11 portaavions en servei, l’estat espanyol en disposa de dos, mentre que la Xina, el més semblant que te és un antic aparell rus ancorat permanentment prop de Beijing que serveix, entre d’altres coses, per muntar una bona festa a mig estiu i fer-hi pujar turistes! Tot i així sí que es pot confirmar que la Xina n’està construint com a mínim un que es preveu que pot entrar en servei a mitjans d’aquesta dècada.

Els mitjans també ressalten la por que tenen els països veïns i justifiquen el fet que el Japó hagi decidit augmentar el pressupost militar amb l’objectiu explícit de contrarestar el potencial xinès (tot i que la seva constitució ho prohibeix). Tot aquest rebombori no es pot entendre sense explicar que el secretari de defensa del EUA visitarà el país asiàtic aquest diumenge i els mitjans nord-americans escalfen l’ambient amb la intenció que Robert Gates “piqui la cresta” a les autoritats xineses (per mi, aquestes notícies només volen posar sobre la taula un nou “greuge” contra la Xina per tal que els nord’americans tinguin un altre as a la màniga per negociar amb el país asiàtic sobre altres temes com el tipus de canvi del renminbi, el dèficit comercial, la compra de bons del Tresor, etc). Hi ha motiu per tanta preocupació? No es pot negar que el pressupost militar xinès ha augmentat bastant en els últims cinc anys i que des del 2002 el pressupost (calculat per l’Stockholm International Peace Research Institute, Sipri) s’ha multiplicat per 2. Tot i això, agafant els números d’aquesta agència internacional, la despesa militar de la Xina (dades del 2009) només representa el 6.4% del total mundial, mentre que la dels Estats Units arriba fins el 43%. Si comparem el potencial xinès amb el de l’Aliança Atlàntica (cal recordar que en cas de conflicte, tots els estats membres haurien de respondre conjuntament a un hipotètic atac contra els EUA) el resultat resulta gairebé patètic, ja que l’OTAN representa dos terços de la despesa global. Ara mirem els veïns, si agafem els teòrics amenaçats amb una aliança més sòlida amb els EUA (Japó, Corea del Sud i Taiwan) veiem que tampoc estan tan lluny de la segona potència econòmica mundial (s’emporten el 5,5% del total). Si ho mirem per la despesa en % del PIB, tenim com a resultat que els EUA destinen un 4.3% (dades de 2008) i la Xina el 2%, tinguent en compte que el PIB dels EUA és molt més gran que el xinès.

despesa militar.gif

GDP.gif

Ben mirat sembla que la despesa militar xinesa no representa una amenaça tan important com alguns mitjans ens volen fer creure. Doncs per què tanta preocupació? La forma com es tracta el tema ens pot ajudar a trobar una resposta, ja que segons la major part de mitjans analitzats el petit (però creixent) poder militar xinès posa en perill, atenció, l’actual supremacia  nord-americana a la regió. Per tant sembla que els temors estan més alimentats pel fet que la Xina estigui recuperant un cert poder militar regional i en menor mesura global, que pot fer perillar el concepte geoestratègic que tenen els nord-americans de la seguretat mundial, on ells (o els seus aliats) fan i desfan a la seva manera. A mi em sembla curiós el fet que molts analistes critiquen l’actualitazació de les forces armades xineses. Potser no recorden que de les quatre modernitzacions pregonades pel petit timoner Deng Xiaoping: agricultura, industria, tecnologia i defensa nacional, només l’última no s’ha acomplert ni, en certa mesura, començat. A finals dels setanta l’exèrcit xinès era fonamentalment terrestre, per no tenir, no era ni capaç de plantejar-se un desembarcament amfibi contra Taiwan amb garanties d’èxit. Tampoc cal parlar de la invasió xinesa de Vietnam (arran de certes disputes frontereres) que va acabar amb una retirada de l’exèrcit popular d’alliberament després de només poder penetrar uns pocs quilòmetres i patir quantioses baixes. A més, cal recordar que l’armament atòmic xinès és més o  menys el mateix que fa trenta anys. Per tant, per una potència naixent com la Xina, no és d’estranyar que vulgui intentar millorar els seus mecanismes de defensa, primer de tot per assegurar-se un control del seu espai marítim i vigilar les rutes comercials (els mitjans xinesos van veure com un super èxit que la seva armada pogués enviar uns vaixells de guerra a Somàlia per lluitar contra la pirateria, i sobretot poder-la avituallar!!), i després per “intimidar” uns veïns tan poderosos i amb un historial agressiu com Rússia, Japó, l’India o la m ateixa Navy.

1 comentari

  • Andreu Vidal

    10/01/2011 8:56

    És evident que sols es tracta de l’excusa que necessiten els EUA per augmentar el presupost destinat a la –ha ha ha– defensa.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús