Camí del Punjab

(Sobre unes notes escrites en un tren camí del Punjab a l’octubre del 2006)

 

El sol apreta la pell encara. Hem deixat enrera Delhi, una ciutat que només es pot descriure amb superlatius. No hi ha res que es pugui assemblar a la meva normalitat de Barcelona, Delhi. Superpoblada, hiper-pobre, mega-rica, immensa, sorollosa, calenta, viva…

A Delhi és el lloc a on he après el significat autèntic i real de la paraula gent. Aquí gent vol dir persones diferents, sempre, a tot arreu, a tota hora, als costats i, segurament, amunt i avall. Gent. Gentada. Massa. Gernació. Una societat que s’enfronta al repte de convertir-se en el país més poblat del planeta sense un control de la natalitat real. Xina fa més de trenta anys que va imposar un control efectiu dels naixements gràcies al fet de tenir un estat gairebé omnipresent. A l’Índia “l’estat” és més una paraula que una realitat quotidiana, per tant la desacceleració del creixement de la població, juntament amb els esperats guanys en productivitat que se’n derivin, serà un dels seus reptes a afrontar en els propers anys.

Una altre cosa distintiva per un català acabat d’arribar és l’àmbit vial. Pot semblar clar que trànsit, multitud i clàxon van units, però aquí la sensació és que el soroll del clàxon ha acabat configurant un nou llenguatge, el qual és ben entès per tothom. Els carrils de circulació no són res (ja no parlem de senyalització), el que compta és l’espai. Tanmateix el trànsit flueix i va avançant per allà on no troba resistència i té el pas més fàcil, creant una espècie d’harmonia còsmica en el caos.
IMG_0127.JPG

El que m’ha semblat preciós son els vestits de les dones. N’he distingit de dos tipus. El primer, es un vestit llis i llarg, sense gaires plecs. El segon (exquisit) és un conjunt que permet veure les espatlles i la panxa de la dona i que va entrelligat d’una forma que sembla que el vestit l’abraci. Això si, el gran impacte és la varietat de colors de les teles. Uns colors vius, liles, grocs, blaus, turquesa, vermells, taronges, verds… Una explosió dels sentits.

Ja és tard. El tren continua tirant i jo intento escriure amb la llum del frontal. Passa aire. Cap finestra té vidres i les portes estan obertes. Estiro les cames al buit i noto el pessigolleig de les herbes.

IMG_0375.JPG

1 comentari

  • Ares

    31/01/2013 1:26

    Molt interessant! Algun dia, no molt llunyà tinc pensat venir per aquestes terres. Així que ben aviat et demanaré consell
    Fuet-i-Mate

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús