Arxiu de la categoria ‘Àsia’

El poder militar de la Xina, real o fictici?

divendres, 7/01/2011

Últimament han sortit algunes notícies alertant del suposat increment del pressupost militar xinès, des de casa nostra fins (i sobretot) a la premsa internacional de referència (anglosaxona, of course). Les notícies d’aquests dies venen associades a informacions sobre un nou míssil capaç d’amenaçar l’omnipotent Navy dels Estats Units, una foto sobre un possible caça-bombarder stealth, invisible (la major part d’analistes posen en dubte la seva existència o efectivitat) i la nova generació de vaixells de guerra, entre ells la construcció d’un portaavions. Vull remarcar que per exemple els EUA tenen 11 portaavions en servei, l’estat espanyol en disposa de dos, mentre que la Xina, el més semblant que te és un antic aparell rus ancorat permanentment prop de Beijing que serveix, entre d’altres coses, per muntar una bona festa a mig estiu i fer-hi pujar turistes! Tot i així sí que es pot confirmar que la Xina n’està construint com a mínim un que es preveu que pot entrar en servei a mitjans d’aquesta dècada.

Els mitjans també ressalten la por que tenen els països veïns i justifiquen el fet que el Japó hagi decidit augmentar el pressupost militar amb l’objectiu explícit de contrarestar el potencial xinès (tot i que la seva constitució ho prohibeix). Tot aquest rebombori no es pot entendre sense explicar que el secretari de defensa del EUA visitarà el país asiàtic aquest diumenge i els mitjans nord-americans escalfen l’ambient amb la intenció que Robert Gates “piqui la cresta” a les autoritats xineses (per mi, aquestes notícies només volen posar sobre la taula un nou “greuge” contra la Xina per tal que els nord’americans tinguin un altre as a la màniga per negociar amb el país asiàtic sobre altres temes com el tipus de canvi del renminbi, el dèficit comercial, la compra de bons del Tresor, etc). Hi ha motiu per tanta preocupació? No es pot negar que el pressupost militar xinès ha augmentat bastant en els últims cinc anys i que des del 2002 el pressupost (calculat per l’Stockholm International Peace Research Institute, Sipri) s’ha multiplicat per 2. Tot i això, agafant els números d’aquesta agència internacional, la despesa militar de la Xina (dades del 2009) només representa el 6.4% del total mundial, mentre que la dels Estats Units arriba fins el 43%. Si comparem el potencial xinès amb el de l’Aliança Atlàntica (cal recordar que en cas de conflicte, tots els estats membres haurien de respondre conjuntament a un hipotètic atac contra els EUA) el resultat resulta gairebé patètic, ja que l’OTAN representa dos terços de la despesa global. Ara mirem els veïns, si agafem els teòrics amenaçats amb una aliança més sòlida amb els EUA (Japó, Corea del Sud i Taiwan) veiem que tampoc estan tan lluny de la segona potència econòmica mundial (s’emporten el 5,5% del total). Si ho mirem per la despesa en % del PIB, tenim com a resultat que els EUA destinen un 4.3% (dades de 2008) i la Xina el 2%, tinguent en compte que el PIB dels EUA és molt més gran que el xinès.

despesa militar.gif

GDP.gif

Ben mirat sembla que la despesa militar xinesa no representa una amenaça tan important com alguns mitjans ens volen fer creure. Doncs per què tanta preocupació? La forma com es tracta el tema ens pot ajudar a trobar una resposta, ja que segons la major part de mitjans analitzats el petit (però creixent) poder militar xinès posa en perill, atenció, l’actual supremacia  nord-americana a la regió. Per tant sembla que els temors estan més alimentats pel fet que la Xina estigui recuperant un cert poder militar regional i en menor mesura global, que pot fer perillar el concepte geoestratègic que tenen els nord-americans de la seguretat mundial, on ells (o els seus aliats) fan i desfan a la seva manera. A mi em sembla curiós el fet que molts analistes critiquen l’actualitazació de les forces armades xineses. Potser no recorden que de les quatre modernitzacions pregonades pel petit timoner Deng Xiaoping: agricultura, industria, tecnologia i defensa nacional, només l’última no s’ha acomplert ni, en certa mesura, començat. A finals dels setanta l’exèrcit xinès era fonamentalment terrestre, per no tenir, no era ni capaç de plantejar-se un desembarcament amfibi contra Taiwan amb garanties d’èxit. Tampoc cal parlar de la invasió xinesa de Vietnam (arran de certes disputes frontereres) que va acabar amb una retirada de l’exèrcit popular d’alliberament després de només poder penetrar uns pocs quilòmetres i patir quantioses baixes. A més, cal recordar que l’armament atòmic xinès és més o  menys el mateix que fa trenta anys. Per tant, per una potència naixent com la Xina, no és d’estranyar que vulgui intentar millorar els seus mecanismes de defensa, primer de tot per assegurar-se un control del seu espai marítim i vigilar les rutes comercials (els mitjans xinesos van veure com un super èxit que la seva armada pogués enviar uns vaixells de guerra a Somàlia per lluitar contra la pirateria, i sobretot poder-la avituallar!!), i després per “intimidar” uns veïns tan poderosos i amb un historial agressiu com Rússia, Japó, l’India o la m ateixa Navy.

El país del elefants

dimarts , 21/12/2010

Imagineu-vos un país del tamany de l’estat espanyol, amb una població similar a la de França, amb pluges abundants, amb dos rius enormes que irriguen tot el país i són, de fet, les grans autopistes, selves tropicals amb tot tipus d’animals, més de 3.000 km de costa i centenars de petites illes amb les platges més belles del món. Imagineu-vos també que si traces una circumferència de dos mil quilòmetres tens accés a uns mercats amb gairebé 3.000.000.000 de persones al bell mig de la zona econòmica més dinàmica del món, amb companyies relativament sòlides, un sistema financer saludable, amb una gran capital, un creixement econòmic proper al 8% aquest 2010, un clima empresarial envejable (lloc 19è a nivell mundial)… Però que tot i aquestes bones (i certes) dades, continuï essent un dels grans desconeguts pel mercat català i posat en dubte constantment pel capital internacional. Potser alguns ho heu endevinat, i sí, es tracta de Tailàndia. En aquesta petita entrada m’agradaria fer un repàs d’aquest fantàstic país i, si s’escau, animar a algun emprenedor a canviar el pa amb tomata per un deliciós Pad Thai!

L’economia de Tailàndia ha sorprès a la majoria d’analistes (jo mateix) pel bon resultat que ha aconseguit en aquest 2010. Si el 2009 Tailàndia es va veure sorpresa per la crisi i va ser dels pitjors realitzadors de la zona (-2,3%), sobretot per la caiguda del comerç exterior (les exportacions representen prop del 60% del PIB), el 2010 el país creixerà entre un 7,5-7,9%. La xifra ha sorprès sobretot perquè entre els mesos de març i maig la crisis política que viu el país va tornar de forma violenta a la palestra. De fet, el país es troba immers en una lluita política (no exempta de violència) des que l’exèrcit, amb el suport de les elits de Bangkok, va protagonitzar un cop d’estat contra el president Thaksin el 2006. A partir de llavors s’han anat reproduint enfrontaments entre els partidaris del nou govern colpista i els “red shirts”. Aquest és un moviment heterogeni on destaquen els partidaris del defenestrat president Thaksin, un dels homes més rics de Tailàndia i segurament del món, moltes vegades acusat de populista i amb el suport de la població rural del nord i el nord est , gràcies a les ajudes que va establir durant el seu mandat. Les protestes més sonades han estat el tancament de l’aeroport internacional de Bangkok el desembre de 2008 o l’encara més espectacular ocupació literal (amb barricades i tot) del centre comercial i financer de la ciutat.

Tanmateix, el que més enterboleix el clima polític és la incerta salut del rei Bhumibol Adulyadej (Rama IX) que entra i surt dels hospitals amb certa freqüència, l’última vegada el setembre de 2009 (fins el dia d’avui). El rei, apart de ser el mandatari més longeu a nivell mundial, també és el pal de paller del sistema polític tailandès (controla part de les empreses més importants del país i l’exèrcit l’hi és fidel) i molts analistes es pregunten que passarà en un futur pròxim quan el mandatari mori. A més, l’any vinent està previst que es celebrin eleccions i en un clima difícil i amb l’arbitre reial fora de joc, la incertesa augmenta. Segons els propis tailandesos, l’opció més probable és que guanyin un dels dos sectors, per poc marge, i que a poc a poc es reinstauri un sistema democràtic.

Continuant amb el tema econòmic, el protagonisme per Tailàndia en aquest 2010 (apart de la notable recuperació econòmica) ha estat la massiva entrada de capital al país, majoritàriament de caràcter especulatiu, gràcies als sòlids fonaments del país, un dèficit public relativament petit (45%) i el caràcter obert de l’economia. Les massives entrades de capital han provocat que la divisa del país (Baht) s’apreciés més d’un 10% contra el dòlar aquest any (el major registre a l’Àsia) i que augmentessin les preocupacions respecte a la formació de bombolles especulatives en el mercat bursàtil (ha augmentat prop d’un 40%) i l’immobiliari. Per fer front a aquesta situació, el país ha establit una taxa del 15% per aquells estrangers que vulguin comprar bons del govern.

Els reptes del país pels pròxims anys es mantenir el bon desenvolupament econòmic, tot intentant alleugerir les tensions polítiques. Tot i això, i en línia amb les propostes de l’FMI, el país hauria d’augmentar la despesa pública, aprofundir en el mercat financer i, especialment, millorar les infraestructures i el capital humà.