Arxiu de la categoria ‘Xina’

El poder militar de la Xina, real o fictici?

divendres, 7/01/2011

Últimament han sortit algunes notícies alertant del suposat increment del pressupost militar xinès, des de casa nostra fins (i sobretot) a la premsa internacional de referència (anglosaxona, of course). Les notícies d’aquests dies venen associades a informacions sobre un nou míssil capaç d’amenaçar l’omnipotent Navy dels Estats Units, una foto sobre un possible caça-bombarder stealth, invisible (la major part d’analistes posen en dubte la seva existència o efectivitat) i la nova generació de vaixells de guerra, entre ells la construcció d’un portaavions. Vull remarcar que per exemple els EUA tenen 11 portaavions en servei, l’estat espanyol en disposa de dos, mentre que la Xina, el més semblant que te és un antic aparell rus ancorat permanentment prop de Beijing que serveix, entre d’altres coses, per muntar una bona festa a mig estiu i fer-hi pujar turistes! Tot i així sí que es pot confirmar que la Xina n’està construint com a mínim un que es preveu que pot entrar en servei a mitjans d’aquesta dècada.

Els mitjans també ressalten la por que tenen els països veïns i justifiquen el fet que el Japó hagi decidit augmentar el pressupost militar amb l’objectiu explícit de contrarestar el potencial xinès (tot i que la seva constitució ho prohibeix). Tot aquest rebombori no es pot entendre sense explicar que el secretari de defensa del EUA visitarà el país asiàtic aquest diumenge i els mitjans nord-americans escalfen l’ambient amb la intenció que Robert Gates “piqui la cresta” a les autoritats xineses (per mi, aquestes notícies només volen posar sobre la taula un nou “greuge” contra la Xina per tal que els nord’americans tinguin un altre as a la màniga per negociar amb el país asiàtic sobre altres temes com el tipus de canvi del renminbi, el dèficit comercial, la compra de bons del Tresor, etc). Hi ha motiu per tanta preocupació? No es pot negar que el pressupost militar xinès ha augmentat bastant en els últims cinc anys i que des del 2002 el pressupost (calculat per l’Stockholm International Peace Research Institute, Sipri) s’ha multiplicat per 2. Tot i això, agafant els números d’aquesta agència internacional, la despesa militar de la Xina (dades del 2009) només representa el 6.4% del total mundial, mentre que la dels Estats Units arriba fins el 43%. Si comparem el potencial xinès amb el de l’Aliança Atlàntica (cal recordar que en cas de conflicte, tots els estats membres haurien de respondre conjuntament a un hipotètic atac contra els EUA) el resultat resulta gairebé patètic, ja que l’OTAN representa dos terços de la despesa global. Ara mirem els veïns, si agafem els teòrics amenaçats amb una aliança més sòlida amb els EUA (Japó, Corea del Sud i Taiwan) veiem que tampoc estan tan lluny de la segona potència econòmica mundial (s’emporten el 5,5% del total). Si ho mirem per la despesa en % del PIB, tenim com a resultat que els EUA destinen un 4.3% (dades de 2008) i la Xina el 2%, tinguent en compte que el PIB dels EUA és molt més gran que el xinès.

despesa militar.gif

GDP.gif

Ben mirat sembla que la despesa militar xinesa no representa una amenaça tan important com alguns mitjans ens volen fer creure. Doncs per què tanta preocupació? La forma com es tracta el tema ens pot ajudar a trobar una resposta, ja que segons la major part de mitjans analitzats el petit (però creixent) poder militar xinès posa en perill, atenció, l’actual supremacia  nord-americana a la regió. Per tant sembla que els temors estan més alimentats pel fet que la Xina estigui recuperant un cert poder militar regional i en menor mesura global, que pot fer perillar el concepte geoestratègic que tenen els nord-americans de la seguretat mundial, on ells (o els seus aliats) fan i desfan a la seva manera. A mi em sembla curiós el fet que molts analistes critiquen l’actualitazació de les forces armades xineses. Potser no recorden que de les quatre modernitzacions pregonades pel petit timoner Deng Xiaoping: agricultura, industria, tecnologia i defensa nacional, només l’última no s’ha acomplert ni, en certa mesura, començat. A finals dels setanta l’exèrcit xinès era fonamentalment terrestre, per no tenir, no era ni capaç de plantejar-se un desembarcament amfibi contra Taiwan amb garanties d’èxit. Tampoc cal parlar de la invasió xinesa de Vietnam (arran de certes disputes frontereres) que va acabar amb una retirada de l’exèrcit popular d’alliberament després de només poder penetrar uns pocs quilòmetres i patir quantioses baixes. A més, cal recordar que l’armament atòmic xinès és més o  menys el mateix que fa trenta anys. Per tant, per una potència naixent com la Xina, no és d’estranyar que vulgui intentar millorar els seus mecanismes de defensa, primer de tot per assegurar-se un control del seu espai marítim i vigilar les rutes comercials (els mitjans xinesos van veure com un super èxit que la seva armada pogués enviar uns vaixells de guerra a Somàlia per lluitar contra la pirateria, i sobretot poder-la avituallar!!), i després per “intimidar” uns veïns tan poderosos i amb un historial agressiu com Rússia, Japó, l’India o la m ateixa Navy.

La Xina s’escalfa

diumenge, 12/12/2010

A finals de setmana la Xina va decidir pujar el coeficient de caixa (Reserve Requirement Ratio, RRR) per sisena vegada aquest any, fins al 18.5% pels grans bancs i al 16.5% per la resta.  Això significa que els bancs comercials hauran de guardar una quantitat més gran de reserves al banc central i d’aquesta manera, segons les autoritats econòmiques, es podrà drenar liquiditat del sistema financer, per tal de contenir les pressions inflacionàries i prevenir un sobreescalfament de l’economia. I per què han fet això?

Pot ser que la major part de la gent que viu a Europa pensi que aquest tema és irrellevant, però el recent moviment de Xina amaga un dels principals factors que està liderant els mercats asiàtics  en les últimes setmanes. Com és àmpliament conegut, Xina ha sabut “torejar” la crisis financera mundial molt millor que la resta de països. Apart de no caure en recessió, Xina ha sortit reforçada amb unes taxes de creixement de la major part de variables macroeconòmiques superiors o iguals a les que gaudia abans de la crisi. Es podrien enumerar molts factors per tal d’explicar aquest èxit, però només en citarem alguns per tal d’acotar la qüestió d’aquesta entrada, el sobreescalfament de la (ja) segona economia mundial. Doncs resulta que davant la davallada de la demanda externa, les autoritats xineses van decidir potenciar la demanda interna bàsicament a través de subsidis als consumidors, estimular una ja potentíssima inversió (pública i privada) i llançar un dels plans d’estímul més ambiciosos del planeta (equivalent al 15% del PIB). Tot això acompanyat d’un creixement del crèdit espectacular per part dels bancs (a petició de les autoritats), per tal de finançar tots aquells projectes i mesures que s’havien endegat (un altre dia podríem parlar de la qualitat d’aquests crèdits que es van facilitar de forma massiva, sense un control del tot rigorós, que segurament passarà factura en alguns bancs, però personalment crec que de forma no gaire aguda). El resultat de tot això, com ja s’ha comentat, va ser un manteniment del creixement del PIB, però amb un risc molt evident: la possibilitat de fer augmentar la inflació fins a límits no saludables i facilitar la creació de bombolles en determinats actius (en particular l’immobiliari).

Precisament dissabte, la Xina va anunciar que la inflació de novembre s’havia situat per damunt del 5% interanual, trencant per segon més consecutiu el límit màxim de tolerància del 4% (la part més alta del rang que de forma implícita assumeixen els participants del mercat com el que guia a les autoritats xineses) i amb unes perspectives no gaire positives (el preus del aliments continuen disparats). Per la seva part, els preus de les vivendes s’ha desaccelerat (comparat amb la xifra del mes passat) fins al 7,7% interanual el novembre, però han augmentat un 0,3% a nivell intermensual. A més a més, altres indicadors econòmics de novembre (exportacions, PMI…) mostren com l’economia xinesa està llançada. Les autoritats del país han actuat per tal de frenar l’activitat econòmica promulgant diverses mesures, com per exemple augmentar el RRR, endurir les condicions per adquirir noves vivendes (per tal de refredar el sector), restringir el crèdit per part dels bancs (degut a que els nous crèdits en yuans batran tots els rècords aquest any i faran miques les previsions del govern) i augmentar els tipus d’interès. Totes aquestes mesures estan encaminades a que la Xina aconsegueixi un “aterratge suau” de la seva economia, ja que si pel contrari l’economia es continua escalfant, les autoritats no tindran cap més remei que ser molt més agressius en les seves polítiques i això pot arrastrar a molts països de la zona que han crescut a l’estela del nou gegant asiàtic.

Davant aquesta situació, els mercats asiàtics es mostren intranquils i estan especulant que les autoritats xines augmentaran els tipus d’interès en les pròximes setmanes, a més de tornar a elevar el RRR. Apart, també s’esperen noves mesures de caràcter limitat en determinats sectors. El que no es preveu és que el RMB augmenti el pas de la seva apreciació contra l’USD, una mesura àmpliament demanada pels Estats Units i en menor mesura la UE que podria alleujar la inflació. Tanmateix, després de l’enorme superàvit comercial de novembre (superior als 20.000 milions de USD), la postura xinesa en contra de l’apreciació serà més difícil de mantenir. De totes maneres, la lògica xinesa ens diu que les autoritats voldran resoldre els problemes interns (inflació i sobreescalfament) amb mesures de caràcter intern, i els problemes de caràcter extern amb mesures de caràcter extern.

Seguirem atents als següents moviments.