L’Estat espanyol només negociarà si guanya el Sí

divendres, 25/09/2015

imatge-centrallogo-blanc.jpg_557055161

Es calcula que un 20% dels catalans i de les catalanes es declaren federalistes. Això vol dir que tots aquests conciutadans i conciutadanes volen que Catalunya tingui el màxim autogovern possible però dins de l’Estat espanyol i a través d’unes relacions bilaterals entre els governs català i espanyol. Durant dècades i fins fa poc, el federalisme ha estat el corrent majoritari del catalanisme. Però com bé sabem, la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, entre d’altres mesures continuades per empetitir l’autonomia catalana, ha disparat el sobiranisme.

A dia d’avui, bona part de les persones que volen més poder polític per Catalunya, però sense arribar a la independència, es plantegen votar Catalunya Sí que Es Pot, Unió Democràtica i també el PSC. Fins i tot, encara que sembli mentida, alguns federalistes votaran Ciutadans perquè no volen la independència. I és totalment respectable i comprensible. Ara bé, abans d’emetre el teu vot, m’agradaria que llegissis un parell de reflexions:

  1. Negociarà l’Estat espanyol un millor autogovern per Catalunya si guanya el NO? La resposta, valgui la redundància, és NO. Durant els darrers anys hi ha hagut intents sincers de les institucions catalanes de negociar més poders per a la Generalitat de Catalunya, tant a nivell polític, econòmic, social i cultural. Malauradament, no només la resposta de l’Estat ha estat tancar-se en banda, sinó que, a més a més, hi ha hagut la voluntat de reduir les competències del govern català. Una victòria del NO legitimaria l’Estat per seguir amb les polítiques de recentralització i qualsevol intent de pacte seria una quimera.

  2. Quins vots comptaran com a NO i quins vots comptaran com a Sí? PP, Ciutadans i PSC ja s’han inclòs en el bloc del NO. Fins aquí cap objecció. En canvi, Catalunya Sí que es Pot i Unió Democràtica s’autoubiquen en el camí del mig: referèndum sí, independència “ja veurem”. Però malauradament, com ja apunta el mateix govern espanyol i els mitjans de comunicació, tot el vot que no sigui Sí (Junts pel Sí o la CUP) serà comptat com a NO. Que sàpiga tota la bona gent que ara mateix preveu votar CSQEP o UDC que diumenge, quan surtin els gràfics, els seus vots apareixeran al bloc del NO. I em sabria greu que, amb tota la bona fe, catalanistes de pedra picada estiguessin contribuint a la victòria del statu quo (o pitjor). És a dir, que no canviï res o, fins i tot, que anem a pitjor.

Per tant, l’única possibilitat real per a què l’Estat espanyol consideri necessari asseure’s en una taula de negociació amb Catalunya – ja sigui per acordar més autogovern, ja sigui per pactar un referèndum o per discernir com es fa el repartiment de béns – és que guanyi el Sí. Tots sabem que a la cultura mediterrània, acostumada a la negociació i el regateig, i més a la Península Ibèrica, el millor per aconseguir els teus objectius és demanar més del que realment vols. Per això, amics catalanistes no-independentistes, federalistes, confederalistes, us animo a optar per Junts pel Sí o bé la CUP, les úniques opcions que donaran una posició de força al poble de Catalunya per poder negociar una millora. De segur que serà el vot més útil que hàgiu fet mai.

Espero haver ajudat a resoldre algun dubte. Moltes gràcies per la teva atenció.

El Sí ha de ser l’element gràfic principal de Junts pel Sí

divendres, 31/07/2015

sí

Quan queden menys de dos mesos per les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre, gairebé totes les candidatures tenen clara la seva imatge corporativa, és a dir, el logo, els colors, la tipografia, etc. Vaja, tot allò que constitueix la marca que els identifica i els diferencia de la resta dels seus competidors electorals. A dia d’avui, només desconeixem com serà la imatge de la candidatura Junts pel Sí – formada per CDC, ERC i les entitats sobiranistes – que té com objectiu assolir una majoria absoluta que legitimi la lectura dels resultats com un Sí a la independència de Catalunya. En paraules de membres de Junts pel Sí “les eleccions del 27S són el referèndum que l’Estat espanyol no ens ha deixat fer”.

Així doncs, tenint en compte la importància d’aquests comicis per l’esdevenir del nostre país, em prenc l’humil llicència d’apostar fort per l’opció que considero la més intel·ligent racionalment i emocionalment parlant. Al meu parer, la imatge corporativa de Junts pel Sí ha de tenir el Sí com element principal. Per què?

Si el 27S és per “Junts pel Sí” un referèndum, cal que la candidatura transmeti amb total normalitat que es tracta d’un plebiscit. I en un plebiscit se sol defensar o bé un Sí o bé un No. Com que aquesta és la llista del Sí és lògic que en tots els recursos gràfics el Sí sigui el símbol i element predominant. Per exemple: la butlleta de vot ha de ser un Sí, la cartelleria ha de jugar amb el Sí, el marxandatge també s’ha de centrar en el Sí..

No té cap mena de sentit centrar la imatge gràfica de la campanya en la marca “Junts pel Sí” perquè no hi ha temps material perquè es consolidi en l’imaginari col·lectiu i perquè es tracta d’una marca que – a priori – no tindrà recorregut en el temps. Es tracta d’una nova marca política o d’un “artefacte electoral per un moment excepcional”?

Perquè el Sí és un element positiu i potentíssim, cohesionador i aglutinador que sempre ajuda a sumar. Els elements optimistes són magnètics. Això ho sap molt bé la coalició d’ICV-Podemos que ha inclòs el Sí en el seu nom Catalunya Sí que es pot. Seria un error garrafal per la llista del Sí deixar-se prendre l’element que li dona sentit de ser i existir.

En resum, volem que el 27S sigui llegit com un referèndum? La resposta és un…

Una gran oportunitat per garantir el nou país

dimarts , 26/05/2015

Ada-Colau-BComu-ENRIC-CATALA_EDIIMA20150525_0262_5

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Els resultats de les eleccions municipals a Catalunya són molt esperançadors per tots aquells que tota la vida hem somiat en un país lliure, amb justícia social i una democràcia real. Ara hi ha més suport que mai a les formacions independentistes, hi ha un gir claríssim cap a les opcions d’esquerres i hi ha una tendència irreversible de susbstitució dels partits del establishment per partits “nous” (o renovats) o “de la gent normal”. Podeu llegir un breu de dades sobre les eleccions municipals molt interessant – fet per GESOP – clicant aquí.

“Ep, però l’Ada Colau ha guanyat a Barcelona!”, s’afanyen a dir els opinadors d’alguns mitjans, insinuant que la victòria de Colau és un cop contra el procés. Però res més lluny de la realitat: és la vegada que l’Ajuntament de Barcelona té més regidors independentistes. D’entrada 18, sumant CiU, ERC i les CUP. Mentre que PSC, PP i C’s sumats arriben als 12 regidors. I de moment, Barcelona en Comú, amb 11 regidors, la comptarem fora d’aquests dos blocs, ja que es mostra partidària al dret a decidir, però sense dir encara per quina opció es decanta.

És cert que la coalició municipalista de Guanyem – ICV – EUiA – Podemos – Procés Constituent no la podem incloure encara, a dia d’avui, dins del bloc independentista. Tal i com explica la futura Alcaldessa de Barcelona, dins de Barcelona en Comú hi ha independentistes, federalistes i gent que no està interessada en la qüestió nacional. I al mateix temps, Colau és plenament conscient que en aquestes eleccions municipals ha rebut vot – en clau municipal – de gent partidària al Sí a la independència.

En aquest context, l’Esquerra Nacional (ERC i la CUP) ha de saber llegir correctament els resultats d’aquest diumenge. Tenim davant dels nassos una oportunitat històrica per sumar l’esquerra transformadora pel dret a decidir al procés per la constitució d’una República Catalana que sigui capdavantera en les polítiques socials i democràtiques a Europa. Els catalans i les catalanes reclamen un CANVI en majúscules. I qui no ho vegi és cec.

La majoria del país es decanta per la independència. La majoria del país es decanta per les esquerres. La majoria del país es decanta per acabar amb l’establishment. En aquest sentit, el procés constituent només acabarà amb èxit si l’Esquerra Nacional és capaç de bastir ponts sòlids amb l’esquerra transformadora pel dret a decidir (que encara no ha decidit). I, al mateix temps, la “Catalunya en Comú” ha d’entendre que només arribant a acords amb l’Esquerra Nacional podrà fer possible el canvi de debò. Només la independència garantirà els recursos econòmics, infraestructures, eines i les mans lliures per fer una societat amb justícia social de debò.

En aquest sentit, a Barcelona, ERC i CUP haurien de garantir la governabilitat d’Ada Colau – encara que sigui des de l’oposició – tirant endavant les mesures socials i econòmiques que necessita la ciutat. ERC ha d’aportar també l’experiència i ajuda possible per assegurar que Barcelona es governa bé, fer que certes polítiques utòpiques puguin esdevenir polítiques reals. A canvi, Barcelona en Comú hauria d’aplicar mesures com el Salari Mínim de Ciutat proposat per Alfred Bosch, adherir Barcelona a l’Associació de Municipis per la Independència o ingressar els impostos de la ciutat a l’Agència Tributària de Catalunya. Aquests serien gestos en la bona direcció.

A nivell nacional, el 27 de setembre de 2015 viurem unes autèntiques eleccions plebiscitàries i constituents. No només votarem sobre la independència de Catalunya, sinó també votarem sobre com volem que sigui la futura República Catalana. En aquest sentit, Esquerra Republicana de Catalunya, amb Oriol Junqueras al capdavant, ha de ser qui lideri el gran CANVI que reclama el nostre país. Fa poc, Ada Colau assegurava que el seu moviment donaria suport a la independència si la lideraven les esquerres. Fem doncs que ningú tingui excuses per donar un suport clar i explícit al procés. ERC ha de liderar-ho perquè conté dins seu els tres ingredients que reclama la gran majoria de la societat catalana: independència, justícia social i regeneració democràtica. I a més a més, perquè es troba en una situació privilegiada per poder bastir grans majories que ens permetin fer realitat aquest gran repte.

Ara és l’hora de sumar encara més gent al procés constituent. I hi hem de dedicar tots els nostres esforços. Hi estem obligats. Ens hi juguem molt.

Votar depèn de tu

dilluns, 8/09/2014

mapa-v-senyeraMohandas Gandhi, pare de la independència de la Índia i de la no-violència, és l’autor d’una de les cites que han fet més fortuna. Diu així: “Primer t’ignoren, després se’n riuen, després t’ataquen i finalment, guanyes”. I, si algú en tenia cap dubte, l’independentisme català es troba a la penúltima fase.

Durant la primera setmana de setembre hem pogut assistir a un bombardeig mediàtic per intentar fer trontollar els ànims del sobiranisme i, de retruc, mermar el més que possible èxit de la V de l’Onze de Setembre. La doble portada de l’ABC contra l’Assemblea Nacional Catalana, la filtració “misteriosa” de la base de dades de l’ANC, la superexclusiva d’Antena 3 acusant l’entitat sobiranista de cometre un delicte fiscal… Per no parlar de l’enorme relliscada de l’ambaixada espanyola a Holanda vetant la presentació del Victus.

Cal estar preparats perquè això anirà a més. L’Estat espanyol farà servir tots els seus poders – legislatiu, executiu i judicial – per evitar la consumació de la voluntat majoritària dels ciutadans de Catalunya. I, per descomptat, “sin que se note el cuidado”, utilitzarà el 4t poder, els mitjans de comunicació del establishment que, essent defensors de l’statu quo, es posaran al servei de l’Estat per fer descarrilar el procés. Però no ens hem d’acoquinar.

Davant la repetició de la frase “la consulta no se va a celebrar”, les amenaces, el joc brut i les difamacions; la campanya a favor de la consulta i a favor del doble Sí ha de mantenir el seu tret diferencial: la il·lusió. El que ha caracteritzat – més enllà dels arguments racionals i emocionals – el moviment sobiranista fins el dia d’avui ha estat la vitalitat i les ganes que hi ha posat la seva gent. I en els minuts finals d’aquesta final de Champions, malgrat les travetes dels nostres adversaris, hem de seguir somrient. Per què l’optimisme és contagiós, mentre que la negativitat crea rebuig.

Aquest pròxim dijous, Onze de Setembre, tenim una gran oportunitat de reforçar-nos amb grans dosis d’il·lusió, esperança i optimisme. La mobilització ciutadana ha demostrat ser el gran motor de fortalesa del nostre país. Amb la manifestació de la Diada del 2012 vam situar la independència com l’objectiu a assolir per la majoria de les forces polítiques catalanistes. Amb les eleccions del novembre del mateix any, els ciutadans vam empoderar el Parlament perquè convoqués un referèndum. I l’any passat, amb la Via Catalana vam aconseguir que les forces polítiques de totes les sensibilitats – de la CUP a UDC- es posessin d’acord en la data i la pregunta de la consulta.

La Diada 2014 pot i ha de ser un punt d’inflexió. Ens pertoca omplir la Diagonal i la Gran Via de dignitat. Centenars de milers de samarretes grogues i vermelles a favor del dret a vot, a favor de la llibertat. Si aquest dijous convertim la V en la concentració més gran de la història d’Europa, la convocatòria de la consulta del 9N serà inevitable. Si aquest dijous és un èxit, deixarem el món amb la boca oberta a una setmana del referèndum d’Escòcia, reiterarem als nostres germans de la resta de l’Estat espanyol que la nostra causa és legítima, però sobretot, posarem ben rectes les cames tremoloses d’aquells catalans que sempre veuen l’ampolla més buida que plena.

No hem de tenir por de res. Són els anti-demòcrates els que tenen por i ens ho demostren amb les seves accions. Saben molt bé que som majoria. Somriguem doncs, siguem persistents. Perquè la victòria només depèn de nosaltres. Guanyarem!

Si encara no ho has fet, pots incriure’t a la V de l’Onze de Setembre a www.araeslhora.cat

Eixamplar la majoria social a favor de la independència

divendres, 13/09/2013

L'ANC fent campanya pel Sí a Badalona

Cal felicitar l’independentisme català com a moviment polític de masses. Aquest 11 de setembre, amb la realització de la Via Catalana, hem pogut constatar la gran capacitat mobilitzadora que té el sobiranisme. Ja ho havíem vist amb altres mobilitzacions: manifestacions, cadenes humanes locals, enceses d’espelmes, marxa de torxes, macro-concerts, festivals, bicicletades, curses, fires i d’altres múltiples activitats. Ara bé, potser ja ha arribat l’hora de canalitzar tota aquesta immensa i fantàstica energia cap a activitats que realment permetin eixamplar la majoria social per la independència. Cal passar de les demostracions de força, que són  absolutament necessàries, a  un augment real d’aquesta força social independentista.

Sense cap mena de dubte, la Via Catalana ha demostrat una consolidació del sobiranisme, que ara és més sòlid que l’any passat. De fet, segons l’última enquesta de la Cadena SER, una ràdio amb seu a Madrid, un 52% del total dels catalans votaria a favor de la independència i un 24% hi votaria en contra. És a dir, hi ha una diferència de gairebé 30 punts entre ambdues opcions. O dit d’una altra manera, el Sí dobla l’opció del No. Ara bé, tot i que un 52% és un percentatge considerable, l’independentisme no s’hauria de conformar en superar només el 50%. Encara hi ha un 13% d’indecisos i no tots els partidaris del No són inamovibles. Si l’objectiu és construir un nou Estat d’Europa, el sobiranisme s’ha de garantir, com a mínim, una plena legitimitat democràtica, no només de cara en dins sinó també de cara a la comunitat internacional. Per tant, és necessari per l’èxit del procés – en la mesura del possible – augmentar, encara més, els partidaris de la independència de Catalunya.

En aquest sentit, l’independentisme hauria de canalitzar els seus esforços a seduir els catalans que encara no ho tenen clar i, al mateix temps, dialogar civilitzadament – tot esvaint pors – amb aquelles persones que a dia d’avui votarien que No. Ho han de fer les organitzacions sobiranistes, però també els ciutadans independentistes en el seu dia a dia. El millor que pot fer el sobiranisme és dialogar amb aquelles persones del seu entorn que estan indecises o no són favorables a la independència. Per diversos motius: per copsar que no estem tant lluny els uns dels altres com pensem, per explicar serenament el projecte de l’Estat propi i, sobretot per una cosa molt més important, perquè independents o no, Catalunya segueixi sent un sol poble.

En definitiva, l’independentisme organitzat ha de sortir de forma massiva al carrer. Però no per demostrar “qui la té més grossa”, sinó per explicar als ciutadans de forma rigorosa i exhaustiva els avantatges d’una Catalunya independent. I encara hi ha molta feina per fer, com ja vaig apuntar en l’article ‘És l’hora de l’independentisme metropolità’, que encara segueix vigent. Però la bona notícia és que és a l’abast de cadascún de nosaltres si volem. Imagineu-vos si tota la gent que va sortir l’11 de setembre al carrer, amb més o menys intensitat, fés campanya pel Sí regularment. El procés seria imparable.

Per això, només l’esforç, la generositat, l’obertura, l’amplitud de mires i la presentació d’un projecte on s’hi puguin sentir còmodes els 7 milions i mig catalans (vinguin d’on vinguin, parlin la llengua que parlin) permetran una victòria clara i contundent del Sí.

Tenim pressa, però sobretot, tenim feina. Molta feina per fer. Arremanguem-nos!

És l’hora de l’independentisme metropolità

dimarts , 11/12/2012

Els resultats de les eleccions del 25N mostren que hi ha una majoria clara a favor d’un Estat independent per Catalunya. Sense comptar ICV, els ciutadans que van votar per partits favorables al SÍ a la independència en un referèndum van sumar 1.781.460 persones. Mentre que els ciutadans que van votar partits partidaris al NO van ser 1.269.455 persones. Els votants d’ICV (358.857 persones), ara per ara, es repartirien aproximadament en parts iguals cap al Sí i al NO. Què vol dir això? Que el SÍ podria guanyar amb un 60% dels vots, mentre que el NO perdria amb un 40% dels vots.

És aquest marge suficient per a què el SÍ guanyi el referèndum? La resposta és: depèn de si l’independentisme fa els deures. Amb una participació de gairebé el 70% en les eleccions del 25N, Catalunya ha obtingut la fotografia més exacta de la societat catalana. És previsible, però, que en cas d’un referèndum sobre la independència aquesta participació es dispari a màxims històrics. Una dada a tenir en compte és que en els llocs – a priori – menys proclius a l’independentisme la participació electoral, tot i haver pujat, s’ha quedat encara bastant per sota de la mitjana catalana: Badia del Vallès (59%), Nou Barris (64%), Badalona (65%), L’Hospitalet (66%). I tot fa pensar que en un referèndum aquestes xifres de participació també creixeran en aquestes poblacions del país. 

En aquest sentit, es pot afirmar que el vot metropolità – no només de Barcelona, sinó també el de Tarragona – serà determinant per decantar la balança cap al SÍ o cap al NO. Així, si l’independentisme fa els deures en aquestes zones el NO es pot estancar i, per tant, el SÍ es pot assegurar la victòria. En canvi, si l’independentisme no prioritza aquestes zones, el NO encara té força recorregut per créixer. Per això cal que l’independentisme català es posi les piles per fer arribar el seu missatge en positiu – sense generar antipaties – als catalans que també se senten espanyols i que són autonomistes/federalistes però que encara els fa por la independència, sense rebutjar-la frontalment. Com? Forjant seriosament l’independentisme metropolità. Proposo el següent:

1. Independentisme en castellà i en altres llengües
Les llengües són instruments de comunicació i l’essencialisme ideològic no pot ser una barrera per arribar a una part important de la ciutadania que rep millor un missatge si és emès en la seva llengua. L’equip de comunicació del Partit Demòcrata de Barack Obama (EUA) no ha tingut cap problema en emetre missatges en castellà durant les seves campanyes electorals. Com tampoc han tingut cap problema en fer-lo servir els equips de comunicació de EH Bildu (País Basc) o Compromís (País Valencià) amb uns excel·lents resultats. Cert és que són situacions lingüístiques diferents, però no cal oblidar que a L’Hospitalet de Llobregat i altres poblacions metropolitanes el castellà és la llengua majoritària, com també ho és a Vitòria (País Basc) o a Alacant (País Valencià).

Per tant, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) hauria de plantejar-se seriosament – amb el suport d’entitats, organitzacions i partits independentistes – dedicar part dels seus esforços a fer campanya pel SÍ en altres llengües a part del català. L’objectiu és trencar barreres i, per tant, fer arribar el missatge independentista al màxim de persones: no només fent independentisme en castellà, sinó també – si s’escau – en àrab, xinès o urdú. En aquest sentit, cal destacar la bona feina feta per Àngel Colom (CDC) amb els Nous Catalans o d’Oriol Junqueras (ERC) a Sant Vicenç dels Horts. Sense oblidar el missatge de defensa del castellà en la Catalunya independent que va fer el republicà en un article a El Periódico. Això sense oblidar la tasca del comunicador Justo Molinero per fer arribar el catalanisme a capes – històricament – poc proclius al nacionalisme català. Així doncs, lideratges d’opinió com els de Molinero han de ser aprofitats i ampliats. Cal apostar per la visualització de més líders d’opinió d’origen andalús, gallec, castellà, extremeny, àrab, xinès, pakistanès o hindi que apostin sense complexes per la independència.

2. El defensors del SÍ han de ser als mitjans de comunicació espanyols
L’independentisme català no pot menystenir que gran part dels catalans – la majoria dels que viuen al cinturó metropolità – s’informen a través de televisions com Telecinco, Antena 3 i Televisió Espanyola. És a dir, mitjans que reflecteixen una visió espanyolista del món i que en els seus programes i tertúlies es decanten més aviat pel NO a la independència. Sovint el sobiranisme català ha cregut que no calia anar a programes de tele-escombraria, però caldria fer un pensament i bastir una estratègia per ser present també en els canals d’àmbit estatal. Programes com ‘El Gran debate’ (Telecinco) generen opinió entre molta població catalana i Albert Rivera (C’s) i Alícia Sànchez-Camacho (PP) van ser presents en aquest programa gairebé cada dissabte abans de les eleccions del 25N. Els resultats electorals d’aquestes dues formacions parlen per sí soles.

3. Catalunya no és Irlanda del Nord, afortunadament
En les últimes setmanes des de l’independentisme català s’està fent servir l’expressió “unionistes” per identificar els partidaris del NO i “sobiranistes” per identificar els partidaris del SÍ. Penso que això és un error comunicatiu garrafal: en primer lloc, perquè no es corresponen al llenguatge integrador del catalanisme històric, i en segon lloc, perquè afortunadament Catalunya no està dividida entre partidaris del SÍ o partidaris del NO. Per exemple, per un votant del PSC és ofensiu que l’anomenin unionista i que el situïn al mateix bloc que PP i Ciutadans. Vull dir que l’independentisme encara té l’oportunitat de sumar adeptes al SÍ de gent que ha votat el PSC i ICV i per això cal enviar-los missatges en positiu, que no generin divisió ni ofenguin. En aquest sentit, hem de plantejar missatges que incloguin a la gran majoria de la societat.

En aquest sentit, el PSC – tot i no ser independentista – accepta fer una consulta sempre que es faci dins de la legalitat espanyola. Tots sabem que això és gairebé una utopia, però caldrà esgotar totes les vies. I en una part del trajecte es pot sumar el PSC al bloc dels que volem poder votar i decidir el nostre futur en una consulta. Quan Espanya digui que no, ja veurem on se situa el PSC. Però mentrestant, el bloc demòcrata (CiU, ERC, PSC, ICV, CUP) és immensament superior al bloc poruc a la democràcia (PP i C’s). Per això, cal explicar a la societat que hi ha un bloc demòcrata i un altre que no ho és tant perquè no vol que Catalunya voti lliurement què vol ser. I afortunadament per tots, els demòcrates d’aquest país som la immensa majoria.

4. L’enorme responsabilitat de les forces catalanistes i progressistes
El gran repte de fer arribar l’independentisme a les zones metropolitanes és converteix gariebé en una obligació per part de les forces catalanistes i progressistes. A ningú se li escapa que el “cinturó roig” és més escorat a l’esquerra que altres zones el país i que històricament – fins la irrupció d’ERC el 2003 – bona part de la seva població ha identificat el catalanisme amb CiU i els interessos de classes socials més benestants. És per aquest motiu que formacions polítiques com ERC, ICV i les CUP tenen la responsabilitat i oportunitat de fer penetrar el discurs independentista des d’una vessant social i progressista. El votant de classe mitjana-baixa o baixa de l’Àrea Metropolitana de Barcelona es pot sentir socialment més identificat amb ERC o ICV que no pas amb CiU. I el que s’ha anomenat com a esquerra nacional ha de tenir com a objectiu que les classes mitjanes i populars d’aquest país vinculin la independència amb el benestar social de les persones, que al cap i a la fi és l’objectiu principal de l’Estat propi juntament amb el reconeixement nacional de Catalunya.

Per acabar, a dia d’avui no sabem encara quan es convocarà el referèndum sobre la independència de Catalunya. Però sigui l’any que ve, el 2014 o quan sigui, a partir de ja – i s’hauria d’haver començat molt abans – cal bastir l’independentisme metropolità. Si es fan els deures correctament, no tinc cap dubte que el SÍ guanyarà. Ens hi posem?

Comença la campanya del referèndum d’independència

dimarts , 18/09/2012

Avui fa una setmana els carrers del centre de Barcelona s’omplien a vessar d’estelades, il·lusions i pancartes reclamant la independència de Catalunya. La massiva manifestació de l’Onze de Setembre de 2012 ha marcat un punt d’inflexió en la història del catalanisme i ha provocat que per primera vegada en 70 anys, un President de la Generalitat, en aquest cas Artur Mas, hagi afirmat que “Catalunya necessita un Estat propi”.

La rellevància d’aquest fet ha provocat que els partits amb seu a Madrid i els mitjans de comunicació espanyols, per primera vegada, comencin a emetre discurs pel NO a la independència. Podem afirmar, doncs, que l’independentisme ha aconseguit una gran victòria: que l’Estat espanyol vegi factible la secessió de Catalunya i que comenci la partida d’escacs entre els favorables de l’Estat propi i els seus detractors.

Malauradament, en pocs dies hem pogut comprovar que bona part dels arguments de l’espanyolisme es basaran en la por, i en alguns casos, fins i tot, amb la mentida: “La Catalunya independent tindrà un PIB per sota de Xipre”, “El Barça no jugaria contra el Reial Madrid perquè l’expulsarien de La Liga”, “Catalunya seria pobre”, “Catalunya quedaria fora d’Europa i de l’euro”, etc. En aquest enllaç del diari ARA en podeu veure alguns exemples.

L’Estat espanyol no es quedarà de braços creuats i farà tot el possible perquè el NO guanyi adeptes a Catalunya: mitjançant el poder econòmic, mitjançant partits i sindicats espanyolistes (inclòs el PSOE), i sobretot, a través dels seus potents i poderosos mitjans de comunicació. De fet, dissabte passat vam poder veure com Telecinco a “El Gran Debate” va posar el debat de la independència sobre la taula, però decantant-se clarament pel NO. I no podem oblidar que Telecinco és la segona televisió més vista a Catalunya.

És per això que els partidaris del SÍ, malgrat tenim les enquestes a favor (un 51% dels catalans segons GESOP), hem de reforçar-nos:

En primer lloc, cal elaborar i reforçar arguments incontestables a favor de la independència, perquè els tenim. Els partidaris del SÍ hem de ser considerats rigorosos i defensors de la veritat. No només ens guanyarem la simpatia dels demòcrates del nostre país, sinó també dels que ens estan mirant amb lupa. En aquest sentit, és molt recomanable l’article “La Recerca de la Felicitat” de Xavier Sala i Martín.

En segon lloc, és necessari que el to de les propostes a favor de l’Estat propi sigui amable, engrescador i il·lusionador. Cal evitar els atacs, declaracions fora de lloc o reaccions irades. El projecte per la sobirania de Catalunya ha de ser inclusiu, cal combatre la por i insuflar valentia a la societat, i més en un moment de crisi profunda com l’actualitat.

En tercer lloc, i imprescindible, cal anar a convèncer els no convençuts i intentar fer baixar el percentatge de NO, actualment en un 18% segons l’última enquesta del GESOP. Per això, és necessari fer una campanya en positiu pel SÍ a la independència en aquelles zones de l’Àrea Metropolitana de Barcelona o bé de Tarragona on el catalanisme no ha estat tradicionalment majoritari. En aquest sentit, és imperatiu que la campanya pel SÍ a la independència incorpori el castellà, sobretot per combatre arguments falsos que farà servir l’espanyolisme com el que assegura que la llengua de Cervantes no tindrà cabuda a la Catalunya independent o que farem fora als que no siguin independentistes. I hem de ser conscients que hi haurà gent que legítimament – tot i comprendre els arguments pel SÍ – no voldrà votar a favor de la independència pels seus forts llaços emocionals amb Espanya, però almenys ens haurem d’esforçar perquè no votin que NO i es decantin per un BLANC o bé per l’ABSTENCIÓ.

Finalment, i el més important, cal fer córrer els arguments a favor de la independència com l’espuma, a través dels mitjans de comunicació, a través de les xarxes socials, a través del boca-orella, fent porta a porta, etc. Per això és absolutament importantíssim, que a part d’intel·lectuals i grans experts en la matèria, també hi hagi milers de Voluntaris per la Independència escrupulosament ben formats perquè no hi hagi cap racó d’aquest país sense conéixer els arguments del SÍ.

Si tots aquests elements es compleixen, no tinc cap dubte que en un referèndum d’independència guanyarà el SÍ. I a més a més, a mida que s’acosti l’hora de les urnes, si les enquestes indiquen una victòria clara del SÍ, com passa ara, es pot produir l’efecte “cavall guanyador”, és a dir, que l’opció pel SÍ rebi vot extra d’aquella part de la societat que li agrada formar part de la majoria. Així doncs, ens hi posem?

El Sí a la independència guanyaria amb el 70% dels vots

dimecres, 27/06/2012

Aquest dimecres el Centre d’Estudis d’Opinió ha fet pública la seva enquesta quadrimestral on entre d’altres qüestions hem pogut saber què votarien els catalans en un hipotètic referèndum d’independència. Els enquestats han respost així:

Sí – 51,1%
No – 21,1%
Abstenció – 21,1%
Nul o NS/NC – 6,6%

Els mitjans de comunicació catalans s’han afanyat a fer els seus titulars on hi predomina la idea que el SÍ a la independència és del 51,1%: La Vanguardia, El Periódico, lARA i ElPuntAvui.

Així, la majoria de gent que llegeixi aquestes notícies s’endú la impressió que, efectivament, el SÍ guanyaria en un referèndum sobre la independència, però que aquesta victòria seria per la mínima ja que “només seria amb el 51% dels vots”. I això no és així.

El titular “El Sí guanyaria un referèndum d’independència amb el 51% dels vots” és erroni i genera confusió

Només seria cert si en aquest referèndum hi votés un 100% de la població catalana amb dret a vot. I això mai ha passat a Catalunya. El màxims de participació en un procés electoral al nostre país han estat en moments trascendentals de la història: d’un 83% (Eleccions Estatals constituents de 1977), d’un 80% a les eleccions post-intent de cop d’estat (Eleccions Estatals 1982) i Referèndum sobre la Llei per la Reforma Política (1976, etapa post-franquista).

I segons l’enquesta del CEO l’abstenció activa en el referèndum seria del 21,1%. Per tant, com a màxim, votaria un 78,9% del cens. I amb aquestes dades extaordinàries de participació, el SÍ guanyaria amb un 64% front el 26% que aconseguiria el NO. I com més baixés la participació, el percentatge del SÍ seria més aclaparador. I amb les dades de participació de l’última dècada, el SÍ es podria enfilar fins al 70% dels vots.

Per tant, els mitjans de comunicació no estan explicant bé les enquestes sobre la independència. Quan hi va haver el referèndum sobre l’Estatut d’Autonomia del 2006, tots els mitjans explicaven que el SÍ assoliria entre un 73% i un 75% del vot. I ho deien bé! A ningú se li va ocórrer dir que el SÍ guanyaria amb un 36% dels vots el referèndum de l’Estatut. Doncs això és el que està passant quan s’afirma que el SÍ guanyaria amb un referèndum amb el 51% dels vots. Cap de les informacions dels principals mitjans de comunicació catalans explica que: “El Sí a la independència guanyaria amb un percentatge que oscila entre el 64% i el 70%”.

Per què passa això? És deixadesa? Els periodistes no en saben prou dades electorals? No crec que sigui això. Hi ha una intencionalitat al darrera? Per què només publiquen de forma confusa els resultats sobre la independència? No ho sé. En qualsevol cas, llenço una proposta: Que el CEO publiqui també l’estimació de vot real en un referèndum d’independència. Així no hi haurà marge per al dubte.

El manual del PP per arraconar el català

dimecres, 20/06/2012

Aquesta setmana hem conegut la intenció del govern del PP a l’Aragó de desmantellar la llei de llengües d’aquesta comunitat autònoma i passar a denominar el català que es parla a la Franja de Ponent com a “llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental”. Un fet que contradiu a la comunitat científica de tot el món que avala que la llengua majoritària a la Franja de Ponent és la catalana. Ara bé, no ens ha de sorprendre: aquesta decisió forma part d’una estratègia política per arraconar la llengua catalana:  tancar TV3 al País Valencià, portar la immersió lingüística als Tribunals, eliminar el requisit de saber català pel funcionariat de les Illes Balears, etc. Però per assegurar l’èxit d’aquest full de ruta anti-català, el PP l’hagut d’acompanyar amb una pauta comunicativa constant. Sí, el PP té un manual comunicatiu per arraconar el català que podem resumir en 5 passos:

1- Negar la unitat lingüística del català en els territoris on governa. El PP nega reiteradament que la llengua pròpia de les Illes Balears, el País Valencià i la Franja de Ponent sigui el català. L’objectiu principal és generar en aquests territoris un marc mental cultural que les diferenciï de la cultura catalana. Així, d’una banda, a les Illes Balears els populars fomenten les denominacions lingüístiques insulars, és a dir, parlen: mallorquí, menorquí, eivissenc i formenterenc. Per l’altra, al País Valencià parlen “l’idioma valencià, que segons l’últim Estatut d’Autonomia, és la llengua pròpia de la “Comunitat Valenciana”. Val a dir que el terme valencià està acceptat com a sinònim del català, però sovint és utilitzat per la dreta valenciana per assegurar que “valenciano y catalán son lenguas distintas”. Finalment, ara li ha arribat el torn a la Franja de Ponent.

2- Situar el català com una llengua d’imposició. Escolteu primer aquesta falca de ràdio del PP d’Aragó. No té pèrdua:

El PP ven la normalització del català als territoris de parla catalana com una imposició lingüística. Que la majoria de l’escolarització a la primària a Catalunya sigui en català pel PP no és un símbol de normalització, sinó d’imposició. Pel camí, en el seu argumentari s’oblida de les dècades de persecució de la llengua catalana i que el castellà és la llengua forta. Però el que el PP busca són vots a qualsevol preu i canviar la concepció del castellà a Catalunya: de llengua d’imposició a llengua perseguida. I aquest discurs té un públic fidel entre l’espanyolisme.

3- Defensar el “bilingüisme”. Com debilitar una llengua sense atacar-la directament? Defensant una suposada igualtat lingüística. I no cal ser ni filòleg ni lingüista per saber que en els territoris amb dues llengües majoritàries com Catalunya, si no s’ajuda a la llengua dèbil – en aquest cas el català -, la llengua forta s’acaba imposant. En aquest sentit, defensar de forma aferrissada el bilingüisme a Catalunya és assegurar una mort lenta del català. I com a dada curiosa: moltes de les persones que defensen el bilingüisme en els territoris de parla catalana ho solen fer en castellà, tal i com ho fan molts dels que defensen “l’idioma valenciano”.

4- Posicionar el castellà com “la lengua en la que nos entendemos todos”. Aquesta falca de ràdio també és una perla:

Si el castellà és la “lengua de todos”, per què fer servir altres llengües? Aquest és un plantejament discursiu utilitarista de la llengua. El català és menys útil que el castellà, per tant, no té sentit defensar una llengua “inútil”. Aquest és un missatge que amaga un to despreciatiu i totalment nacionalista espanyol, ja que parteix de la premissa que el castellà té un rang superior al català. I és un dels arguments que més utilitza el PP per negar, per exemple, que es pugui parlar català al Congreso de los Diputados.

5- Generar odi en vers el català. Si ens fixem atentament les diferents accions per debilitar el català realitzades pel PP, tenen un tret en comú: el menyspreu cap a la llengua catalana. Els populars intenten inculcar entre els seus votants i als territoris on governen, un rebuig a la normalització del català. I, és obvi, que amb mentides com que “el castellano está perseguido en Cataluña” fomenten l’odi cap a la llengua i cap als catalans.

“Divide y vencerás?” VS “Català a l’atac”. El PP sap molt bé què fa cada vegada que emet un missatge respecte la llengua catalana. Com s’ha dit en més d’una ocasió, l’anti-catalanisme és secular, i el PP treu un rèdit electoral atacant el català. És clar que l’objectiu d’assegurar una supremacia del castellà sobre el català per part del PP és legítim i democràtic. Però el que no és ètic – i menys d’un partit que de

fensa els valors cristians – és mentir i difamar sobre la realitat lingüística dels territoris de parla catalana.

Dit això, una mica de claror: Tot i que el PP consolida vot espanyolista – aquí i allà – atacant la llengua catalana, al mateix temps, genera un efecte proporcionalment invers a l’esperat: el defensors de la llengua catalana s’activen i, en conseqüència, el catalanisme també. I a Catalunya, el catalanisme és més fort que l’espanyolisme. I a les Illes i al País Valencià, els defensors de la unitat de la llengua segueixen un camí ascendent en les enquestes. Veurem qui guanya, si el “Divide y vencerás?” o el “Català a l’atac”.

La Roja és més que un club

dimecres, 13/06/2012

La selecció espanyola de futbol no és només un gran equip, sinó també un negoci per algunes empreses. Però sobretot, el combinado nacional és una eina d’instrumentalització política utilitzada per l’Estat espanyol amb el suport de gran part dels mitjans de comunicació. Amb quins objectius? D’una banda, generar adhesió al concepte d’Espanya i els seus símbols, i per l’altra, crear una cortina de fum per camuflar la crisi econòmica.

El govern espanyol s’aferra a La Roja per tapar-se les vergonyes

Mariano Rajoy, aconsellat pels seus assessors, ha realitzat dues accions comunicatives claus per associar el seu govern amb un concepte d’èxit com La Roja. La primera, demanant als jugadors de la selección una victòria d’Espanya “perquè necessitem una injecció de moral”, i la segona, viatjant a Polònia per veure el partit Espanya-Itàlia just el cap de setmana del “no-rescat” a la banca. Davant d’aquest fet, les xarxes socials van bullir indignades veient Rajoy, com un hooligan, animant La Roja en un moment com l’actual. Però aquesta actuació segurament no l’ha desgastat electoralment: el votant base del PP és nacionalista espanyol.

El bombardeig mediàtic de “Todos con La Roja

Mentrestant, els principals grups de comunicació s’han abocat en la campanya de suport a la selecció espanyola: tant informativament com en forma de promocions diverses com regalar banderes o samarretes “rojigualdas”. De fet, si algú fa zàpping a la TDT, tindrà moltes més possibilitats de trobar un reportatge de La Roja que un reportatge sobre les causes de la crisi econòmica a Espanya. Així, Mediaset – que té els drets de l’Eurocopa – ha convertit Cuatro i Telecinco en canals monotemàtics sobre la selecció espanyola. I la majoria dels mitjans han canviat les seves graelles habituals per fer una cobertura especial sobre La Roja: Antena 3, La Sexta, TVE, Intereconomía, El Mundo, l’ABC, La Razón, El País, La Gaceta, SER, La COPE, EsRadio, Marca, DiarioAS, etc. Un autèntic bombardeig.

Per la seva banda, Catalunya mostra grans signes de colonització mediàtica, fins a tal punt, que els grups de comunicació més importants del país – Godó amb La Vanguardia i El Mundo Deportivo; Zeta amb El Periódico i l’Sport – ofereixen una informació especial de la selecció espanyola “amb visió blaugrana” com a pretext . I en menor mesura, la Televisió (nacional) de Catalunya normalitza La Roja en els seus informatius de TV3 i el 3/24 i a Esport3, parlant de la “selecció” per referir-se a la selecció espanyola. Qui defensa llavors els interessos de la selecció catalana? Només el9Esportiu, l’ARA, l’Avui i diaris digitals sobiranistes han fet referències a la quadribarrada en les últimes setmanes. Un combinat nacional que no pot competir internacionalment, recordem-ho, perquè l’Estat espanyol ho prohibeix.

La Roja vol dir Espanya

Així doncs, Catalunya només podrà competir internacionalment si aconsegueix un Estat propi. I la selecció espanyola no ajuda en aquest objectiu. De la mateixa manera que el Barça ‘és més que un club’ perquè ha ajudat a la cohesió social i nacional de Catalunya, La Roja provoca un efecte similar: reforça els vincles afectius d’una part molt important dels catalans amb Espanya. I aquesta no és una qüestió menyspreable perquè pot tenir efectes de comportament electoral: el vot emocional és més decisiu que el vot racional. I com més cohesionat sigui el sentiment de pertinença a Espanya dins de Catalunya, més es podria reforçar el NO a la independència, que ara per ara no és majoritari.

Però afortunadament, Catalunya té una arma – emocional i racional – millor que La Roja: la constatació per una majoria creixent de catalans que Espanya és una llosa pesant que impedeix construir un futur de benestar i prosperitat. I l’esperança de la felicitat no té rival encara que l’Estat apreti amb tots els seus mitjans. Així que davant la marea nacionalista espanyola d’aquests dies us recomano: intel·ligència, indiferència, ironia i sentit de l’humor. Com el que ha fet servir Mortiz en “suport a la seleccció de Polònia”, una manera subtil i divertida de reivindicar les seleccions catalanes. Visc-a Polònia!