És l’hora de l’independentisme metropolità

Els resultats de les eleccions del 25N mostren que hi ha una majoria clara a favor d’un Estat independent per Catalunya. Sense comptar ICV, els ciutadans que van votar per partits favorables al SÍ a la independència en un referèndum van sumar 1.781.460 persones. Mentre que els ciutadans que van votar partits partidaris al NO van ser 1.269.455 persones. Els votants d’ICV (358.857 persones), ara per ara, es repartirien aproximadament en parts iguals cap al Sí i al NO. Què vol dir això? Que el SÍ podria guanyar amb un 60% dels vots, mentre que el NO perdria amb un 40% dels vots.

És aquest marge suficient per a què el SÍ guanyi el referèndum? La resposta és: depèn de si l’independentisme fa els deures. Amb una participació de gairebé el 70% en les eleccions del 25N, Catalunya ha obtingut la fotografia més exacta de la societat catalana. És previsible, però, que en cas d’un referèndum sobre la independència aquesta participació es dispari a màxims històrics. Una dada a tenir en compte és que en els llocs – a priori – menys proclius a l’independentisme la participació electoral, tot i haver pujat, s’ha quedat encara bastant per sota de la mitjana catalana: Badia del Vallès (59%), Nou Barris (64%), Badalona (65%), L’Hospitalet (66%). I tot fa pensar que en un referèndum aquestes xifres de participació també creixeran en aquestes poblacions del país. 

En aquest sentit, es pot afirmar que el vot metropolità – no només de Barcelona, sinó també el de Tarragona – serà determinant per decantar la balança cap al SÍ o cap al NO. Així, si l’independentisme fa els deures en aquestes zones el NO es pot estancar i, per tant, el SÍ es pot assegurar la victòria. En canvi, si l’independentisme no prioritza aquestes zones, el NO encara té força recorregut per créixer. Per això cal que l’independentisme català es posi les piles per fer arribar el seu missatge en positiu – sense generar antipaties – als catalans que també se senten espanyols i que són autonomistes/federalistes però que encara els fa por la independència, sense rebutjar-la frontalment. Com? Forjant seriosament l’independentisme metropolità. Proposo el següent:

1. Independentisme en castellà i en altres llengües
Les llengües són instruments de comunicació i l’essencialisme ideològic no pot ser una barrera per arribar a una part important de la ciutadania que rep millor un missatge si és emès en la seva llengua. L’equip de comunicació del Partit Demòcrata de Barack Obama (EUA) no ha tingut cap problema en emetre missatges en castellà durant les seves campanyes electorals. Com tampoc han tingut cap problema en fer-lo servir els equips de comunicació de EH Bildu (País Basc) o Compromís (País Valencià) amb uns excel·lents resultats. Cert és que són situacions lingüístiques diferents, però no cal oblidar que a L’Hospitalet de Llobregat i altres poblacions metropolitanes el castellà és la llengua majoritària, com també ho és a Vitòria (País Basc) o a Alacant (País Valencià).

Per tant, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) hauria de plantejar-se seriosament – amb el suport d’entitats, organitzacions i partits independentistes – dedicar part dels seus esforços a fer campanya pel SÍ en altres llengües a part del català. L’objectiu és trencar barreres i, per tant, fer arribar el missatge independentista al màxim de persones: no només fent independentisme en castellà, sinó també – si s’escau – en àrab, xinès o urdú. En aquest sentit, cal destacar la bona feina feta per Àngel Colom (CDC) amb els Nous Catalans o d’Oriol Junqueras (ERC) a Sant Vicenç dels Horts. Sense oblidar el missatge de defensa del castellà en la Catalunya independent que va fer el republicà en un article a El Periódico. Això sense oblidar la tasca del comunicador Justo Molinero per fer arribar el catalanisme a capes – històricament – poc proclius al nacionalisme català. Així doncs, lideratges d’opinió com els de Molinero han de ser aprofitats i ampliats. Cal apostar per la visualització de més líders d’opinió d’origen andalús, gallec, castellà, extremeny, àrab, xinès, pakistanès o hindi que apostin sense complexes per la independència.

2. El defensors del SÍ han de ser als mitjans de comunicació espanyols
L’independentisme català no pot menystenir que gran part dels catalans – la majoria dels que viuen al cinturó metropolità – s’informen a través de televisions com Telecinco, Antena 3 i Televisió Espanyola. És a dir, mitjans que reflecteixen una visió espanyolista del món i que en els seus programes i tertúlies es decanten més aviat pel NO a la independència. Sovint el sobiranisme català ha cregut que no calia anar a programes de tele-escombraria, però caldria fer un pensament i bastir una estratègia per ser present també en els canals d’àmbit estatal. Programes com ‘El Gran debate’ (Telecinco) generen opinió entre molta població catalana i Albert Rivera (C’s) i Alícia Sànchez-Camacho (PP) van ser presents en aquest programa gairebé cada dissabte abans de les eleccions del 25N. Els resultats electorals d’aquestes dues formacions parlen per sí soles.

3. Catalunya no és Irlanda del Nord, afortunadament
En les últimes setmanes des de l’independentisme català s’està fent servir l’expressió “unionistes” per identificar els partidaris del NO i “sobiranistes” per identificar els partidaris del SÍ. Penso que això és un error comunicatiu garrafal: en primer lloc, perquè no es corresponen al llenguatge integrador del catalanisme històric, i en segon lloc, perquè afortunadament Catalunya no està dividida entre partidaris del SÍ o partidaris del NO. Per exemple, per un votant del PSC és ofensiu que l’anomenin unionista i que el situïn al mateix bloc que PP i Ciutadans. Vull dir que l’independentisme encara té l’oportunitat de sumar adeptes al SÍ de gent que ha votat el PSC i ICV i per això cal enviar-los missatges en positiu, que no generin divisió ni ofenguin. En aquest sentit, hem de plantejar missatges que incloguin a la gran majoria de la societat.

En aquest sentit, el PSC – tot i no ser independentista – accepta fer una consulta sempre que es faci dins de la legalitat espanyola. Tots sabem que això és gairebé una utopia, però caldrà esgotar totes les vies. I en una part del trajecte es pot sumar el PSC al bloc dels que volem poder votar i decidir el nostre futur en una consulta. Quan Espanya digui que no, ja veurem on se situa el PSC. Però mentrestant, el bloc demòcrata (CiU, ERC, PSC, ICV, CUP) és immensament superior al bloc poruc a la democràcia (PP i C’s). Per això, cal explicar a la societat que hi ha un bloc demòcrata i un altre que no ho és tant perquè no vol que Catalunya voti lliurement què vol ser. I afortunadament per tots, els demòcrates d’aquest país som la immensa majoria.

4. L’enorme responsabilitat de les forces catalanistes i progressistes
El gran repte de fer arribar l’independentisme a les zones metropolitanes és converteix gariebé en una obligació per part de les forces catalanistes i progressistes. A ningú se li escapa que el “cinturó roig” és més escorat a l’esquerra que altres zones el país i que històricament – fins la irrupció d’ERC el 2003 – bona part de la seva població ha identificat el catalanisme amb CiU i els interessos de classes socials més benestants. És per aquest motiu que formacions polítiques com ERC, ICV i les CUP tenen la responsabilitat i oportunitat de fer penetrar el discurs independentista des d’una vessant social i progressista. El votant de classe mitjana-baixa o baixa de l’Àrea Metropolitana de Barcelona es pot sentir socialment més identificat amb ERC o ICV que no pas amb CiU. I el que s’ha anomenat com a esquerra nacional ha de tenir com a objectiu que les classes mitjanes i populars d’aquest país vinculin la independència amb el benestar social de les persones, que al cap i a la fi és l’objectiu principal de l’Estat propi juntament amb el reconeixement nacional de Catalunya.

Per acabar, a dia d’avui no sabem encara quan es convocarà el referèndum sobre la independència de Catalunya. Però sigui l’any que ve, el 2014 o quan sigui, a partir de ja – i s’hauria d’haver començat molt abans – cal bastir l’independentisme metropolità. Si es fan els deures correctament, no tinc cap dubte que el SÍ guanyarà. Ens hi posem?

12 comentaris

  • Xavier

    11/12/2012 19:51

    El punt 3 no em queda clar, proposes deixar d’anomenar-los “unionistes” per passar a anomenar-los “anti-demòcrates” per tal que no es puguin ofendre?

  • dani gómez

    11/12/2012 21:15

    Bona proposta Àlex, però crec que a banda de semàntica, ens hauríem de fixar en l’evolució social i “votant” de la quarta corona o frontera metropolitana(del Tordera al Garraf) i veurem com s’ha fet bona feina, i posar especial enfàsi en el món obrer i industrial, i en els jubilats metropolitans.

  • Joan Rogés

    11/12/2012 23:01

    Totalment d’acord amb el que dius Alexandre. Aquests punts son, penso, la batalla última de la victòria final. Felicitats per l’article.

  • Ferran Anglès

    11/12/2012 23:13

    Plenament d’acord amb l’article. Fa temps que predico en va el tema de la llengua. No només per sumar a casa sinó per internacionalitzar el conflicte. 300 millons de castellanoparlants que varen assolir la independència en els 2 darrers segles no entenen d’on sortim i perquè volem la independència. Molts d’ells tenen contactes amb ciutadans catalans i del país veí.

  • joanmig

    12/12/2012 2:10

    Bé! Feia falta dir això. I ara és urgent fer-ho. Felicitats per l’article (per compensar les crítiques que et plouran de l’essencialisme).

    (i, Xavier, sobre el punt 3 entenc que demana en general que no fem blocs enfronats, però que concretament es refereix als PSC, que no se’l posi alb bloc unionista sinó amb el demòcrata.)

  • NachoCat

    12/12/2012 2:49

    Home, dir que el PP i C`s no son democrates es anar massa lluny. Per la mateixa regla de 3, els que es volen saltar les lleis fetes amb un sistema democràtic tampoc serien democrates, no? Si el PP es vol saltar l’Estatut no seria el mateix que fan els Governs de la Generalitat amb la Constitució?

  • oscar pich

    12/12/2012 11:15

    És la proposta més raonada i amb sentit comú que he llegit de fa temps. Algú la pot fer arribar als partits pro consulta? Merci!

  • Quim Sangrà

    12/12/2012 11:22

    Alexandre, completament d’acord. S’ha donat una imatge de que “la feina està feta” i ja som majoria i encara queda molt per a fer. Jo tinc el convenciment profund que en quan siguem majoria clara -que no s’arronsi-, el procés ja no tindrà aturador. I la clau és als entorns metropolitans. L’independentisme en castellà (i no només dirigit als d’origens espanyols, atenció!) ja triga. També recordes una qüestió molt important: No oblidem Tarragona! Moviments com el de l’impresentable del Luna (PP) dient que Tarragona es podria separar de Catalunya semblen freakades, però no s’han de menystenir. Una darrera, NachoCat, no confonguem democràcia amb legalitat, no caiguem en la tergiversació del PP: quan la llei general la fa una majoria sobre una minoria, això no és democràcia. Caure en la trampa de que l’objecte de dret és “tot Espanya” és negar-nos el concepte de nació. Som una nació, reivindiquem ser objecte de dret i, per tant, la democràcia que reconeixem és la pròpia, no la que ens ve donada per un marc aliè (això és l’ABC del catalanisme, no cal ni que ens hi parem un segon)

  • És l’hora de l’independentisme metropolità – Ara.cat | Humbert.Cat

    17/12/2012 0:30

    […] És l’hora de l’independentisme metropolità – Ara.cat. […]

  • Jordi Coronas

    27/12/2012 1:45

    He tardat en llegir l’article però no m’ho volia perdre pas. Estic molt d’acord amb el plantejament. Un cop consolidat el vot favorable de determinats sectors socials cal anar a conversar amb els que no estan convençuts o tenen dubtes. Dubtes que són raonables. I, a més, cal recordar que conversar és parlar però també escoltar.

  • fuilmoro

    30/12/2012 21:50

    Els que miren només Tele 5 i Antena 3 normalment entenen millor imatges que disquisicions (que els avorreixen) , que escrits (que els avorreixen) i que xerrades ( a les quals no van). Jo crec que uns còmics ben pensats i distribuits farien molta feina a Badia, per exemple. Au, algun dibuixant de la ANC que comenci a treballar

  • En ‘defensa’ de l’àrea metropolitana | oriolllado.cat

    21/03/2013 0:21

    […] els pròxims dies en seguirem parlant, aquí mateix. Algunes lectures complementàries: > És l’hora de l’independentisme metropolità, d’Àlex Miquel. > Què va passar el 25n a Badalona de Sergi Mosteiro. > Benvolgudes […]

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús