Un camp de refugiats al centre de Kreuzberg

Oranienstraße és un d’aquests carrers que totes les guies de Berlín recomanen. Sales de concerts, restaurants per a tots els gustos, locals alternatius… Una part important de la vida nocturna de Berlín (si més no, la vida nocturna més turística) transcorre en aquesta artèria del barri de Kreuzberg. Allò que les guies no diuen és que al mateix carrer, a pocs metres de la zona més bulliciosa, hi ha un camp de refugiats. Desenes de persones, o centenars, la xifra no és clara, malviuen des de fa més d’un any en tendes i barraques a Oranienplatz, d’esquena als turistes i als locals que es diverteixen uns metres més enllà.

Terrasses d'Oranienstraße, a només uns metres d'Oranienplatz.

Campament de refugiats d'Oranienplatz

En Rhissa accedeix a parlar amb mi però es nega a que li faci fotos. “Vaig arribar a Lampedusa fugint de la guerra a Líbia” em diu. La primera part del viatge la va fer en pastera, alguns dels seus companys de viatge s’ofegaren. D’Itàlia a Suïssa i després França, Espanya i finalment Alemanya. Parla set idiomes i abans de sortir de Líbia tenia la seva pròpia casa i feia feina a una empresa francesa de construcció “No m’hauria imaginat mai que vendria a Europa a viure al carrer. Els governs occidentals han contribuit a la destrucció del nostre país i ara no ens accepten com a refugiats. Tenim prohibit cercar feina i ens obliguen a viure en un règim pràcticament penitenciari” es queixa. De fet els suïcidis són relativament freqüents a les residències on el Govern alemany allotja les persones que demanen asil polític. Els tràmits de les sol·licituds d’asil poden durar anys, i mentrestant els refugiats no tenen permès sortir del districte del seu domicili, que sol ésser un centre de reclusió molt semblant a una presó. Aquests centres solen estar aïllats i sobrepoblats. Les ajudes socials no es reparteixen en metàl·lic sinó en forma de cupons, i tenen prohibit cercar feina. Tampoc no tenen accés a classes d’alemany ni a sanitat. “Com ens podem integrar? No volem ser delinqüents, demanam al Govern que ens ajudi, només volem tenir dret a guanyar-nos la vida. Volem fer feina i que ens tractin com a persones” explica en Rhissa.

Imatge del campament.

El 2012, el suïcidi de dos joves refugiats iranians va motivar un grapat de protestes que culminaren en una marxa a peu de Würzburg fins a Berlín. Centenars d’immigrants i activistes caminaren 600 quilòmetres per denunciar les duríssimes condicions de vida de les persones sol·licitants d’asil a Alemanya. En acabar la manifestació, els refugiats acamparen a Oranienplatz. Des d’allà duen un any i mig intentant donar visibilitat a la seva situació. Han sobreviscut a dos hiverns amb temperatures que han arribat a baixar dels 10 graus sota zero. Organitzen concerts, xerrades i assemblees, reparteixen pósters i fulletons des del punt informatiu que hi ha instal·lat a la mateixa plaça, i tenen una web per difondre el seu problema. Molts de mitjans de comunicació s’han interessat per ells, i els diferents partits polítics miren de posar-se d’acord per posar fi a una situació que, a hores d’ara, és extremadament incòmoda.

En aquesta carpa es fan les assemblees.

Però les negociacions avancen a poc a poc, el ritme de la política és un, i el de la vida un altre. Fa unes setmanes algú va incendiar els dos sanitaris mòbils on els refugiats feien les seves necessitats. “Des de llavonces no tenim ni aigua per rentar-nos la cara el dematí. Alguns bars del voltant ens han oferit els seus lavabos unes hores cada dia”. Aquesta darrera setmana el Senat ha anunciat que els refugiats podran allotjar-se a un antic hotel al barri de Friedrichschain. Els habitants d’Oranienplatz han rebut l’oferta amb reaccions oposades. N’hi ha que estan disposats a mudar-se immediatament a l’hotel perquè, com ha dit un dels portaveus del col·lectiu,  Bashir Zakaria, “ara l’important és dormir a un lloc sòlid”. Altres volen resistir, temen que si repleguen el campament les autoritats ja no se sentiran pressionades i deixaran de prestar atenció a les seves peticions.

Els lavabos mòbils que feien servir els refugiats, cremats.

O sigui que de moment el campament continua d’empeus. Durant la meva visita arriben tres persones amb taules desmuntables i olles plenes de menjar. “Som un grup de veïnats que hem creat una associació per ajudar aquestes persones, els han deixat sols i depenen només de l’ajuda beneficiària” m’explica na Nurdane, una de les fundadores. “Venim tots els dissabtes i diumenges i els hi donam dinar. Cada dia s’aixequen el dematí sense saber si podran menjar res. La seva vida diària depèn de si qualcú se solidaritza amb ells i els hi duu queviures.”

L'hora de dinar.

2 comentaris

  • fabià garcia roelandt

    06/04/2014 10:43

    molt bon article Marina, la meva enhorabona per la qualitat i amplitud de vistes de la informació presentada.

  • Pau Cortes

    30/06/2014 15:58

    Quina vergonya! Gracis per fer veure l’altre cara d’Alemanya

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús