Cal reformar el vot per correu

dijous, 17/11/2011

Votant al consolat de San Francisco

Aquest matí he estat la primera persona en votar al consolat d’Espanya a San Francisco. I no pas perquè hi hagi anat especialment aviat, sinó perquè hi ha un gran nombre dels electors residents a l’estranger que a dia 16 encara no havien rebut les paperetes per votar a aquestes eleccions. Incloent-hi tot el personal del consolat, que aquest estaven desesperats per les reclamacions que no paraven de rebre de gent i per la manca d’informació sobre els terminis del vot per correu. Inicialment la Junta Electoral havia establert el dia 15 com a data límit per enviar el vot per correu a través del consolat, i el dia 18 per a portar-lo personalment al consolat. Avui, però, sembla ser que han ampliat els terminis tot i que ni els funcionaris del consolat n’estaven del tot segurs ja que ells mateixos encara no havien rebut les paperetes amb les instruccions. De fet, els he acabat deixat les meves instruccions ja que després de votar no em feien més falta.

Des d’ahir he estat veient molta agitació i queixes a les xarxes socials i a diversos blogs d’espanyols residents arreu del món. I és que si bé en general els documents per votar per correu sempre solen arribar amb molt poc marge de temps per poder respectar els terminis establerts, aquest any el retràs ha estat espectacular i generalitzat. Els expatriats estan emprenyadíssims, i amb raó donada la conjuntura en la que es troba el país en aquests moments i el fet que ja costa prou energia exercir el dret a vot des de l’estranger en circumstàncies òptimes. Però des de la reforma electoral de principis d’any el procès del vot dels expatriats va dificultar-se en ser necessari enregistrar-se per votar de manera semblant al sistema dels Estats Units, que a Espanya s’anomena “voto rogado”. Per poder votar, doncs, ja no n’hi ha prou amb estar enregistrat al cens dels residents-absents a l’estranger (CERA) i rebre les paperetes a casa, sinó que cal demanar-les per escrit específicament per a cada elecció acompanyant la solicitud de la fotocòpia d’un document d’identitat espanyol (no tres com diu aquest periodista de La Vanguardia que segons sembla no va llegir bé les instruccions).

La causa principal del retràs de les paperetes no rau, com es podria pensar a primera vista, en la ineficàcia de Correus. Encara que he vist articles insinuant que hi ha hagut frau o que ha estat una estratègia política de no se sap ben bé qui, el retràs s’ha produït només en algunes circumscripcions com la de Barcelona. I la causa han estat els diversos recursos d’empara presentats davant el Tribunal Constitucional per formacions a les quals es va denegar el permís per poder concórrer a les eleccions. Com que la meva circumscripció és Girona sí que he rebut les paperetes a temps, i de fet les vaig rebre ja fa una setmana junt amb propaganda electoral tant del PP com del PSOE. En canvi els electors pertanyents a altres circumscripcions com ara els treballadors del consolat encara no les han rebut, ni tan sols el cònsol (que per cert quan he anat al consolat estava comentant un article de El Mundo sobre els retrassos i mal funcionament del vot per correu d’aquest any).

Les cartes que he rebut del PSOE i el PP

En vista dels candidats que es presenten a última hora o que presenten recursos al TC a última hora, crec que la llei electoral pels expatriats no s’hauria d’haver reformat afegint l’enregistrament a cada elecció. El sistema electoral dels Estats Units requereix als electors que s’enregistrin abans de poder votar, cosa que contribueix a les baxíssimes xifres de participació d’aquest país. Sense anar més lluny, la setmana passada hi van haver eleccions municipals a San Francisco. I malgrat que la reelecció de l’alcalde actual ha estat envoltada de tota mena de polèmica, de campanyes contra ell, acusacions de frau electoral i fins i tot es va publicar un llibre sobre ell pocs dies abans de les eleccions, la participació de la semana passada apenes va sobrepassar el 30% dels electors. No crec que beneficii a ningú que a Espanya copiem aquest model dificultant el vot en lloc de facilitar-lo. Per altra banda, el que sí que trobo que la política espanyola hauria de copiar més de l’estatunidenca són els debats televisius entre candidats, donar més entrevistes i en general ser més accessibles als electors en lloc de les vagues promeses dels discursos mal escrits que solen llegir del telepròmpter.

Descobrint Acc1ó i el Centre de Negocis del Silicon Valley

dimarts , 25/10/2011

D'esquerra a dreta: Joan Sureda, Anselm Bossacoma, Josep Moragas i Joan Josep Berbel

Heu sentit a parlar d’Acc1ó? Jo tampoc… fins aquest vespre. ACC1ó és l’agència de la Generalitat especialitzada en el foment de la innovació i la internacionalització de les empreses catalanes. Compta amb una xarxa de 34 oficines arreu del món (anomenades Centres de Promoció de Negocis), una de les quals es troba a la badia de San Francisco — concretament a San José. Aquest vespre una delegació oficial ha presentat l’agència a San Francisco, a Rocketspace (un espai que ofereix una oficina compartida per emprenedors). Ha estat moderada pel director del Centre de Negocis del Silicon Valley, Anselm Bossacoma, i presidida pel director general d’Indústria, Joan Sureda, amb la participació del conseller delegat d’ACC1ó, Josep Moragas, i el director d’Invest in Catalonia, Joan Josep Berbel. Segons aquesta notícia, a més de San Francisco han viatjat també a Milwaukee i a Nova York per presentar Catalunya davant de potencials inversors.

Abans de la presentació han deixat una hora perquè els assistens poguessin disfrutar d’uns canapès i unes begudes, però sobretot perquè poguessin dedicar-se al networking. El networking, que vol dir més o menys “fer xarxes” o fer contactes, és un dels arts (jo quasi diria vici) més desenvolupades al Silicon Valley i als Estats Units en general. Segons la mentalitat d’aquí, qualsevol situació professional o social és una oportunitat per fer coneixences, i quan dic qualsevol vull dir que una vegada em van arribar a donar targetes de visita en uns lavabos. Però els assistents a l’acte d’aquest vespre eren majoritàriament catalans, i el networking habitual en aquestes ocasions se n’ha ressentit (l’única targeta que he rebut me l’ha donada un estatunidenc). Tot i que molts dels emprenedors que hi eren presents porten temps als Estats Units buscant capital per les seves empreses i per tant estan versats en les tàctiques habituals per vendre’s, m’imagino que el networking els costa de dominar ja que els catalans no tenim aquesta inclinació natural a la diarrea verbal típica d’aquí. O potser tots els presents ja es coneixien, que els emprenedors catalans a San Francisco tampoc són tants.

Tot i que, com acabo de dir, els assistents eren majoritàriament catalans la presentació del senyor Joan Sureda s’ha centrat en descriure les qualitats de Barcelona i Catalunya per algú que no les coneix. Per exemple, ha cantat les excel·lències de l’aeroport de Barcelona, de l’AVE i de les carreteres. També ha recalcat amb orgull que Barcelona serà la capital mundial de la indústria de les comunicacions mòbils (Mobile World Capital) del 2012 al 2018. I, com era d’esperar, també ha elogiat l’altíssima qualitat de vida de la ciutat — la millor d’Europa. I ha acabat dient que té molta confiança en l’habilitat de fer les coses bé, i cada vegada millor, dels catalans.

El que m’ha agradat més, però, ha estat el torn de preguntes. Sobretot la que ha fet un tal Miguel Valls, dient que ja que a Catalunya hi ha tant de talent i creativitat per exportar, si també hi ha iniciatives per retenir aquest talent a Catalunya. Tots els ponents han respost més o menys el mateix, bàsicament que el govern pot promoure mesures per facilitar la internacionalització dels empresaris catalans però que tornar a Catalunya, invertir-hi, etc. ja depèn de la motivació personal de cadascú. El senyor Sureda ha afegit que la Direcció d’Indústria ha creat també un pla industrial amb moltes iniciatives que no hi havia temps de detallar, però que bàsicament estan intentant facilitar la creació de nous negocis a Catalunya. I ha tornat a recalcar que Barcelona serà la capital mundial de les comunicacions mòbils.

El tema de les dificultats per fer negocis a Catalunya, sobretot després d’haver vist el que hi ha a l’estranger, ha tornat a sortir en preguntes subsequents. Es nota que és un tema que preocupa ja que molts d’aquests emprenedors que es troben a San Francisco s’adonen de la impossibilitat de fer el que estan fent aquí a Catalunya. El senyor Sureda ha acabat dient que la situació és la que hi ha i que algún dia no gaire llunyà Catalunya serà un gran lloc per tornar. Això espero.

De moment, pels empresaris inquiets o els emprenedors amb ganes d’explorar mercats internacionals, el propers 15, 16 i 17 de novembre ACC1Ó organitza una sèrie de trobades amb els experts de la seva xarxa de 34 els Centres de Promoció de Negocis arreu del món. Podeu demanar una entrevista (gratuïta) aquí. Així que si teniu ganes de presentar la vostra empresa al Silicon Valley, ja ho sabeu.

Octubre és el mes de la cultura filipina

diumenge, 23/10/2011

Una de les coses que trobo més interessants de viure als Estats Units, o millor dit en una ciutat més o menys cosmopolita dels Estats Units, és la diversitat de restaurants i manifestacions culturals d’arreu del món — sobretot de països asiàtics dels quals no en sabia gairebé res de primera mà. Curiosament, malgrat que Filipines és el tercer país d’origen dels ciutadans estatunidencs nascuts a l’estranger, és una de les cultures més desconegudes dels Estats Units. Fora de les comunitats d’origen filipí, s’entén. Una vegada vaig anar a un restaurant filipí per curiositat i tots els noms dels plats estaven escrits únicament en tagalog i la clientela era exclusivament filipina.

Fa pocs dies vaig descobrir que, per combatre aquesta ignorància general de la història filipina als Estats Units, l’any 1988 el mes d’octubre fou designat mes de la història filipino-americana. Malgrat que fa 23 anys que es celebra, no ha assolit el reconeixement d’altres iniciatives semblants com ara mes de la història negra (febrer), el mes de la història de les dones (març) o el mes de la història oceànica-americana (maig). De tota manera, com que a San Francisco (i molt més a Daly City i a South San Francisco, a pocs quilòmetres al sud de San Francisco) hi ha una comunitat filipina considerable, i també hi ha una oficina de turisme al centre de la ciutat (a poques passes de Union Square), s’han celebrat unes quants activitats al llarg d’aquest mes. Per exemple, a principis de mes va tenir lloc el festival de jazz filipí-americà, i també una fira de llibres filipins.

Especialitats filipines

En el marc del mes de la història filipino-americana, fa uns dies vaig assistir a una conferència d’allò més interessant sobre la cuina de Filipines. La conferència, que va tenir lloc a l’imponent Museu d’Art Asiàtic, era interactiva ja que incloïa tastos dels plats i menges que s’anaven mencionant. La ponent era una experta culinària anomenada Felice Prudente Sta María, autora de diversos articles i llibres sobre cuina filipina (a més d’uns quants llibres infantils). Durant més de dues hores, aquesta senyora va fer un impressionant repàs a diferents moments de la història filipina que han influenciat la seva cuina. Incloent-hi la influència espanyola, és clar. Així, vam tenir ocasió de tastar un arròs a la valenciana molt semblant a la típica paella estàndard. També va parlar de la influència xinesa, britànica i americana. Però va recalcar que la base de la cuina filipina és asiàtica i no res més, malgrat que es nota més en uns plats que d’altres.

Al final ens van passar unes galetes i un suc d’una fruita cítrica boníssima que no havia tastat mai anomenada calamansi. L’objectiu del mes de la cultura i història filipina és ressaltar contribucions econòmiques, culturals i socials fetes pels filipins-americans cap als Estats Units al llarg de la seva història. I en definitiva promoure el coneixement de la història i cultura filipines. Per això no vaig poder evitar adonar-me de que el 99% del centenar d’assistens a la conferència sobre història culinària eren d’origen filipí, i a la fira de llibres també. Potser alguns d’aquests filipins-americans no saben massa del seu país d’origen, sobretot els nascuts als Estats Units, i aquestes activitats són una bona manera de recordar-los la cultura d’on vénen. Sigui com sigui, gràcies a aquesta iniciativa ara conec uns quants plats de la cuina filipina. I això per mi és tot un èxit.

San Francisco es rendeix a Ferran Adrià

dimarts , 11/10/2011

Aquest vespre en Ferran Adrià ha fet una xerrada al Cinema Castro de San Francisco, per parlar sobretot del seu nou llibre que s’acaba de publicar en anglès titulat “The Family Meal: Home cooking with Ferran Adrià” (que es podria traduir com a “L’àpat familiar: cuinar casolà amb Ferran Adrià”). Les entrades per sentir-lo parlar, que costaven $20, van esgotar-se al cap de dos dies de posar-se a la venta tot i que la sala té una capacitat de 1 400 seients. I és que Adrià és adorat com a un Déu arreu dels Estats Units, però encara més a San Francisco, una ciutat famosament descrita pel chef novaiorquès David Chang com a la inventora de servir figues en un plat referint-se a la filosofia local (d’inspiració mediterrània) de donar preferència als ingredients de qualitat més que a la sofisticació de la preparació. Potser per això des que la llibreria especialitzada en gastronomia Omnivore Books va anunciar la visita d’Adrià fa un parell de mesos gairebé tothom que es precii en el món de la cuina, així com tots els meus amics i coneguts van llançar-se com salvatges a comprar entrades (i a explicar-ho als quatre vents de les xarxes socials, és clar).

Jo, per la meva banda, he seguit la xerrada tranquil·lament des de casa a través de Twitter on Ferran Adrià ha estat trending topic local. I pel que sembla Adrià no ha decepcionat als fans, donant-los unes bones dosis d’excentricitat “genial” i de les seves habituals metàfores sovint incomprensibles pel públic estatunidenc. Una de les anècdotes més repetides pels assistens ha estat quan ha dit que els nostres gustos estan condicionats pels nostres costums locals, i per il·lustrar-ho ha explicat que quan es va introduir el peix cru a Espanya (sushi) la gent deia “què és això, que ens preneu per gats?” Adrià també ha fet contents als sanfranciscans quan els ha dit que només podria viure a tres ciutats en tot el món: Barcelona, Sydney i San Francisco (pilota). En un altre moment de la nit ha parlat de la importància de menjar bé, o sigui cuinar a casa, i a la gent que es queixa de que no té temps els ha dit que si no en troben és perquè miren massa la televisió.

A San Francisco, en ser la capital tecnològica dels Estats Units, tothom té comptes de Twitter i demés, des de joves moderns o adoradors d’Apple, a iaies, pobres sense sostre i fins i tot mascotes. Així, cada vegada que hi ha algún famós a la ciutat un passatemps molt típic és intentar “caçar-lo” menjant a tal o qual restaurant i comentar la jugada. I si el famós en qüestió és cuiner, la bogeria tuitera-gastronòmica és imparable. Per exemple, quan fa un parell de mesos l’ex-chef convertit en presentador de televisió Anthony Bourdain va passar per la ciutat, centenars de tuitaires van dedicar-se a seguir-li els passos fins i tot als lavabos dels bars. Amb Ferran Adrià, és clar, el seguiment també ha estat continu. Gràcies a Twitter, per exemple, hem pogut saber que el dissabte va sopar al restaurant del sud de San Francisco Manresa, que té dues estrelles Michelin (el xef fins i tot va compartir una foto). També hem sabut que avui ha visitat la gelateria de moda Humphrey Slocombe, on fan gelats de coses com foie gras o whiskey amb cereals (que anomenen “esmorzar secret”), i que després de la xerrada ha sopat a Mission Chinese Food. Pel que sembla, Adrià no s’ho ha passat gens malament durant la seva visita.

El DREAM Act californià ha estat aprovat, ampliant els drets dels universitaris indocumentats

diumenge, 9/10/2011

Aquest dies el Governador de Califòrnia Jerry Brown no para. Tan sols ahir va aprovar una pila de lleis incloent-hi la prohibició de vendre aletes de tauró de qualsevol procedència. Avui dissabte ha continuat la dèria de signar lleis, ja que n’és la temporada, i ha aprovat per exemple una proposta per millorar la integració a la universitat dels estudiants gays, lesbianes, bisexuals i transgènere, o una altra mesura per restringir la privatització de biblioteques. No obstant, cap de les 50 propostes de llei que ha aprovat avui ha captat tanta atenció com la coneguda com a California DREAM Act.

Bàsicament permetrà als estudiants sense papers que tinguin la intenció de regularitzar-se la oportunitat d’accedir a ajuts financers per anar la universitat, independentment de la seva residència legal. La versió federal del DREAM Act, que actualment encara s’està debatent, proposa donar la ciutadania a aquests estudiants indocumentats si compleixen uns certs requisits (vaig parlar-ne una mica en aquest article del mes de juny).

A partir del 2013 els indocumentats que siguin acceptats a les universitats estatals poden rebre ajudes de Cal-Grants. La comissió que les administra calcula que durant el curs escolar 2013-2014, 5 462 estudiants indocumentats qualificaran per rebre aquestes ajudes. A més, molts d’altres qualificaran també per l’exempció de les taxes de matrícula als “community college”. Per tal de qualificar aquests estudiants hauran d’haver assistit a una escola secundària californiana durant almenys tres anys i demostrar que estan en procés de regularitzar la seva situació indocumentada. També han de demostrar la necessitat econòmica i bones notes. Actualment hi ha dos altres estats que permeten als estudiants indocumentats d’accedir a ajudes econòmiques, curiosament Texas i Nou Mèxic.

Les reaccions a l’aprovació d’aquesta llei, com es pot imaginar, han estat molt negatives per part del camp republicà. De fet, al parlament californià la majoria dels representants republicans hi havien votat en contra. El diari San Francisco Chronicle >en cita un, Tim Donnelly, dient “el cost de les matrícules continuen pujant, les universitats han tingut retallades pressupostàries de $1 200 milions i ha loteries per algunes assignatures – però si algú és il·legal li treiem la catifa vermella”. L’opinió pública, però, ha estat positiva. Al cap i a la fi aquest és un estat tradicionalment demòcrata i amb un gran percentatge d’immigrants, ja siguin legals o il·legals. No obstant, tal i com més d’un expert ha fet notar, cal que el govern federal s’espavili a consolidar les lleis d’immigració que en aquests moments s’estan descontrolant arreu dels estas creant tota mena d’incongruències al llarg del país.

Les aletes de tauró finalment prohibides a Califòrnia

dissabte, 8/10/2011

La sopa d’aleta de tauró, tal com explica la Viquipèdia, és considerada una delícia xinesa i és servida generalment a les celebracions festives del país, així com en ocasions especials com ara casaments i banquets. És vista com a símbol de salut i prestigi, i és popular també entre les comunitats xineses d’arreu del món — com ara a San Francisco. Des d’avui, però, serà impossible d’obtenir a Califòrnia ja que el Governador Jerry Brown ha signat finalment una controvertida llei prohibint completament les aletes de tauró.

Ja el desembre passat es va aprovar una llei federal prohibint la “recollida” d’aletes de tauró en aigues estatunidenques. Però com que la llei no prohibia la importació d’aletes, continuaven essent disponibles a les botigues i restaurants xinesos. Durant aquest darrers mesos les picabaralles públiques entre diverses personalitats de la comunitat xinesa-americana local, com ara el senador estatal Leland Yee que també es presenta com a alcalde de San Francisco a les eleccions del mes que ve, s’han succeït als mitjans de comunicació. Gent com Yee deien que aquesta llei és racista ja que no buscava prohibir els taurons sinó només les aletes de tauró, que són significatives únicament pels xinesos. Els activistes mediambientals argumentaven que cada any es maten més de 73 milions de taurons únicament per les seves aletes, llençant-los després a l’oceà mig morts, causant danys irreparables a l’ecosistema marí.

Sigui com sigui, la llei ha estat aprovada i a partir del gener del 2012 ja no es podran importar més aletes. I pels llestos que es dediquin a comprar-ne en quantitats industrials abans que la llei sigui efectiva, també se’n prohibirà la venta a partir del juliol del 2013. Un altre producte de luxe que, gràcies a les pressions dels activistes medioambientals i dels drets dels animals, serà prohibit l’any que ve és el foie-gras. Però d’això ja en parlaré un altre dia.

Picasso al Museu de Young

divendres, 7/10/2011

L'entrada del museu de Young

Aquest és l’últim cap de setmana per veure l’exposició dedicada a Picasso al Museu de Young. Són una centena d’obres de la col·lecció permanent Musée National Picasso de Paris, que els hi ha cedit mentre fa renovacions fins al 2012.

San Francisco no té gaires museus, però entre ells el de Young és probablement el més interessant i agradable de visitar ja que es troba al mig del Golden Gate Park. Des del punt de vista arquitectònic és un dels pocs edificis realment moderns de la ciutat, i té una torre amb unes boniques vistes de le ciutat. L’edifici original va haver de ser derruït després del terratrèmol del 1989 i fou acabat de reconstruïr el 2005. Les exposicions d’aquest museu sempre solen tenir molt d’èxit i provoquen llargues cues, com ara l’exposició d’art impressionista i post-impressionista de fa uns mesos on era impossible no topar-se amb el colze d’una altra persona cada tres segons.

Si bé aquesta exposició de Picasso no em va impressionar massa, potser perquè és un artista que ja tinc molt vist d’altres museus, tot i així vaig disfrutar de la visita. L’exposició conté algunes peces interessants, com ara una escultura feta amb el seient i manillar d’una bicicleta. Però el que val més la pena és comparar la sèrie de retrats d’unes quantes de les seves amants, Marie-Thérèse Walter, Dora Maar, Fernande Olivier, Olga Khokhlova, Françoise Gilot, i potser me’n deixo alguna. És una llàstima, però, que ja que el museu té un fons boníssim d’art africà no se’ls hagués acudit fer una petita comparativa d’algunes de les obres cubistes de l’exposició que realment recorden mascàres africanes.

En tot cas, recomano a qualsevol que visiti San Francisco de no visitar només el MOMA que és troba al centre de la ciutat i és l’aposta museística segura, sinó també aquest museu on segurament trobaran alguna sorpresa agradable a la col·lecció permanent o a les exposicions temporals.

Steve Jobs i el 99%

dijous, 6/10/2011

Fa dos dies que estic refredada i que, per acabar-ho d’arreglar, a l’edifici on visc al centre de San Francisco estem sense aigua calenta. És per això, i perquè havia d’acabar d’escriure un article per entregar avui, que aquest matí no he anat a la manifestació de suport als “indignats” Made in USA (coneguts aquí com #OccupyWallStreet). A mitja tarda, quan havia acabat la feina i estava a punt de deixar l’ordinador, he mirat les meves xarxes xarxes socials (tinc tres comptes de Twitter diferents amb les quals segueixo un total de més de 3 000 persones, estic suscrita a un nombre semblant de pàgines a través del Google Reader, i a Facebook hi tinc uns 600 contactes). I, de sobte, totes i cadascuna de les actualitzacions de tot arreu on mirava feien referència a una sola sola cosa: Steve Jobs. Feia tan sols uns minuts que Apple havia difós un comunicat de premsa informant de la seva mort, que per altra banda tothom sabia que era imminent.

Quan he vist el panorama a la meva pantalla de l’ordinador he decidit fer vaga d’internet fins demà. Cap a les 8, però, he sortit a menjar sopa vietnamita (pho) ja que és el meu remei infalible quan em trobo malament. Com que visc molt a prop de la botiga d’Apple principal de San Francisco, quan he passat per allà he vist una colla de gent. Quan m’hi he apropat he vist que eren fans que havien vingut a deixar flors, espelmes o missatges de condol a l’entrada de la botiga, que encara estava oberta. He mirat Twitter des del meu telèfon i he vist que algú havia convocat també una vetlla per Steve Jobs al parc Dolores, que és on els moderns (o sigui, els amants de l’iPhone) van a passar l’estona els caps de setmana o quan fa sol.

Quan tornava cap a casa, no sé si causat per aquestes reaccions públiques desmesurades o per la sopa, se’m regirava l’estòmac. No em podia creure que tothom, absolutament tothom, sembli tan afectat per la mort del creador d’una empresa de productes d’electrònics de luxe. I que la revista Time hagi aturat la impressió del seu darrer número per dedicar-li la portada. Realment Steve Jobs és la icona de la nostra generació? Perquè jo no m’hi sento gens identificada. Estic d’acord que Jobs era un geni del màrketing i de fer discursos inspiradors. Però a part d’això no entenc l’adoració gairebé religiosa cap a la seva persona. Tot plegat m’ha semblat grotesc i francament també una mica patètic. I, pel damunt de tot, incongruent amb el suport al moviment anti-Wall Street/indignats que els mateixos que ara ploren oferien aquest matí a través de les xarxes socials. Per una banda protestaven contra els rics que dominen l’economia del país, l’1% de privilegiats que viuen d’esquena als problemes de la crisi que el 99% de la població pateix cada dia. I per l’altra es desfan en elogis per un d’aquests ultra-rics elitistes que a sobre es va fer ric a costa de productes que ni tan sols es fabriquen en aquest país i que el 99% no necessita i/o no es pot permetre. Així va el món.

Actualització

L’endemà d’haver escrit la meva reflexió d’incredulitat, i després de veure panegíric rere panegíric a tots els mitjans de comunicació, per fi llegeixo un article donant una mica de perspectiva sobre la bogeria que s’ha desencadenat amb la mort de Steve Jobs. Sobretot tenint en compte que ahir també va morir l’activista Fred Shuttlesworth, una figura clau del moviment pels drets civils dels anys 1950 i 1960 juntament amb Martin Luther King. Titulat “Steve Jobs no era Déu“, trobo que expressa molt bé el que volia dir jo més amunt. Us en tradueixo un fragment:

Les efusions públiques de dolor haurien de reservar-se per les persones que han viscut d’una manera tan heroica i desinteressada que perduraran com models dignes d’admiració pel seu amor cap a la humanitat. Gent com ara el reverend Rev. Fred Shuttlesworth, el qual junt amb la seva família, fou bombardejat, estomacat i apunyalat durant els seus anys d’activisme pel moviment dels drets civils als EUA. Shuttlesworth va morir ahir, el mateix dia que Steve Jobs. No va morir bilionari.

La mort, és clar, no és una competició. Totes les morts són tristes pels supervivients. Tothom es mereix que el plorin, i la gent famosa inevitablement serà plorada amb més força que els altres. Però és important que posem el nostre dolor en perspectiva. Quan comencem a plorar els tecnòcrates com a ídols, abaratim les vides d’aquells que han sacrificat més que els seus iguals.

Steve Jobs era boníssim amb el que feia. No cal que donem pel sac la memòria d’aquest home. Va fer bons ordinadors, va fer bons telèfons, va fer bons reproductors de música. Els va vendre bé. Es va fer obscenament ric. Va permetre que una generació sencera de tecnòfils fetitxistes poguessin passejar-se amb aparells més atractius. No va reduir la pobresa, o fer descobriments científics que salvessin la vida de ningú, o va acabar guerres o curar malalts o fer-se amic d’aquell que no tenia amics. I ja està bé — la majoria de nosaltres no fem cap d’aquestes coses. Però la majoria de nosaltres no provoquem aquesta mena de culte i plorera quan ens morim. Quan fins i tot els periodistes encarregats de fer la cobertura de l’efemèride i acaben reduïts a fans intoxicats que es disculpen per haver-te causat alguna incomoditat a la teva increïblement poderosa corporació multibilionària amb no sé quina petita cosa, hem perdut la perspectiva.

Burning Man

dimecres, 7/09/2011

Després del cap de setmana llarg, aquests dies la ciutat torna a la normalitat després de l’estiu. I no només perquè els estudiants tornen a les classes i les residències tornen a omplir-se, sino també perquè una bona part de la població més hippie i enrotllada de San Francisco torna del festival Burning Man que té lloc durant la setmana abans del dia del treball al desert de Nevada – a unes quantes hores de cotxe de San Francisco.

Burning Man va començar fa 25 anys quan un grupet d’amics fumetes van reunir-se al voltant d’una foguera Baker Beach, una de les platges de San Francisco, i després d’una nit de festa van cremar una estàtua de fusta de quasi tres metres en forma d’home. D’aquí el nom del festival, que vol dir “L’home que crema”, on home és utilitzat en llenguatge col·loquial per referir-se als poderosos, al capitalisme, a l’establishment. Per una banda es tractava de rebel·lar-se i alhora d’expressar-se de manera artística, en una mena de performance efímera.

El Burning Man de Baker Beach va tenir tant d’èxit que cinc anys més tard, el 1991, van traslladar-lo al desert de Black Rock a l’estat veí de Nevada per tenir més espai per a l’expressió artística (i no molestar als veïns, suposo). Des de llavors el festival ha anat creixent fins als 50 000 participants actuals i les dotzenes d’escultures, actuacions i projectes artístics que s’hi instal·lens durant una setmana. El que va començar com a una reunió informal d’amics creada de manera orgànica, avui és una ciutat artifical amb un alt nivell d’organització i diversitat d’esdeveniments, amb milers de voluntaris, bicicletes (no es pot conduir durant el festival) i una infraestructura enorme que desapareix completament al cap d’uns dies. És sens dubte un dels esdeveniments de l’any al nord de Califòrnia i per molts una experiència que els ha canviat la manera de veure el món i que s’ha de provar almenys un cop a la vida. Fins i tot hi ha gent que es casa allà, com els de la foto de dalt que ho van fer a sobre d’una catifa màgica.

Durant el festival no es poden utilitzar els diners, cosa que promou la generositat dels participants que regalen tot el que tenen i alhora reben de tot dels demés. Burning Man vol ser no només un experiment d’expressió artística sino també un experiment d’expressió humana, un lloc on obrir el cor, la ment i l’esperit. És per això que molta gent hi busca o hi troba transcendència mística, i des de ja fa anys l’estàtua de l’home que presideix el desert (i que simbolitza els desitjos materials) està acompanyada d’un temple on la gent va a meditar o a trobar-se a si mateixos. Cada any té un disseny diferent (el de la foto de l’esquerra és el d’aquest any), i al final de la setmana també es crema.

Aquest any, per primera vegada en 25 anys, un mes abans del festival ja no quedaven entrades (que costen un mínim de $300 dòlars, més els costos de transport, acampada, provisions, aigua, etc. per una setmana). A les pàgines de classificats com Craigslist la reventa era una bogeria, i uns quants articles s’han fet ressò del nombre creixent de participants “de luxe” que no volen perdre’s l’experiència però sense passar incomoditats. Passar una setmana al desert de Black Rock, amb un sòl d’àlcalis, no és gens fàcil. Òbviament no hi ha dutxes ni aigua (només latrines portàtils), cada participant ha de portar l’aigua que necessitarà per beure, rentar-se i cuinar. Durant el dia el sol crema i a la nit les temperatures baixen, i a més sovint hi ha tempestes de sorra. És per això que cada any hi ha més gent que substitueix els tendes de campanya amb autocaravanes amb aire acondicionat i dutxes, nevera i totes les comoditats dignes d’un apartament de vacances. El New York Times fins i tot va publicar un article fa uns dies sobre la decoració d’una autocaravana d’una parella de “pijos” de Los Angeles.

Suposo que, com amb tot quan creix massa, un festival com aquest corre el risc de morir d’èxit. Mentrestant, però, les botigues de disfresses de San Francisco continuaran fent el seu agost amb els seus participants i els fanàtics continuaran tot l’any pendents de la propera edició de Burning Man. Tinc un amic de Càdiz instal·lat a San Francisco des de fa temps que quan fa un parell d’anys va comprar-se una casa amb la xicota (ara la seva esposa) la va voler amb garatge malgrat no tenir cotxe per poder-hi emmagatzemar la tenda d’acampada, els bidons d’aigua, barrets, disfresses i demés andròmines que s’emporta cada any a Burning Man.

La tomatina arriba a Califòrnia

dimecres, 7/09/2011

La tomatina, la famosa festa del municipi valencià de Bunyol en què els participants es llencen tomates entre ells, ha inspirat dos nois de Seattle a deixar les seves respectives feines per crear una franquicia de tomatines arreu dels Estats Units amb el nom Tomato Battle (batalla de tomates). Al juny van fer la primera a Colorado en un poble de muntanya, i segons sembla va ser un èxit. Avui el Contra Costa Times informa de que l’u d’octubre en faran també una al nord de Califòrnia, concretament a la ciutat de Pleasanton situada a uns 40km de San Francisco.

Els organitzadors han previst aquestes tomatines a l’americana com un dia sencer d’entreteniment on no hi haurà no només la obligatòria “batalla de tomates”, sino també cervesa i una pila de grups de música en viu que s’aniran eliminant per votació popular. El preu de la festa, com era d’esperar, reflecteix aquesta oferta d’activitats ja que costa $60 dòlars. A la web aclareixen a la gent preocupada pel balafiament de tomates que només n’utilitzen de caducades o mig podrides que s’haurien de llençar de tota manera.

La iniciativa està tenint tant d’èxit que ja tenen una altra Tomato Battle programada a Califòrnia, a les afores de Los Angeles, aixó com unes quantes més a Dallas, Seattle i Atlanta.