Arxiu del mes: juny 2011

El festival de l’Orgull Gai a San Francisco

dilluns, 27/06/2011

San Francisco només té 800 000 habitants però a la Pride Parade, la desfilada anual de l’Orgull Gai solen participar-hi al voltant de 1,2 milions de persones convertint-la en una de les més conegudes i emblemàtiques d’arreu del món (i crec que també la més antiga: aquest any ha celebrat la 41 edició). És l’esdeveniment de l’any, on participen no només els col·lectius LGBT (gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals), sinó també tota mena d’empreses privades, funcionaris (incloent-hi policies i bombers), l’alcalde i altres polítics, escoles, associacions de pares, protectores d’animals (amb gossos per adoptar), congregacions religioses (i grups d’ateus), centres de salut, mitjans de comunicació i un llarg etcètera divers com tota la badia de San Francisco. Per exemple, empreses del Silicon Valley com ara Google i Facebook també hi són presents, bancs, línies aèries, asseguradores i gimnasos.

És un festival ple de colors, música i alegria, però també de reivindicacions polítiques i missatges de solidaritat seriosos. Alguns dels grups més emotius són les parelles del mateix sexe que cada any desfilen amb els seus fills, o les que desfilen agafades de la mà amb cartells explicant que fa 20 o 30 o 40 anys que estan junts — però sense poder casar-se. Hi ha grups d’estudiants adolescents, de persones de la tercera edat, d’inmigrants o de minusvàlids, tots demanant tolerància i normalització. I com que el festival és també és una festa (on, per cert, l’himne d’aquest any ha estat “Born this way” de Lady Gaga), no hi podien faltar les drag queens glamuroses, gent disfressada, amb accessoris de cuir negre, i fins i tot alguns sense roba, que sempre atrauen molts fotògrafs.

Aquest any, a més, hi ha hagut una manifestació molt nombrosa de suport a Bradley Manning, el jove analista (i gai) que porta un any detingut, acusat d’haver filtrat documents diplomàtics Estats Units a Wikileaks. Com a temes d’actualitat, també hi havia diversos cartells felicitant Nova York per haver aprovat els casaments entre persones del mateix sexe divendres passat.

Com curiositat final, la bandera de l’arc de Sant Martí va ser popularitzada com a símbol gai per l’artista nascut en San Francisco Gilbert Baker, que la va dissenyar pel Festival de l’Orgull Gai d’aquesta ciutat el 1978. Aleshores, però, tenia vuit franges i no sis -va ser a l’any següent que el disseny va ser simplificat per donar millor visibilitat a cada color quan la bandera està penjada d’un pal o fanal.

Publicat a Festes | Deixa-hi un comentari »

Californià guanyador d’un Pulitzer confessa que és un sense papers

divendres, 24/06/2011

Alguns dels documents falsos que ha utilitzat Jose Antonio Vargas al llarg dels anys (NYT Magazine)

Sens dubte l’article més comentat d’aquesta setmana ha estat el de Jose Antonio Vargas pel dominical del New York Times confessant que és un immigrant il·legal. Originari de Filipines, Vargas és un periodista d’èxit que ha fet reportatges a la Casa Blanca, una sèrie d’articles seus sobre la Sida van convertir-se en un documental exhibit a Sundance i el 2007 va guanyar un Pulitzer (el premi peridístic màxim) per la cobertura del tiroteig a la Universitat Virginia Tech junt amb un equip del Washington Post.

Vargas explica com als 12 anys la seva mare el va enviar als Estats Units per viure amb els seus pares, que s’havien naturalitzat legalment i vivien a la ciutat de Mountain View de la badia de San Francisco (on té la seu Google). La seva mare, que volia una vida millor per ell, tenia planejat seguir-lo poc després però no va aconseguir-ho i segueix a Filipines. Ara fa 18 anys que no l’ha vista.

No va ser fins als 16 anys que Vargas va descobrir la seva situació quan va anar a fer-se el carnet de conduir i la funcionària que el va atendre li va dir que la seva targeta de resident era falsa, recomanant-li no tornar per allà. Més tard una professora del seu institut va canviar un viatge de fi de curs al Japó per Hawaii quan Vargas va dir-li que no podia sortir del país. La directora de l’institut i l’administrador del districte escolar van convertir-se en els seus protectors, iniciant el que anomena la seva “xarxa de suport” de gent que va interessar-se pel seu futur i va arriscar-se per ajudar-lo.

No oblidem que Califòrnia és l’estat amb el nombre més elevat d’immigrants sense papers del país (el 25% del total, segons dades del 2006), però a diferència d’altres estats amb xifres també elevades com Texas o Florida, Califòrnia és tradicionalment més liberal. Sobretot la badia de San Francisco, una ciutat on la policia té ordres de no entregar les persones sense papers a les autoritats federals i per tant és coneguda com a “ciutat santuari“. No obstant, fa dos anys va introduir-se el programa federal “comunitats segures” del departament d’immigració, demanant precisament que les autoritats locals els entreguin els immigrants il·legals que trobin. Des que va introduïr-se, les autoritats tan de San Francisco com del comtat de Santa Clara (on es troba Mountain View) l’han rebutjat i han intentat no participar-hi. De moment encara no han arribat a un acord amb el govern federal, i el debat segueix obert (i encés) sobre aquest tema.

Però la intenció de Vargas en publicar aquest detallat i colpidor article, incloent-hi reproduccions de tots els documents falsos que ha utilitzat al llarg dels anys, ha estat fer campanya perquè el Congrés passi el famós DREAM Act, la proposta de llei que donaria la residència legal als estudiants universitaris sense papers (complint certs requisits) i que el president Obama va re-introduir al senat el passat mes de maig.

Casualment (o no) aquesta setmana un altre cas semblant ha captat l’atenció dels mitjans, el de l’estudiant universitària de neurologia Mandeep Chahal, que havia de ser deportada dimecres. Chalal, que va venir de l’Índia amb la seva mare quan tenia 6 anys, ha viscut des d’aleshores al comtat de Santa Clara igual que Vargas, i igual que ell ha estat sempre una estudiant brillant i que hagués pogut acollir-se al DREAM Act en cas d’aprovar-se. A última hora els seus advocats van aconseguir un aplaçament ajornament de l’ordre de deportació.

En un moment del l’article de Vargas, que val molt la pena llegir per entendre la delicada situació de molts immigrants en aquest país i els seus sentiments contradictoris, diu:

Es creu que hi ha 11 milions d’immigrants indocumentats als Estats Units. No som sempre qui creus que som. Alguns recullen maduixes o cuiden dels teus fills. D’altres van a l’institut o a la universitat. I resulta que alguns escriuen articles que potser llegiràs. Jo vaig crèixer aquí. Això és casa meva. Però tot i que considero Amèrica el meu país, el meu país no em considera un dels seus.

Ara falta veure si el testimoni de Vargas i de milers d’altres joves que estan donant la cara ajudaran a que s’aprovi finalment el DREAM Act com a primer pas a una reforma seriosa sobre les lleis d’immigració dels Estats Units.

Publicat a Immigració | 5 comentaris »

Juneteenth i el Museu de la Diàspora Africana

dilluns, 20/06/2011

Detall d'una paret al Museu de la Diàspora Africana de San Francisco

Ahir es va celebrar el dia de l’emancipació, també conegut com a Juneteenth perquè 19 de juny en anglès és June nineteenth. És una festa reconeguda a 39 estats que celebra l’abolició de l’esclavitud las Estats Units, i de retruc celebra la cultura afroamericana del país. Tot i que la famosa Proclamació d’emancipació d’Abraham Lincoln va entrar en efecte l’u de gener del 1863, el seu efecte inmediat sobre la vida diària de la majoria dels esclaus va ser mínim. És per això que la data que es commemora el Dia de l’Emancipació és la del 19 de juny del 1895, quan l’esclavitud va ser abolida a l’estat de Texas — un dels primers on es va fer efectiva.

M’imagino que als estats del sud el Juneteenth es celebra amb molta més patxoca, però la celebració d’aquesta festa a San Francisco tampoc està gens malament: hi ha una desfilada pels carrers de diferents escoles i organitzacions afroamericanes, i a la plaça de l’ajuntament (Civic Center) hi ha un escenari amb concerts gratuïts durant tot el dia, parades amb carn a la brasa, exposicions d’artistes afroamericans i danses tradicionals. A més, el Museu de la Diàspora Africana sol oferir entrada gratuïta i activitats especials. Aquest any vaig anar a treure-hi el nas i em vaig trobar amb un concert de jazz en una sala, i una narració de contes acompanyats d’un banjo a l’altra sala. És un museu bastant petit i modest, a poques passes del més conegut Museu d’Art Modern i l’arquitectònicament impressionant Museu Contemporani Jueu, però que tot i així val la pena visitar sobretot quan hi ha activitats o exposicions especials. I és que, com es diu sovint, a vegades la millor confitura és als pots petits.

Train, gravat de Romare Bearden de 1975

Concretament l’exposició temporal que hi ha en aquests moments al Museu de la Diàspora Africana val molt la pena. Està dedicada als gravats i litografies de l’artista Romare Bearden, que va viure sobretot a Nova York però també a París durant els anys 1950 i on Picasso i Matisse van exercir una gran influència sobre la seva obra. Tot i que és conegut sobretot pels seus collages d’escenes de temàtica afroamericana, també va experimentar amb diferent tècniques d’impressió tal i com quedà palès a l’exposició. A la web de la fundació Romare Bearden s’hi poden veure més reproduccions de la seva obra, molt recomanable.

Publicat a Art, Festes | Deixa-hi un comentari »

Setmana del Disseny a San Francisco

diumenge, 19/06/2011

Llibreta de Katarzyna Rojek, Sketchbook Project

Avui ha acabat la Setmana del Disseny de San Francisco, una setmana d’activitats professionals una mica avorrides com ara xerrades especialitzades, visites guiades a estudis de disseny o reunions de “networking” per a gent del sector. Com que tinc un amic dissenyador, vaig anar a la presentació d’un llibre sobre tipografia caríssim que semblava una capsa de sabates i a una visita guiada d’un taller de disseny de bicicletes ecològiques que va ser prou interessant. La millor activitat del programa, però, va resultar ser una exposició itinerant a la que em va convidar una veïna: The Sketchbook Project.

Sketchbook podria traduir-se com a llibreta per a dibuixar o bloc de dibuix, i el projecte és una biblioteca de quasi 10 000 llibretes omplertes per artistes o aficionats de 94 països d’arreu del món. Els organitzadors, l’Art House Co-op de Brooklyn, van enviar més de 28 000 llibretes blanques, però quasi la meitat no els van ser tornades. Tot i així és una quantitat impressionant de llibretes entretingudíssimes de fullejar, classificades en una sèrie de temes oberts que van donar als participants com a inspiració. Alguns que recordo ara mateix: “coses que van canviar altres coses”, “ara ja series a casa” o “serà divertit, t’ho prometo”.

Aquesta setmana la col.lecció va passar per San Francisco després d’unes quantes ciutats del país, i fins el 5 d’agost continuarà voltant. Després passarà a formar part del fons permanent de la Biblioteca d’Art de Brooklyn, que també pot veure’s online aquí.

Mentre anava cap a l’exposició vaig desitjar que la llibreta de la meva veïna no fos de les pitjors per no haver de mentir quan em preguntés què m’havia semblat. Finalment, però, va resultar ser una de les més originals i que més em van agradar. Quan la vaig acabar de mirar li vaig dir que jo, amb les meves dots artístiques inexistents, probablement hauria fet alguna cosa conceptual amb taques de cafè vessat. Em vaig endur una bona sorpresa quan al cap d’una estona vaig veure una llibreta d’una artista danesa que havia fet exactament això (però molt millor). També em vaig topar per casualitat amb una llibreta d’una dissenyadora valenciana, i una de sudàfrica que semblava recoberta de pell de cocodril (espero que fos d’imitació). Una altra que em va fer gràcia tenia enganxada la butxaca d’uns pantalons texans amb una cartera de debó a dins, però en obrir-la només hi havia un missatge criticant els lladres.

Si algú s’anima a participar en la propera edició, només cal apuntar-se a través de la web de l’Sketchbook Project i enviar 25 dólars abans del proper 31 d’octubre per rebre una llibreta a casa. Després, és clar, cal omplir-la i retornar-la abans del termini fixat. Jo, ja ho he fet.

Publicat a Art | Deixa-hi un comentari »

Un altre model de supermercat és possible

dissabte, 11/06/2011

Productes a granel al supermercat Rainbow Grocery

En un país on tot és de “usar i llençar” i qualsevol producte de menjar es ven embolicat o envasat (i sovint les dues coses), a San Francisco hi ha un supermercat anomenat Rainbow (que vol dir arc de Sant Martí) on es pot comprar quasi de tot a granel. Des de coses poc sorprenents com verdures o fruits secs, fins a d’altres més excepcionals com xampú o crema per les mans, passant per tota mena de grans i farines, olis, mels, conserves i espècies. Tot i que al principi pot semblar una mica pesat, una vegada ho has provat és un gust poder anar a comprar amb els teus propis receptacles, estalviant-te de llençar els envasos a les escombraries cada vegada. I a més poder comprar només la quantitat necessària que et fa falta de cada cosa, evitant que se’t faci malbé pels armaris.

I és que, tot i que la majoria de gent a la badia de San Francisco no arriba als extrems d’aquesta senyora d’Oakland que fa tres anys va decidir intentar viure sense generar absolutament cap escombraria de plàstic, sí que sel’s nota una consciència mediambiental molt més desenvolupada que a la resta del país. De fet, San Francisco va ser la primera ciutat dels Estats Units on fa quatre anys es va prohibir l’ús de bosses de plàstic als supermercats i fa un parell d’anys va ser també la primera que va obligar a tothom a fer compostatge de les deixalles orgàniques (les lleis de reciclatge i d’emissions de gasos d’efecte hivernacle són molt estrictes).

Taula informativa sobre les característique de les gallines que han post els ous

A més de ser l’únic supermercat realment ecològic que he vist (i la visita de supermercats és una de les meves modalitats turístiques preferides), Rainbow també és una cooperativa, i també l’únic supermercat exclusivament vegetarià de la ciutat. És a dir, no tenen ni carn ni peix (ni sardines en llauna) i només vénen ous de gallines que no hagin estat criades de manera industrial en gàbies ni injectades amb hormones o antibiòtics. I tal i com es pot veure en aquesta foto, a la secció dels ous hi tenen una taula explicativa amb informació detallada sobre les pràctiques concretes de cada marca. Per exemple, si els ous són fèrtils, si les gallines tenen accés a l’exterior o si els hi han tallat els becs i/o les ales. És a dir, ofereixen elements per decidir no només quins ous han estat produïts de manera més ecològica sinó també de manera més humana. Ah, i l’etiqueta rosa que es veu a la foto indica els productes que són de Califòrnia, per la gent que només vol comprar menjar de producció local.

Com que a Rainbow no hi ha ni carn ni peix, tenen una secció infinita de vitamines i suplements alimentaris. La secció de formatges també és molt extensa i variada, incloent-hi diversos formatges “d’imitació”, és a dir fets a base de productes no-animals (majoritàriament tofu) per als vegans. També s’hi troben tota mena de varietats de carn “falsa”, és a dir feta també a base de tofu o d’altres productes com el seitan. Per descomptat, a la secció d’higiene i neteja no hi ha cap sabó fet amb glicerina animal.

Però deixant de banda la gran varietat de productes especialitzats per a vegetarians i vegans, o de coses estranyes i/o bones per la salut, el que més m’agrada de Rainbow és el que he dit al principi: la possibilitat de comprar gairebé de tot a granel i sense fer malbé el medi ambient. Abans aquest era el model de supermercat predominant (vaja, de mercat de barri), i un dia d’aquí poc, quan el petroli comenci a anar car (que ja seria hora), ho tornarà a ser. Ja ho veureu.

Publicat a Medi Ambient, Menjar | 2 comentaris »

Espanya anima Califòrnia a tirar endavant el tren d’alta velocitat

dijous, 9/06/2011

D'esquerra a dreta: JM Archilla de RENFE, Luis López d'ADIF i l'alcaldessa de Fresno.

Tan sols dues setmanes després d’haver participat en dues concentracions de suport al Moviment 15M a San Francisco, divendres passat vaig assistir a una conferència que va mostrar una cara completament diferent d’Espanya: el tren d’alta velocitat. Amb el títol Fast Track to Sustainable Growth (que en traducció d’estar per casa voldria dir El camí ràpid al creixement sostenible) i co-organitzada per diverses institucions espanyoles, la conferència tenia per objectiu demostrar la necessitat d’un tren d’alta velocitat a Califòrnia (connectant San Francisco i Los Angeles), posant com a exemple el gran “èxit” de l’exemple de l’AVE.

I és que el projecte californià no gaudeix precisament de massa aprobació per part de l’opinió pública. Deixant de banda la passió que tenen als Estats Units pels cotxes i les autopistes, les raons principals per les quals el projecte és controvertit són l’elevat cost i el fet que el primer tram no començarà ni pels volts de San Francisco ni Los Angeles, sino a que connectarà les ciutats de Fresno i Bakersfield a l’interior de l’estat, una zona generalment menyspreada pels californians més costaners. De fet la majoria d’articles que han aparegut sobre el tema durant aquests últims mesos es mofen del projecte amb el nom de “train to nowhere” (el tren que no va enlloc). També cal dir que la raó per la qual el primer tram del tren d’alta velocitat californià es farà allà precisament perquè no hi havia manera de tenir el suport (i el terreny) necessari a les zones on hauria tingut més sentit fer-lo.

En tot cas, després de passar tot un dia escoltant els representants de l’ICEX, del Ministeri espanyol d’obres públiques, de la RENFE, d’ADIF i de l’agència encarregada del projecte del tren d’alta velocitat californià, era evident que tots els assistents van marxar a casa més convençuts i entusiasmats que mai. Malgrat que a la sortida molts s’estranyaven que Espanya sigui el país amb la xarxa més extensa de trens d’alta velocitat d’Europa i la segona del món després de la Xina.

Publicat a Transport | 1 comentari »