Arxiu del dijous, 6/10/2011

Steve Jobs i el 99%

dijous, 6/10/2011

Fa dos dies que estic refredada i que, per acabar-ho d’arreglar, a l’edifici on visc al centre de San Francisco estem sense aigua calenta. És per això, i perquè havia d’acabar d’escriure un article per entregar avui, que aquest matí no he anat a la manifestació de suport als “indignats” Made in USA (coneguts aquí com #OccupyWallStreet). A mitja tarda, quan havia acabat la feina i estava a punt de deixar l’ordinador, he mirat les meves xarxes xarxes socials (tinc tres comptes de Twitter diferents amb les quals segueixo un total de més de 3 000 persones, estic suscrita a un nombre semblant de pàgines a través del Google Reader, i a Facebook hi tinc uns 600 contactes). I, de sobte, totes i cadascuna de les actualitzacions de tot arreu on mirava feien referència a una sola sola cosa: Steve Jobs. Feia tan sols uns minuts que Apple havia difós un comunicat de premsa informant de la seva mort, que per altra banda tothom sabia que era imminent.

Quan he vist el panorama a la meva pantalla de l’ordinador he decidit fer vaga d’internet fins demà. Cap a les 8, però, he sortit a menjar sopa vietnamita (pho) ja que és el meu remei infalible quan em trobo malament. Com que visc molt a prop de la botiga d’Apple principal de San Francisco, quan he passat per allà he vist una colla de gent. Quan m’hi he apropat he vist que eren fans que havien vingut a deixar flors, espelmes o missatges de condol a l’entrada de la botiga, que encara estava oberta. He mirat Twitter des del meu telèfon i he vist que algú havia convocat també una vetlla per Steve Jobs al parc Dolores, que és on els moderns (o sigui, els amants de l’iPhone) van a passar l’estona els caps de setmana o quan fa sol.

Quan tornava cap a casa, no sé si causat per aquestes reaccions públiques desmesurades o per la sopa, se’m regirava l’estòmac. No em podia creure que tothom, absolutament tothom, sembli tan afectat per la mort del creador d’una empresa de productes d’electrònics de luxe. I que la revista Time hagi aturat la impressió del seu darrer número per dedicar-li la portada. Realment Steve Jobs és la icona de la nostra generació? Perquè jo no m’hi sento gens identificada. Estic d’acord que Jobs era un geni del màrketing i de fer discursos inspiradors. Però a part d’això no entenc l’adoració gairebé religiosa cap a la seva persona. Tot plegat m’ha semblat grotesc i francament també una mica patètic. I, pel damunt de tot, incongruent amb el suport al moviment anti-Wall Street/indignats que els mateixos que ara ploren oferien aquest matí a través de les xarxes socials. Per una banda protestaven contra els rics que dominen l’economia del país, l’1% de privilegiats que viuen d’esquena als problemes de la crisi que el 99% de la població pateix cada dia. I per l’altra es desfan en elogis per un d’aquests ultra-rics elitistes que a sobre es va fer ric a costa de productes que ni tan sols es fabriquen en aquest país i que el 99% no necessita i/o no es pot permetre. Així va el món.

Actualització

L’endemà d’haver escrit la meva reflexió d’incredulitat, i després de veure panegíric rere panegíric a tots els mitjans de comunicació, per fi llegeixo un article donant una mica de perspectiva sobre la bogeria que s’ha desencadenat amb la mort de Steve Jobs. Sobretot tenint en compte que ahir també va morir l’activista Fred Shuttlesworth, una figura clau del moviment pels drets civils dels anys 1950 i 1960 juntament amb Martin Luther King. Titulat “Steve Jobs no era Déu“, trobo que expressa molt bé el que volia dir jo més amunt. Us en tradueixo un fragment:

Les efusions públiques de dolor haurien de reservar-se per les persones que han viscut d’una manera tan heroica i desinteressada que perduraran com models dignes d’admiració pel seu amor cap a la humanitat. Gent com ara el reverend Rev. Fred Shuttlesworth, el qual junt amb la seva família, fou bombardejat, estomacat i apunyalat durant els seus anys d’activisme pel moviment dels drets civils als EUA. Shuttlesworth va morir ahir, el mateix dia que Steve Jobs. No va morir bilionari.

La mort, és clar, no és una competició. Totes les morts són tristes pels supervivients. Tothom es mereix que el plorin, i la gent famosa inevitablement serà plorada amb més força que els altres. Però és important que posem el nostre dolor en perspectiva. Quan comencem a plorar els tecnòcrates com a ídols, abaratim les vides d’aquells que han sacrificat més que els seus iguals.

Steve Jobs era boníssim amb el que feia. No cal que donem pel sac la memòria d’aquest home. Va fer bons ordinadors, va fer bons telèfons, va fer bons reproductors de música. Els va vendre bé. Es va fer obscenament ric. Va permetre que una generació sencera de tecnòfils fetitxistes poguessin passejar-se amb aparells més atractius. No va reduir la pobresa, o fer descobriments científics que salvessin la vida de ningú, o va acabar guerres o curar malalts o fer-se amic d’aquell que no tenia amics. I ja està bé — la majoria de nosaltres no fem cap d’aquestes coses. Però la majoria de nosaltres no provoquem aquesta mena de culte i plorera quan ens morim. Quan fins i tot els periodistes encarregats de fer la cobertura de l’efemèride i acaben reduïts a fans intoxicats que es disculpen per haver-te causat alguna incomoditat a la teva increïblement poderosa corporació multibilionària amb no sé quina petita cosa, hem perdut la perspectiva.