Steve Jobs i el 99%

Fa dos dies que estic refredada i que, per acabar-ho d’arreglar, a l’edifici on visc al centre de San Francisco estem sense aigua calenta. És per això, i perquè havia d’acabar d’escriure un article per entregar avui, que aquest matí no he anat a la manifestació de suport als “indignats” Made in USA (coneguts aquí com #OccupyWallStreet). A mitja tarda, quan havia acabat la feina i estava a punt de deixar l’ordinador, he mirat les meves xarxes xarxes socials (tinc tres comptes de Twitter diferents amb les quals segueixo un total de més de 3 000 persones, estic suscrita a un nombre semblant de pàgines a través del Google Reader, i a Facebook hi tinc uns 600 contactes). I, de sobte, totes i cadascuna de les actualitzacions de tot arreu on mirava feien referència a una sola sola cosa: Steve Jobs. Feia tan sols uns minuts que Apple havia difós un comunicat de premsa informant de la seva mort, que per altra banda tothom sabia que era imminent.

Quan he vist el panorama a la meva pantalla de l’ordinador he decidit fer vaga d’internet fins demà. Cap a les 8, però, he sortit a menjar sopa vietnamita (pho) ja que és el meu remei infalible quan em trobo malament. Com que visc molt a prop de la botiga d’Apple principal de San Francisco, quan he passat per allà he vist una colla de gent. Quan m’hi he apropat he vist que eren fans que havien vingut a deixar flors, espelmes o missatges de condol a l’entrada de la botiga, que encara estava oberta. He mirat Twitter des del meu telèfon i he vist que algú havia convocat també una vetlla per Steve Jobs al parc Dolores, que és on els moderns (o sigui, els amants de l’iPhone) van a passar l’estona els caps de setmana o quan fa sol.

Quan tornava cap a casa, no sé si causat per aquestes reaccions públiques desmesurades o per la sopa, se’m regirava l’estòmac. No em podia creure que tothom, absolutament tothom, sembli tan afectat per la mort del creador d’una empresa de productes d’electrònics de luxe. I que la revista Time hagi aturat la impressió del seu darrer número per dedicar-li la portada. Realment Steve Jobs és la icona de la nostra generació? Perquè jo no m’hi sento gens identificada. Estic d’acord que Jobs era un geni del màrketing i de fer discursos inspiradors. Però a part d’això no entenc l’adoració gairebé religiosa cap a la seva persona. Tot plegat m’ha semblat grotesc i francament també una mica patètic. I, pel damunt de tot, incongruent amb el suport al moviment anti-Wall Street/indignats que els mateixos que ara ploren oferien aquest matí a través de les xarxes socials. Per una banda protestaven contra els rics que dominen l’economia del país, l’1% de privilegiats que viuen d’esquena als problemes de la crisi que el 99% de la població pateix cada dia. I per l’altra es desfan en elogis per un d’aquests ultra-rics elitistes que a sobre es va fer ric a costa de productes que ni tan sols es fabriquen en aquest país i que el 99% no necessita i/o no es pot permetre. Així va el món.

Actualització

L’endemà d’haver escrit la meva reflexió d’incredulitat, i després de veure panegíric rere panegíric a tots els mitjans de comunicació, per fi llegeixo un article donant una mica de perspectiva sobre la bogeria que s’ha desencadenat amb la mort de Steve Jobs. Sobretot tenint en compte que ahir també va morir l’activista Fred Shuttlesworth, una figura clau del moviment pels drets civils dels anys 1950 i 1960 juntament amb Martin Luther King. Titulat “Steve Jobs no era Déu“, trobo que expressa molt bé el que volia dir jo més amunt. Us en tradueixo un fragment:

Les efusions públiques de dolor haurien de reservar-se per les persones que han viscut d’una manera tan heroica i desinteressada que perduraran com models dignes d’admiració pel seu amor cap a la humanitat. Gent com ara el reverend Rev. Fred Shuttlesworth, el qual junt amb la seva família, fou bombardejat, estomacat i apunyalat durant els seus anys d’activisme pel moviment dels drets civils als EUA. Shuttlesworth va morir ahir, el mateix dia que Steve Jobs. No va morir bilionari.

La mort, és clar, no és una competició. Totes les morts són tristes pels supervivients. Tothom es mereix que el plorin, i la gent famosa inevitablement serà plorada amb més força que els altres. Però és important que posem el nostre dolor en perspectiva. Quan comencem a plorar els tecnòcrates com a ídols, abaratim les vides d’aquells que han sacrificat més que els seus iguals.

Steve Jobs era boníssim amb el que feia. No cal que donem pel sac la memòria d’aquest home. Va fer bons ordinadors, va fer bons telèfons, va fer bons reproductors de música. Els va vendre bé. Es va fer obscenament ric. Va permetre que una generació sencera de tecnòfils fetitxistes poguessin passejar-se amb aparells més atractius. No va reduir la pobresa, o fer descobriments científics que salvessin la vida de ningú, o va acabar guerres o curar malalts o fer-se amic d’aquell que no tenia amics. I ja està bé — la majoria de nosaltres no fem cap d’aquestes coses. Però la majoria de nosaltres no provoquem aquesta mena de culte i plorera quan ens morim. Quan fins i tot els periodistes encarregats de fer la cobertura de l’efemèride i acaben reduïts a fans intoxicats que es disculpen per haver-te causat alguna incomoditat a la teva increïblement poderosa corporació multibilionària amb no sé quina petita cosa, hem perdut la perspectiva.

3 comentaris

  • Miden Fenster

    06/10/2011 9:38

    La gent el plora perquè el troba proper. Tot i que diguis que els seus productes son de luxe molta gent en te un, a diferència d’un abric Chanel que poca gent en te un.

    I a sobre els seus aparells fan la seva funció. I molta gent es guanya el pa gràcies a un aparell que ell ha ajudat a popularitzar o ha inventat.

    Tu que ets comunicadora, creus que tindries tants amics al twitter o al Facebook si els ordinadors personals no existíssin? T’agradaria treballar en una fabrica o al camp? Creus que et podries guanyar la vida sent comunicadora sense internet i els ordinadors?

    Steve Jobs és ric, però ell ven un producte del qual se’n beneficia molta gent. No es pot dir el mateix dels Quants de Wall Street, els seus guanys son a costa de la societat. Així que no tot el capitalisme és dolent, papanater.

  • SenyorVentura

    08/10/2011 22:18

    Totalment d’acord, Èlia. Sense menystenir els mèrits d’aquest home, a mi, el que m’ha canviat la vida és el telèfon mòbil, no l’iPhone; els portàtils, no el MacBook. Probablement, Zara i Ikea m’han canviat més els hàbits de consum que Apple: serà curiós veure qui i com plorarà la mort d’Amancio Ortega, l’home més ric d’Espanya.

    Però Steve Jobs va saber crear uns productes aspiracionals: hi ha molta part de projecció personal en la compra d’un producte Apple.

    Insisteixo, respecte per l’home, però molta incredulitat per la reacció: com si s’hagués mort la Lady Di dels hipsters (cosa que demostra que les mostres d’emotivitat desfermada també es troben en les classes mitges-altes il·lustrades).

  • Èlia Varela

    11/10/2011 10:18

    SenyorVentura: totalment d’acord amb el que dius sobre la projecció personal, ben expressat.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús