Arxiu de la categoria ‘Festes’

Octubre és el mes de la cultura filipina

diumenge, 23/10/2011

Una de les coses que trobo més interessants de viure als Estats Units, o millor dit en una ciutat més o menys cosmopolita dels Estats Units, és la diversitat de restaurants i manifestacions culturals d’arreu del món — sobretot de països asiàtics dels quals no en sabia gairebé res de primera mà. Curiosament, malgrat que Filipines és el tercer país d’origen dels ciutadans estatunidencs nascuts a l’estranger, és una de les cultures més desconegudes dels Estats Units. Fora de les comunitats d’origen filipí, s’entén. Una vegada vaig anar a un restaurant filipí per curiositat i tots els noms dels plats estaven escrits únicament en tagalog i la clientela era exclusivament filipina.

Fa pocs dies vaig descobrir que, per combatre aquesta ignorància general de la història filipina als Estats Units, l’any 1988 el mes d’octubre fou designat mes de la història filipino-americana. Malgrat que fa 23 anys que es celebra, no ha assolit el reconeixement d’altres iniciatives semblants com ara mes de la història negra (febrer), el mes de la història de les dones (març) o el mes de la història oceànica-americana (maig). De tota manera, com que a San Francisco (i molt més a Daly City i a South San Francisco, a pocs quilòmetres al sud de San Francisco) hi ha una comunitat filipina considerable, i també hi ha una oficina de turisme al centre de la ciutat (a poques passes de Union Square), s’han celebrat unes quants activitats al llarg d’aquest mes. Per exemple, a principis de mes va tenir lloc el festival de jazz filipí-americà, i també una fira de llibres filipins.

Especialitats filipines

En el marc del mes de la història filipino-americana, fa uns dies vaig assistir a una conferència d’allò més interessant sobre la cuina de Filipines. La conferència, que va tenir lloc a l’imponent Museu d’Art Asiàtic, era interactiva ja que incloïa tastos dels plats i menges que s’anaven mencionant. La ponent era una experta culinària anomenada Felice Prudente Sta María, autora de diversos articles i llibres sobre cuina filipina (a més d’uns quants llibres infantils). Durant més de dues hores, aquesta senyora va fer un impressionant repàs a diferents moments de la història filipina que han influenciat la seva cuina. Incloent-hi la influència espanyola, és clar. Així, vam tenir ocasió de tastar un arròs a la valenciana molt semblant a la típica paella estàndard. També va parlar de la influència xinesa, britànica i americana. Però va recalcar que la base de la cuina filipina és asiàtica i no res més, malgrat que es nota més en uns plats que d’altres.

Al final ens van passar unes galetes i un suc d’una fruita cítrica boníssima que no havia tastat mai anomenada calamansi. L’objectiu del mes de la cultura i història filipina és ressaltar contribucions econòmiques, culturals i socials fetes pels filipins-americans cap als Estats Units al llarg de la seva història. I en definitiva promoure el coneixement de la història i cultura filipines. Per això no vaig poder evitar adonar-me de que el 99% del centenar d’assistens a la conferència sobre història culinària eren d’origen filipí, i a la fira de llibres també. Potser alguns d’aquests filipins-americans no saben massa del seu país d’origen, sobretot els nascuts als Estats Units, i aquestes activitats són una bona manera de recordar-los la cultura d’on vénen. Sigui com sigui, gràcies a aquesta iniciativa ara conec uns quants plats de la cuina filipina. I això per mi és tot un èxit.

La tomatina arriba a Califòrnia

dimecres, 7/09/2011

La tomatina, la famosa festa del municipi valencià de Bunyol en què els participants es llencen tomates entre ells, ha inspirat dos nois de Seattle a deixar les seves respectives feines per crear una franquicia de tomatines arreu dels Estats Units amb el nom Tomato Battle (batalla de tomates). Al juny van fer la primera a Colorado en un poble de muntanya, i segons sembla va ser un èxit. Avui el Contra Costa Times informa de que l’u d’octubre en faran també una al nord de Califòrnia, concretament a la ciutat de Pleasanton situada a uns 40km de San Francisco.

Els organitzadors han previst aquestes tomatines a l’americana com un dia sencer d’entreteniment on no hi haurà no només la obligatòria “batalla de tomates”, sino també cervesa i una pila de grups de música en viu que s’aniran eliminant per votació popular. El preu de la festa, com era d’esperar, reflecteix aquesta oferta d’activitats ja que costa $60 dòlars. A la web aclareixen a la gent preocupada pel balafiament de tomates que només n’utilitzen de caducades o mig podrides que s’haurien de llençar de tota manera.

La iniciativa està tenint tant d’èxit que ja tenen una altra Tomato Battle programada a Califòrnia, a les afores de Los Angeles, aixó com unes quantes més a Dallas, Seattle i Atlanta.

Dia del Treball, final de vacances

dilluns, 5/09/2011

Típica barbacoa estatunidenca d'estiu

Avui acaba un cap de setmana de tres dies en honor al Dia del Treball, el qual tradicionalment marca la fi de l’estiu de la mateixa manera que el Memorial Day (Dia dels Caiguts) de l’últim dilluns de maig en marca l’inici. I és que aquí els festius solen caure en dilluns independentment de la seva data real al calendari (així s’estalvien que la gent faci pont).

A primera vista pot estranyar que a gairebé tots els països del món el Dia del Treball se celebri l’u de maig amb l’única excepció dels Estats Units. I més considerant l’origen estatunidenc de la celebració internacional de l’u de maig, data que commemora la revolta d’Haymarket de Chicago del 1886. Però només cal recordar la repulsió patològica dels estatunidencs a tot allò que faci la més mínima olor a comunisme o a socialisme per adonar-se del per què d’aquesta incongruència.

Sigui com sigui, el Dia del Treball (o millor dit, el cap de setmana del treball) significa la fi de les vacances – també per aquest blog. Això vol dir celebrar la diada com la majoria de les altres festes nacionals: amb barbacoes a l’aire lliure i amb cervesa. La de la foto és la que vaig menjar ahir a casa d’un amic que té terrassa, on tots els que hi van assistir van contribuir portant carn, verdures o menjar que havien preparat de casa.

Com que al meu barri hi ha unes quantes residències d’estudiants (i a la meva illa de cases n’hi ha dues), aquest cap de setmana els carrers s’han omplert de festes d’estudiants improvitzades ja que abans dels 21 anys no poden entrar ni als bars ni les discoteques. La tranquilitat de l’estiu s’ha acabat, i demà encara més perquè avui tornen els participants al festival Burning Man que han buidat la ciutat durant una setmana. Però això és una altra història, de la que parlaré demà.

Visca el Dia de la Independència, malgrat la crisi

dimarts , 5/07/2011

Tal dia com avui ara fa 235 anys, les tretze colònies britàniques a Amèrica del Nord declaraven la seva independència de la mare pàtria, deprés d’un any de conflicte bèl·lic. Aquell 4 de juliol del 1776 es va aprovar un dels documents més famosos de la història dels Estats Units, redactat principalment per Thomas Jefferson que més tard va convertir-se en el tercer President dels Estats Units (també al comité redactor hi havia Benjamin Franklin, que surt als bitllets de 100 dólars). La declaració conté, per exemple, aquesta frase considerada com una de les més conegudes de la llengua anglesa i que ha estat adoptada com a precepte per a la promoció dels drets de les minories marginalitzades:

Sostenim com a evidents per si mateixes les següent veritats, que tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat.

Però des d’aquell llunyà 4 de juliol inicial el dia de la Independència s’ha convertit no només en una ocasió per recordar la història fundacional d’aquest país i onejar la bandera dels Estats Units a tot arreu, sinó també una celebració plena d’excessos, incloent-hi passar-se el dia menjant muntanyes de carn a la brasa i litres de cervesa, i anar a veure focs artificials que intenten ser més espectaculars cada any.

Els focs artificials són una part tan important de les celebracions del 4 de juliol que quasi cada ciutat en té i, segons dades del 2007, la industria pirotècnica ingresa unos 900 milions de dólars cada any en un sol dia. Per culpa de la crisi econòmica moltes ciutats de tot el país s’han vist obligades a cancel·lar-los, però més d’una s’ha empescat la manera de finançar-los de manera privada perquè els seus ciutadans no podien suportar no tenir-ne. A la badia de San Francisco també n’hi han hagut unes quantes que els han hagut de cancel·lar, i es calcula que aquest vespre San Francisco veurà una allau de get dels pobles dels voltants que vindran a veure el seu espectacle pirotècnic. Tot i que la ciutat té un dèficit monumental de gairebé 400 milions de dòlars i els focs d’artifici en costaran ni més ni menys que 100 000, a l’ajuntament ningú s’ha atrevit a suggerir anul·lar-los. Diuen que són un element molt important per mantenir la moral de la població en aquests temps difícils.

Tots els diaris avui publiquen extenses guies sobre els llocs amb les millors vistes dels focs artificials, i a la revista Slate fins i tot han publicat una galeria de fotos dels diferents tipus de focs artificials perquè els aficionats s’il·lustrin. Al meu barri cada any hi ha gent que puja als teulats, on molts ja hi han passat el dia amb cadires plegables i galledes amb begudes disfrutant d’aquest dia que sol ser assolellat.

Aquest matí també he vist algun veïns fent barbacoes improvitzades al teulat, mentre d’altres simplement han preparat hamburgueses o salsitxes a casa i se les han endut a algun parc fent picnic. Les estadístiques diuen que cada any es consumeixen més de 150 milions de hot dogs i es compren més de 300 000 tones de pollastre i 190 000 tones de vedella per aquesta festa (no és casualitat que aquest matí un dels trending topics o temes més populars de Twitter fos fer barcaboa).

Jo em sembla que aprofitaré que és festiu per passar la tarda veient alguna pel·lícula patriòtica d’aquestes o escoltaré el Born in the USA del Bruce Springsteen des del sofà.

El festival de l’Orgull Gai a San Francisco

dilluns, 27/06/2011

San Francisco només té 800 000 habitants però a la Pride Parade, la desfilada anual de l’Orgull Gai solen participar-hi al voltant de 1,2 milions de persones convertint-la en una de les més conegudes i emblemàtiques d’arreu del món (i crec que també la més antiga: aquest any ha celebrat la 41 edició). És l’esdeveniment de l’any, on participen no només els col·lectius LGBT (gais, lesbianes, bisexuals i transsexuals), sinó també tota mena d’empreses privades, funcionaris (incloent-hi policies i bombers), l’alcalde i altres polítics, escoles, associacions de pares, protectores d’animals (amb gossos per adoptar), congregacions religioses (i grups d’ateus), centres de salut, mitjans de comunicació i un llarg etcètera divers com tota la badia de San Francisco. Per exemple, empreses del Silicon Valley com ara Google i Facebook també hi són presents, bancs, línies aèries, asseguradores i gimnasos.

És un festival ple de colors, música i alegria, però també de reivindicacions polítiques i missatges de solidaritat seriosos. Alguns dels grups més emotius són les parelles del mateix sexe que cada any desfilen amb els seus fills, o les que desfilen agafades de la mà amb cartells explicant que fa 20 o 30 o 40 anys que estan junts — però sense poder casar-se. Hi ha grups d’estudiants adolescents, de persones de la tercera edat, d’inmigrants o de minusvàlids, tots demanant tolerància i normalització. I com que el festival és també és una festa (on, per cert, l’himne d’aquest any ha estat “Born this way” de Lady Gaga), no hi podien faltar les drag queens glamuroses, gent disfressada, amb accessoris de cuir negre, i fins i tot alguns sense roba, que sempre atrauen molts fotògrafs.

Aquest any, a més, hi ha hagut una manifestació molt nombrosa de suport a Bradley Manning, el jove analista (i gai) que porta un any detingut, acusat d’haver filtrat documents diplomàtics Estats Units a Wikileaks. Com a temes d’actualitat, també hi havia diversos cartells felicitant Nova York per haver aprovat els casaments entre persones del mateix sexe divendres passat.

Com curiositat final, la bandera de l’arc de Sant Martí va ser popularitzada com a símbol gai per l’artista nascut en San Francisco Gilbert Baker, que la va dissenyar pel Festival de l’Orgull Gai d’aquesta ciutat el 1978. Aleshores, però, tenia vuit franges i no sis -va ser a l’any següent que el disseny va ser simplificat per donar millor visibilitat a cada color quan la bandera està penjada d’un pal o fanal.

Juneteenth i el Museu de la Diàspora Africana

dilluns, 20/06/2011

Detall d'una paret al Museu de la Diàspora Africana de San Francisco

Ahir es va celebrar el dia de l’emancipació, també conegut com a Juneteenth perquè 19 de juny en anglès és June nineteenth. És una festa reconeguda a 39 estats que celebra l’abolició de l’esclavitud las Estats Units, i de retruc celebra la cultura afroamericana del país. Tot i que la famosa Proclamació d’emancipació d’Abraham Lincoln va entrar en efecte l’u de gener del 1863, el seu efecte inmediat sobre la vida diària de la majoria dels esclaus va ser mínim. És per això que la data que es commemora el Dia de l’Emancipació és la del 19 de juny del 1895, quan l’esclavitud va ser abolida a l’estat de Texas — un dels primers on es va fer efectiva.

M’imagino que als estats del sud el Juneteenth es celebra amb molta més patxoca, però la celebració d’aquesta festa a San Francisco tampoc està gens malament: hi ha una desfilada pels carrers de diferents escoles i organitzacions afroamericanes, i a la plaça de l’ajuntament (Civic Center) hi ha un escenari amb concerts gratuïts durant tot el dia, parades amb carn a la brasa, exposicions d’artistes afroamericans i danses tradicionals. A més, el Museu de la Diàspora Africana sol oferir entrada gratuïta i activitats especials. Aquest any vaig anar a treure-hi el nas i em vaig trobar amb un concert de jazz en una sala, i una narració de contes acompanyats d’un banjo a l’altra sala. És un museu bastant petit i modest, a poques passes del més conegut Museu d’Art Modern i l’arquitectònicament impressionant Museu Contemporani Jueu, però que tot i així val la pena visitar sobretot quan hi ha activitats o exposicions especials. I és que, com es diu sovint, a vegades la millor confitura és als pots petits.

Train, gravat de Romare Bearden de 1975

Concretament l’exposició temporal que hi ha en aquests moments al Museu de la Diàspora Africana val molt la pena. Està dedicada als gravats i litografies de l’artista Romare Bearden, que va viure sobretot a Nova York però també a París durant els anys 1950 i on Picasso i Matisse van exercir una gran influència sobre la seva obra. Tot i que és conegut sobretot pels seus collages d’escenes de temàtica afroamericana, també va experimentar amb diferent tècniques d’impressió tal i com quedà palès a l’exposició. A la web de la fundació Romare Bearden s’hi poden veure més reproduccions de la seva obra, molt recomanable.