Arxiu de la categoria ‘General’

Cal reformar el vot per correu

dijous, 17/11/2011

Votant al consolat de San Francisco

Aquest matí he estat la primera persona en votar al consolat d’Espanya a San Francisco. I no pas perquè hi hagi anat especialment aviat, sinó perquè hi ha un gran nombre dels electors residents a l’estranger que a dia 16 encara no havien rebut les paperetes per votar a aquestes eleccions. Incloent-hi tot el personal del consolat, que aquest estaven desesperats per les reclamacions que no paraven de rebre de gent i per la manca d’informació sobre els terminis del vot per correu. Inicialment la Junta Electoral havia establert el dia 15 com a data límit per enviar el vot per correu a través del consolat, i el dia 18 per a portar-lo personalment al consolat. Avui, però, sembla ser que han ampliat els terminis tot i que ni els funcionaris del consolat n’estaven del tot segurs ja que ells mateixos encara no havien rebut les paperetes amb les instruccions. De fet, els he acabat deixat les meves instruccions ja que després de votar no em feien més falta.

Des d’ahir he estat veient molta agitació i queixes a les xarxes socials i a diversos blogs d’espanyols residents arreu del món. I és que si bé en general els documents per votar per correu sempre solen arribar amb molt poc marge de temps per poder respectar els terminis establerts, aquest any el retràs ha estat espectacular i generalitzat. Els expatriats estan emprenyadíssims, i amb raó donada la conjuntura en la que es troba el país en aquests moments i el fet que ja costa prou energia exercir el dret a vot des de l’estranger en circumstàncies òptimes. Però des de la reforma electoral de principis d’any el procès del vot dels expatriats va dificultar-se en ser necessari enregistrar-se per votar de manera semblant al sistema dels Estats Units, que a Espanya s’anomena “voto rogado”. Per poder votar, doncs, ja no n’hi ha prou amb estar enregistrat al cens dels residents-absents a l’estranger (CERA) i rebre les paperetes a casa, sinó que cal demanar-les per escrit específicament per a cada elecció acompanyant la solicitud de la fotocòpia d’un document d’identitat espanyol (no tres com diu aquest periodista de La Vanguardia que segons sembla no va llegir bé les instruccions).

La causa principal del retràs de les paperetes no rau, com es podria pensar a primera vista, en la ineficàcia de Correus. Encara que he vist articles insinuant que hi ha hagut frau o que ha estat una estratègia política de no se sap ben bé qui, el retràs s’ha produït només en algunes circumscripcions com la de Barcelona. I la causa han estat els diversos recursos d’empara presentats davant el Tribunal Constitucional per formacions a les quals es va denegar el permís per poder concórrer a les eleccions. Com que la meva circumscripció és Girona sí que he rebut les paperetes a temps, i de fet les vaig rebre ja fa una setmana junt amb propaganda electoral tant del PP com del PSOE. En canvi els electors pertanyents a altres circumscripcions com ara els treballadors del consolat encara no les han rebut, ni tan sols el cònsol (que per cert quan he anat al consolat estava comentant un article de El Mundo sobre els retrassos i mal funcionament del vot per correu d’aquest any).

Les cartes que he rebut del PSOE i el PP

En vista dels candidats que es presenten a última hora o que presenten recursos al TC a última hora, crec que la llei electoral pels expatriats no s’hauria d’haver reformat afegint l’enregistrament a cada elecció. El sistema electoral dels Estats Units requereix als electors que s’enregistrin abans de poder votar, cosa que contribueix a les baxíssimes xifres de participació d’aquest país. Sense anar més lluny, la setmana passada hi van haver eleccions municipals a San Francisco. I malgrat que la reelecció de l’alcalde actual ha estat envoltada de tota mena de polèmica, de campanyes contra ell, acusacions de frau electoral i fins i tot es va publicar un llibre sobre ell pocs dies abans de les eleccions, la participació de la semana passada apenes va sobrepassar el 30% dels electors. No crec que beneficii a ningú que a Espanya copiem aquest model dificultant el vot en lloc de facilitar-lo. Per altra banda, el que sí que trobo que la política espanyola hauria de copiar més de l’estatunidenca són els debats televisius entre candidats, donar més entrevistes i en general ser més accessibles als electors en lloc de les vagues promeses dels discursos mal escrits que solen llegir del telepròmpter.

Steve Jobs i el 99%

dijous, 6/10/2011

Fa dos dies que estic refredada i que, per acabar-ho d’arreglar, a l’edifici on visc al centre de San Francisco estem sense aigua calenta. És per això, i perquè havia d’acabar d’escriure un article per entregar avui, que aquest matí no he anat a la manifestació de suport als “indignats” Made in USA (coneguts aquí com #OccupyWallStreet). A mitja tarda, quan havia acabat la feina i estava a punt de deixar l’ordinador, he mirat les meves xarxes xarxes socials (tinc tres comptes de Twitter diferents amb les quals segueixo un total de més de 3 000 persones, estic suscrita a un nombre semblant de pàgines a través del Google Reader, i a Facebook hi tinc uns 600 contactes). I, de sobte, totes i cadascuna de les actualitzacions de tot arreu on mirava feien referència a una sola sola cosa: Steve Jobs. Feia tan sols uns minuts que Apple havia difós un comunicat de premsa informant de la seva mort, que per altra banda tothom sabia que era imminent.

Quan he vist el panorama a la meva pantalla de l’ordinador he decidit fer vaga d’internet fins demà. Cap a les 8, però, he sortit a menjar sopa vietnamita (pho) ja que és el meu remei infalible quan em trobo malament. Com que visc molt a prop de la botiga d’Apple principal de San Francisco, quan he passat per allà he vist una colla de gent. Quan m’hi he apropat he vist que eren fans que havien vingut a deixar flors, espelmes o missatges de condol a l’entrada de la botiga, que encara estava oberta. He mirat Twitter des del meu telèfon i he vist que algú havia convocat també una vetlla per Steve Jobs al parc Dolores, que és on els moderns (o sigui, els amants de l’iPhone) van a passar l’estona els caps de setmana o quan fa sol.

Quan tornava cap a casa, no sé si causat per aquestes reaccions públiques desmesurades o per la sopa, se’m regirava l’estòmac. No em podia creure que tothom, absolutament tothom, sembli tan afectat per la mort del creador d’una empresa de productes d’electrònics de luxe. I que la revista Time hagi aturat la impressió del seu darrer número per dedicar-li la portada. Realment Steve Jobs és la icona de la nostra generació? Perquè jo no m’hi sento gens identificada. Estic d’acord que Jobs era un geni del màrketing i de fer discursos inspiradors. Però a part d’això no entenc l’adoració gairebé religiosa cap a la seva persona. Tot plegat m’ha semblat grotesc i francament també una mica patètic. I, pel damunt de tot, incongruent amb el suport al moviment anti-Wall Street/indignats que els mateixos que ara ploren oferien aquest matí a través de les xarxes socials. Per una banda protestaven contra els rics que dominen l’economia del país, l’1% de privilegiats que viuen d’esquena als problemes de la crisi que el 99% de la població pateix cada dia. I per l’altra es desfan en elogis per un d’aquests ultra-rics elitistes que a sobre es va fer ric a costa de productes que ni tan sols es fabriquen en aquest país i que el 99% no necessita i/o no es pot permetre. Així va el món.

Actualització

L’endemà d’haver escrit la meva reflexió d’incredulitat, i després de veure panegíric rere panegíric a tots els mitjans de comunicació, per fi llegeixo un article donant una mica de perspectiva sobre la bogeria que s’ha desencadenat amb la mort de Steve Jobs. Sobretot tenint en compte que ahir també va morir l’activista Fred Shuttlesworth, una figura clau del moviment pels drets civils dels anys 1950 i 1960 juntament amb Martin Luther King. Titulat “Steve Jobs no era Déu“, trobo que expressa molt bé el que volia dir jo més amunt. Us en tradueixo un fragment:

Les efusions públiques de dolor haurien de reservar-se per les persones que han viscut d’una manera tan heroica i desinteressada que perduraran com models dignes d’admiració pel seu amor cap a la humanitat. Gent com ara el reverend Rev. Fred Shuttlesworth, el qual junt amb la seva família, fou bombardejat, estomacat i apunyalat durant els seus anys d’activisme pel moviment dels drets civils als EUA. Shuttlesworth va morir ahir, el mateix dia que Steve Jobs. No va morir bilionari.

La mort, és clar, no és una competició. Totes les morts són tristes pels supervivients. Tothom es mereix que el plorin, i la gent famosa inevitablement serà plorada amb més força que els altres. Però és important que posem el nostre dolor en perspectiva. Quan comencem a plorar els tecnòcrates com a ídols, abaratim les vides d’aquells que han sacrificat més que els seus iguals.

Steve Jobs era boníssim amb el que feia. No cal que donem pel sac la memòria d’aquest home. Va fer bons ordinadors, va fer bons telèfons, va fer bons reproductors de música. Els va vendre bé. Es va fer obscenament ric. Va permetre que una generació sencera de tecnòfils fetitxistes poguessin passejar-se amb aparells més atractius. No va reduir la pobresa, o fer descobriments científics que salvessin la vida de ningú, o va acabar guerres o curar malalts o fer-se amic d’aquell que no tenia amics. I ja està bé — la majoria de nosaltres no fem cap d’aquestes coses. Però la majoria de nosaltres no provoquem aquesta mena de culte i plorera quan ens morim. Quan fins i tot els periodistes encarregats de fer la cobertura de l’efemèride i acaben reduïts a fans intoxicats que es disculpen per haver-te causat alguna incomoditat a la teva increïblement poderosa corporació multibilionària amb no sé quina petita cosa, hem perdut la perspectiva.

Burning Man

dimecres, 7/09/2011

Després del cap de setmana llarg, aquests dies la ciutat torna a la normalitat després de l’estiu. I no només perquè els estudiants tornen a les classes i les residències tornen a omplir-se, sino també perquè una bona part de la població més hippie i enrotllada de San Francisco torna del festival Burning Man que té lloc durant la setmana abans del dia del treball al desert de Nevada – a unes quantes hores de cotxe de San Francisco.

Burning Man va començar fa 25 anys quan un grupet d’amics fumetes van reunir-se al voltant d’una foguera Baker Beach, una de les platges de San Francisco, i després d’una nit de festa van cremar una estàtua de fusta de quasi tres metres en forma d’home. D’aquí el nom del festival, que vol dir “L’home que crema”, on home és utilitzat en llenguatge col·loquial per referir-se als poderosos, al capitalisme, a l’establishment. Per una banda es tractava de rebel·lar-se i alhora d’expressar-se de manera artística, en una mena de performance efímera.

El Burning Man de Baker Beach va tenir tant d’èxit que cinc anys més tard, el 1991, van traslladar-lo al desert de Black Rock a l’estat veí de Nevada per tenir més espai per a l’expressió artística (i no molestar als veïns, suposo). Des de llavors el festival ha anat creixent fins als 50 000 participants actuals i les dotzenes d’escultures, actuacions i projectes artístics que s’hi instal·lens durant una setmana. El que va començar com a una reunió informal d’amics creada de manera orgànica, avui és una ciutat artifical amb un alt nivell d’organització i diversitat d’esdeveniments, amb milers de voluntaris, bicicletes (no es pot conduir durant el festival) i una infraestructura enorme que desapareix completament al cap d’uns dies. És sens dubte un dels esdeveniments de l’any al nord de Califòrnia i per molts una experiència que els ha canviat la manera de veure el món i que s’ha de provar almenys un cop a la vida. Fins i tot hi ha gent que es casa allà, com els de la foto de dalt que ho van fer a sobre d’una catifa màgica.

Durant el festival no es poden utilitzar els diners, cosa que promou la generositat dels participants que regalen tot el que tenen i alhora reben de tot dels demés. Burning Man vol ser no només un experiment d’expressió artística sino també un experiment d’expressió humana, un lloc on obrir el cor, la ment i l’esperit. És per això que molta gent hi busca o hi troba transcendència mística, i des de ja fa anys l’estàtua de l’home que presideix el desert (i que simbolitza els desitjos materials) està acompanyada d’un temple on la gent va a meditar o a trobar-se a si mateixos. Cada any té un disseny diferent (el de la foto de l’esquerra és el d’aquest any), i al final de la setmana també es crema.

Aquest any, per primera vegada en 25 anys, un mes abans del festival ja no quedaven entrades (que costen un mínim de $300 dòlars, més els costos de transport, acampada, provisions, aigua, etc. per una setmana). A les pàgines de classificats com Craigslist la reventa era una bogeria, i uns quants articles s’han fet ressò del nombre creixent de participants “de luxe” que no volen perdre’s l’experiència però sense passar incomoditats. Passar una setmana al desert de Black Rock, amb un sòl d’àlcalis, no és gens fàcil. Òbviament no hi ha dutxes ni aigua (només latrines portàtils), cada participant ha de portar l’aigua que necessitarà per beure, rentar-se i cuinar. Durant el dia el sol crema i a la nit les temperatures baixen, i a més sovint hi ha tempestes de sorra. És per això que cada any hi ha més gent que substitueix els tendes de campanya amb autocaravanes amb aire acondicionat i dutxes, nevera i totes les comoditats dignes d’un apartament de vacances. El New York Times fins i tot va publicar un article fa uns dies sobre la decoració d’una autocaravana d’una parella de “pijos” de Los Angeles.

Suposo que, com amb tot quan creix massa, un festival com aquest corre el risc de morir d’èxit. Mentrestant, però, les botigues de disfresses de San Francisco continuaran fent el seu agost amb els seus participants i els fanàtics continuaran tot l’any pendents de la propera edició de Burning Man. Tinc un amic de Càdiz instal·lat a San Francisco des de fa temps que quan fa un parell d’anys va comprar-se una casa amb la xicota (ara la seva esposa) la va voler amb garatge malgrat no tenir cotxe per poder-hi emmagatzemar la tenda d’acampada, els bidons d’aigua, barrets, disfresses i demés andròmines que s’emporta cada any a Burning Man.