Arxiu de la categoria ‘Menjar’

San Francisco es rendeix a Ferran Adrià

dimarts , 11/10/2011

Aquest vespre en Ferran Adrià ha fet una xerrada al Cinema Castro de San Francisco, per parlar sobretot del seu nou llibre que s’acaba de publicar en anglès titulat “The Family Meal: Home cooking with Ferran Adrià” (que es podria traduir com a “L’àpat familiar: cuinar casolà amb Ferran Adrià”). Les entrades per sentir-lo parlar, que costaven $20, van esgotar-se al cap de dos dies de posar-se a la venta tot i que la sala té una capacitat de 1 400 seients. I és que Adrià és adorat com a un Déu arreu dels Estats Units, però encara més a San Francisco, una ciutat famosament descrita pel chef novaiorquès David Chang com a la inventora de servir figues en un plat referint-se a la filosofia local (d’inspiració mediterrània) de donar preferència als ingredients de qualitat més que a la sofisticació de la preparació. Potser per això des que la llibreria especialitzada en gastronomia Omnivore Books va anunciar la visita d’Adrià fa un parell de mesos gairebé tothom que es precii en el món de la cuina, així com tots els meus amics i coneguts van llançar-se com salvatges a comprar entrades (i a explicar-ho als quatre vents de les xarxes socials, és clar).

Jo, per la meva banda, he seguit la xerrada tranquil·lament des de casa a través de Twitter on Ferran Adrià ha estat trending topic local. I pel que sembla Adrià no ha decepcionat als fans, donant-los unes bones dosis d’excentricitat “genial” i de les seves habituals metàfores sovint incomprensibles pel públic estatunidenc. Una de les anècdotes més repetides pels assistens ha estat quan ha dit que els nostres gustos estan condicionats pels nostres costums locals, i per il·lustrar-ho ha explicat que quan es va introduir el peix cru a Espanya (sushi) la gent deia “què és això, que ens preneu per gats?” Adrià també ha fet contents als sanfranciscans quan els ha dit que només podria viure a tres ciutats en tot el món: Barcelona, Sydney i San Francisco (pilota). En un altre moment de la nit ha parlat de la importància de menjar bé, o sigui cuinar a casa, i a la gent que es queixa de que no té temps els ha dit que si no en troben és perquè miren massa la televisió.

A San Francisco, en ser la capital tecnològica dels Estats Units, tothom té comptes de Twitter i demés, des de joves moderns o adoradors d’Apple, a iaies, pobres sense sostre i fins i tot mascotes. Així, cada vegada que hi ha algún famós a la ciutat un passatemps molt típic és intentar “caçar-lo” menjant a tal o qual restaurant i comentar la jugada. I si el famós en qüestió és cuiner, la bogeria tuitera-gastronòmica és imparable. Per exemple, quan fa un parell de mesos l’ex-chef convertit en presentador de televisió Anthony Bourdain va passar per la ciutat, centenars de tuitaires van dedicar-se a seguir-li els passos fins i tot als lavabos dels bars. Amb Ferran Adrià, és clar, el seguiment també ha estat continu. Gràcies a Twitter, per exemple, hem pogut saber que el dissabte va sopar al restaurant del sud de San Francisco Manresa, que té dues estrelles Michelin (el xef fins i tot va compartir una foto). També hem sabut que avui ha visitat la gelateria de moda Humphrey Slocombe, on fan gelats de coses com foie gras o whiskey amb cereals (que anomenen “esmorzar secret”), i que després de la xerrada ha sopat a Mission Chinese Food. Pel que sembla, Adrià no s’ho ha passat gens malament durant la seva visita.

Les aletes de tauró finalment prohibides a Califòrnia

dissabte, 8/10/2011

La sopa d’aleta de tauró, tal com explica la Viquipèdia, és considerada una delícia xinesa i és servida generalment a les celebracions festives del país, així com en ocasions especials com ara casaments i banquets. És vista com a símbol de salut i prestigi, i és popular també entre les comunitats xineses d’arreu del món — com ara a San Francisco. Des d’avui, però, serà impossible d’obtenir a Califòrnia ja que el Governador Jerry Brown ha signat finalment una controvertida llei prohibint completament les aletes de tauró.

Ja el desembre passat es va aprovar una llei federal prohibint la “recollida” d’aletes de tauró en aigues estatunidenques. Però com que la llei no prohibia la importació d’aletes, continuaven essent disponibles a les botigues i restaurants xinesos. Durant aquest darrers mesos les picabaralles públiques entre diverses personalitats de la comunitat xinesa-americana local, com ara el senador estatal Leland Yee que també es presenta com a alcalde de San Francisco a les eleccions del mes que ve, s’han succeït als mitjans de comunicació. Gent com Yee deien que aquesta llei és racista ja que no buscava prohibir els taurons sinó només les aletes de tauró, que són significatives únicament pels xinesos. Els activistes mediambientals argumentaven que cada any es maten més de 73 milions de taurons únicament per les seves aletes, llençant-los després a l’oceà mig morts, causant danys irreparables a l’ecosistema marí.

Sigui com sigui, la llei ha estat aprovada i a partir del gener del 2012 ja no es podran importar més aletes. I pels llestos que es dediquin a comprar-ne en quantitats industrials abans que la llei sigui efectiva, també se’n prohibirà la venta a partir del juliol del 2013. Un altre producte de luxe que, gràcies a les pressions dels activistes medioambientals i dels drets dels animals, serà prohibit l’any que ve és el foie-gras. Però d’això ja en parlaré un altre dia.

Visca el Dia de la Independència, malgrat la crisi

dimarts , 5/07/2011

Tal dia com avui ara fa 235 anys, les tretze colònies britàniques a Amèrica del Nord declaraven la seva independència de la mare pàtria, deprés d’un any de conflicte bèl·lic. Aquell 4 de juliol del 1776 es va aprovar un dels documents més famosos de la història dels Estats Units, redactat principalment per Thomas Jefferson que més tard va convertir-se en el tercer President dels Estats Units (també al comité redactor hi havia Benjamin Franklin, que surt als bitllets de 100 dólars). La declaració conté, per exemple, aquesta frase considerada com una de les més conegudes de la llengua anglesa i que ha estat adoptada com a precepte per a la promoció dels drets de les minories marginalitzades:

Sostenim com a evidents per si mateixes les següent veritats, que tots els homes són creats iguals, que són dotats pel seu Creador de certs Drets inalienables, entre els quals hi ha el dret a la Vida, a la Llibertat i a la recerca de la Felicitat.

Però des d’aquell llunyà 4 de juliol inicial el dia de la Independència s’ha convertit no només en una ocasió per recordar la història fundacional d’aquest país i onejar la bandera dels Estats Units a tot arreu, sinó també una celebració plena d’excessos, incloent-hi passar-se el dia menjant muntanyes de carn a la brasa i litres de cervesa, i anar a veure focs artificials que intenten ser més espectaculars cada any.

Els focs artificials són una part tan important de les celebracions del 4 de juliol que quasi cada ciutat en té i, segons dades del 2007, la industria pirotècnica ingresa unos 900 milions de dólars cada any en un sol dia. Per culpa de la crisi econòmica moltes ciutats de tot el país s’han vist obligades a cancel·lar-los, però més d’una s’ha empescat la manera de finançar-los de manera privada perquè els seus ciutadans no podien suportar no tenir-ne. A la badia de San Francisco també n’hi han hagut unes quantes que els han hagut de cancel·lar, i es calcula que aquest vespre San Francisco veurà una allau de get dels pobles dels voltants que vindran a veure el seu espectacle pirotècnic. Tot i que la ciutat té un dèficit monumental de gairebé 400 milions de dòlars i els focs d’artifici en costaran ni més ni menys que 100 000, a l’ajuntament ningú s’ha atrevit a suggerir anul·lar-los. Diuen que són un element molt important per mantenir la moral de la població en aquests temps difícils.

Tots els diaris avui publiquen extenses guies sobre els llocs amb les millors vistes dels focs artificials, i a la revista Slate fins i tot han publicat una galeria de fotos dels diferents tipus de focs artificials perquè els aficionats s’il·lustrin. Al meu barri cada any hi ha gent que puja als teulats, on molts ja hi han passat el dia amb cadires plegables i galledes amb begudes disfrutant d’aquest dia que sol ser assolellat.

Aquest matí també he vist algun veïns fent barbacoes improvitzades al teulat, mentre d’altres simplement han preparat hamburgueses o salsitxes a casa i se les han endut a algun parc fent picnic. Les estadístiques diuen que cada any es consumeixen més de 150 milions de hot dogs i es compren més de 300 000 tones de pollastre i 190 000 tones de vedella per aquesta festa (no és casualitat que aquest matí un dels trending topics o temes més populars de Twitter fos fer barcaboa).

Jo em sembla que aprofitaré que és festiu per passar la tarda veient alguna pel·lícula patriòtica d’aquestes o escoltaré el Born in the USA del Bruce Springsteen des del sofà.

Un altre model de supermercat és possible

dissabte, 11/06/2011

Productes a granel al supermercat Rainbow Grocery

En un país on tot és de “usar i llençar” i qualsevol producte de menjar es ven embolicat o envasat (i sovint les dues coses), a San Francisco hi ha un supermercat anomenat Rainbow (que vol dir arc de Sant Martí) on es pot comprar quasi de tot a granel. Des de coses poc sorprenents com verdures o fruits secs, fins a d’altres més excepcionals com xampú o crema per les mans, passant per tota mena de grans i farines, olis, mels, conserves i espècies. Tot i que al principi pot semblar una mica pesat, una vegada ho has provat és un gust poder anar a comprar amb els teus propis receptacles, estalviant-te de llençar els envasos a les escombraries cada vegada. I a més poder comprar només la quantitat necessària que et fa falta de cada cosa, evitant que se’t faci malbé pels armaris.

I és que, tot i que la majoria de gent a la badia de San Francisco no arriba als extrems d’aquesta senyora d’Oakland que fa tres anys va decidir intentar viure sense generar absolutament cap escombraria de plàstic, sí que sel’s nota una consciència mediambiental molt més desenvolupada que a la resta del país. De fet, San Francisco va ser la primera ciutat dels Estats Units on fa quatre anys es va prohibir l’ús de bosses de plàstic als supermercats i fa un parell d’anys va ser també la primera que va obligar a tothom a fer compostatge de les deixalles orgàniques (les lleis de reciclatge i d’emissions de gasos d’efecte hivernacle són molt estrictes).

Taula informativa sobre les característique de les gallines que han post els ous

A més de ser l’únic supermercat realment ecològic que he vist (i la visita de supermercats és una de les meves modalitats turístiques preferides), Rainbow també és una cooperativa, i també l’únic supermercat exclusivament vegetarià de la ciutat. És a dir, no tenen ni carn ni peix (ni sardines en llauna) i només vénen ous de gallines que no hagin estat criades de manera industrial en gàbies ni injectades amb hormones o antibiòtics. I tal i com es pot veure en aquesta foto, a la secció dels ous hi tenen una taula explicativa amb informació detallada sobre les pràctiques concretes de cada marca. Per exemple, si els ous són fèrtils, si les gallines tenen accés a l’exterior o si els hi han tallat els becs i/o les ales. És a dir, ofereixen elements per decidir no només quins ous han estat produïts de manera més ecològica sinó també de manera més humana. Ah, i l’etiqueta rosa que es veu a la foto indica els productes que són de Califòrnia, per la gent que només vol comprar menjar de producció local.

Com que a Rainbow no hi ha ni carn ni peix, tenen una secció infinita de vitamines i suplements alimentaris. La secció de formatges també és molt extensa i variada, incloent-hi diversos formatges “d’imitació”, és a dir fets a base de productes no-animals (majoritàriament tofu) per als vegans. També s’hi troben tota mena de varietats de carn “falsa”, és a dir feta també a base de tofu o d’altres productes com el seitan. Per descomptat, a la secció d’higiene i neteja no hi ha cap sabó fet amb glicerina animal.

Però deixant de banda la gran varietat de productes especialitzats per a vegetarians i vegans, o de coses estranyes i/o bones per la salut, el que més m’agrada de Rainbow és el que he dit al principi: la possibilitat de comprar gairebé de tot a granel i sense fer malbé el medi ambient. Abans aquest era el model de supermercat predominant (vaja, de mercat de barri), i un dia d’aquí poc, quan el petroli comenci a anar car (que ja seria hora), ho tornarà a ser. Ja ho veureu.