Sobre el que s’ha fet (i s’ha deixat de fer) a Líbia

Gaddafi sembla arribar a la seua fi. En el procés hi ha tingut un paper clau la intervenció militar de l’OTAN a Líbia sota mandat a l’ONU. Des de la Coordinadora d’ONGD i aMS de Lleida creiem necessari reflexionar-ne per estimular un debat social del tot necessari en el camí cap a una cultura de No-violència i Pau.

Com hem arribat aquí? La Comunitat Internacional ha mantingut relacions diplomàtiques, comercials, econòmiques i polítiques del tot normalitzades amb dictadors, autòcrates i dèspotes de països diversos des de fa dècades. Ara, sembla que de cop i volta, descobreixi que tractava amb règims corruptes i sanguinaris.

Però, sorprenentment, aquest descobriment només es circumscriu a determinats països, mentre que en altres zones geogràfiques amb dictadures que reprimeixen la seua població (Congo, Darfur,…) no s’hi actua. En molts casos aquesta passivitat ve agreujada pel manteniment d’acords comercials i la venda d’armament que en ocasions serà emprat contra la població (Bahrein, Guinea Equatorial, Iemen, Aràbia Saudita, Xina,…). O l’exemple de Costa d’Ivori, submergida en una tragèdia humanitària mentre la Comunitat Internacional s’ho mira passivament.

“El poble que no coneix la seua història està obligat a repetir-la”. Una primera conclusió és que no aprenem de la història. No aprenem, per exemple, del que va passar a Kosovo. Allí, l’atac militar a Sèrbia va arribar després d’uns anys en què la Comunitat Internacional havia pactat amb Milosevic i no havia donat suport a la revolta ciutadana no-violenta que s’havia forjat. Som on érem: fent les coses malament i tranquil•litzant-nos les consciències amb atacs militars. Ha passat amb Gaddafi, amb qui la Comunitat Internacional ha pactat durant dècades a canvi de l’accés a l’explotació de recursos naturals, d’estabilitat i de contenció de la immigració, ignorant el maltractament sistemàtic als seus ciutadans. A corre-cuita, els mateixos que negociaven amb Gaddafi, els mateixos que li van vendre les armes que ha emprat contra el seu poble, ens van voler convèncer que calia atacar-lo pel bé de la seva població.

Algunes propostes per construir la Pau (ara i sempre). A la Carta fundacional de l’ONU es posa de manifest que aquest organisme centra la seva acció en el “manteniment de la pau i seguretat internacionals”, de manera prioritària a l’ús limitat de la força per a casos extrems i sota acord reforçat. L’únic oferiment una mica creïble de mediació a Líbia i els països àrabs, fet per Hugo Chávez, va ser immediatament rebutjat. L’ONU i els seus organismes, havien esgotat tots els mecanismes de bons oficis per evitar o aturar la degradació militar del conflicte, abans d’autoritzar la guerra? Per què la inversió en mediació i diplomàcia representa sempre una mínima part dels diners gastats en la intervenció armada?

Abans d’arribar a la via militar, hauria convingut fer entendre als dictadors, amb mesures de pressió política i econòmica, que només tindrien un paper en l’ordre internacional fent una transició cap a un sistema democràtic.

Convé, amb urgència, posar el respecte als drets humans al centre de la política internacional. Com es pot entendre que potències “democràtiques” no donin suport al Tribunal Penal Internacional i, a més, el boicotegin de forma continuada?

El Consell de Seguretat de l’ONU va autoritzar obrir una investigació en la Cort Penal Internacional de l’Haia, el primer tribunal penal internacional permanent de la història, per investigar els possibles crims contra la humanitat a Líbia comesos per les forces militars d’un i altre bàndol. Malgrat el gran avenç que ha suposat la creació d’aquest Tribunal, i la gran esperança que va suposar la seva posada en marxa per a gran part de la població civil mundial, és previsible que, vistos els precedents, estiguem altre cop davant una acció jurídica internacional que es quedarà en el pla simbòlic. El paper que ha jugat el TPI a l’Afganistan, l’Iraq, Colòmbia, la República Democràtica del Congo o en tants altres indrets, no convida a l’esperança.

Cal regular el comerç d’armes. Alguns dels països europeus que abanderen valors com la democràcia o els drets humans estan venent armes a dictadors que, amb aquestes, esclafen les seves poblacions quan reclamen drets i llibertats. La solució, sensata i aplicable, és regular el comerç d’armes amb sentit comú. El Tractat de comerç d’armes, que s’ha d’aprovar al 2012, és una excel•lent ocasió per demostrar si els estats estan per la defensa d’interessos privats o d’un bé públic com és la pau.

I, ja posats a parlar d’armes i exèrcits, potser convindria que la Comunitat Internacional comencés a plantejar-se la necessitat de substituir les forces armades estatals per unes mínimes forces internacionals sota comandament de l’ONU.

No defensem Gaddafi ni a cap dictador semblant ni exercim un pacifisme ingenu. Defensem l’aplicació dels límits previstos en la Carta de les Nacions Unides, pensant especialment en la protecció de població civil, i en el dret internacional: intents de mediació internacional fins a l’extenuació, aplicació de la justícia internacional i, un cop esgotats realment els anteriors mecanismes, aplicació de l’ús de la força armada concertada aplicant estrictament els termes de les resolucions del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Si volem evitar un nou Kosovo, una nova Ruanda, una nova Líbia, demà, la solució no és muntar guerres humanitàries en el darrer minut, sinó fer polítiques serioses que fomentin activament els drets humans i les condicions de pau. Menys guerres humanitàries i més polítiques serioses.

Articles consultats

Guerra a Líbia, a favor o en contra?

Ciutats bombardejades, Guerra, Justícia Internacional i Mediació Transnacional

La Trampa

Líbia: L’International Peace Bureau condemna els atacs militars i insta a realitzar negociacions polítiques per protegir la població civil

Per la Pau a Líbia, no a la intervenció militar

 

8 comentaris

  • Montse Ortiz

    23/08/2011 11:40

    Em sembla bo el seu article, però obvia una qüestió central i és que avui cap pais pot presumir d’una autèntica democràcia: els fils r els mouen poders econòmics no elegits i els governs són merament conserges del sistema. Per altra banda, les diferències socials cada dia són més grans a Occident i la gran massa viu ja prop dels mínims. En aquestes circumstàncies es necessita ser molt cínic per anar a casa dels altres a donar lliçons de moral democràtica, això si, recolzades per les armes.

  • osistere

    23/08/2011 13:22

    Gràcies Montse. No era pas la nostra intenció obviar una qüestió central com la que tu comentes, i amb la qual estem plenament d’acord. No només hi estem d’acord sinó que preteniem que la reflexió quedés palesa al nostre article. Una abraçada transformadora

  • plujademais

    28/08/2011 1:52

    El gran problema d’aquest món dominat pel capitalisme és que el capitalisme viu en gran part de la guerra, de la venda d’armaments, i la gran majoria dels polítics acaben sucumbint -quan no hi estant conxorxats per endavant- al poder del capital, als ‘savis’ consells del BCE, l’FMI.

    Per què es va esbombar tan poc la notícia que la Caixa i altres entitats de l’estat havien finançat la venda de bombes de fragmentació -o similars- al règim de Gadaffi?

  • elgatemprenyat

    28/08/2011 12:11

    Una mica de siusplau. Pensar que el que fa l’OTAN a Libia es una guerra humanitaria es absurd. Aqui l’unic criteri que impera en els paisos, tant si son democratics com si no ho son es el control del petroli i la possibilitat d’enriquir-se. Creure que Franca o Italia tenen alguna autoritat moral per fer el que fan a Libia es ser un ingenu infantiloide. I parlar de Kosovo amb aquesta lleugeresa demostra tambe una ignorancia molt perillosa, perque es molt facil de ser manipulada.

  • quimnuss

    31/08/2011 16:08

    “La violència és l’últim recurs de l’incompetent” –Isaac Asimov

  • Helios Gómez

    01/09/2011 23:16

    d’acord en general amb l’article, però em sembla ingenu pensar que era possible pressionar Gadaffi amb sancions internacionals quan estava a punt de massacrar Bengasi i quan ha acabat oposant una resitència ferotge fins i tot després que l’OTAN el bombardegés repetidament. També totalment d’acord amb que seria desitjable que els països no haguessin donat suport al seu règim a canvi dels seus interesos lucratius i que cal treballar per a que això passi el menys possible, però… davant de les circumstàncies que s’estaven produint a Líbia, la comunitat internacional podia actuar o quedar-s’ho mirant. I estic segur que aquesta segona opció encara l’hauríem criticat molt més. Després del què ha passat, i comparat amb Bòsnia, Kosovo i ja no diguem Irak o Afganistan, penso que aquesta intervenció ha estat força més reixida i galdosa i que, malgrat que pensem que la guerra sempre ha de ser l’últim recurs i que els libis hauran hagut de pagar un alt preu per aliberar-se del seu tirà, haurà valgut la pena prendre el risc d’actuar. Algú em pot explicar què hauria hagut de fer exactament Obama, Sarkozi o Cameron? no què haurien hagut de fert fa anys (quan no hi eren) sino aquesta primavera… Quan se t’està cremant la casa, primer has d’apagar el foc. Després serà l’hora de fer autocrítica i entendre perquè et vas deixar el foc encès…

  • Josep Bertrán

    02/09/2011 3:19

    S’ha obviat el fet de que no es l’intervenció militar de la OTAN qui inicia el conflicte, Els libis ja s’havien aixecat en armes abans, però que després d’un breu abanç estaven condemnats a ser aniquilats per una força militar superior en mitjàns, i replesaliats posteriorment a la seva derrota com havia succeit en el pasat.

    No és el capitalisme qui condemna al món a la guerra, és la societat en el seu conjunt. I malgrat és cert que existeix un hipocrita comerç de la guerra, no és altre que la societat civilitzada la que viu ignorant voluntariament tot allò que no surt a la TV i tot allò que no l’afecta directament. Qui s’enrecorda ara mateix del Yemen o l’Irán, o Colombia…? ara tot és Libia i Siria, d’aqui un temps ja no es recordará.

  • osistere

    02/09/2011 10:54

    Gràcies Josep, Helios, quimnuss, elgatemprenyat, plujademais, Montse… per les vostres aportacions. Unes reflexions que segur que ajuden a enriquir l’article. Si us bé de gust, us convidem a restar informats dels continguts crítics que generem al nostre butlletí setmanal. http://bit.ly/lz7KEJ

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús