Sofia Coppola

divendres, 2/09/2011

L’any 1972, Francis Ford Coppola, un dels directors més reconeguts de la segona meitat del segle XX, va estrenar The Godfather, considerada per molts la gran obra mestra del cinema negre. Un any abans, el seu matrimoni amb la decoradora Eleanor Coppola havia donat a llum a la seva única filla. Soffia Coppola va créixer entre atrezzos de restaurants italians i rius del Vietnam, envoltada de càmeres i professionals del setè art. Després d’una desafortunada i, per sort, efímera carrera com a actriu, Sofia va decidir que el seu lloc era darrera de les lents, obrint la seva ment i projectant-la a la pantalla.

A principis dels 90 va iniciar-se en el món del videoclip, on va conèixer al llorejat Spike Jonze, amb qui mantindria una relació fins al 2003. Lick the star va ser el seu primer curtmetratge i el primer experiment amb la soledat. Amb el seu pare com a productor i col·laborador, Sofia va ser més coneguda per ser “la filla de” que pel seu treball.

Amb The Suicide Virgins (1999) va intentar desmarcar-se del cinema del seu pare i explotar el seu propi estil, una mescla irònica i reflexiva de la soledat. L’any 2003 va ajuntar a Bill Murray i a la emergent estrella Scarlett Johanson en un drama on analitzava la soledat de l’individu alienat per les masses. Amb Lost in Translation (2003) va donar forma al seu univers particular de personatges solitaris i perduts en la immensitat i va fer-se un nom. El seu treball va rebre una gran ovació de la crítica i va valdre-li un Globus d’or a millor film i a millor direcció, un Oscar al millor guió i la tercera nominació a millor direcció a una dona, entre d’altres.

Sota la producció executiva del seu pare i el reconeixement mundial pel seu estil, Sofia Coppola va presentar el seu projecte més ambiciós, Marie Antoinette (2006), un biopic reinterpretat molt particularment de la vida de la controvertida esposa de Lluís XVI. Al ritme de les guitarres de la new wave post-punk, Coppola va tornar a aprofundir en la ingenuïtat i soledat d’una dona rodejada de gent que sap com utilitzar-la però no com comprendre-la. Aquest pastitx de rococó i kitsch rodat per primera vegada al Palau de Versalles va paralitzar la crítica i va dividir les opinions. Va guanyar l’Oscar a millor vestuari i va seguir acumulant nominacions en festivals d’arreu del món.

El mateix 2006, Sofia va donar a llum al seu primer fill amb Thomas Mars, líder del grup de rock francès Phoenix, amb qui ha col·laborat en les bandes sonores dels seus films. Quatre anys després del polèmic desplegament d’intencions de Marie Antoinette, la crítica i el públic afí a Coppola esperava amb candeletes el seu nou treball. A finals del 2010 va estrenar Somewhere, un drama semi auto-biogràfic que explora, una vegada més, la solitud; aquesta vegada el personatge és una estrella de Hollywood deprimida que retroba el seu camí gràcies a la seva filla. Va ser guardonada amb el Lleó d’Or al millor film del Festival de Venècia.

A poc a poc i gràcies a l’ajuda d’una ment privilegiada pel cinema, Sofia Coppola s’ha obert pas tota sola a través de les catifes vermelles, aclaparant flaixos i elogis de la crítica i del públic. Com els cotxes que apareixen a l’inici dels seus films, la petita dels Coppola ha anat donant voltes en un cercle estancat fins a trobar el seu propi rumb, sobreposant-se al pes del seu prestigiós cognom, utilitzant-lo com a impuls però creant una marca pròpia que diferenciï el seu estil intimista del del seu pare. I és precisament això el que fa d’ella una gran directora.

The Tree of Life

dilluns, 9/05/2011

The_Tree_Of_Life_Terrence_Malick.jpg

The tree of life. Aquesta és la última obra del director nordamericà Terrence Malick (The Red thin line, Days of Heaven) que arribarà a les cartelleres catalanes el pròxim 24 de juny. La història es centra al voltant d’una família amb tres criatures i la pèrdua de la innocència del germà gran. Amb Brad Pitt i Sean Penn com a reclam de masses, The Tree of life és un relat profund i una oportunitat més de veure com Malick s’apropa i interpreta la realitat. “Un bon dia caiem a terra i comprenem tot el que ens ha succeït”, ens anticipa un petit tast del film. Us deixo amb un tràiler que fa posar els pèls de punta i que promet fer reflexionar als espectadors.

The Tree of Life

Torrente 4: Lethal Crisis

dimecres, 6/04/2011

Torrente.jpg

Que Torrente 4 hagi estat una de les pel·lícules més taquilleres de la història d’Espanya al seu cap de setmana d’estrena no és cap sorpresa. Havia de passar: Santiago Segura venia de rebentar rècords a les tres entregues anteriors, i el 3D com a mètode escurabutxaques no sol fallar. Estem davant d’un salt més enllà, d’una passada més de rosca, encara que això suposi prendre el camí equivocat i cagar-la (mai tant precisament, donada la naturalesa escatològica de la majoria dels gags) estrepitosament.

La premissa és, si es pot, encara més simple que a les darreres propostes. El problema, però, no radica en aquesta simplicitat sinó en un guió abandonat a la deriva, sense cap preocupació per la coherència, desenvolupat a trompades, relegant l’humor a les seves cotes més baixes. El protagonista, que ha tocat un nou fons, grata les restes que queden a peu de pou i ens les ensenya amb l’esperança de tenir alguna cosa a afegir. Ho fa, però, de forma maldestra, ja que el titellaire que el domina l’arrossega per tessitures que, buscant els límits de l’exageració, no acaben descobrint més que ingenuïtat.

José Luís Torrente em sembla una figura magnífica. Des que amb una edat molt inferior a l’apropiada vaig anar al cinema i em vaig topar amb la seva segona entrega, em té fascinat. Amb perspectives completament diferents però un esperit molt similar, El brazo tonto de la ley i Misión en Marbella ens presentaven aquest personatge arxiconegut, aquesta hipèrbole viva, el que quedaria si tots els mals d’Espanya passessin pels miralls màgics del Tibidabo. Es desplegava un humor sovint idiota, sí, però estava teixit amb una capacitat envejable, i tot plegat formava un entramat irònic que tenia prou força per aguantar cada una de les crítiques que aquests productes reben habitualment.

La tercera entrega anunciava un declivi preocupant que amb la quarta s’ha provat inexorable, no perquè no hi hagi temps per rectificar, sinó perquè no hi ha voluntat. Entra en joc el perill etern: acabar convertint-se en allò criticat a força d’estar-hi en contacte. Era impossible apropar-s’hi tant i no tacar-se. Segura hauria d’haver començat a sospitar en veure que diversos dels cameos que ha fet córrer per Torrente 4, i no pas amb esperit crític, són pitjors que el propi protagonista, i representen, a la trista realitat, la franca decadència de bona part d’un país amb què, quan veig certes coses, em sap greu estar relacionat.

 

Pau Ortiz

True Grit

dilluns, 28/03/2011

True Grit.jpg

Els germans Coen, coneguts pels seus arguments atípics, demostren també el seu nivell quan aconsegueixen tocar brillantment temàtiques ja vistes deixant marcada la seva impremta inconfusible. La seva incursió al terreny del western havia quedat plantejada a No Country For Old Men, amb personatges solitaris i egoistes enfrontats entre ells i ambients àrids i hostils, però amb True Grit s’han capbussat de ple al cinema de l’oest, fent seu un clàssic del gènere i adaptant-lo amb la solvència i saber fer que els caracteritza.

Mattie Ross (Hailee Steinfeld, que entra al món del cinema per la porta gran) és una nena de 14 anys que busca venjança per l’assassinat del seu pare. A la cerca del culpable s’hi sumen el caçador de fortunes Rooster Cogburn (Jeff Bridges) i un ranger de Texas anomenat LaBoeuf. Tot i que aquesta sigui la línia principal d’argument a primera vista, la venjança en sí és poc important: el que més pes té a mida que es desenvolupa el film són les relacions entre els protagonistes, i com ells evolucionen a partir d’aquestes. Mattie Ross no és més que una nena tenaç i amb empenta al principi de la pel•lícula, però el seguit d’experiències viscudes al llarg del seu viatge modelen definitivament la seva persona, encaren el pas final a la vida adulta. Els dubtes de l’adolescència que tantes pel•lícules han intentat retratar amb poca traça queden perfectament il•lustrats, és més, queden complementats amb els canvis que els altres dos personatges també experimenten. L’aventura, doncs, és narrada amb poca intenció d’intriga, sense massa misteri; els moments de contacte entre protagonistes, en canvi, tenen un pes real i són, de fet, els que mouen la història.

Mirant-ho bé, l’obra original semblava feta expressament per a que els Coen l’adaptessin. El context els era favorable, amb ambientacions que estaven acostumats a tractar i amb l’afegit de l’època, que els oferia noves possibilitats de joc. Els personatges oferien una varietat de registres àmplia, i donaven joc per treballar alhora en to de comèdia i de drama; fins i tot algun nom, com Rooster Cogburn, és digne dels Coen més esbojarrats (recordem que els germans han batejat personatges com Chad Feldheimer, Walter Sobchak, Anton Chigurgh o Bernie Bernbaum).
Si sumem la gràcia natural dels directors, amb un projecte que els va com l’anell al dit, al talent dels professionals amb qui decideixen treballar, el resultat no pot ser menys que excel•lent. Els intèrprets claven els seus papers, i, per a delit dels sentits, el director de fotografia i el compositor de la banda sonora, tots dos habituals dels Coen, reafirmen les seves respectives posicions demostrant capacitats extraordinàries. Carter Burwell ha creat una música que no té afany protagonista, però que en tot moment acompanya a la perfecció, amb tonalitats generalment agradables i sempre amb presència, la fotografia sòbria i precisa de Roger Deakins, nou vegades nominat a l’Oscar, que aquí signa una de les seves millors filmacions.

True Grit excel•leix com a western, però també ho fa com a drama humà, com a caricatura, com a reflexió sobre el que senten uns personatges solitaris que decideixen ser-ho, a estones, en companyia.

 

Pau Ortiz

True Grit 2.jpg

Never let me go

diumenge, 20/03/2011

n1.jpg

Tots tenim un principi i un final. La vida és un regal, una oportunitat efímera, única, que se’ns escapa de les mans. En l’últim segle, les millores científiques i sanitàries han contribuït a reforçar la preocupació humana de prolongar-la, de prorrogar el temut moment final. Però fins a quin punt aquesta preocupació pot fer que la ciència es desvinculi de l’ètica? Never let me go (Mark Romanek, 2010) explota aquesta idea, ens trasllada a un hipotètic món on es pot curar allò incurable, on la ciència ha permès allargar la vida. Una societat on un grup de nens són criats per ser donants, allunyats de la civilització, programats per desenvolupar òrgans sans i morir allargant la vida dels seus originals.

Basada en la novel·la homònima de Kazuo Ishiguro, Never let me go explica l’existència de Kathy (Izzy Meikle-Small/Carey Mulligan), Tommy (Charlie Rowe/Andrew Garfield) i Ruth (Ella Prunell/Keira Knightley), tres alumnes de Hailsham. Viuen en una escola allunyada de la societat on se’ls educa amb rigidesa. Innocents, no es pregunten qui són, d’on vénen i a on van. Kathy és madura i reflexiva, atent amb Tommy, el nen solitari de qui està secretament enamorada. Ruth és la típica nena popular, simpàtica i dolça que eclipsa les seves companyes. S’enamora de Tommy i comencen a sortir junts. La seva vida a Hailsham sembla d’allò més normal, però no ho és. No tindran una vida pròpia, són donants, eines d’un sistema que prioritza l’allargament de vida a la moral. Ningú els té en compte, només són vides innocents creades amb un guió establert.

Lluny de recrear-se en aquest sistema, Romanek segueix els passos d’Ishiguro i es centra en Kathy, Tommy i Ruth i com afronten el destí que se’ls hi ha assignat. Passen els anys i abandonen l’escola per anar a viure als camps amb altres donants. Han madurat, saben quina és la seva funció, accepten amb resignació l’existència que els hi ha tocat viure. Kathy segueix enamorada en silenci de Tommy. Ruth coneix els sentiments de Kathy, però lluita pel que vol. Never let me go es basa en l’empatia, en transmetre els sentiments i preocupacions dels personatges. Des de la butaca, l’espectador s’indigna, no accepta que els protagonistes hagin de renunciar a la vida tal i com l’entenem. El film avança amb un ritme harmoniós i poètic, amb una delicadesa impecable. Kathy, Tommy i Ruth viuen d’esperances incertes, creient que ells també podran allargar el trajecte cap al destí final.

Never let me go és un film delicat i colpidor que, situant-se en aquesta hipotètica societat, explica una història d’amor crua, plena d’entrebancs, escapçada per la inexistència d’un futur. Una obra preciosa que ens deixa amb els ulls humits i un nus a la gola i que, per desgràcia, no omplirà les sales. Siguem donants o no, potser no entendrem el que hem viscut i tindrem la sensació de no haver tingut temps suficient, tots tindrem un principi i un final.

 

Carles Planas

n2.jpg

Tots s’inclinen davant el Rei

dilluns, 28/02/2011

Colin Firth.jpg

Les previsions s’han complert, no hi ha hagut sorpresa. Malgrat fa uns mesos La xarxa social (The Social Network) aclaparava totes les prediccions, el classicisme de l’Acadèmia s’ha imposat. El Discurs del rei (The King Speech) s’ha coronat en la 83a gala dels Oscar alçant-se com a vençedora en les categories més destacades: millor film, direcció, actor i guió original. Després de les mediàtiques desfilades de celebrities engalanades fins a rebentar, ha começat la cerimònia. Tot i la frescor juvenil dels presentadors, James Franco i Anne Hathaway, la gala ha tornat a avorrir. El poc encert del guió i la falta de sorpreses han relentit l’espera fins als últims premis. Potser es podrien repensar l’oferta de Ricky Gervais de cara a l’any que vé.

El Discurs del rei ha estat premiada com a millor pel·lícula, com ja sonava en els últims dies i el britànic Tom Hooper ha rebut el seu primer Oscar per la direcció. Un altre rei s’ha quedat sense premi, en aquest cas el del Facebook. La xarxa social només s’ha endut el guardó a millor guió adaptat (Aaron Sorkin), edició (Angus Wall i Kirk Baxter) i banda sonora (Trent Reznor i Atticus Ross). Sembla que David Fincher serà un altre dels grans directors maleïts per l’acadèmia i haurà de seguir esperant el seu moment. En la categoria d’inerpretació tampoc hi ha hagut sorpresa, i és que Colin Firth ha aconseguit l’Oscar a millor actor per el paper del tartamut rei Jordi VI d’Anglaterra. Javier Bardem no ha pogut aconseguir el seu segon Oscar, però ja es veia de lluny, la competència era massa forta. Natalie Portman s’ha endut el guardó a millor actriu per l’impressionant paper que desenvolupa a El cigne negre (Black Swan), que només ha rebut aquesta estatueta. Christian Bale i Melissa Leo, a qui se li va escapar un fuck al celebrar-ho, han guanyat en la categoria de millors interpretacions en rols secundaris pels seus respectius papers a The Fighter.

Natalie Portman.jpg

Toy Story 3 s’ha endut el millor film d’animació i ja suma una altre victòria per a la fàbrica de somnis Pixar. Origen (Inception), de Christopher Nolan, ha soplert la desinflada en les categories reina amb els premis tècnics: millor cinematografia, mescla de so, edició de so i efectes visuals. La danesa In a better world (Haeven) s’ha imposat a Biutiful, d’Alejandro González-Iñarritu, en la categoria de millor film de parla no anglesa, com ja va fer en els Globus d’Or. Els grans perdedors de l’entrega de premis que aquí hem vist de matinada han estat Valor de llei (True Grit), el western dels germans Coen, 127 hores de Danny Boyle i Els nois estan bé (The Kids are allright), que han marxat amb les mans buides.

Els Spirit Awards, guardons del cinema independent, van premiar el treball de Darren Aronofsky per El cigne negre, que també es va endur l’estatueta com a millor film, millor actriu per Natalie Portman i fotografia per Matthew Libatique. Per altre banda, els Razzie, els anti-Oscar, van ridiculitzar sobre The Last Airbender i el seu director, M. Night Shyamalan, i Sex and the city 2.

Winter’s Bone

divendres, 25/02/2011

Winter's Bone 1.jpg

Una familia desestructurada. Un pare empresonat per cuinar i traficar crack. Una mare absenta mentalment i una noia de 17 anys, Ree Dolly (Jennifer Lawrence), forçada per la situació a tirar de la familia i cuidar de dos germans menors. Debra Granik ens situa en terra hostil, en les desamparades muntanyes Ozark, a Missouri, on la llei l’imposen els clans familiars. Un agent de la condicional visita la barraca dels Dolly i avisa a la jove que el seu pare no ha comparegut al jutjat i que si no ho fa aviat li embargaran la casa. Davant la incapacitat de la mare i els germans petits de respondre, Ree s’embranca en una odissea entre clans de camells i malfactors en busca del seu pare.

Winter’s Bone retrata l’america profunda i marginal que tant s’allunya de l’estereotip d’un país lliure i just. L’adaptació de la novel·la de Daniel Woodrell formula un discurs sobre la defensa de la identitat en un paratge tan allunyat de la societat. Ree treu el cap en un món regit per les violència, les mafies i les drogues, arriscant-se a perdre’l per conèixer la veritat i assegurar el benestar de la seva família. Una història dura i eficaç, sense parafernàlies com el 3D al que ens pretenen acostumar i amb una destacada actuació per part de la poc coneguda Jennifer Lawrence.

Winter’s Bone, aclamada vençedora del guardó a millor film i guió del Festival de Sundance, ha estat un fenomen pel seu èxit entre el critics que li ha fet valer elogis com la nominació a millor film per als Oscar que s’entreguen aquest diumenge . Un relat cru i punyent que descriu una vida tant despietada com real sense cedir al cop baix sentimental.

Winter's Bone 2.jpg

Winter’s Bone (USA, 2010. 90 min.) Drama.

Direcció: Debra Granik

Interpretació: Jennifer Lawrence, Isaiah Stone, Ashlee Thompson, John Hawkes.

Guió: D. Granik i Anne Rossellini. Adaptació de a novel·la de Daniel Woodrell.

Fotografia: Michael McDonoguh

Música: Dickon Hinchliffe

Uns Goya on el que menys ha acabat important és el cinema

divendres, 18/02/2011

Agustí Villaronga Goya.jpg

A hores d’ara gairebé tothom ha dit la seva sobre els Goya: gala, premis i l’assortit de polèmiques que van amanir la nit. Jo, en canvi, m’he esperat una miqueta per dir la meva, i això m’ha servit per poder observar les reaccions que han circulat per la xarxa. Amb l’anomenada Llei Sinde ja hi havia, evidentment, indicis per pensar que de la vetllada en si se’n parlaria més aviat poc, però el que no s’esperava era fins a quin punt passaria desapercebuda a les tertúlies i cròniques posteriors. Hi havia massa coses com per tocar-ho tot en profunditat, i, és clar, els punts més candents sempre acaben tenint prioritat. Així que anem a pams.

A la gala hi va haver el de sempre. Parafernàlia, l’humorista de torn i cares de “què amics que som tots”. Andreu Buenafuente va estar acceptable, i prou. És un bon conductor i té presència a l’escenari, però, excepte en moments comptats (“espero que a la ministra le mule la gala” va ser brillant), el seu guió no em va despertar gens d’entusiasme. Els seus comentaris es van anar alternant amb les entregues de premis, on es va anar força per feina, i uns muntatges audiovisuals que van passar amb més pena que glòria, ja que, tot i tenir algun toc interessant o ben trobat, constantment creuaven la línia que separa l’originalitat del ridícul.

Això sí, seria injust no destacar els detalls i moments que, per mi, van fer que aguantar les més de tres hores que va durar tot plegat valgués una mica la pena. El més que citat discurs d’Álex de la Iglesia, evidentment, va ser un d’ells. La veu que ha desistit, per impotència, d’aconseguir integrar les noves tecnologies a la proposta comercial cinematogràfica d’Espanya, va oferir paraules serenes i assenyades que il·lustraven un punt mig coherent entre les postures obsoletes de la Ministra de Cultura i una pirateria flagrant (el flyer que corria per la zona del Teatro Real i que ràpidament va circular per internet creua molts límits). També vaig gaudir especialment del seguiment de la gala que va fer Nacho Vigalondo al seu twitter. Va fer creure als seus seguidors i a algun mitjà de comunicació despistat que formava part dels assistents, però en realitat li va tocar veure-la des de casa, potser com a càstig per les polèmiques recents. En tot cas, twitter en particular i el cineasta càntabre en particular es van encarregar d’amenitzar la digestió d’un plat més aviat pesat. Tampoc puc oblidar els moments entranyables protagonitzats per Marina Comas i Francesc Colomer recollint les seves respectives estatuetes com a actors revelació, un Carlos Areces especialment divertit en els seus moments de protagonisme, i, com no, l’aparició de Jimmy Jump, de la qual no estic a favor ni en contra, però que va contribuir a posar més llenya al foc. Finalment, he de fer una menció especial per al realitzador de l’emissió per a televisió: aquella persona que, des de la seva omnisciència a petita escala, ens va regalar imatges impagables, triant amb molt bon criteri els moments en què calia mostrar cares amb riures inoportuns, inquietud i càlcul (Ángeles González-Sinde a estones resultava inquietant), o indiferència i sopor, molt indicadores del transcurs de l’esdeveniment.

1.jpg

Els premiats, més o menys, ja els coneixem tots. Sobre les decisions de l’acadèmia hi  ha hagut molt de debat, evidentment, com a qualsevol entrega de premis. El gran problema ha estat que els arguments que menys s’han utilitzat són els cinematogràfics. Trobo que la pluralitat d’opcions és clara, i realment es pot argumentar per totes bandes: m’hagués agradat poder sentir estira-i-arronses entre els clams a favor de l’excel·lència tècnica i innovació de Buried, el desplegament metacinematogràfic de También la lluvia, la reflexivitat i l’interès històric de Pa negre i l’originalitat, la desimboltura i la potència de Balada triste de trompeta. Però no. El que tocava era qüestionar la qualitat de la triomfadora, ja sigui a base de menysprear els seus resultats a les taquilles o esgrimir argúcies polítiques de molt baixa categoria, i en això han acabat desembocant la majoria de tertúlies als mitjans. Com a exemple radical queda l’article de Santiago Mata, que ha encès els ànims de molts a les xarxes socials, però vaja, durant els darrers dies s’han sentit aquestes mateixes animalades sota paraules una mica menys directes a molts mitjans.

El debat porta dies rodant i no acabarà aviat, però, en el fons, l’art és així: posa de manifest tots els dubtes i enfrontaments d’una societat. Sort en tenim, que sigui així. Toca, és clar, batallar a tots els fronts oberts. Molts no tenen una solució concreta, i sempre cuejaran per un motiu o altre, però ja és bo tenir cartes sobre la taula per poder donar una mica de vida al joc.

Pau Ortiz

127 hores

dissabte, 12/02/2011

127 hours 2.jpg

De vegades només arribem conèixer-nos i a comprendre’ns quan vivim una experiència traumàtica. El mateix li va succeir a Aaron Ralston, el 26 d’abril de 2003. En aquest cas, l’excursionista americà va perdre el braç dret però com a recompensa va obtenir una nova vida, una segona oportunitat per remeiar els errors del passat. Ralston era practicant l’excursionisme per les muntanyes del parc nacional de Utah quan, en una caiguda, va quedar-li el braç atrapat. Amb una mobilitat reduïda i només una cantimplora d’aigua, va aguantar sis dies en una presó de roca fins que va optar per amputar-se el braç i sortir en busca d’ajuda.

Set anys després la seva història, ja adaptada en una autobiografia (Between a rock and a hard place), arriba a la gran pantalla de la ma de Danny Boyle (Trainspotting, Slumdog Millionaire), especialista en explicar grans històries de superació, plenes d’humanitat i dramatisme. 127 hores és un dels films més esperats de l’any, no només per la història que narra i el reconeixement del director sinó per la magnífica interpretació de James Franco (Spiderman, Milk). I, la veritat, no decep.

Abans de quedar-se atrapat, hi ha un pròleg on se’ns mostra el dia a dia d’Aaron Ralston, un jove solitari i inquiet que viu per les emocions fortes de la muntanya. És impressionant com cinc minuts i un ús molt àgil de la càmera són suficients per situar-nos en context i transmetre’ns l’energia de la seva vida. Es prepara la motxilla a corre-cuita, ignora els missatges que la seva mare li deixa a la bústia de veu, agafa la càmera fotogràfica i es posa en marxa cap a una experiència esgarrifosa. En aquest moment del film no ens adonem de la importància de molts dels objectes que s’endú i, fins i tot, d’aquells que deixa. Un cop a la muntanya, coneix a un parell de noies i d’aquesta manera podem veure el Ralston més social.

127 hours 1.jpg

El film es desenvolupa entre roques i l’esforç compulsiu d’un home que no es dona per vençut. 127 hores és una història de superació, on Ralston lluita contra ell mateix i la seva impotència fins a les últimes conseqüències, on s’adona de les raons que l’han portat a quedar atrapat. Té una oportunitat per reconduir la seva vida, només el braç li impedeix afrontar aquest repte. A través de la càmera amb què es grava i de les visions que li produeix la falta d’aliment i beguda, ens introduïm en els sentiments més profunds i desesperats d’Aaron. Què faríem nosaltres en una situació així? La por i l’abatiment s’apodera del nostre cos, però no del del jove muntanyista que, malgrat provar-ho tot i estar molt dèbil, manté l’esperança fins que aconsegueix sortir-ne viu. 127 hores ens identifica, ens implica. Nosaltres també estem atrapats, també ens amputem el braç, també fem un últim esforç per tornar a viure.

127 hores és un film amb una força punyent, que es manté gràcies a l’espectacular actuació d’un James Franco que ha fet un pas endavant en la seva carrera interpretativa. Boyle aconsegueix transmetre aquesta força, fer sentir-nos empàtics amb una experiència desbordant. A l’igual que Aaron Ralston, 127 hores es supera.

“La meva sang s’escampava per la muntanya, però l’única cosa en què podia pensar era: Quin tros d’anècdota els hi explicaré als meus col·legues!”.

127 hours 3.jpg

Hereafter (Més enllà de la vida):

divendres, 11/02/2011


Hereafter 1.jpg

Des de fa segles la mort ha estat una preocupació essencial de l’home, s’ha preguntat què ens espera en el més enllà. Cada religió intenta respondre a aquesta pregunta escombrant cap a casa, donant una visió relacionada amb les creences que difonen. Autors com Woody Allen ja han mostrat la seva peculiar interpretació, ara és el torn de Clint Eastwood.

Per a fer-ho no es centra en la mort per se sinó en tres personatges que en són partícips. És cert que no acaba de definir què hi ha després de la mort, no s’arrisca a pronosticar-ho, però ens ofereix una història on ens dóna esperança per creure que la mort no és el final. Hereafter és un film que gira al voltant de tres personatges: Marie LeLay (Cécile de France), una periodista francesa decidida a investigar el més enllà a causa d’una experiència traumàtica en el Tsunami d’Indonèsia, Marcus (Frankie McLaren) un noi que perd al seu germà bessó en un accident quan intenen ajudar a la seva mare a desintoxicar-se, i George Lonegan (Matt Damon) un parapsicòleg amb visions del més enllà deprimit per una existència eclipsada per la mort. Eastwood en explica l’existència dels personatges, cadascun més desgraciat que l’anterior, i va relacionant-los mostrant les seves preocupacions. Mentre Marie investiga què hi ha darrera la mort i prepara un llibre per a explicar la seva experiència, el deprimit Marcus roba diners dels pares d’acollida i busca com comunicar-se amb el seu germà. La cursa d’aquests dos personatges resulta frustrant, el que accentua l’aspecte dramàtic del film, fins que es troben amb George, qui intenta, també de manera frustrada, fer vida normal sense recórrer a un do que li amarga la vida.

Hereafter 2.jpg

Hereafter pretén fer reflexionar a l’espectador sobre el què ens depara la mort, però cau en un drama excessivament sentimentalista i amb una sobredosi d’emocions forçades. L’experiència de la mort sempre és traumàtica, colpidora i dura d’assimilar, per això estar dues hores davant d’una pantalla on s’explota la desgràcia dels personatges gratuïtament pot fer-se pesat. El problema d’Eastwood ha estat no centrar-se en la mort i rebolcar-se en el dolor que ens causa aquesta, fet que no ens fa pensar ni en el més enllà ni en la impotència de l’home. A més a més la recreació del Tsunami d’Indonèsia i l’atemptat terrorista del Metro de Londres acaben d’adobar aquest bany de llàgrimes. Més que un excercici de reflexió, Hereafter és un espectacle emocional on es juga amb l’espectador i la seva proximitat amb la mort. Potser Eastwood volia expressar aquesta preocupació innegable humana i fer pensar a l’espectador (i, realment, el seu estil és impecable) però el resultat final és poc creïble.

Hereafter 3.jpg

El millor: L’atreviment i solvència amb què tracta la mort i que, malgrat tot, aconsegueix emocionar a l’espectador i fer que s’identifiqui amb el que veu en pantalla. L’estil d’Eastwood és innegable.

El pitjor: La forçosa coincidència del l’últim acte, una clausura massa ensucrada i la sensació que han estat jugant amb nosaltres.