Hereafter (Més enllà de la vida):


Hereafter 1.jpg

Des de fa segles la mort ha estat una preocupació essencial de l’home, s’ha preguntat què ens espera en el més enllà. Cada religió intenta respondre a aquesta pregunta escombrant cap a casa, donant una visió relacionada amb les creences que difonen. Autors com Woody Allen ja han mostrat la seva peculiar interpretació, ara és el torn de Clint Eastwood.

Per a fer-ho no es centra en la mort per se sinó en tres personatges que en són partícips. És cert que no acaba de definir què hi ha després de la mort, no s’arrisca a pronosticar-ho, però ens ofereix una història on ens dóna esperança per creure que la mort no és el final. Hereafter és un film que gira al voltant de tres personatges: Marie LeLay (Cécile de France), una periodista francesa decidida a investigar el més enllà a causa d’una experiència traumàtica en el Tsunami d’Indonèsia, Marcus (Frankie McLaren) un noi que perd al seu germà bessó en un accident quan intenen ajudar a la seva mare a desintoxicar-se, i George Lonegan (Matt Damon) un parapsicòleg amb visions del més enllà deprimit per una existència eclipsada per la mort. Eastwood en explica l’existència dels personatges, cadascun més desgraciat que l’anterior, i va relacionant-los mostrant les seves preocupacions. Mentre Marie investiga què hi ha darrera la mort i prepara un llibre per a explicar la seva experiència, el deprimit Marcus roba diners dels pares d’acollida i busca com comunicar-se amb el seu germà. La cursa d’aquests dos personatges resulta frustrant, el que accentua l’aspecte dramàtic del film, fins que es troben amb George, qui intenta, també de manera frustrada, fer vida normal sense recórrer a un do que li amarga la vida.

Hereafter 2.jpg

Hereafter pretén fer reflexionar a l’espectador sobre el què ens depara la mort, però cau en un drama excessivament sentimentalista i amb una sobredosi d’emocions forçades. L’experiència de la mort sempre és traumàtica, colpidora i dura d’assimilar, per això estar dues hores davant d’una pantalla on s’explota la desgràcia dels personatges gratuïtament pot fer-se pesat. El problema d’Eastwood ha estat no centrar-se en la mort i rebolcar-se en el dolor que ens causa aquesta, fet que no ens fa pensar ni en el més enllà ni en la impotència de l’home. A més a més la recreació del Tsunami d’Indonèsia i l’atemptat terrorista del Metro de Londres acaben d’adobar aquest bany de llàgrimes. Més que un excercici de reflexió, Hereafter és un espectacle emocional on es juga amb l’espectador i la seva proximitat amb la mort. Potser Eastwood volia expressar aquesta preocupació innegable humana i fer pensar a l’espectador (i, realment, el seu estil és impecable) però el resultat final és poc creïble.

Hereafter 3.jpg

El millor: L’atreviment i solvència amb què tracta la mort i que, malgrat tot, aconsegueix emocionar a l’espectador i fer que s’identifiqui amb el que veu en pantalla. L’estil d’Eastwood és innegable.

El pitjor: La forçosa coincidència del l’últim acte, una clausura massa ensucrada i la sensació que han estat jugant amb nosaltres.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús