127 hores

127 hours 2.jpg

De vegades només arribem conèixer-nos i a comprendre’ns quan vivim una experiència traumàtica. El mateix li va succeir a Aaron Ralston, el 26 d’abril de 2003. En aquest cas, l’excursionista americà va perdre el braç dret però com a recompensa va obtenir una nova vida, una segona oportunitat per remeiar els errors del passat. Ralston era practicant l’excursionisme per les muntanyes del parc nacional de Utah quan, en una caiguda, va quedar-li el braç atrapat. Amb una mobilitat reduïda i només una cantimplora d’aigua, va aguantar sis dies en una presó de roca fins que va optar per amputar-se el braç i sortir en busca d’ajuda.

Set anys després la seva història, ja adaptada en una autobiografia (Between a rock and a hard place), arriba a la gran pantalla de la ma de Danny Boyle (Trainspotting, Slumdog Millionaire), especialista en explicar grans històries de superació, plenes d’humanitat i dramatisme. 127 hores és un dels films més esperats de l’any, no només per la història que narra i el reconeixement del director sinó per la magnífica interpretació de James Franco (Spiderman, Milk). I, la veritat, no decep.

Abans de quedar-se atrapat, hi ha un pròleg on se’ns mostra el dia a dia d’Aaron Ralston, un jove solitari i inquiet que viu per les emocions fortes de la muntanya. És impressionant com cinc minuts i un ús molt àgil de la càmera són suficients per situar-nos en context i transmetre’ns l’energia de la seva vida. Es prepara la motxilla a corre-cuita, ignora els missatges que la seva mare li deixa a la bústia de veu, agafa la càmera fotogràfica i es posa en marxa cap a una experiència esgarrifosa. En aquest moment del film no ens adonem de la importància de molts dels objectes que s’endú i, fins i tot, d’aquells que deixa. Un cop a la muntanya, coneix a un parell de noies i d’aquesta manera podem veure el Ralston més social.

127 hours 1.jpg

El film es desenvolupa entre roques i l’esforç compulsiu d’un home que no es dona per vençut. 127 hores és una història de superació, on Ralston lluita contra ell mateix i la seva impotència fins a les últimes conseqüències, on s’adona de les raons que l’han portat a quedar atrapat. Té una oportunitat per reconduir la seva vida, només el braç li impedeix afrontar aquest repte. A través de la càmera amb què es grava i de les visions que li produeix la falta d’aliment i beguda, ens introduïm en els sentiments més profunds i desesperats d’Aaron. Què faríem nosaltres en una situació així? La por i l’abatiment s’apodera del nostre cos, però no del del jove muntanyista que, malgrat provar-ho tot i estar molt dèbil, manté l’esperança fins que aconsegueix sortir-ne viu. 127 hores ens identifica, ens implica. Nosaltres també estem atrapats, també ens amputem el braç, també fem un últim esforç per tornar a viure.

127 hores és un film amb una força punyent, que es manté gràcies a l’espectacular actuació d’un James Franco que ha fet un pas endavant en la seva carrera interpretativa. Boyle aconsegueix transmetre aquesta força, fer sentir-nos empàtics amb una experiència desbordant. A l’igual que Aaron Ralston, 127 hores es supera.

“La meva sang s’escampava per la muntanya, però l’única cosa en què podia pensar era: Quin tros d’anècdota els hi explicaré als meus col·legues!”.

127 hours 3.jpg

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús