Uns Goya on el que menys ha acabat important és el cinema

Agustí Villaronga Goya.jpg

A hores d’ara gairebé tothom ha dit la seva sobre els Goya: gala, premis i l’assortit de polèmiques que van amanir la nit. Jo, en canvi, m’he esperat una miqueta per dir la meva, i això m’ha servit per poder observar les reaccions que han circulat per la xarxa. Amb l’anomenada Llei Sinde ja hi havia, evidentment, indicis per pensar que de la vetllada en si se’n parlaria més aviat poc, però el que no s’esperava era fins a quin punt passaria desapercebuda a les tertúlies i cròniques posteriors. Hi havia massa coses com per tocar-ho tot en profunditat, i, és clar, els punts més candents sempre acaben tenint prioritat. Així que anem a pams.

A la gala hi va haver el de sempre. Parafernàlia, l’humorista de torn i cares de “què amics que som tots”. Andreu Buenafuente va estar acceptable, i prou. És un bon conductor i té presència a l’escenari, però, excepte en moments comptats (“espero que a la ministra le mule la gala” va ser brillant), el seu guió no em va despertar gens d’entusiasme. Els seus comentaris es van anar alternant amb les entregues de premis, on es va anar força per feina, i uns muntatges audiovisuals que van passar amb més pena que glòria, ja que, tot i tenir algun toc interessant o ben trobat, constantment creuaven la línia que separa l’originalitat del ridícul.

Això sí, seria injust no destacar els detalls i moments que, per mi, van fer que aguantar les més de tres hores que va durar tot plegat valgués una mica la pena. El més que citat discurs d’Álex de la Iglesia, evidentment, va ser un d’ells. La veu que ha desistit, per impotència, d’aconseguir integrar les noves tecnologies a la proposta comercial cinematogràfica d’Espanya, va oferir paraules serenes i assenyades que il·lustraven un punt mig coherent entre les postures obsoletes de la Ministra de Cultura i una pirateria flagrant (el flyer que corria per la zona del Teatro Real i que ràpidament va circular per internet creua molts límits). També vaig gaudir especialment del seguiment de la gala que va fer Nacho Vigalondo al seu twitter. Va fer creure als seus seguidors i a algun mitjà de comunicació despistat que formava part dels assistents, però en realitat li va tocar veure-la des de casa, potser com a càstig per les polèmiques recents. En tot cas, twitter en particular i el cineasta càntabre en particular es van encarregar d’amenitzar la digestió d’un plat més aviat pesat. Tampoc puc oblidar els moments entranyables protagonitzats per Marina Comas i Francesc Colomer recollint les seves respectives estatuetes com a actors revelació, un Carlos Areces especialment divertit en els seus moments de protagonisme, i, com no, l’aparició de Jimmy Jump, de la qual no estic a favor ni en contra, però que va contribuir a posar més llenya al foc. Finalment, he de fer una menció especial per al realitzador de l’emissió per a televisió: aquella persona que, des de la seva omnisciència a petita escala, ens va regalar imatges impagables, triant amb molt bon criteri els moments en què calia mostrar cares amb riures inoportuns, inquietud i càlcul (Ángeles González-Sinde a estones resultava inquietant), o indiferència i sopor, molt indicadores del transcurs de l’esdeveniment.

1.jpg

Els premiats, més o menys, ja els coneixem tots. Sobre les decisions de l’acadèmia hi  ha hagut molt de debat, evidentment, com a qualsevol entrega de premis. El gran problema ha estat que els arguments que menys s’han utilitzat són els cinematogràfics. Trobo que la pluralitat d’opcions és clara, i realment es pot argumentar per totes bandes: m’hagués agradat poder sentir estira-i-arronses entre els clams a favor de l’excel·lència tècnica i innovació de Buried, el desplegament metacinematogràfic de También la lluvia, la reflexivitat i l’interès històric de Pa negre i l’originalitat, la desimboltura i la potència de Balada triste de trompeta. Però no. El que tocava era qüestionar la qualitat de la triomfadora, ja sigui a base de menysprear els seus resultats a les taquilles o esgrimir argúcies polítiques de molt baixa categoria, i en això han acabat desembocant la majoria de tertúlies als mitjans. Com a exemple radical queda l’article de Santiago Mata, que ha encès els ànims de molts a les xarxes socials, però vaja, durant els darrers dies s’han sentit aquestes mateixes animalades sota paraules una mica menys directes a molts mitjans.

El debat porta dies rodant i no acabarà aviat, però, en el fons, l’art és així: posa de manifest tots els dubtes i enfrontaments d’una societat. Sort en tenim, que sigui així. Toca, és clar, batallar a tots els fronts oberts. Molts no tenen una solució concreta, i sempre cuejaran per un motiu o altre, però ja és bo tenir cartes sobre la taula per poder donar una mica de vida al joc.

Pau Ortiz

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús