Arxiu del mes: març 2011

True Grit

dilluns, 28/03/2011

True Grit.jpg

Els germans Coen, coneguts pels seus arguments atípics, demostren també el seu nivell quan aconsegueixen tocar brillantment temàtiques ja vistes deixant marcada la seva impremta inconfusible. La seva incursió al terreny del western havia quedat plantejada a No Country For Old Men, amb personatges solitaris i egoistes enfrontats entre ells i ambients àrids i hostils, però amb True Grit s’han capbussat de ple al cinema de l’oest, fent seu un clàssic del gènere i adaptant-lo amb la solvència i saber fer que els caracteritza.

Mattie Ross (Hailee Steinfeld, que entra al món del cinema per la porta gran) és una nena de 14 anys que busca venjança per l’assassinat del seu pare. A la cerca del culpable s’hi sumen el caçador de fortunes Rooster Cogburn (Jeff Bridges) i un ranger de Texas anomenat LaBoeuf. Tot i que aquesta sigui la línia principal d’argument a primera vista, la venjança en sí és poc important: el que més pes té a mida que es desenvolupa el film són les relacions entre els protagonistes, i com ells evolucionen a partir d’aquestes. Mattie Ross no és més que una nena tenaç i amb empenta al principi de la pel•lícula, però el seguit d’experiències viscudes al llarg del seu viatge modelen definitivament la seva persona, encaren el pas final a la vida adulta. Els dubtes de l’adolescència que tantes pel•lícules han intentat retratar amb poca traça queden perfectament il•lustrats, és més, queden complementats amb els canvis que els altres dos personatges també experimenten. L’aventura, doncs, és narrada amb poca intenció d’intriga, sense massa misteri; els moments de contacte entre protagonistes, en canvi, tenen un pes real i són, de fet, els que mouen la història.

Mirant-ho bé, l’obra original semblava feta expressament per a que els Coen l’adaptessin. El context els era favorable, amb ambientacions que estaven acostumats a tractar i amb l’afegit de l’època, que els oferia noves possibilitats de joc. Els personatges oferien una varietat de registres àmplia, i donaven joc per treballar alhora en to de comèdia i de drama; fins i tot algun nom, com Rooster Cogburn, és digne dels Coen més esbojarrats (recordem que els germans han batejat personatges com Chad Feldheimer, Walter Sobchak, Anton Chigurgh o Bernie Bernbaum).
Si sumem la gràcia natural dels directors, amb un projecte que els va com l’anell al dit, al talent dels professionals amb qui decideixen treballar, el resultat no pot ser menys que excel•lent. Els intèrprets claven els seus papers, i, per a delit dels sentits, el director de fotografia i el compositor de la banda sonora, tots dos habituals dels Coen, reafirmen les seves respectives posicions demostrant capacitats extraordinàries. Carter Burwell ha creat una música que no té afany protagonista, però que en tot moment acompanya a la perfecció, amb tonalitats generalment agradables i sempre amb presència, la fotografia sòbria i precisa de Roger Deakins, nou vegades nominat a l’Oscar, que aquí signa una de les seves millors filmacions.

True Grit excel•leix com a western, però també ho fa com a drama humà, com a caricatura, com a reflexió sobre el que senten uns personatges solitaris que decideixen ser-ho, a estones, en companyia.

 

Pau Ortiz

True Grit 2.jpg

Never let me go

diumenge, 20/03/2011

n1.jpg

Tots tenim un principi i un final. La vida és un regal, una oportunitat efímera, única, que se’ns escapa de les mans. En l’últim segle, les millores científiques i sanitàries han contribuït a reforçar la preocupació humana de prolongar-la, de prorrogar el temut moment final. Però fins a quin punt aquesta preocupació pot fer que la ciència es desvinculi de l’ètica? Never let me go (Mark Romanek, 2010) explota aquesta idea, ens trasllada a un hipotètic món on es pot curar allò incurable, on la ciència ha permès allargar la vida. Una societat on un grup de nens són criats per ser donants, allunyats de la civilització, programats per desenvolupar òrgans sans i morir allargant la vida dels seus originals.

Basada en la novel·la homònima de Kazuo Ishiguro, Never let me go explica l’existència de Kathy (Izzy Meikle-Small/Carey Mulligan), Tommy (Charlie Rowe/Andrew Garfield) i Ruth (Ella Prunell/Keira Knightley), tres alumnes de Hailsham. Viuen en una escola allunyada de la societat on se’ls educa amb rigidesa. Innocents, no es pregunten qui són, d’on vénen i a on van. Kathy és madura i reflexiva, atent amb Tommy, el nen solitari de qui està secretament enamorada. Ruth és la típica nena popular, simpàtica i dolça que eclipsa les seves companyes. S’enamora de Tommy i comencen a sortir junts. La seva vida a Hailsham sembla d’allò més normal, però no ho és. No tindran una vida pròpia, són donants, eines d’un sistema que prioritza l’allargament de vida a la moral. Ningú els té en compte, només són vides innocents creades amb un guió establert.

Lluny de recrear-se en aquest sistema, Romanek segueix els passos d’Ishiguro i es centra en Kathy, Tommy i Ruth i com afronten el destí que se’ls hi ha assignat. Passen els anys i abandonen l’escola per anar a viure als camps amb altres donants. Han madurat, saben quina és la seva funció, accepten amb resignació l’existència que els hi ha tocat viure. Kathy segueix enamorada en silenci de Tommy. Ruth coneix els sentiments de Kathy, però lluita pel que vol. Never let me go es basa en l’empatia, en transmetre els sentiments i preocupacions dels personatges. Des de la butaca, l’espectador s’indigna, no accepta que els protagonistes hagin de renunciar a la vida tal i com l’entenem. El film avança amb un ritme harmoniós i poètic, amb una delicadesa impecable. Kathy, Tommy i Ruth viuen d’esperances incertes, creient que ells també podran allargar el trajecte cap al destí final.

Never let me go és un film delicat i colpidor que, situant-se en aquesta hipotètica societat, explica una història d’amor crua, plena d’entrebancs, escapçada per la inexistència d’un futur. Una obra preciosa que ens deixa amb els ulls humits i un nus a la gola i que, per desgràcia, no omplirà les sales. Siguem donants o no, potser no entendrem el que hem viscut i tindrem la sensació de no haver tingut temps suficient, tots tindrem un principi i un final.

 

Carles Planas

n2.jpg