Never let me go

n1.jpg

Tots tenim un principi i un final. La vida és un regal, una oportunitat efímera, única, que se’ns escapa de les mans. En l’últim segle, les millores científiques i sanitàries han contribuït a reforçar la preocupació humana de prolongar-la, de prorrogar el temut moment final. Però fins a quin punt aquesta preocupació pot fer que la ciència es desvinculi de l’ètica? Never let me go (Mark Romanek, 2010) explota aquesta idea, ens trasllada a un hipotètic món on es pot curar allò incurable, on la ciència ha permès allargar la vida. Una societat on un grup de nens són criats per ser donants, allunyats de la civilització, programats per desenvolupar òrgans sans i morir allargant la vida dels seus originals.

Basada en la novel·la homònima de Kazuo Ishiguro, Never let me go explica l’existència de Kathy (Izzy Meikle-Small/Carey Mulligan), Tommy (Charlie Rowe/Andrew Garfield) i Ruth (Ella Prunell/Keira Knightley), tres alumnes de Hailsham. Viuen en una escola allunyada de la societat on se’ls educa amb rigidesa. Innocents, no es pregunten qui són, d’on vénen i a on van. Kathy és madura i reflexiva, atent amb Tommy, el nen solitari de qui està secretament enamorada. Ruth és la típica nena popular, simpàtica i dolça que eclipsa les seves companyes. S’enamora de Tommy i comencen a sortir junts. La seva vida a Hailsham sembla d’allò més normal, però no ho és. No tindran una vida pròpia, són donants, eines d’un sistema que prioritza l’allargament de vida a la moral. Ningú els té en compte, només són vides innocents creades amb un guió establert.

Lluny de recrear-se en aquest sistema, Romanek segueix els passos d’Ishiguro i es centra en Kathy, Tommy i Ruth i com afronten el destí que se’ls hi ha assignat. Passen els anys i abandonen l’escola per anar a viure als camps amb altres donants. Han madurat, saben quina és la seva funció, accepten amb resignació l’existència que els hi ha tocat viure. Kathy segueix enamorada en silenci de Tommy. Ruth coneix els sentiments de Kathy, però lluita pel que vol. Never let me go es basa en l’empatia, en transmetre els sentiments i preocupacions dels personatges. Des de la butaca, l’espectador s’indigna, no accepta que els protagonistes hagin de renunciar a la vida tal i com l’entenem. El film avança amb un ritme harmoniós i poètic, amb una delicadesa impecable. Kathy, Tommy i Ruth viuen d’esperances incertes, creient que ells també podran allargar el trajecte cap al destí final.

Never let me go és un film delicat i colpidor que, situant-se en aquesta hipotètica societat, explica una història d’amor crua, plena d’entrebancs, escapçada per la inexistència d’un futur. Una obra preciosa que ens deixa amb els ulls humits i un nus a la gola i que, per desgràcia, no omplirà les sales. Siguem donants o no, potser no entendrem el que hem viscut i tindrem la sensació de no haver tingut temps suficient, tots tindrem un principi i un final.

 

Carles Planas

n2.jpg

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús