True Grit

True Grit.jpg

Els germans Coen, coneguts pels seus arguments atípics, demostren també el seu nivell quan aconsegueixen tocar brillantment temàtiques ja vistes deixant marcada la seva impremta inconfusible. La seva incursió al terreny del western havia quedat plantejada a No Country For Old Men, amb personatges solitaris i egoistes enfrontats entre ells i ambients àrids i hostils, però amb True Grit s’han capbussat de ple al cinema de l’oest, fent seu un clàssic del gènere i adaptant-lo amb la solvència i saber fer que els caracteritza.

Mattie Ross (Hailee Steinfeld, que entra al món del cinema per la porta gran) és una nena de 14 anys que busca venjança per l’assassinat del seu pare. A la cerca del culpable s’hi sumen el caçador de fortunes Rooster Cogburn (Jeff Bridges) i un ranger de Texas anomenat LaBoeuf. Tot i que aquesta sigui la línia principal d’argument a primera vista, la venjança en sí és poc important: el que més pes té a mida que es desenvolupa el film són les relacions entre els protagonistes, i com ells evolucionen a partir d’aquestes. Mattie Ross no és més que una nena tenaç i amb empenta al principi de la pel•lícula, però el seguit d’experiències viscudes al llarg del seu viatge modelen definitivament la seva persona, encaren el pas final a la vida adulta. Els dubtes de l’adolescència que tantes pel•lícules han intentat retratar amb poca traça queden perfectament il•lustrats, és més, queden complementats amb els canvis que els altres dos personatges també experimenten. L’aventura, doncs, és narrada amb poca intenció d’intriga, sense massa misteri; els moments de contacte entre protagonistes, en canvi, tenen un pes real i són, de fet, els que mouen la història.

Mirant-ho bé, l’obra original semblava feta expressament per a que els Coen l’adaptessin. El context els era favorable, amb ambientacions que estaven acostumats a tractar i amb l’afegit de l’època, que els oferia noves possibilitats de joc. Els personatges oferien una varietat de registres àmplia, i donaven joc per treballar alhora en to de comèdia i de drama; fins i tot algun nom, com Rooster Cogburn, és digne dels Coen més esbojarrats (recordem que els germans han batejat personatges com Chad Feldheimer, Walter Sobchak, Anton Chigurgh o Bernie Bernbaum).
Si sumem la gràcia natural dels directors, amb un projecte que els va com l’anell al dit, al talent dels professionals amb qui decideixen treballar, el resultat no pot ser menys que excel•lent. Els intèrprets claven els seus papers, i, per a delit dels sentits, el director de fotografia i el compositor de la banda sonora, tots dos habituals dels Coen, reafirmen les seves respectives posicions demostrant capacitats extraordinàries. Carter Burwell ha creat una música que no té afany protagonista, però que en tot moment acompanya a la perfecció, amb tonalitats generalment agradables i sempre amb presència, la fotografia sòbria i precisa de Roger Deakins, nou vegades nominat a l’Oscar, que aquí signa una de les seves millors filmacions.

True Grit excel•leix com a western, però també ho fa com a drama humà, com a caricatura, com a reflexió sobre el que senten uns personatges solitaris que decideixen ser-ho, a estones, en companyia.

 

Pau Ortiz

True Grit 2.jpg

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús