Torrente 4: Lethal Crisis

Torrente.jpg

Que Torrente 4 hagi estat una de les pel·lícules més taquilleres de la història d’Espanya al seu cap de setmana d’estrena no és cap sorpresa. Havia de passar: Santiago Segura venia de rebentar rècords a les tres entregues anteriors, i el 3D com a mètode escurabutxaques no sol fallar. Estem davant d’un salt més enllà, d’una passada més de rosca, encara que això suposi prendre el camí equivocat i cagar-la (mai tant precisament, donada la naturalesa escatològica de la majoria dels gags) estrepitosament.

La premissa és, si es pot, encara més simple que a les darreres propostes. El problema, però, no radica en aquesta simplicitat sinó en un guió abandonat a la deriva, sense cap preocupació per la coherència, desenvolupat a trompades, relegant l’humor a les seves cotes més baixes. El protagonista, que ha tocat un nou fons, grata les restes que queden a peu de pou i ens les ensenya amb l’esperança de tenir alguna cosa a afegir. Ho fa, però, de forma maldestra, ja que el titellaire que el domina l’arrossega per tessitures que, buscant els límits de l’exageració, no acaben descobrint més que ingenuïtat.

José Luís Torrente em sembla una figura magnífica. Des que amb una edat molt inferior a l’apropiada vaig anar al cinema i em vaig topar amb la seva segona entrega, em té fascinat. Amb perspectives completament diferents però un esperit molt similar, El brazo tonto de la ley i Misión en Marbella ens presentaven aquest personatge arxiconegut, aquesta hipèrbole viva, el que quedaria si tots els mals d’Espanya passessin pels miralls màgics del Tibidabo. Es desplegava un humor sovint idiota, sí, però estava teixit amb una capacitat envejable, i tot plegat formava un entramat irònic que tenia prou força per aguantar cada una de les crítiques que aquests productes reben habitualment.

La tercera entrega anunciava un declivi preocupant que amb la quarta s’ha provat inexorable, no perquè no hi hagi temps per rectificar, sinó perquè no hi ha voluntat. Entra en joc el perill etern: acabar convertint-se en allò criticat a força d’estar-hi en contacte. Era impossible apropar-s’hi tant i no tacar-se. Segura hauria d’haver començat a sospitar en veure que diversos dels cameos que ha fet córrer per Torrente 4, i no pas amb esperit crític, són pitjors que el propi protagonista, i representen, a la trista realitat, la franca decadència de bona part d’un país amb què, quan veig certes coses, em sap greu estar relacionat.

 

Pau Ortiz

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús