Sofia Coppola

L’any 1972, Francis Ford Coppola, un dels directors més reconeguts de la segona meitat del segle XX, va estrenar The Godfather, considerada per molts la gran obra mestra del cinema negre. Un any abans, el seu matrimoni amb la decoradora Eleanor Coppola havia donat a llum a la seva única filla. Soffia Coppola va créixer entre atrezzos de restaurants italians i rius del Vietnam, envoltada de càmeres i professionals del setè art. Després d’una desafortunada i, per sort, efímera carrera com a actriu, Sofia va decidir que el seu lloc era darrera de les lents, obrint la seva ment i projectant-la a la pantalla.

A principis dels 90 va iniciar-se en el món del videoclip, on va conèixer al llorejat Spike Jonze, amb qui mantindria una relació fins al 2003. Lick the star va ser el seu primer curtmetratge i el primer experiment amb la soledat. Amb el seu pare com a productor i col·laborador, Sofia va ser més coneguda per ser “la filla de” que pel seu treball.

Amb The Suicide Virgins (1999) va intentar desmarcar-se del cinema del seu pare i explotar el seu propi estil, una mescla irònica i reflexiva de la soledat. L’any 2003 va ajuntar a Bill Murray i a la emergent estrella Scarlett Johanson en un drama on analitzava la soledat de l’individu alienat per les masses. Amb Lost in Translation (2003) va donar forma al seu univers particular de personatges solitaris i perduts en la immensitat i va fer-se un nom. El seu treball va rebre una gran ovació de la crítica i va valdre-li un Globus d’or a millor film i a millor direcció, un Oscar al millor guió i la tercera nominació a millor direcció a una dona, entre d’altres.

Sota la producció executiva del seu pare i el reconeixement mundial pel seu estil, Sofia Coppola va presentar el seu projecte més ambiciós, Marie Antoinette (2006), un biopic reinterpretat molt particularment de la vida de la controvertida esposa de Lluís XVI. Al ritme de les guitarres de la new wave post-punk, Coppola va tornar a aprofundir en la ingenuïtat i soledat d’una dona rodejada de gent que sap com utilitzar-la però no com comprendre-la. Aquest pastitx de rococó i kitsch rodat per primera vegada al Palau de Versalles va paralitzar la crítica i va dividir les opinions. Va guanyar l’Oscar a millor vestuari i va seguir acumulant nominacions en festivals d’arreu del món.

El mateix 2006, Sofia va donar a llum al seu primer fill amb Thomas Mars, líder del grup de rock francès Phoenix, amb qui ha col·laborat en les bandes sonores dels seus films. Quatre anys després del polèmic desplegament d’intencions de Marie Antoinette, la crítica i el públic afí a Coppola esperava amb candeletes el seu nou treball. A finals del 2010 va estrenar Somewhere, un drama semi auto-biogràfic que explora, una vegada més, la solitud; aquesta vegada el personatge és una estrella de Hollywood deprimida que retroba el seu camí gràcies a la seva filla. Va ser guardonada amb el Lleó d’Or al millor film del Festival de Venècia.

A poc a poc i gràcies a l’ajuda d’una ment privilegiada pel cinema, Sofia Coppola s’ha obert pas tota sola a través de les catifes vermelles, aclaparant flaixos i elogis de la crítica i del públic. Com els cotxes que apareixen a l’inici dels seus films, la petita dels Coppola ha anat donant voltes en un cercle estancat fins a trobar el seu propi rumb, sobreposant-se al pes del seu prestigiós cognom, utilitzant-lo com a impuls però creant una marca pròpia que diferenciï el seu estil intimista del del seu pare. I és precisament això el que fa d’ella una gran directora.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús