Arxiu de la categoria ‘Crítica’

Torrente 4: Lethal Crisis

dimecres, 6/04/2011

Torrente.jpg

Que Torrente 4 hagi estat una de les pel·lícules més taquilleres de la història d’Espanya al seu cap de setmana d’estrena no és cap sorpresa. Havia de passar: Santiago Segura venia de rebentar rècords a les tres entregues anteriors, i el 3D com a mètode escurabutxaques no sol fallar. Estem davant d’un salt més enllà, d’una passada més de rosca, encara que això suposi prendre el camí equivocat i cagar-la (mai tant precisament, donada la naturalesa escatològica de la majoria dels gags) estrepitosament.

La premissa és, si es pot, encara més simple que a les darreres propostes. El problema, però, no radica en aquesta simplicitat sinó en un guió abandonat a la deriva, sense cap preocupació per la coherència, desenvolupat a trompades, relegant l’humor a les seves cotes més baixes. El protagonista, que ha tocat un nou fons, grata les restes que queden a peu de pou i ens les ensenya amb l’esperança de tenir alguna cosa a afegir. Ho fa, però, de forma maldestra, ja que el titellaire que el domina l’arrossega per tessitures que, buscant els límits de l’exageració, no acaben descobrint més que ingenuïtat.

José Luís Torrente em sembla una figura magnífica. Des que amb una edat molt inferior a l’apropiada vaig anar al cinema i em vaig topar amb la seva segona entrega, em té fascinat. Amb perspectives completament diferents però un esperit molt similar, El brazo tonto de la ley i Misión en Marbella ens presentaven aquest personatge arxiconegut, aquesta hipèrbole viva, el que quedaria si tots els mals d’Espanya passessin pels miralls màgics del Tibidabo. Es desplegava un humor sovint idiota, sí, però estava teixit amb una capacitat envejable, i tot plegat formava un entramat irònic que tenia prou força per aguantar cada una de les crítiques que aquests productes reben habitualment.

La tercera entrega anunciava un declivi preocupant que amb la quarta s’ha provat inexorable, no perquè no hi hagi temps per rectificar, sinó perquè no hi ha voluntat. Entra en joc el perill etern: acabar convertint-se en allò criticat a força d’estar-hi en contacte. Era impossible apropar-s’hi tant i no tacar-se. Segura hauria d’haver començat a sospitar en veure que diversos dels cameos que ha fet córrer per Torrente 4, i no pas amb esperit crític, són pitjors que el propi protagonista, i representen, a la trista realitat, la franca decadència de bona part d’un país amb què, quan veig certes coses, em sap greu estar relacionat.

 

Pau Ortiz

True Grit

dilluns, 28/03/2011

True Grit.jpg

Els germans Coen, coneguts pels seus arguments atípics, demostren també el seu nivell quan aconsegueixen tocar brillantment temàtiques ja vistes deixant marcada la seva impremta inconfusible. La seva incursió al terreny del western havia quedat plantejada a No Country For Old Men, amb personatges solitaris i egoistes enfrontats entre ells i ambients àrids i hostils, però amb True Grit s’han capbussat de ple al cinema de l’oest, fent seu un clàssic del gènere i adaptant-lo amb la solvència i saber fer que els caracteritza.

Mattie Ross (Hailee Steinfeld, que entra al món del cinema per la porta gran) és una nena de 14 anys que busca venjança per l’assassinat del seu pare. A la cerca del culpable s’hi sumen el caçador de fortunes Rooster Cogburn (Jeff Bridges) i un ranger de Texas anomenat LaBoeuf. Tot i que aquesta sigui la línia principal d’argument a primera vista, la venjança en sí és poc important: el que més pes té a mida que es desenvolupa el film són les relacions entre els protagonistes, i com ells evolucionen a partir d’aquestes. Mattie Ross no és més que una nena tenaç i amb empenta al principi de la pel•lícula, però el seguit d’experiències viscudes al llarg del seu viatge modelen definitivament la seva persona, encaren el pas final a la vida adulta. Els dubtes de l’adolescència que tantes pel•lícules han intentat retratar amb poca traça queden perfectament il•lustrats, és més, queden complementats amb els canvis que els altres dos personatges també experimenten. L’aventura, doncs, és narrada amb poca intenció d’intriga, sense massa misteri; els moments de contacte entre protagonistes, en canvi, tenen un pes real i són, de fet, els que mouen la història.

Mirant-ho bé, l’obra original semblava feta expressament per a que els Coen l’adaptessin. El context els era favorable, amb ambientacions que estaven acostumats a tractar i amb l’afegit de l’època, que els oferia noves possibilitats de joc. Els personatges oferien una varietat de registres àmplia, i donaven joc per treballar alhora en to de comèdia i de drama; fins i tot algun nom, com Rooster Cogburn, és digne dels Coen més esbojarrats (recordem que els germans han batejat personatges com Chad Feldheimer, Walter Sobchak, Anton Chigurgh o Bernie Bernbaum).
Si sumem la gràcia natural dels directors, amb un projecte que els va com l’anell al dit, al talent dels professionals amb qui decideixen treballar, el resultat no pot ser menys que excel•lent. Els intèrprets claven els seus papers, i, per a delit dels sentits, el director de fotografia i el compositor de la banda sonora, tots dos habituals dels Coen, reafirmen les seves respectives posicions demostrant capacitats extraordinàries. Carter Burwell ha creat una música que no té afany protagonista, però que en tot moment acompanya a la perfecció, amb tonalitats generalment agradables i sempre amb presència, la fotografia sòbria i precisa de Roger Deakins, nou vegades nominat a l’Oscar, que aquí signa una de les seves millors filmacions.

True Grit excel•leix com a western, però també ho fa com a drama humà, com a caricatura, com a reflexió sobre el que senten uns personatges solitaris que decideixen ser-ho, a estones, en companyia.

 

Pau Ortiz

True Grit 2.jpg

Never let me go

diumenge, 20/03/2011

n1.jpg

Tots tenim un principi i un final. La vida és un regal, una oportunitat efímera, única, que se’ns escapa de les mans. En l’últim segle, les millores científiques i sanitàries han contribuït a reforçar la preocupació humana de prolongar-la, de prorrogar el temut moment final. Però fins a quin punt aquesta preocupació pot fer que la ciència es desvinculi de l’ètica? Never let me go (Mark Romanek, 2010) explota aquesta idea, ens trasllada a un hipotètic món on es pot curar allò incurable, on la ciència ha permès allargar la vida. Una societat on un grup de nens són criats per ser donants, allunyats de la civilització, programats per desenvolupar òrgans sans i morir allargant la vida dels seus originals.

Basada en la novel·la homònima de Kazuo Ishiguro, Never let me go explica l’existència de Kathy (Izzy Meikle-Small/Carey Mulligan), Tommy (Charlie Rowe/Andrew Garfield) i Ruth (Ella Prunell/Keira Knightley), tres alumnes de Hailsham. Viuen en una escola allunyada de la societat on se’ls educa amb rigidesa. Innocents, no es pregunten qui són, d’on vénen i a on van. Kathy és madura i reflexiva, atent amb Tommy, el nen solitari de qui està secretament enamorada. Ruth és la típica nena popular, simpàtica i dolça que eclipsa les seves companyes. S’enamora de Tommy i comencen a sortir junts. La seva vida a Hailsham sembla d’allò més normal, però no ho és. No tindran una vida pròpia, són donants, eines d’un sistema que prioritza l’allargament de vida a la moral. Ningú els té en compte, només són vides innocents creades amb un guió establert.

Lluny de recrear-se en aquest sistema, Romanek segueix els passos d’Ishiguro i es centra en Kathy, Tommy i Ruth i com afronten el destí que se’ls hi ha assignat. Passen els anys i abandonen l’escola per anar a viure als camps amb altres donants. Han madurat, saben quina és la seva funció, accepten amb resignació l’existència que els hi ha tocat viure. Kathy segueix enamorada en silenci de Tommy. Ruth coneix els sentiments de Kathy, però lluita pel que vol. Never let me go es basa en l’empatia, en transmetre els sentiments i preocupacions dels personatges. Des de la butaca, l’espectador s’indigna, no accepta que els protagonistes hagin de renunciar a la vida tal i com l’entenem. El film avança amb un ritme harmoniós i poètic, amb una delicadesa impecable. Kathy, Tommy i Ruth viuen d’esperances incertes, creient que ells també podran allargar el trajecte cap al destí final.

Never let me go és un film delicat i colpidor que, situant-se en aquesta hipotètica societat, explica una història d’amor crua, plena d’entrebancs, escapçada per la inexistència d’un futur. Una obra preciosa que ens deixa amb els ulls humits i un nus a la gola i que, per desgràcia, no omplirà les sales. Siguem donants o no, potser no entendrem el que hem viscut i tindrem la sensació de no haver tingut temps suficient, tots tindrem un principi i un final.

 

Carles Planas

n2.jpg

Winter’s Bone

divendres, 25/02/2011

Winter's Bone 1.jpg

Una familia desestructurada. Un pare empresonat per cuinar i traficar crack. Una mare absenta mentalment i una noia de 17 anys, Ree Dolly (Jennifer Lawrence), forçada per la situació a tirar de la familia i cuidar de dos germans menors. Debra Granik ens situa en terra hostil, en les desamparades muntanyes Ozark, a Missouri, on la llei l’imposen els clans familiars. Un agent de la condicional visita la barraca dels Dolly i avisa a la jove que el seu pare no ha comparegut al jutjat i que si no ho fa aviat li embargaran la casa. Davant la incapacitat de la mare i els germans petits de respondre, Ree s’embranca en una odissea entre clans de camells i malfactors en busca del seu pare.

Winter’s Bone retrata l’america profunda i marginal que tant s’allunya de l’estereotip d’un país lliure i just. L’adaptació de la novel·la de Daniel Woodrell formula un discurs sobre la defensa de la identitat en un paratge tan allunyat de la societat. Ree treu el cap en un món regit per les violència, les mafies i les drogues, arriscant-se a perdre’l per conèixer la veritat i assegurar el benestar de la seva família. Una història dura i eficaç, sense parafernàlies com el 3D al que ens pretenen acostumar i amb una destacada actuació per part de la poc coneguda Jennifer Lawrence.

Winter’s Bone, aclamada vençedora del guardó a millor film i guió del Festival de Sundance, ha estat un fenomen pel seu èxit entre el critics que li ha fet valer elogis com la nominació a millor film per als Oscar que s’entreguen aquest diumenge . Un relat cru i punyent que descriu una vida tant despietada com real sense cedir al cop baix sentimental.

Winter's Bone 2.jpg

Winter’s Bone (USA, 2010. 90 min.) Drama.

Direcció: Debra Granik

Interpretació: Jennifer Lawrence, Isaiah Stone, Ashlee Thompson, John Hawkes.

Guió: D. Granik i Anne Rossellini. Adaptació de a novel·la de Daniel Woodrell.

Fotografia: Michael McDonoguh

Música: Dickon Hinchliffe

127 hores

dissabte, 12/02/2011

127 hours 2.jpg

De vegades només arribem conèixer-nos i a comprendre’ns quan vivim una experiència traumàtica. El mateix li va succeir a Aaron Ralston, el 26 d’abril de 2003. En aquest cas, l’excursionista americà va perdre el braç dret però com a recompensa va obtenir una nova vida, una segona oportunitat per remeiar els errors del passat. Ralston era practicant l’excursionisme per les muntanyes del parc nacional de Utah quan, en una caiguda, va quedar-li el braç atrapat. Amb una mobilitat reduïda i només una cantimplora d’aigua, va aguantar sis dies en una presó de roca fins que va optar per amputar-se el braç i sortir en busca d’ajuda.

Set anys després la seva història, ja adaptada en una autobiografia (Between a rock and a hard place), arriba a la gran pantalla de la ma de Danny Boyle (Trainspotting, Slumdog Millionaire), especialista en explicar grans històries de superació, plenes d’humanitat i dramatisme. 127 hores és un dels films més esperats de l’any, no només per la història que narra i el reconeixement del director sinó per la magnífica interpretació de James Franco (Spiderman, Milk). I, la veritat, no decep.

Abans de quedar-se atrapat, hi ha un pròleg on se’ns mostra el dia a dia d’Aaron Ralston, un jove solitari i inquiet que viu per les emocions fortes de la muntanya. És impressionant com cinc minuts i un ús molt àgil de la càmera són suficients per situar-nos en context i transmetre’ns l’energia de la seva vida. Es prepara la motxilla a corre-cuita, ignora els missatges que la seva mare li deixa a la bústia de veu, agafa la càmera fotogràfica i es posa en marxa cap a una experiència esgarrifosa. En aquest moment del film no ens adonem de la importància de molts dels objectes que s’endú i, fins i tot, d’aquells que deixa. Un cop a la muntanya, coneix a un parell de noies i d’aquesta manera podem veure el Ralston més social.

127 hours 1.jpg

El film es desenvolupa entre roques i l’esforç compulsiu d’un home que no es dona per vençut. 127 hores és una història de superació, on Ralston lluita contra ell mateix i la seva impotència fins a les últimes conseqüències, on s’adona de les raons que l’han portat a quedar atrapat. Té una oportunitat per reconduir la seva vida, només el braç li impedeix afrontar aquest repte. A través de la càmera amb què es grava i de les visions que li produeix la falta d’aliment i beguda, ens introduïm en els sentiments més profunds i desesperats d’Aaron. Què faríem nosaltres en una situació així? La por i l’abatiment s’apodera del nostre cos, però no del del jove muntanyista que, malgrat provar-ho tot i estar molt dèbil, manté l’esperança fins que aconsegueix sortir-ne viu. 127 hores ens identifica, ens implica. Nosaltres també estem atrapats, també ens amputem el braç, també fem un últim esforç per tornar a viure.

127 hores és un film amb una força punyent, que es manté gràcies a l’espectacular actuació d’un James Franco que ha fet un pas endavant en la seva carrera interpretativa. Boyle aconsegueix transmetre aquesta força, fer sentir-nos empàtics amb una experiència desbordant. A l’igual que Aaron Ralston, 127 hores es supera.

“La meva sang s’escampava per la muntanya, però l’única cosa en què podia pensar era: Quin tros d’anècdota els hi explicaré als meus col·legues!”.

127 hours 3.jpg

Hereafter (Més enllà de la vida):

divendres, 11/02/2011


Hereafter 1.jpg

Des de fa segles la mort ha estat una preocupació essencial de l’home, s’ha preguntat què ens espera en el més enllà. Cada religió intenta respondre a aquesta pregunta escombrant cap a casa, donant una visió relacionada amb les creences que difonen. Autors com Woody Allen ja han mostrat la seva peculiar interpretació, ara és el torn de Clint Eastwood.

Per a fer-ho no es centra en la mort per se sinó en tres personatges que en són partícips. És cert que no acaba de definir què hi ha després de la mort, no s’arrisca a pronosticar-ho, però ens ofereix una història on ens dóna esperança per creure que la mort no és el final. Hereafter és un film que gira al voltant de tres personatges: Marie LeLay (Cécile de France), una periodista francesa decidida a investigar el més enllà a causa d’una experiència traumàtica en el Tsunami d’Indonèsia, Marcus (Frankie McLaren) un noi que perd al seu germà bessó en un accident quan intenen ajudar a la seva mare a desintoxicar-se, i George Lonegan (Matt Damon) un parapsicòleg amb visions del més enllà deprimit per una existència eclipsada per la mort. Eastwood en explica l’existència dels personatges, cadascun més desgraciat que l’anterior, i va relacionant-los mostrant les seves preocupacions. Mentre Marie investiga què hi ha darrera la mort i prepara un llibre per a explicar la seva experiència, el deprimit Marcus roba diners dels pares d’acollida i busca com comunicar-se amb el seu germà. La cursa d’aquests dos personatges resulta frustrant, el que accentua l’aspecte dramàtic del film, fins que es troben amb George, qui intenta, també de manera frustrada, fer vida normal sense recórrer a un do que li amarga la vida.

Hereafter 2.jpg

Hereafter pretén fer reflexionar a l’espectador sobre el què ens depara la mort, però cau en un drama excessivament sentimentalista i amb una sobredosi d’emocions forçades. L’experiència de la mort sempre és traumàtica, colpidora i dura d’assimilar, per això estar dues hores davant d’una pantalla on s’explota la desgràcia dels personatges gratuïtament pot fer-se pesat. El problema d’Eastwood ha estat no centrar-se en la mort i rebolcar-se en el dolor que ens causa aquesta, fet que no ens fa pensar ni en el més enllà ni en la impotència de l’home. A més a més la recreació del Tsunami d’Indonèsia i l’atemptat terrorista del Metro de Londres acaben d’adobar aquest bany de llàgrimes. Més que un excercici de reflexió, Hereafter és un espectacle emocional on es juga amb l’espectador i la seva proximitat amb la mort. Potser Eastwood volia expressar aquesta preocupació innegable humana i fer pensar a l’espectador (i, realment, el seu estil és impecable) però el resultat final és poc creïble.

Hereafter 3.jpg

El millor: L’atreviment i solvència amb què tracta la mort i que, malgrat tot, aconsegueix emocionar a l’espectador i fer que s’identifiqui amb el que veu en pantalla. L’estil d’Eastwood és innegable.

El pitjor: La forçosa coincidència del l’últim acte, una clausura massa ensucrada i la sensació que han estat jugant amb nosaltres.