Entrades amb l'etiqueta ‘127 hores’

Tots s’inclinen davant el Rei

dilluns, 28/02/2011

Colin Firth.jpg

Les previsions s’han complert, no hi ha hagut sorpresa. Malgrat fa uns mesos La xarxa social (The Social Network) aclaparava totes les prediccions, el classicisme de l’Acadèmia s’ha imposat. El Discurs del rei (The King Speech) s’ha coronat en la 83a gala dels Oscar alçant-se com a vençedora en les categories més destacades: millor film, direcció, actor i guió original. Després de les mediàtiques desfilades de celebrities engalanades fins a rebentar, ha começat la cerimònia. Tot i la frescor juvenil dels presentadors, James Franco i Anne Hathaway, la gala ha tornat a avorrir. El poc encert del guió i la falta de sorpreses han relentit l’espera fins als últims premis. Potser es podrien repensar l’oferta de Ricky Gervais de cara a l’any que vé.

El Discurs del rei ha estat premiada com a millor pel·lícula, com ja sonava en els últims dies i el britànic Tom Hooper ha rebut el seu primer Oscar per la direcció. Un altre rei s’ha quedat sense premi, en aquest cas el del Facebook. La xarxa social només s’ha endut el guardó a millor guió adaptat (Aaron Sorkin), edició (Angus Wall i Kirk Baxter) i banda sonora (Trent Reznor i Atticus Ross). Sembla que David Fincher serà un altre dels grans directors maleïts per l’acadèmia i haurà de seguir esperant el seu moment. En la categoria d’inerpretació tampoc hi ha hagut sorpresa, i és que Colin Firth ha aconseguit l’Oscar a millor actor per el paper del tartamut rei Jordi VI d’Anglaterra. Javier Bardem no ha pogut aconseguir el seu segon Oscar, però ja es veia de lluny, la competència era massa forta. Natalie Portman s’ha endut el guardó a millor actriu per l’impressionant paper que desenvolupa a El cigne negre (Black Swan), que només ha rebut aquesta estatueta. Christian Bale i Melissa Leo, a qui se li va escapar un fuck al celebrar-ho, han guanyat en la categoria de millors interpretacions en rols secundaris pels seus respectius papers a The Fighter.

Natalie Portman.jpg

Toy Story 3 s’ha endut el millor film d’animació i ja suma una altre victòria per a la fàbrica de somnis Pixar. Origen (Inception), de Christopher Nolan, ha soplert la desinflada en les categories reina amb els premis tècnics: millor cinematografia, mescla de so, edició de so i efectes visuals. La danesa In a better world (Haeven) s’ha imposat a Biutiful, d’Alejandro González-Iñarritu, en la categoria de millor film de parla no anglesa, com ja va fer en els Globus d’Or. Els grans perdedors de l’entrega de premis que aquí hem vist de matinada han estat Valor de llei (True Grit), el western dels germans Coen, 127 hores de Danny Boyle i Els nois estan bé (The Kids are allright), que han marxat amb les mans buides.

Els Spirit Awards, guardons del cinema independent, van premiar el treball de Darren Aronofsky per El cigne negre, que també es va endur l’estatueta com a millor film, millor actriu per Natalie Portman i fotografia per Matthew Libatique. Per altre banda, els Razzie, els anti-Oscar, van ridiculitzar sobre The Last Airbender i el seu director, M. Night Shyamalan, i Sex and the city 2.

127 hores

dissabte, 12/02/2011

127 hours 2.jpg

De vegades només arribem conèixer-nos i a comprendre’ns quan vivim una experiència traumàtica. El mateix li va succeir a Aaron Ralston, el 26 d’abril de 2003. En aquest cas, l’excursionista americà va perdre el braç dret però com a recompensa va obtenir una nova vida, una segona oportunitat per remeiar els errors del passat. Ralston era practicant l’excursionisme per les muntanyes del parc nacional de Utah quan, en una caiguda, va quedar-li el braç atrapat. Amb una mobilitat reduïda i només una cantimplora d’aigua, va aguantar sis dies en una presó de roca fins que va optar per amputar-se el braç i sortir en busca d’ajuda.

Set anys després la seva història, ja adaptada en una autobiografia (Between a rock and a hard place), arriba a la gran pantalla de la ma de Danny Boyle (Trainspotting, Slumdog Millionaire), especialista en explicar grans històries de superació, plenes d’humanitat i dramatisme. 127 hores és un dels films més esperats de l’any, no només per la història que narra i el reconeixement del director sinó per la magnífica interpretació de James Franco (Spiderman, Milk). I, la veritat, no decep.

Abans de quedar-se atrapat, hi ha un pròleg on se’ns mostra el dia a dia d’Aaron Ralston, un jove solitari i inquiet que viu per les emocions fortes de la muntanya. És impressionant com cinc minuts i un ús molt àgil de la càmera són suficients per situar-nos en context i transmetre’ns l’energia de la seva vida. Es prepara la motxilla a corre-cuita, ignora els missatges que la seva mare li deixa a la bústia de veu, agafa la càmera fotogràfica i es posa en marxa cap a una experiència esgarrifosa. En aquest moment del film no ens adonem de la importància de molts dels objectes que s’endú i, fins i tot, d’aquells que deixa. Un cop a la muntanya, coneix a un parell de noies i d’aquesta manera podem veure el Ralston més social.

127 hours 1.jpg

El film es desenvolupa entre roques i l’esforç compulsiu d’un home que no es dona per vençut. 127 hores és una història de superació, on Ralston lluita contra ell mateix i la seva impotència fins a les últimes conseqüències, on s’adona de les raons que l’han portat a quedar atrapat. Té una oportunitat per reconduir la seva vida, només el braç li impedeix afrontar aquest repte. A través de la càmera amb què es grava i de les visions que li produeix la falta d’aliment i beguda, ens introduïm en els sentiments més profunds i desesperats d’Aaron. Què faríem nosaltres en una situació així? La por i l’abatiment s’apodera del nostre cos, però no del del jove muntanyista que, malgrat provar-ho tot i estar molt dèbil, manté l’esperança fins que aconsegueix sortir-ne viu. 127 hores ens identifica, ens implica. Nosaltres també estem atrapats, també ens amputem el braç, també fem un últim esforç per tornar a viure.

127 hores és un film amb una força punyent, que es manté gràcies a l’espectacular actuació d’un James Franco que ha fet un pas endavant en la seva carrera interpretativa. Boyle aconsegueix transmetre aquesta força, fer sentir-nos empàtics amb una experiència desbordant. A l’igual que Aaron Ralston, 127 hores es supera.

“La meva sang s’escampava per la muntanya, però l’única cosa en què podia pensar era: Quin tros d’anècdota els hi explicaré als meus col·legues!”.

127 hours 3.jpg